Petites parcel·les particulars

Com les xemeneies particulars de la Pedrera

Arran d'un dels comentaris a la història del meu anterior post em va venir al cap la importància de les petites parcel·les de cadascú. 

Em refereixo a aquell espai que no compartim amb els qui omplen el nostre dia a dia sinó amb altres que són especials per a nosaltres en algun sentit i amb qui mantenim el fil en trobades estanques: els amics d'una determinada etapa de la nostra vida, alguns companys de facultat, algun company de la feina, ... I el no compartir no vull dir que ho amaguem, que enganyem a ningú, no. Sencillament, les nostres parelles, les nostres famílies ho saben, però ni en participen ni estan convidants a fer-ho perquè aquell espai és nostre i només nostre.

Per a mi aquests espais són molt importants. La meva parella està informada de la meva agenda, no li amago res, i ell ho respecta com jo respecto també les seves de parcel·les, que també en té alguna. Crec que així ha de ser i que és molt saludable.

I en el fons, encara m'atreveixo a dir més, tots tenim alguna cosa inconfesable i tots tenim algún secret que no li hem explicat a ningú. I què? Tampoc cal. A vegades una certa dosis d'emoció també va bé, però sempre que no passem la barrera del fer mal a l'altre, de les infidelitats i dels mals rotllos.  Un ha de tenir la conciència tranquil·la. L'únic problema és que no la hi tingui i llavors algun motiu hi ha d'haver, però sinó tenir ales allibera i et reafirma en tu mateix.

Ja sé que potser hi haurà algú que no estigui d'acord o que no ho entengui. Però jo crec que la confiança mutua i el respecte fan que això sigui una cosa natural i sense contraindicacions.

Trobada a... la catedral.

El primer sms m'anunciava un canvi de programa. Uff, ja començava el ball! Poc després un altre sms indicant-me la nova ruta, la seva ruta, que no la meva. S'estava complicant la cosa per moments. Ja sabia que no seria fàcil, però aquests canvis ho podien fer impossible.

Jo seguia els temps segons el que havíem planejat primer.

Arribada a la catedral busco el millor racó: el claustre, l'interior de l'església, la porta principal, el primer tram d'escales... i de cop, quan ja gairebé és l'hora “H” en el punt “P” veig que tanquen la catedral al públic, just a la nostra hora i quan l'excusa era aquesta visita!

Sms urgent avisant de l'assumpte que es creua amb un altre donant la seva posició. “Mercat caterina”. Ostres estem a 200 m. Tot a l'abast i tot en un abisme.

Vaig cap on em diu que és i de seguida el diviso.

Em fa un petit salt el cor. 

Ell no m'ha reconegut o no m'ha vist.

Agafen un carrer lateral. 

On van?? No van bé. 

Què faig?? Els segueixo. 

Quina estampa! 

El veig despistat, mira cap a tot arreu però no sé si és per buscar-me o per curiositat general. Jo ja no sóc objectiva caminant sobre les seves passes. 

Què faré perquè em vegi, cridant només la seva atenció sense aixecar sospites dels qui l'acompanyen? 

Arribem al carrer principal. Estic a tres pams d'ell. El semàfor està en vermell. I llavors es gira, em mira, el miro i no ens cal dir res. El meu somriure ha sigut la presentació i el seu de retorn la prova de que m'ha reconegut. Llavors enfilo el camí cap al lloc on han d'anar i ell, ho entén i fa que em segueixin. No miro enrere, però controlo que la distància sigui la suficient per a no despertar cap més interès al seu voltant sense que em perdi de vista. I torno a la porta de la catedral.

Segueixo atenta els seus moviments. Fan fotos familiars davant el monument, escolten la peça que toca un grup de jazz que hi ha al peu de les escales i quan acaben van pujant. No se si pagaran l'entrada de turista. Em fa l'efecte que no. Enfilo, passant davant seu, un camí alternatiu. Penso que em segueixen però no venen. Entro al pati de l'arxiu històric, un lloc petit on ens podem acostar només per les circumstàncies de les dimensions. M'espero  però no venen i torno a la catedral. Encara són allà.

Quin ritme, déu meu! 

Es gira i em veu. Li faig amb el dit que em segueixi en un moment que només em veu ell. Ho fan. Torno a entrar a l'arxiu, entén el missatge i també hi entren. Pugen a dalt. Som tant aprop! No m'atreveixo a acostar-m'hi més per a no forçar res. Enfilo el carrer del Bisbe perquè gaudeixin de la seva bellesa. M'he d'anar parant per a fer temps: escolto un senyor que toca la guitarra, contemplo les espelmes de la cereria i finalment m'encandilo amb una botiga de figures de paper maché. Llavors veig que venen i es paren també al mateix aparador. Ara si que som aprop. Entren a la botiga i jo marxo cap a la plaça Sant Jaume. La creuo cap al carrer Ferran però em giro esperant-los al darrere i veig que no. No se si han agafat un altre camí. Em paro i m'espero una mica i de cop veig que treu el cap, només ell, a la plaça. I que em mira i mira al mateix temps cap a la botiga controlant la família. Fa un gest com de voler venir tot i que hem de ser prudents. M'hi acosto. Quan ja estic aprop ens fem dos petons i podem creuar quatre paraules:- "¡Objetivo conseguido!" - li dic contenta.- "Cuando te he visto, te he reconocido enseguida". 

Poc més i ja el comiat. No m'imaginava que aquest moment hagués estat possible, però al final s'ha fet força fàcil. La brevetat no permet enfilar massa paraules. Una salutació cordial i el moment es fon. Salutació i comiat alhora. El temps just per posar-li cara i veu, en viu i en directe, a tantes i tantes estones de conversa, de confidències i de compartir inquietuds i intimitats.I marxo, pensant en tot això, contenta i serena per la banda d'haver-ho aconseguit i trista per no poder-ne treure més partit. És una llàstima que les circumstàncies siguin les que són.Confiem en que sabrem esperar i trobar una altra ocasió, i sinó sempre ens quedaran aquelles tarda-nits, en que escurcem distàncies davant la pantalla per obrir-nos el cor i donar-nos el suport que a vegades necessitem d'aquells que un dia eren totalment anònims i ara podem dir que són amics.

Que ningú deixi de xiular fort!

Avui tothom a xiular i ben fort!
El partit només és l'excusa i el caçador d'elefants un gra de sorra més en el desert, en el desert de la ignorància que fa que encara tanta i tanta gent estigui cega, en el bosc (perquè en són tants) dels poca-soltes que fan que la llum no pugui arribar més enllà, en aquest mar de desesperació que s'està apoderant del dia a dia amb problemes i discursos circulars que no porten enlloc i que cada vegada en fan un pou més fondo... A veure si xiulant algú s'adona de que estem tocant fons i això no pot seguir així.

Passeig per Barcelona

Li havia preparat durant dies unes rutes per la seva ciutat amb tot l’afecte. Visualitzant els carrers i els racons que més li agradaven i pels que li hauria agradat acompanyar-lo. Cargolava alguns recorreguts per a fer possible una emocionant trobada. Aquest era el seu repte. Se l’imaginava veient-lo venir carrer avall, caminant tranquil, degustant el passeig, i reconeixent-la al final, en el punt “P” prèviament pactat. Mirades creuades plenes de complicitat. Somriures silenciosos sense moviments de llavis.
Uf, quins nervis! Només de pensar-ho sentia un pessigolleig a l’estómac.
Era difícil, molt difícil, però no impossible. Sentia que podia ser i al cap i a la fi, ho tenien pendent. Ella tenia ganes d’aprofitar l’ocasió, encara  que hagués de ser tot tant light, tant d’incògnit, sense una abraçada, sense un petó, sense paraules…. Malgrat tot, seria fantàstic.
Era imprevisible saber què sentiria quan el tingués aprop, quan ja ell l’hagués endevinada i quan ja s’havia produït un creuament de mirades que confirmaven que eren ells. Era imprevisible saber si el veure’l de prop la paralitzaria o si li vindria un impuls, suficientment fort i suficientment subtil, per trobar una excusa i dirigir-li unes paraules. Amb que poc ens conformem a vegades! I no serà perquè no ens mereixem més! Però si tot passava com s’imaginava seria un “momentazo”. Intens tot i que efímer. Efímer però al cap i a la fi un regal
Desitjava que la gaudís, la tenia esperant, i a ella també.

aPARAULA'm

 

M'apunto a la participació a l'aPARAULA'm apadrinant la paraula TRANSPARENT.

Trio aquesta paraula perquè jo sóc així, transparent i m'agrada que la gent també ho sigui. M'agrada veure les coses tal i com són i viure-les autènticament. Per a guarnir-les o per a disfressar-les sempre s'hi és a temps però sovint és millor deixar-les córrer tal com són.

L'altre dia vaig rebre un power point que es deia papallones de vidre. Contenia una sèrie de fotografies amb papallones d'ales transparents i us asseguro que no per a no tenir els seus colors vistosos, propis precisament d'aquests insectes i que les fan tan peculiars, perdien però la seva bellesa. Aquestes papallones em van ajudar a decidir-me per apadrinar justament aquesta paraula: TRANSPARENT.

Així que gaudiu de la bellesa d'aquesta papallona d'ales de vidre, d'ales transparents.

Cels

Fa dies que el cel em té fascinada. No sé si sempre ha estat així, o si és cosa de l'estació i altres anys no m'hi havia fixat com aquest, o si ara tinc més temps per a aixecar la vista amunt i 

gaudir-ne però mai havia vist el cel (tants dies seguits) com en les últimes setmanes. Sembla ben bé una passarel·la de núvols, de totes mides, classes, tons,... la decoració del blau està assegurada i a més pot canviar radicalment en un pim-pam. Vaja, que les paraules es queden curtes per descriure el panorama però us adjunto unes fotos, que ni de bon tros capten tota la bellesa, per recordar algun d'aquests encotonats moments.

Influència i poder mediàtic

Fa pocs dies vam anar amb els nens de l'escola al teatre a veure una funció de circ. Direu: Circ en un teatre?. M'explico. L'obra ues deia Ciclicus, amb dos actors que arribaven a un lloc on hi havia un vell circ i els recordava la seva infància i llavors entren dins els circ, traient-li la pols a un munt de coses que allà i troben i les fan “funcionar”: instruments que fan música sense ser instruments, bicicletes boges (diferents bicicletes difícils de fer rodar, però que ells ho fan fantàsticament) i altres coses típiques com les maces, malabarismes i acrobàcies.

El tema era però que quan ja arribava l'espectacle al final i davant d'una acrobàcia fantàstica sobre una bicicleta els nens de forma espontània en lloc d'aplaudir es fan posar a cantar el recent nascut crit de guerra: TU SI QUE VALES!, TU SI QUE VALES!, TU SI QUE VALES!.

Em vaig quedar sorpresa. Fins i tot els de dalt de l'escenari crec que es van quedar sorpresos. Però tot i això no calia paraules ni de recriminació com fem els mestres quan els nens perden el control en un espectacle d'aquest tipus ni de qüestionar-los res. El crit va ser espontàniament coordinat i totalment respectuós. És impressionant com incorporem aquest tipus de novetats mediàtiques en la nostra quotidianitat.