dissabte, 14 de desembre del 2019

Paraules que tu entendràs d'en Xavier Bosch

Em vaig cruspir el llibre en pocs dies perquè és de lectura àgil, perquè t'enganxa i no els pots deixar gaire estona i perquè et fa sentir coses i això agrada. Tenia en esborranys aquest post per publicar-lo en breu però ahir va venir el Xavier Bosch a fer-ne la presentació a la Biblioteca de Can Rajoler de Parets i em va fer gràcia anar-hi. En viu i en directe també em va encantar. Saber el per què de les coses és important i el Xavier ha explicat molt bé com ha preparat els ingredients de la seva novel·la i com la cuinat. El resultat: un plat exquisit!
L'he trobat una persona planera, propera, intel·ligent, sensible, delicat i curós, franc i viu, apassionat amb la feina i amb la vida. Durant l'exposició no ha deixat veure defectes,  obviament en deu tenir algun però tampoc ens cal saber. De moment deixo dit el que li vaig dir a ell: "Si dius que escrius els llibres que t'agradaria llegir, continua així perquè a mi també son els llibres que m'agrada llegir"

I ara va el que ja tenia escrit, que sense desvetllar res, espero que us transmeti molt.

A la mateixa portada del llibre hi ha una mena de subtítol que ja pista de per on poden anar les coses: Tots els gran amors tenen secrets.

La contraportada ens diu sobre l’autor que amb aquest llibre en Xavier Bosch es consolida com el gran constructor d’intimitats de la nostra literatura. També ens diu que aquesta història és un retrat esmolat de la convivència. La veritat és que jo no ho hauria dit millor. L’envoltori defineix molt bé tot el que hi ha a l’interior però no us perdeu la manera en que ho fa.  
L’argument gira entorn a tres parelles amigues que es troben any rere any per a celebrar el cap d’any i la revetlla de Sant Joan. Durant la resta de l’any també es troben de manera més informal quan s’escau. I entre unes i altres dates vam passant coses. El dia a dia de cadascú, el viure en una societat amb tots els seus aconteixements, l’anar treballant per poder garantir un estatus benestant en la societat, les relacions interpersonals aquí i allà...
No diré més. Tot molt quotidià. Tot molt actual. Tot molt real.
Només una pregunta/reflexió: Esteu d’acord en que tots els grans amors tenen secrets?
I ahí lo dejo!.

diumenge, 8 de desembre del 2019

Concurs Lletres i fils - 1r Fil - El Marc i el llangardaix.

La canalla, ja se sap, són trapelles per naturalesa. En Marc havia vist un llangardaix al jardí i va pensar en una entremaliadura de les seves. “Amb una mica de llimona segur que el faig recargolar!”I va agafar una llimona i la va començar a esprémer per sobre del petit rèptil que curiosament parava quiet just fins que queia la gota i l’esquivava. I així gota rere gota, el pobre animal anava ballant tot i esquivat les gotes.

De sobte, amb aquella darrera gota, el llangardaix va fugir. Va ser llavors quan el Marc es va adonar que havia quedat gravat a la pedra amb les gotes de la llimona, el dibuix de la silueta del llangardaix i va sentir que era la veu de la seva consciència que el volia fer reflexionar que no s’han de maltractar als animals. Li havia donat una bona lliçó!

dimecres, 4 de desembre del 2019

Una altra de teatre!


Aquest any, tot i que estic en contra del consumisme impulsat pel maleït Black Friday, me n’he aprofitat comprant entrades de teatre amb un bon descompte. He anat a veure MAREMAR.

Maremar
La posta en escena d’aquesta obra és brutal! Els decorats són molt simples i amb quatre coses que van movent a la vista del públic els mateixos actors s’ho fan tot, però no és el què sinó el com, el que dona valor a cada escena. En el fons de l’escenari hi ha una cortina, sobre la que es projecten imatges: a vegades el mar, a vegades ciutats destruïdes, i més vegades el mar... Amb unes quantes arrugues a la cortina i un joc de ara la faig pujar d’aquí i d’aquí no, ara la deixo caure fins a la meitat o ara tota avall, aconsegueixen que la cortina formi part imprescindible de tot el que passa davant. Com em va dir al sortir l’amiga amb qui vaig anar a veure l’obra, la cortina parla.
I davant de la cortina també hi passen moooltes coses. Unes veus magnífiques ens expliquen cantant part de la història, ho amenitzen amb algunes coreografies que sense ser danses espectaculars, donen molta vida a la història i on tots i totes acaben amb la respiració ben accelerada.

La Mercè Martínez, fa d’una mena de narradora i tracta d’explicar una història a una nena que plora desconsoladament en un camp de refugiats perquè ha perdut als seus pares. Es tracta de la història de Pèricles, el princep de Tir, qui fugint d’un cruel dictador recorre la Mediterrània. Durant el seu viatge s’enamora de Thaïsa, filla del rei de Pentàpolis, amb qui es casarà. Thaïsa es queda embarassada i en el viatge de tornada cap a Tir, enmig d’una gran tempesta, el seu vaixell naufraga i a la seva dona Thaïsa la llencen al mar creient que és morta després de donar a llum a Marina. Pèricles deixa a la seva filla en custòdia a Cleó i Dionisa perquè la cuidin. La família queda separada. A partir d’aquí comença la història de la supervivència de cada un dels membres de la família, superant, tot i la desesperació interior que cada un d’ells porta dins, les dificultats que la vida els va presentant, fins a aconseguir retrobar-se, gràcies a les circumstàncies fortuïtes que fan que la història pugui tenir un final feliç.
Malauradament, aquest final feliç no sempre és possible en la vida real de moltes famílies que la crueltat de la guerra o la situació crítica dels seus països llença dia rere dia al mar, en busca d’un lloc millor o d’una vida més digna.

Maremar és una metáfora sobre la tragèdia que pateixen moltes d’aquestes families explicada a través d’una historia de Shakespeare i musicada per Lluis Llach.

Del tot recomanable!



dissabte, 30 de novembre del 2019

Al teatre!

Divendres passat vaig anar al teatre, al Teatre del Raval. 
Hi feien Testimoni de Càrrec. Bé, no se si hauria de dir que hi vam fer. Sí, jo era a dalt de l’escenari, fent de jurat, en el judici que transcorre en aquesta història. I tot i que a mi això de fer d’actiu no em va massa, ho vaig gaudir molt.
Us ho explico bé.
Resulta que la companyia que porta aquesta obra incorpora un format que dóna l’oportunitat a qui vulgui, a sortir a l’obra, en el paper de 8 personatges per sessió que són els qui configuren el jurat que hi ha en el judici que transcorre en la posta en escena de la novel·la de l’Agatha Christie. És com fer de figurant, és a dir, tu no dius res, ni fas pràcticament res, només fas “bulto”. Dit així, direu que vaja gràcia! Però clar, ser allà dalt i veure com es desenvolupa l’obra des d’un costat que no és l’habitual dona un punt de vista diferent i interessant del tema. I sentir com el jutge es dirigeix a tu, com l’advocat defensor et trasllada els arguments que han de donar la innocència al seu client, com el fiscal et llença una rialla irònica volent-te dir el clarament culpable que és l’acusat o com el propi acusat et mira demanant clemència, et fan sentir realment part de l’obra.
En definitiva és una experiència. I com a tal ha estat molt interessant viure-la. D’altra banda celebro que es tinguin aquest o qualsevol altre tipus d’iniciatives que donen noves visions i oportunitats diferents de veure i viure un espectacle.
Visca la cultura i les ganes de fer-la florir.
Gràcies Teatre del Raval!

Ah, i un altre detall: Què difícil és ser jurat i haver de decidir la innocència o la culpabilitat d'una persona, encara que les proves semblin que ho decanten clarament...

dijous, 21 de novembre del 2019

Ella que todo lo tuvo de Ángela Becerra


Es tracta de la història d’una dona, escriptora, que pateix un accident amb la família en el que mor el seu home i la seva filla. Viu derrotada i perduda i obsessionada per trobar a la filla que creu que encara està viva. Actua de manera estranya, sempre solitària i moltes vegades de forma compulsiva. Per sentir-se viva d’alguna manera, crea un personatge enigmàtic i silenciós, La Donna di Lacrima, que rep en un impressionant àtic de la seva propietat a homes que li expliquen la vida i admiren el seu cos que només poden mirar. La resta del temps es dedica a restaurar llibres i a visitar una antiga llibreria, on estableix una curiosa relació amb el llibreter que també és un personatge solitari i misteriós com ella. Per sota de tota aquesta història en sorgeixen d’altres de forma molt subtil: una època d’assetjament sexual per part del seu avi i  una malaltia, trastorn d’identitat dissociativa. 


Vaig descobrir aquesta escriptora per la recomanació d’un bon amic lector. Em va captivar la seva manera d’escriure i la trama de les seves històries.
Aquesta novel·la potser és la que menys m’ha agradat de les que he llegit d’ella però si la seva “literatura”, el seu estil. I m’ha passat una cosa curiosa. Quan llegeixo m’agrada marcar certs paràgrafs o expressions que m’agraden, però com que el llibre era de la biblioteca vaig optar per fer un petit plec a la punta de les pàgines que m’interessaven per després apuntar-m’ho en algun lloc. A la primera marca que hi vaig fer no m’hi vaig fixar però més endavant vaig adonar-me que la pàgina que jo marcava, ja havia estat marcada anteriorment. El següent fragment que em va agradar va resultar que també havia tingut la pàgina seleccionada per algun altre lector previ. I així em va passar gairebé amb totes les pàgines en les que hi trobava coses interessants. Quina curiosa coincidència de compartir amb tanta exactitud les paraules seleccionades de la història. Potser seria interessant (o atrevit, o perillós) saber qui ha estat qui ha llegit el llibre abans que jo!!

Us deixo alguna de les coses seleccionades:
Una bonica metáfora per l’empunyadura d’un bastó:

Su bastón quedaba abandonado en la silla. Lo cogió y observó la extraña y misteriosa empuñadura: un antiguo reloj de arena acostado, con las partículas suspendidas entre los dos espacios de cristal creando el infinito y alrededor una inscripción: “Aquí tienes todo el tiempo del mundo para que lo manipules a tu antojo”

I de cop, al mig del llibre, sense haver fet cap menció a res, hi ha un capitol que diu:
Estaba cansada de arrastrar su yo. Ese yo que a veces aparecía y le negaba cualquier tentativa de remontar su existencia. Quería ser como todos. Ilusionarse con algo, sonreir, tener ganas de vivir y disfrutar. Acallar su mente, sus pensamientos, su alma. Llevar lo imaginado a la realidad.
[…] Todo lo había matado su primer dolor; ese secreto que guardaba la había desgarrado por fuera y, sobre todo, por dentro.
¿Dónde había quedad su cuerpo? Quien le había robado su inocencia y arruinado su valía?
Las asquerosas manos de su abuelo manoseándola, sus ojos suplicantes, su corazón acelerado, terror a ser descubierta y convertirse en niña mala.
Se acercó al muro para ver crecer la oscuridad sobre el rio y, al hacerlo, descubrió en la piedra cientos de escritos que prometían amor eterno. Corazones encerrando iniciales, frases de despecho y juramentos rotos cargaban la barandilla con el peso de los amores contrariados.
¡Cuántas palabras decía la gente cuando estaba enamorada, y cuántas cuando estaba despechada! Mirándolos, se dio cuenta de que sumaban lo mismo. Igual cantidad de amor que de desamor. El cálculo era bueno, los muros lo certificaban.
El enamoramiento y el despecho tenían algo en común: los dos se gestaban en las vísceras y reventaban sin pasar por el intelecto.

(Això forma part d'un molt curt capitol que hi ha enmig del llibre i que sembla insignificant i que a partir de la seva lectura res va ser igual en aquesta història...)

I finalment un altre fragment que vull destacar, una oda al lector: 
La puerta se abrió y esta vez no le dio la espalda. Sus ojos se deslizaron en los suyos, buscando una rendija para colarse en su alma. Como si volviera de un largo viaje, aquella mirada limpia la abrazó con suavidad. El tacto de sus ojos era tibio y desbordaba ternura. Invitaba a quedarse en ellos.
Todas las historias terminan siendo lo que el lector quiere. Una misma novela nunca es igual para dos personas. Las palabras tienen el don de colarse por los orificios más inesperados del alma y llegar al lugar donde habitan los fantasmas más íntimos, donde se gesta el auténtico significado de lo que se lee.

Ja teniu una bona mostra de com escriu l'Ángela Becerra per si us ve de gust tastat-la.

divendres, 18 d’octubre del 2019

Pan de limón con semillas de amapola de Cristina Campos


Dues germanes es retroben després d’anys de no veure’s perquè la vida els ha fet agafar camins molt diferents. L’herència de Can Molí, un forn de pa de Valdemossa, propietat d’una dona que no saben qui és, és el motiu pel qual la Marina, que treballa pel món per MSF torna a casa. Hi ha moltes coses que han canviat i altres que segueixen igual, però li pica el cuc de saber qui era la Lola, la dona que els ha deixat a elles tot el que tenia. En començar a estirar del fil van passant coses i paral·lelament a això, en passen altres i al final amb unes i altres es van posant les bases del passat per entendre el present i que donen nova lluminositat al futur.
Ho explico així de genèric perquè hi ha una sèrie de coses que no es poden desvelar si algú vol llegir el llibre.
M’ha encantat aquesta novel·la. He plorat molt llegint-la. M’he posat en la pell de les protagonistes en moltes pàgines, en històries diferents que els han passat i els van passant. Tot està molt ben lligat en una història actual, propera, fresca, real (en el sentit de que ens podria passar a qualsevol). Hi ha molts temes sobre els que apunta i fa reflexionar: amors impossibles, disputes familiars, classes socials, malalties, instint maternal, amistat, secrets ben guardats....
És una història dolça, construïda sobre moltes amargures. Però que és la vida sinó això?
“Pero la vida no es como uno quiere que sea, sino como es, y la vida, a veces, puede ser muy puta. Ese día fue cuando Antonio, jugando con el pecho de Anna, encontró el trocito de muerte que se la llevaría, para siempre, un año más tarde.”
Aquest fragment il·lustra això que dic. Em van frapar molt aquestes línies, perquè aquestes coses ens venen així avui en dia. I avui hi ets i demà ja no. Però això, fora de context, no té el sentit que té realment dins la història.
Us recomano molt aquesta lectura que us farà descobrir el que jo no puc espoilear.

dijous, 26 de setembre del 2019

Una molt crua realitat

Hi ha un tema que en els darrers temps em va assaltant pel camí. És el tema del abusos sexuals i amb especial atenció quan aquests són  exercits a menors. 
La societat està malalta. No dóno crèdit a totes les notícies al respecte d'aquest tema que en el darrers mesos surten dia rere dia en els mitjans de comunicació. Hi ha coses que em fereixen en el més profund de la meva ànima encara que les vegi de lluny. No les puc entendre. No puc entendre que un "mascle" hagi de desfogar-se sexualment forçant a una dona que li diu que no. O que potser no té ni opció a dir res. Ja no diguem si es tracta de criatures, nenes i també nens. Per moltes voltes que li doni o vulgui pensar que només es pot justificar per malaltia mental, el meu enteniment no ho accepta. I el que m'esgarrifa és la quantitat de casos que van sortint perquè ara surt tot el que fa molts anys s'ha anat tapant. I de ben segur que no en surt ni la meitat del que encara es dona avui en dia i del que s'ha donat en el passat.
La primera bomba em va estallar a la cara quan vam tenir a l'escola una nena que va venir nova a P4 i que no parlava, res de res, entenia tot el que se li deia i executava el que tocava però estava bloquejada en la parla. Va passar P5, 1r i 2n. I la nena no ha parlat mai. A casa parlava amb la mare, ens va enviar audios que ho demostraven però a l'escola s'han aconseguit molt pocs avenços. Al cap d'un temps de fer observacions i entrevistes amb la família (amb la mare) vam anar sospitant que hi havia hagut abusos sexuals i que per això la nena estava així i la mare ens ho va confirmar. Finalment la nena ha marxat de l'escola i ara no en sabem res més però el trauma segueix amb ella i segurament hi seguirà temps i temps.
La segona bomba va ser l'any passat quan ens vam enterar que una alumna de 6è feia dos anys que estava patint assetjament sexual per part del seu avi. Molt fort! Un avi que estava fart de venir-la a buscar a les tardes perquè la mare treballava. I s'encarregaven ell i la seva dona, és a dir, l'àvia, de les criatures. Psicòlegs els dos avis. Per al·lucinar! I la mare veient-se en la situació d'haver de denuciar al seu propi pare d'abusos a la seva filla. Us podeu imaginar el trasbals familiar i evidentment també a l'escola.
La tercera bomba va venir quan parlant d'aquesta nena i de la situació amb una altra mestra em confesa que ella es podia posar perfectament en la seva pell perquè a ella de petita li havia passat una cosa similar, l'home de la seva germana gran, un senyor tremendament respectable en el poble i per tota la família l'havia estat assetjant durant tres anys llargs, a ulls cegs de tots els qui l'envoltàven tot i ella haver explicat que li feia. 
Arrel de tot això vaig establir un vincle especial amb aquesta mestra en la línia de fer alguna cosa per a protegir, prevenir o obrir ulls com a mínim en l'entorn més vulnerable en el que ens movem, els nens i nenes de l'escola. Intentem fer moltes xerrades i utilitzen hores de tutoria per intentar inculcar als nens i nenes que hem de ser valents i "denunciar" coses que no volem fer i que persones que a vegades pensem que ens estimen i estimem ens volen fer fer i que a nosaltres no ens agraden... És molt difícil abordar aquest tema. Hi ha coses que no es poden dir obertament i és un treball molt subtil que cal fer sense garantia d'èxit. 
I surten cosetes. Moltes cosetes inesperades. Comentaris de nens que et fan encendre alarmes. Perquè nosaltres som subtils però ells i en aquests temes tan tabú, també ho són.
Cada pam de terreny que volem deixat net, ens fa sortir tones de merda!!!

diumenge, 22 de setembre del 2019

Nova temporada

Veig que com a molts "vells coneguts" del món dels blogs em venen "sentimientos encontrados". Tanta energia que tenia abans per penjar entrades i temps que buscava per sota les pedres i ara, tot i tenir ganes, inclús idees, i nostàlgia i ... no sóc capaç de materialitzar com voldria aquesta activitat. És estrany i curiosament comú amb molts de vosaltres, alguns dels quals ja heu anat verbalitzant també des de fa un temps. 
Em nego a pensar que es tracti d'una llarga i lenta agonia. I en tot cas faré el que estigui a les meves mans perquè "les nits no morin mai"

Així que torno a ser aquí, després de les vacances, inaugurant la nova temporada i disposada a tirar més llenya al foc!

Fins aviat!

dilluns, 29 de juliol del 2019

NO PASSEU, sisplau!


Els senyals de transit són coses molt impersonals. Necessaris? Si, la gran majoria. Però també n'hi ha alguns mal pensats i inútils en la seva ubicació i acaben fent-se invisibles. I al costat de l'esperit de transgressió d'algunes persones, encara més. 
Això passava amb el senyal de direcció prohibida que hi havia al final del meu carrer.  Tothom se'l saltava perquè el fer-ho estalviava donar una gran volta, passar per carrers plens de semàfors i per altres estrets i de mal circular. I qui tenia pressa per a maxar del poble feia dressera tot i estar prohibit. 
Cada cap de setmana,  el jovent, quan marxava de festa a altes hores també es saltava la prohibició perquè ni la veien, entre el costum que ja s'havia adquirit i tot el que portaven ja dins  el cos. I llavors venia el drama. Cada cap de setmana hi ha via algun accident.
Així que com que l'ajuntament tampoc hi posava cura, el Guillem que ja no podia soportar-ho més va decidir fer un clam a la població i demanar personalment que en fessin cas del que allò volia dir i es va posar a aguantar la barra discretament. 
Va ser tot un èxit i va aconseguir que tothom tornès a veure el que allà hi havia, el que allò volia dir i a prendre conciència de que els senyals hi són per alguna cosa. En tot un any a partir d'aquell moment no hi va tornar a haver cap altre accident en aquell punt, però per si de cas el Guillem restava a l'aguait.

(La meva col·laboració als Relats Conjunts d'estiu de la Carme Rosanes).

divendres, 26 de juliol del 2019

REBEL del Cirque du Soleil

Magnífic! Espectacular!

He vist diversos espectacles dels que ha presentat aquesta companyia i no deixen mai de sorprendre'm. L'elegància i la professionalitat de tots els qui coordinen l'espectacle i dels qui pugen a l'escenari és altament plausible. Els numeros solen ser força originals, amb un fil conductor que els uneix i amb un vestuari molt creatiu, plens de color, amb música en directe i un alt nivell en la forma física dels artistes que sembla que totes les acrobàcies, les danses aères, els contorsionismes que porten a teme poden ser fàcils de fer. Però la veritat és que et fan badar la boca, número rere número, mantenint-te amb un ai al cor fins al moment d'aplaudir energicament cada actuació.
Diguem que tot això s'ho fan pagar i que les entrades no són massa assequibles. A Andorra ofereixen durant el mes de juliol un espectacle cada any gratuït pel qui el vol veure dempeus o a bon preu si decideixes agafar seient i ho fas des del minut 0 en que obren la compra d'entrades on-line perquè si no espabiles, no hi ets a temps.
Fins aquí tot molt bé, però...
Els peròs sempre per culpa de l'incivisme. Quina pena!
La nostra opció aquest any va ser la de veure l'espectacle dempeus. Vam arribar molt justos al lloc on està situada la carpa i no va poder triar, diguem que la millor posició. 
Quan la teva alçada està tocant la línia de la mitja o una mica per sota de la mitja, quan tens davant teu molts caps que et superen i quan, afortunadament, l'escenari està a l'alçada que et permet anar seguint-lo sense dificultat, cap problema. Però quan algú (o molts) que hi ha davant teu decideixen veure l'espectacle a través de la pantalla del seu mòbil gravant i et priven a tu de poder-ho veure en viu i en directe, què fas? I quan hi ha uns quants papes que han portat a les seves criatures de 2, 3 ó 4 anys a veure un espectacle que encara que es digui de circ no ho és en el concepte tradicional i el que no és és infantil i que a sobre comença a les 22.00h i que no veuen res i s'agobien i per solucionar-ho els posen a sobre de les espatlles, tot i haver advertit el presentador que estava prohibit fer-ho, què fas? I quan al costat tens una família en que la mare carrega a coll i descarrega dues o tres vegades a la seva nena de no menys de 10 anys i volum considerable, donant-te involuntàriament, per descomptat, patades per l'aparositat de l'operació clarament difícil d'abordar per la mare, què fas?
Doncs el que vaig fer va ser posar-me molt nerviosa perquè no vaig poder gaudir de l'espectacle al 100% i a sobre vaig haver de contenir-me i no dir res als adults que demostren ser-ho poc, maltractant a les seves pròpies criatures d'aquesta manera i al públic en general amb qui els toca compartir parcel·la i perquè i ho haguès fet encara podria haver estat pitjor. 
I em pregunto, tant costa veure el què és adequat i el què no? Tant costa tenir criteri del què es pot fer amb criatures a partir de les 10 de la nit i el què no?Amb tot això no vull emboirar l'excel·lència de l'espectacle, però l'any que ve correré a enganxar entrada amb seient i sinó em plantejaré no anar-hi. 

dijous, 20 de juny del 2019

Punt i final al curs!

Quan arriben aquestes dates s'obre el debat a les xarxes socials i en altres foros de si els pares han de fer regals als mestres i de si els mestres hem d'acceptar aquests regals dels pares.
Jo no entro en el debat d'aquest tema perquè penso que es diuen moltes tonteries. Crec que és lícit mostrar l'agraiment amb un mestre que ha acompanyat el procés d'aprenentatge del teu fill durant un any amb un detallet. De fet els pares, en general, et fan un detall com a grup que els hi surt a un preu simbòlic i per a tu és un reconeixement a la feina feta. Està clar que potser no ets sant de devoció de tothom però no crec que ningú s'hi senti obligat i que si algú no hi vol participar, no deu passar res. A mi gairebé cada any em fan alguna coseta a nivell del grup classe i algún que deu considerar que allò no és gaire o que està més content que la resta, em fa alguna altra cosa a part. Tot és ben vingut. Jo com a mare també ho he fet quan he estat realment contenta i mai ho he considerat, com he llegit en alguns d'aquests foros que abans esmentava, ni que sigui un xantatge emocional ni que sigui per a quedar bé, ni elucubracions mentals varies.  
I de la mateixa manera a mi també m'agrada fer un petit detall a cada un dels meus alumnes quan arriba el moment del comiat. El primer és un escrit que els faig sempre amb una foto de grup, un escrit en forma de conte que recull els moments més intensos de l'any i aquelles anècdotes que es quedaran sempre amb nosaltres i que ens fan arrencar un somriure quan les recordem. I una petita manualitat personalitzada que se que la majoria guarden amb el mateix carinyo amb que jo els hi faig. Vulguis o no, després de tot un any, barallant-nos cada dia, en el millor sentit de la paraula, amb els números, les lletres i la ciència en general, crea uns vincles especials que ens aporten moltes coses i ens fan crèixer, als alumnes i també als mestres.
Aquest any ha estat una pedra. 
L'escrit començava així:

Aquí agunes encara no estaven
 acabades 
“Una piedra en el camino, me enseñó que mi destino era, RODAR y RODAR, RODAR y RODAR…”
Doncs si, jo he sigut una pedra en el vostre camí que us ha volgut ensenyar a RODAR I RODAR, en definitiva, a anar per la vida.

I acavava: 

Us he personalitzat a cadascú una pedra. Totes són diferents, totes són úniques, totes són boniques, igual que vosaltres que també sou diferents, únics i encantadors.

En aquestes pedres hi he posat una mica de mi, una mica de la meva estimació i m’agradaria que les guardéssiu i si en algun moment esteu tristos, o enfadats,  o us sentiu sols, les pugueu agafar i apretar-les molt fort amb la mà durant  una estoneta, fins que les coses tornin a estar on toca  i sentiu, si us ajuda,  que jo estic allà amb vosaltres si em necessiteu.

Bon estiu i a RODAR!


dilluns, 17 de juny del 2019

Rupnik, el Miquel Àngel del segle XXI

Fins fa pocs dies no sabia qui era aquest bon home ni n'havia sentit a parlar mai però resulta que vam ser convidats a un casament que es va celebrar a Andorra, a l'esglèsia de Sant Julià de Lòria, una veritable joia de l'art eclesiàstic, i es va donar el cas de que el capellà va explicar que amb aquell casament "s'estrenava" l'esglèsia després de la restauració i remodelació interior que s'havia iniciat feia cinc anys. Orgullós de com havia quedat el temple, va explicar alguns detalls de l'obra i dels artistes. 


Les obres de remodelació van començar fa cinc anys i han inclós la remodelació de l'altar, l'ambó i la seu. Una vintena de persones de diverses edats i nacionalitats han treballat en la instal·lació d'un gran mosaic en el presbiteri i capelles laterals, obra del jesuïta  d'origen eslovè, Marco Ivan Rupnik, per fer possible el projecte que inclou una capella especial per a la Mare de Déu de Canòlich i un baptisteri renovat, il·luminació específica, i tot realitzat des d'una "visió espiritual de l'espai", segons explica l'artista.
La veritat és que em va semblar preciosa i si aneu per aquelles terres és un punt d'interès a poder visitar en una esglèsia que passa desapercebuda si ningú t'hi fa parar atenció.







dissabte, 15 de juny del 2019

Laura

Ahir va marxar la Laura Almerich, la musa de la cançó que porta el seu nom i que li va escriure i dedicar en Lluís Llach. Aquesta cançó ha estat una de les meves capçaleres. De fet signo com a Laura jo també i no me'n dic. I tot parteix de la cançó! 
Tot just ahir al matí en parlava amb els meus alumnes d'aquesta cançó i els hi vaig fer escoltar però a ells no els va agradar... són altres temps, altres gustos i paladars que encara no estan educats del tot. Ells prefereixen el reggaeton. Què sabran ells!
En tot cas, per tantes i tantes vegades que l'he escoltat i tants sentiments que m'ha fet moure, amb les mateixes paraules de la teva preciosa cançó, Laura, set pot dedicar per últim cop:






I si l'atzar et porta lluny,
que els déus et guardin el camí,
que t'acompanyin els ocells,
que t'acaronin els estels;
i en un racó d'aquesta veu,
mentre la pugui fer sentir,
hi haurà amagat sempre el teu so,
Laura.


diumenge, 2 de juny del 2019

El palacio de la luna de Paul Auster

Sempre pregunto a la gent que considero té bon criteri per les seves lectures preferides. Fa molts anys un company de feina em va recomanar dos llibres: Estupor i temblores i El palacio de la luna.

El primer el vaig llegir fa ja força temps, encara no tenia ni el blog i per això no hi ha la resenya. Em va agradar, sobretot per original. En breu faré una resenya d'un altre llibre de la mateixa autora.

I ara, després de tant de temps i d'haver començat a llegir el 4, 3, 2, 1 del Paul Auster i fer-se'm infumable vaig probar d'anar al Palacio de la luna que ja que me l'havien recomanat per si potser hi trobava un Auster més digestiu.

He de dir que m'ha costat. I no puc dir que no m'ha agradat, però, uff, costa de passar. Tot i que se que aquest autor té molts fans, he de dir que té un estil molt particular i que no és el meu. Em costa trobar paraules per a descriure'l. No se si els que n'hagueu llegit alguna cosa estareu d'acord amb mi. És una lectura que ofega. No hi ha respiros. No hi ha dialegs. És densa. El llenguatge no és el complicat però explica tantes i tantes coses que et satura. Al principi et dona la sensació que et perdràs i que has d'agafar un llapis i un paper per a seguir l'entramat de personatges que hi van sortint. Va amunt i avall del temps i a través dels diferents personatges i et confón. Descriu un modus vivendi molt americà. Veus les imatges de l'Amèrica i els americans que surten a les novel·les encara que no tinguin cap foto. I viatges a través del temps de la mà del personatge protagonista de la novel·la i vius una part molt real de la vida i entremig s'hi barregen aventures d'allò més surrealistes. En fí, que es pot fer l'esforç de llegir-ne alguna cosa per tastar-lo i poder decidir si és el teu autor o no ho és. Per a mi definitivament no ho és.
Malgrat tot, he de dir que m'acabaré de llegir el totxo 4, 3, 2, 1, a veure quina sorpresa final em te guardada. 

El Palacio de la Luna és un restaurant que te davant de casa el protagonista de la novel·la i en el que de tant en tant s'hi troba amb diferents personatges que recorren la seva vida. Una vida plena de peripècies, orfe de mare de jovenet i sense saber qui era el seu pare, criat per un tio seu que també mor i li deixa per herècia un munt de caixes de llibres, el protagonista, en Marco Stanley Fogg passa per diferent etapes de la seva vida en les que va tocant fons i remuntant de la mà de diferents personatges que el van salvant: la seva amiga Kitty Wu, el Thomas Effing, ancià minusvàlid per qui treballa cuidant-lo fins que també mor i l'extravagant Solomon. Tots els personatges tenen una història pròpia plena de desgràcies i penúries. I el més sorprenent és la manera en que al final tots i cadascún d'ells resulta que estan entrellaçats al voltant del Marco.
Cal reconèixer l'habilitat de l'autor de fer que personatges aparentment inconnexos i força peculiars es troben al voltant del protagonista després d'haver anat confluint els seus camins i fent-se dependents els uns dels altres. Tot i semblar que no tenen res a veure els uns i els altres arriba un punt en que ja no s'és capaç de veure clars els límits de la història de cada un d'ells. És si més no, sorprenent. Així com el final de la història que també ho és.

Copia aquí un fragment que em va agradar del principi del llibre quan es va anar enamorant de la Kitty Wu:

"Una conversación es como tener un peloteo con alguien. Un buen compañero te tira directamente la pelota al guante, de modo que es casi imposible que se te escape; cuando es el quien recibe, coge todo lo que le lanzas, incluso los tiros más erráticos e incompetentes. Eso era lo que hacía Kitty: Me lanzaba la pelota derecha al hueco del guante y cuando yo se la devolvía, ella recogía todo lo que entrara, aunque fuese remotamente, en su área. [...] empecé a hablarle a ella en lugar de a mí mismo y el placer que eso me proporcionó fue mayor que ninguno que hubiera experimentado en mucho tiempo.
Algo iba a suceder de un momento a otro, pero me daba demasiado miedo pensarlo, porque sentía que si me permitía concebir esperanzas, aquello se destruiría antes de tomar forma. […] Mis deseos eran muy fuertes, arrolladores de hecho, pero solo gracias a Kitty tenían la posibilidad de expresarse. Todo dependía de sus respuestas, de sus sutiles incitaciones y de la sabiduría de sus gestos, de su ausencia de vacilación. Kitty no tenía miedo de sí misma y vivía dentro de un cuerpo sin embarazo ni dudas"
 No sembla pas tant rotllo, oi? Qui s'anima?

dijous, 30 de maig del 2019

Polls, que pica!!!!

És sorprenent la freqüència amb la que ens trobem polls a les escoles. A cada classe hi ha uns determinats nens o nenes que són més propensos a que aquestes bestioles se'ls instal·lin als cap i quan comencen a gratar ja anem tard!
Jo només de pensar-hi, ja grato també!
Avui en dia ja no associem l'adquisició d'aquests llogaters a la falta d'higiene però si que continua tenint un cert caire negatiu i la gent ho porta d'amagatotis. Els pares dels nens que n'agafen no volen que se sàpiga i hem de comunicar de forma general i anònima el tema perquè totes les famílies de la classe dels afectats estiguin al cas del tema i vigilin els corresponents caps dels seus fills o filles. En definitiva tot un show!
I el negoci que no hi falti!
Que si locions d'una cosa o d'una altra, que si remeis cassolans, que si vinagre, arbre del te o altres herbes...
La última al respecte és un local que han obert molt a prop de casa meva que es diu Adéu Piojitos. Gent amb sentit del negoci?


dimarts, 28 de maig del 2019

Va per vosaltres!


El meu jardí m'ha fet un regal preciós i us el dedico de tot cor!
I una frase molt maca que també m'ha arribat i vull compartir:
"M'encanta aquest tipus de persones amb olor a vull, puc i m'ho mereixo; amb gust a no ho sé tot, escolto i aprenc; amb mirada de sí i somriure de gràcies."

dilluns, 20 de maig del 2019

Esperit de contradicció

Aquest és el racó de les novetats de la biblioteca de l'escola. La resposta és fàcil: Quin llibre és el primer que ha esgotat el prestec fins a final de curs? I amb diferència dels altres?

Els del marquèting tenen molta piscologia!

dilluns, 29 d’abril del 2019

ABRIL



Tot fa olor a primavera.
La vida esclata per tot arreu.
Els colors surten dels seus amagatalls d’hivern.
La força brota en totes direccions.




Suaus cants d’ocells al teu pas t’embolcallen.

Les branques, fins ara despullades,
es cobreixen amb tendres vestits, 
elegants penjolls i boniques joies.



I les més presumides
s’atreveixen  a guarnir-se amb vives coloraines.

Un bon glop d’aire fresc endins
t’impulsa a seguir endavant amb alegria
i a viure la vida tan plena com es presenta.

dilluns, 22 d’abril del 2019

Abans ningú deia t'estimo





“Abans ningú deia t’estimo aplega les veus de quatre noies i un noi que narren la dura, intensa, desconcertant i emotiva experiència de veure com els seus pares són empresonats per motius polítics”.









Me l’he llegit d’una tirada, en poques hores! I va ja per la 7a edició. He hagut de fer la lectura amb els ulls plens de llàgrimes perquè endinsar-te en la seva lectura et trenca el cor. Es tracta del testimoni del fill del Jordi Sànchez, l’Oriol, de les filles del Joaquim Forn, la Beta i l’Anna, i de les filles del Jordi Turull, la Laura i la Marta. Expliquen des del cor com han viscut cadascun d’ells els moments tensos i plens d’incerteses que han dut als seus pares a la presó. Expliquen també com s’han fet forts els llaços dels qui han quedat a casa per tal de portar la situació amb la dignitat que ho estan fent. Expliquen el que suposa en cada cas els viatges d’anada a Madrid, l’entrada a la presó amb els seus protocols, el parlar a través d’un vidre amb els seus pares, els vis a vis, el comiat i els viatges de tornada.
Expliquen moltes coses, molts moments, moltes sensacions, frustracions i esperances, moments de ràbia, moments d’orgull, tota classe de sentiments que com molt bé diuen ells és difícil d’entendre realment si no s’ha viscut una experiència com aquesta. Per això tots ells es senten tant units i s’entenen tant bé, perquè entre ells poden parlar de coses que als altres joves de la seva edat no els hi passa i no en poden parlar, per molts amics que tinguin i molt suport que els hi puguin donar.
És molt bonic intentar comprendre les diferents posicions que tenen cadascú d’ells perquè tots ho viuen de diferent manera, inclús els qui són germans. Cadascú té la seva pròpia personalitat i la seva manera d’afrontar la situació i les circumstàncies que els envolten, però és un clam sincer a l’orgull que senten pels seus pares, per les seves famílies en general, a la injustícia que han sofert i que pateixen encara i que són conscients que no saben quan llarga serà.
Aborden moltes situacions, les seves personals, la dels avis i avies que han de veure als fills a la presó, la dels fills petits que ni entenen gaire que està passant, la de la gent que la mala consciència els fa canviar de vorera quan se’ls creuen pel carrer, la de la gent que els envolta i que han anat entenent el seu neguit, la dels amics incondicionals que estan al seu costat, la del que els ha fet créixer tot plegat i la de la força de les abraçades que no sabem valorar fins que ens trobem que no les podem fer.

Abans ningú deia “t’estimo” i ara ho diem molt sovint, no només quan anem a veure el pare, sinó quan som per casa. Cada cop que l’anem a veure, en el moment d’acomiadar-nos ens diu que potser serà l’última visita. Però ell sap que no és cert. El comiat és el moment més dur. Els familiars es queden a la sala i s’emporten al presoner. Llavors es fa un silenci. Ningú gosa tornar a dir res. Potser els que ens quedem ens fem una abraçada. Llavors s’obre la porta, passes per passadissos, tornes a creuar el pati, reculls les coses que has deixat a la taquilla i ja tornes a ser fora.” Oriol Sànchez.