El temps passa i passa. Vola més que passa.
De cop ja fa calor i de cop torna la pluja, el vent, el fred, la boira.
Quina trista companya, la boira.
I als "kamacos" (que no ho sóc, però en ocasions m'hi sento) ens agrada, és clar!. Com que no la patim! I les fotos queden tan bucòliques!
Però una altra cosa és viure-hi a sota.
Fa unes setmanes vam pujar al poble a passar un cap de setmana llarg que teniem. El primer dia no vam veure el sol. Tot gris des del matí fins al vespre, trist, humit... sense poder tocar un arbre ni res de l'hort perquè tot estava mullat.
El segon dia apuntava igual.
- Agafem el cotxe i pugem una mica per la carretera a veure si més amunt està igual- vaig suggerir.
I si, vam agafar el cotxe i als 6 km d'on érem ja vam trobar solet. Quina diferència! De color, de calor, de tot. Tot es veia diferent! Allà hi havia vida. I es veia des de dalt la capa de boira que tapava la plana i els turonets que treien el cap per damunt.
El que hi havia més a prop era confortable però al final del tros, l'abisme, la incògnita, el buit (o ple, en aquest cas, de boira).
I al cap d'una estona de gaudir de les vistes i d'envejar el que allà hi havia, cap avall un altre cop amb l'esperança de que la boira s'haguès aixecat a casa.
Però no, en un punt del camí tornavem a travessar una cortina blanquinosa, cada vegada més espesa i calant la tristor en tot el cobria.
I així dia tras dia de tots els que vam passar allà.
I nosaltres vam marxar perquè només hi érem el cap de setmana però imagineu-vos els qui hi passen no un dia rera un altre sinó una setmana rera una altra amb la mateixa situació...
No sabem el que tenim!
