Trobada a... la catedral.

El primer sms m'anunciava un canvi de programa. Uff, ja començava el ball! Poc després un altre sms indicant-me la nova ruta, la seva ruta, que no la meva. S'estava complicant la cosa per moments. Ja sabia que no seria fàcil, però aquests canvis ho podien fer impossible.

Jo seguia els temps segons el que havíem planejat primer.

Arribada a la catedral busco el millor racó: el claustre, l'interior de l'església, la porta principal, el primer tram d'escales... i de cop, quan ja gairebé és l'hora “H” en el punt “P” veig que tanquen la catedral al públic, just a la nostra hora i quan l'excusa era aquesta visita!

Sms urgent avisant de l'assumpte que es creua amb un altre donant la seva posició. “Mercat caterina”. Ostres estem a 200 m. Tot a l'abast i tot en un abisme.

Vaig cap on em diu que és i de seguida el diviso.

Em fa un petit salt el cor. 

Ell no m'ha reconegut o no m'ha vist.

Agafen un carrer lateral. 

On van?? No van bé. 

Què faig?? Els segueixo. 

Quina estampa! 

El veig despistat, mira cap a tot arreu però no sé si és per buscar-me o per curiositat general. Jo ja no sóc objectiva caminant sobre les seves passes. 

Què faré perquè em vegi, cridant només la seva atenció sense aixecar sospites dels qui l'acompanyen? 

Arribem al carrer principal. Estic a tres pams d'ell. El semàfor està en vermell. I llavors es gira, em mira, el miro i no ens cal dir res. El meu somriure ha sigut la presentació i el seu de retorn la prova de que m'ha reconegut. Llavors enfilo el camí cap al lloc on han d'anar i ell, ho entén i fa que em segueixin. No miro enrere, però controlo que la distància sigui la suficient per a no despertar cap més interès al seu voltant sense que em perdi de vista. I torno a la porta de la catedral.

Segueixo atenta els seus moviments. Fan fotos familiars davant el monument, escolten la peça que toca un grup de jazz que hi ha al peu de les escales i quan acaben van pujant. No se si pagaran l'entrada de turista. Em fa l'efecte que no. Enfilo, passant davant seu, un camí alternatiu. Penso que em segueixen però no venen. Entro al pati de l'arxiu històric, un lloc petit on ens podem acostar només per les circumstàncies de les dimensions. M'espero  però no venen i torno a la catedral. Encara són allà.

Quin ritme, déu meu! 

Es gira i em veu. Li faig amb el dit que em segueixi en un moment que només em veu ell. Ho fan. Torno a entrar a l'arxiu, entén el missatge i també hi entren. Pugen a dalt. Som tant aprop! No m'atreveixo a acostar-m'hi més per a no forçar res. Enfilo el carrer del Bisbe perquè gaudeixin de la seva bellesa. M'he d'anar parant per a fer temps: escolto un senyor que toca la guitarra, contemplo les espelmes de la cereria i finalment m'encandilo amb una botiga de figures de paper maché. Llavors veig que venen i es paren també al mateix aparador. Ara si que som aprop. Entren a la botiga i jo marxo cap a la plaça Sant Jaume. La creuo cap al carrer Ferran però em giro esperant-los al darrere i veig que no. No se si han agafat un altre camí. Em paro i m'espero una mica i de cop veig que treu el cap, només ell, a la plaça. I que em mira i mira al mateix temps cap a la botiga controlant la família. Fa un gest com de voler venir tot i que hem de ser prudents. M'hi acosto. Quan ja estic aprop ens fem dos petons i podem creuar quatre paraules:- "¡Objetivo conseguido!" - li dic contenta.- "Cuando te he visto, te he reconocido enseguida". 

Poc més i ja el comiat. No m'imaginava que aquest moment hagués estat possible, però al final s'ha fet força fàcil. La brevetat no permet enfilar massa paraules. Una salutació cordial i el moment es fon. Salutació i comiat alhora. El temps just per posar-li cara i veu, en viu i en directe, a tantes i tantes estones de conversa, de confidències i de compartir inquietuds i intimitats.I marxo, pensant en tot això, contenta i serena per la banda d'haver-ho aconseguit i trista per no poder-ne treure més partit. És una llàstima que les circumstàncies siguin les que són.Confiem en que sabrem esperar i trobar una altra ocasió, i sinó sempre ens quedaran aquelles tarda-nits, en que escurcem distàncies davant la pantalla per obrir-nos el cor i donar-nos el suport que a vegades necessitem d'aquells que un dia eren totalment anònims i ara podem dir que són amics.