El primer que em va captivar d'aquest llibre va ser la portada. Em mostrava aquells vells pinzells que tant em criden i que malgrat tot tan em costa tornar a agafar, tot i que darrerament ho he fet.
Es tracta de la història de cinc joves estudiants de Belles Arts que fan un viatge a Paris per a veure una exposició de Gauguin. Aquest viatge els fraguarà una amistat de per vida que els serà a tots molt important. Amb el pas dels anys aniran configurant les seves vides a nivell professioal i emocional i cadascú farà el seu propi recorregut però sempre, o gairebé sempre, els acompanyarà el suport dels altres en els bons i en els no tan bons episodis.
El llibre està escrit en un llenguatge planer però cuidat, de lectura àgil i agradable.
Les seves pàgines ens acompanyen en la reflexió de diverses coses:
- la importància de l'amistat
- el pes de la vocació artística
- el condicionament del passat, de la família, dels gens.
- la pressió de les circumstàncies
- la metamosfosi que la maduresa fa en cadascú
M'ha agradat molt. M'ha fet sentir en la pell de diferents personatges en diferents moments del relat, ja que és una història que pot ser molt propera. A mi que m'agrada pintar també m'ha transportat en alguns moments en el que representa omplir una tela envoltat de l'olor a trementina.
M'ha recordat mentre el llegia al llibre del Xavier Bosch, Paraules que tu entendràs. Trobo que són estils propers i la història, sense tenir res a veure l'una amb l'altra, pñresenten certs paral·lelismes.
Us el recomano.
"El Marc parlava de bellesa, d'omplir-se els ulls de bellesa i després pair-la per poder-la retornar al món en forma d'art. La vida consisteix en aquest prendre i retornar, deia. La vida és només això.
I l'Ada se sentia oblidada a matisar-ho i deia que la vida també és no-bellesa: el dolor, les perdues, el fracàs, l'avorriment. Tot això no és bell i també forma part de la vida."
Tal, qual. Ha sigut un dels llibres del Sant Jordi '20, confinat. Un regal!
