Al maig, cada dia un raig!

Ostres, ja l'estem acabant i sembla que s'ha obert la caixa dels trons, i ho dic en sentit literal!
Però del que em queixo és de la mesura del raig perquè a algunes zones ens ha arribat l'aigua al coll.
Feia temps que no veia el Congost així i realment fa més por que gràcia.
Quan la natura ens mostra la seva cara fosca, posa't a tremolar!
Les coses en desmesura mai són bones. Per molt que es necessiti que plogui, així no. Però clar, ningú ho manega això! És de les poques coses que no podem donar la culpa als polítics.

Ha arribat l'esplendor

Mostrant el millor d'elles mateixes, lluint orgulloses la seva millor cara, apareixen avui en el meu balcó les meves joies preuades, passant de votacions, passant d'Europa, però sense passar en absolut de mi, com ha de ser amb les mans amigues, oi?

El cactus de Nadal

La nora i la sogra

La galeria

Em fa molta ràbia, en gairebé tots els aspectes de la vida, l'excessiva preocupació per la galeria en detriment del fons o del contingut de les coses. La setmana passada va haver campionat de F1 a Montmeló i en el meu recorregut cap a la feina resulta que passo per la via que hi porta. 

El paisatge matinal a curta distància va anar canviant gradualment al llarg de la setmana. Els camps d'ambdós costats de la carretera van començar a poblar-se amb autocaravanes i tendes. 

Els vorals de la carretera van ser degudament protegits amb tanques, noves i vistoses que “conduïen” als visitants i també anunciaven l'esdeveniment. 

Al llarg de la carretera hi havia molts panells informatius dels diferents serveis i seccions del circuit. I a les ciutats del voltant també s'hi van anar col·locant fletxes i més fletxes indicant-ne la sortida cap a l'autopista, etc. Fins i tot les noies del desviament, de les quals en vull parlar en un altre post, van desaparèixer (o potser tenien mooolta feina, no sé). El cas és que tot estava supercontrolat i es veia que no s'hi havien escatimat cap mena de'esforços. 

Però clar, ara ja s'ha acabat el campionat. Les nenes han tornat a la feina, això sí, o a esperar-ne al lloc habitual. Les tanques han estat recollides. Però en recollir moltes altres coses ja no hi ha hagut tanta pressa. 

Així, les tanques menys vistoses encara hi són, alguns indicadors de les coses del circuit també hi són i el que és més fort, tots els contenidors/bidons grans que van col·locar en les zones d'acampada allà estan, plens a vessar i criant rates. 

Però ara ja no hi ha pressa. 

La galeria va quedar ben coberta quan tocava. 

Pels passants de cada dia això es veu que ja no importa.

Calaixos

No discutirem ara una cosa tan evident com que Dalí és un geni. A uns els hi pot agradar més i a d'altres menys però la seva genialitat no té discussió. Us he de confessar que a mi m'apassiona.

Les metàfores de la seva obra tenen llargues i complexes interpretacions. El cervell d'aquests personatges ha de tenir una estructura més complexa que la resta dels mortals per arribar als nivells de creativitat que arriben. O això o que tenen obert el sisè xacra, o que s'ajuden amb alguna que altra substància. En Dalí va dir una vegada: "Sempre que he de fer alguna cosa important calço unes sabates molt petites. Ah! I sense mitjons. D'aquesta manera treballo en un estat d'irresistible compressió i efectuo creacions absolutament genials... per així acabar aviat i poder alliberar-me del suplici com més aviat millor."

En el marc de les seves metàfores, una de les obres que em suggereix molta literatura és la Venus de Milo amb calaixos i també altres que incorporen calaixos en les figures que hi surten: Ciutat de calaixos, La girafa ardent, etc.

Per a ell els calaixos simbolitzen els secrets. Cada persona guarda aspectes narcisistes en els calaixos del seu cos. Aquests són la porta al nostre subconscient. Aquests calaixos només poden ser oberts per la psicoanàlisi.

Viure amb secrets. Qui no ho fa? Tots tenim la nostra calaixera. Hi ha calaixos que guarden i altres que amaguen. N'hi ha inclús de tancats amb clau. N'hi ha en els que hi hem guardat tota una història, des del principi fins al final, i ja està. N'hi ha d'endreçats i de molt desordenats. Hi ha els “calaix de sastre”. N'hi ha dels que fan por d'obrir, inclús a un mateix i n'hi ha dels que fa por obrir als altres.

El calaix, quin gran invent!

I a tu, te'n  queden de buits?

Obres els calaixos dels altres? Què hi busques? T'emportes sorpreses?

Hi ha similituds entre les teus calaixos físics i els teus calaixos mentals?

Us convido a la reflexió.

En el llibre que estic ara llegint, després de la mort del pare, un dels fills va a casa a buscar papers i troba un calaix amb un rerefons on hi descobreix qui era realment el seu pare. Amagar una vida en un calaix, sembla fort, eh? Doncs segurament és més real del que pugui semblar.

Au, a endreçar calaixos!

Jardí 2014

El meu jardí està aquest any productiu a tope.

Tinc una orquidea (Cymbidium) que no havia vist florir mai i ves per on que fa una setmana ha tret una vara amb 10 flors.

Tinc una Gasteria Pillansi que no sabia ni que feien flor i també aquest any s'estrena.

Una nora i sogra que té a punt d'esclatar tot el seu poderio en forma de lliris vermells que serà tot un espectacle.

I un cactus de nadal que no va florir al desembre i ara està a punt de caramel.

Entre totes les meves altres plantes i plantetes que són el meu orgull i les meves amigues en silenci. Es porten prou bé amb mi, ja que no els hi dedico el que caldria i malgrat tot van fent ben dignament i resistint els embats. Sembla que hagin heretat i tot de la qui les cuida!

Ja no hi ha passeig els dijous

Des que he canviat d'escola, els dijous ja no faig el recorregut a peu que tan em gratificava. Ara em toca agafar el cotxe cada dia, sí o sí. I com tot en aquesta vida, això té els seus inconvenients però també té avantatges. El trajecte que faig per arribar a la feina és d'uns 8 km. I no sabeu el que dóna de si aquest tram.

En 16 anys que fa que visc per aquestes contrades mai havia passat per aquest camí i hi he descobert un món. El primer a comentar és que hi ha un turonet que separa Granollers i Parets i que aquest turonet, com solen fer les fronteres naturals, marca moltes diferències.

Hi ha matins que enfilo la carretera, sense cap pena ni glòria, però quan arribo a la part més alta el dia em regala una imatge paisatgística que em fa badar la boca. En dies clars Montserrat és mostra gloriosa, a vegades il·luminada per un sol que sembla l'enfoqui directament, rogenc, matiner i que en fa una postal. Al costat també es pot veure el perfil de la Mola i una mica més a la dreta els Cingles de Bertí. La vista s'ho val. El dolent és que no hi ha cap espai per a aturar-se i poder fer alguna foto. Si fos així hauria de sortir amb més temps de casa perquè tot i que el paisatge és el mateix, cada dia estrena vestit i sempre li escau.

Altres dies està més ennuvolat, però igualment al arribar a dalt s'obre davant teu un espectacle per a la retina: núvols acariciant les muntanyes, boires humitejant-ho tot, contrastos entre blau-grisos, verd-grocs i altres combinacions.

A la tarda, quan torno, el sol em queda a l'esquena. Mai com ara havia gaudit tant mirant pel retrovisor perquè les postes són de pel·lícula.

(... continuarà)

Somnis en Do Major

Des de fa unes setmanes que tinc uns somnis estranys. I quan dic estranys vull dir surrealistes més que una altra cosa. M'aixeco de dormir amb la sensació d'haver patit i de no haver descansat prou i sobretot, preocupada per com em venen al cap, sigui al conscient o a l'inconscient, certes coses. Perquè us feu una idea del que vull dir, us explicaré en quatre lletres dos d'aquests meus darrers somnis.

L'un era que havia esclatat la tercera guerra mundial. Els russos n'havien fet alguna de grossa i un tanc verd fosc i ferotge entrava pel mar a Barcelona, per la platja de la Barceloneta i començava a llençar foc contra el que trobava. Aquests era el context. Jo era al poble dels meus pares i pensava no moure'm d'allà perquè la meva mare sempre m'ha dit que per la guerra civil els de Barcelona ho havien passat molt malament i n'arribaven alguns al poble que havien patit molt.

L'altre somni era una baralla, en un mercat, que jo tenia amb el germà lleig de Los Chunguitos. Resulta que despatxava en una parada d'embotits i jo volia unes botifarres que tenia allà i tenia pressa i ell passava de mi i no m'atenia perquè estava perdent el temps cap a un costat i cap a l'altre sense fer res....

Què, què me'n dieu de les meves apassionades nits?