divendres, 7 de novembre del 2014

Ser crític

Sóc conscient de que sóc exigent. M'agraden les coses ben fetes, què hi farem! O com a mínim que compleixin amb el que s'ha dit que s'espera d'allò.
També sóc exigent amb mi mateixa. Ja ho tenim això els "exigents". Posem sempre el llisto alt, per a nosaltres i per als altres.
I ser així,  jo crec que és més bo que dolent però t'ho fan viure com un defecte, com si fossis un "bitxo raro". S'atreveixen a dir-te que si estàs enfadat amb el món o si ets un perepunyetes, et miren malament i et critiquen quan gires cua. Total per voler fer les coses ben fetes i que els altres les facin també.
No anem bé!
Arrel de la mort del meu pare i de totes les gestions dels últims moments he volgut cursar dues queixes oficials, una a la funerària (no us podeu ni imaginar la colla de lladres que són i no entraré en detalls pq el tema mereixeria uns quants posts específics i no se si en tinc ganes) i una altra a la Fundació Sociosanitària de Barcelona, centre on va morir el meu pare.
El primer topall és el demanar el full de reclamacions. "Has de parlar amb la supervisora" em van dir. I ni la supervisora em va poder atendre però em van fer anar a un despatx que a la porta hi havia el rètol de Direcció. Volien saber el motiu de la meva queixa. De les tres coses que em volia queixar en aquell moment (ara ja en tinc unes quantes més) només van poder esquivar-ne una al respecte de la qual vaig contestar que malgrat tinguessin la justificació per aquella actuació pensava que no era el més adequat i que volia fer constar la queixa perquè en el futur es poguessin prendre mesures al respecte o millorar el protocol d'actuació que tenen establert. Amb les altres no hi havia excusa possible. Però finalment vaig insistir en que volia el full de reclamacions i llavors va resultar que no els trobaven. Van remenar calaixos i prestatgeries i van anar a dos despatxos diferents. No tenien impresos. No m'ho podia creure. A la representant de la Direcció del centre se li va acudir anar a un altre despatx més llunyà d'on érem i em va portar un imprès. Allà no m'hi vaig fixar, però en arribar a casa vaig adonar-me que no era un imprès de la seva entitat sinó de l'ICO amb qui comparteixen edifici però no gestió. Sense paraules. No sé la cara que posaran quan hi vagi a buscar un imprès correcte i a queixar-me també d'això, perquè de moment ganes de deixar-ho córrer no és que me les hagin fet agafar.