La meva mare sempre m'ha dit
que no faria aquesta feina per res del món. Però jo sempre li dic
que a mi m'agrada i que té moltes coses bones. Jo he tastat altres
coses i puc dir, amb coneixement de causa, que cadascuna té les
seves peculiaritats, i valorant de la manera més objectiva possible
no sabria pas dir quina és la millor opció. El que sí tinc clar,
és que per fer de mestra és imprescindible la vocació. I a partir
d'aquí, molta paciència. I el demés va fluint sol. Però a vegades també hi ha punts negres, són els dies en els quie tens algun aconteixement extraordinari com ha estat
avui.
Tinc un nen a la classe amb
molts problemes de conducta. No te cap diagnòstic ni cap
reconeixement oficial de cap alteració de les que hi ha tan de moda:
ni dèficit d'atenció, ni hiperactivitat, ni cap síndrome habitual
ni no habitual, tot i que el nen va al psiquiatra i rep medicació,
però no sabem ben bé per a que la rep. El que si podem constatar és
la seva mala educació, la gran intolerància al fracàs, la seva
mala gestió de les emocions, una autoestima pel terra i un creuament
de cables cada dos per tres.
I com diu una companya meva: els
testos s'assemblen a les olles. La família és un tant peculiar.
L'any passat era tutora del fill gran i ja vam tenir les nostres
diferències, amb el nen i amb els pares del nen. Aquest any la
problemàtica amb el mitjà és bastant més complicada (espero que amb la petita, si és que també em toca tutoritzar-la, la cosa millori una mica). Però el més complicat de
tot és fer entendre als pares que la labor no es pot limitar a les
hores que el nen es passa a l'escola, que a casa s'han de posar
límits i treballar conjuntament en l'educació del nen.
Però clar, què pots fer amb un pare que
quan castigues al seu fill a netejar les taules del menjador una
setmana et diu que li canviem el càstig perquè allò ho han de fer
les monitores que per això les paguen? Què li dius a un pare quan
t'acusa de no tenir autoritat perquè no has estat capaç de
treure-li l'Iphone que ha portat a l'escola (no està permès) sense
utilitzar la força bruta? Què li dius a un pare que quan li
expliques que si els seus fills treballessin una mica a casa podrien
millorar força els seus resultats i et contesta que és igual, que a ell ja li està bé el que treu, que
quan hagi de millorar per guanyar-se la vida, ja ho farà?
Davant de casos d'aquests és
necessita una altra cosa per a ser mestra: sang freda.
I jo, amb això ho tinc fatal!
Em bull la sang davant d'aquests comentaris irracionals. Ja sé que no hauria de caure en la provocació, però també em desespera el fet d'adonar-me del desautoritzat que deus haver quedat a casa amb aquest pare i que
encara ho tens més difícil del que et pensaves. Però a sobre, un impresentable d'aquest calibre, és permet el luxe de dir-te alegrement que la que ha estudiat per a mestra sóc jo i no ell, i que jo hauria de tenir recursos per manar sobre un nen i gestionar la meva aula i no dir-li a ell el que ha de fer amb el seu fill. I m'he de mossegar la llengua per a no dir-li jo el que penso d'ell perquè encara m'amenaçaria de denunciar-me, que ja no seria el primer cop que ho fa. I davant de l'administració també estàs bastant indefensa. Total... que fàcil, fàcil, no ho tenim pas.
Per concloure la conversa
davant del bucle del raonament de l'absurd al que abocava, li he dit:
“Mira, jo en seré la tutora el que queda de curs i ja no hi hauré
de pensar més, però tu en seràs el seu pare tota la vida.”
