Dimarts vaig
rebre un whatsap “estrany” d’un excompany de feina. Quan li vaig contestar en
el mateix estil que ell havia tantejat el terreny em va dir: Et truco. I vam
parlar:
- Què
saps de la Mireia? (una altra excompanya dels dos)
- Poca
cosa, que treballa a tal lloc i poc més… Per?
- T’ho
vaig a dir sense preàmbuls …
- Què
passa?
- S’ha
tirat al tren.
- Au,
no facis aquestes bromes!
- No és
broma. T’ho dic de veritat. Està a l’hospital
en coma induït, no es tem per la seva vida però no està gaire bé.
- Em
deixes de pedra! Però com ha sigut? Què en saps més?
(...)
Total que encara
estic de pedra. No me la puc treure del cap. Una noticia així no saps com
pair-la. Vaig intentar contactar amb gent que en podien saber alguna cosa i en
vaig descobrir poc més perquè aquests temes es porten amb molta discreció i per
mil motius tothom sembla que ho vol tapar.
És curiós que en
contactar amb una altra persona que sabia que en podia esbrinar alguna cosa em
va dir que a l’estiu el veí de la porta del costat de casa seva també havia fet
el mateix.
Et poses a pensar
i et costa entendre que una persona pugui arribar a prendre aquesta decisió.
Tots passem moments complicats a la vida. Tots coneixem a persones que viuen
situacions força desesperades però que en tot cas no opten per aquesta sortida.
I al mateix temps ni sospitem la de casos de suïcidi que hi ha. Vaig escoltar
una vegada que a nivell social és una dada que no es dona, hi ha un acord sobre
això.
Vaig viure un cas
proper fa uns anys que em va impactar molt. Era una de les senyores de la
neteja de l’escola en la que treballava en aquells moments. El divendres a la
tarda vaig estar parlant amb ella una bona estona abans de marxar a casa.
Estava la mar de tranquil·la en aquells moments. I dilluns ens va dir la directora que aquella
mateixa nit es fa fotre un tub de pastilles i va deixar una carta explicant els
motius de la seva decisió. No ho vaig entendre. Ni ho entenc ara amb la Mireia.
Puc pensar que és
un fet de covardia, de no voler o de no ser capaç d’afrontar algun problema
greu que tinguis, però també puc pensar que és un fet egoista perquè pels qui
queden ha de ser molt dur. I ja no diguem quan es tracta de tirar-se al tren.
No pensen en el maquinista? Ha de ser també molt heavy. Vaig llegir una vegada
que els preparen psicològicament per aquesta possibilitat perquè s’hi troben
freqüentment però parlava un maquinista i deia que per molt que els preparin
això és un tràngol molt dur que pateixen en la seva professió i que hi ha molts
a qui els costa molt superar.
No sóc ningú per a jutjar a ningú. Només reflexiono.
Els mecanismes de
les nostres ments són molt perversos, ben mirat!
Amb els qui he
parlat sobre la Mireia diuen: Ha estat de sort, com a mínim està viva!
I jo, quasi em fa
vergonya dir el que vaig a dir però,... sort? És una sort que estigui viva? Com
quedarà si és recupera? No serà potser encara una càrrega més? I si ja no podia
amb la que tenia, que no se li deu pas haver solucionat, encara tindrà la que
li pot quedar. I els càrrecs de consciència? Com deuen anar? Hem de desitjar
que es recuperi? O hem de desitjar que passi el que ella vulgui que passi?
L’únic que puc
dir és que si em necessita estic aquí. Però fins i tot això ara no puc dir-ho a
ningú del seu entorn.
Ànims i al toro,
Mireia! I que sigui el que hagi de ser.