No cal anar massa lluny per descobrir perles

Amb aquest fred sembla que no toca parlar de vacances d'estiu, però ja he explicat que tinc un gap pendent d'omplir i posaré aquí la falca.

Roques de Benet

Aquest estiu vaig anar a conèixer la zona de Els Ports. No havia coincidit mai res que m'hi fes acostar, tot i que n'havia sentit parlar força bé. La parada i fonda va ser entre Horta de Sant Joan i Arnes, de camping en un bungalow de fusta. El paisatge matinal que ens donava el bon dia era la imatge de les Roques de Benet.  I d'allà partíem a descobrir aquell racó de món: pel matí excursioneta que portava inclòs el bany en alguna de les diverses modalitats que el terreny ofereix: "olles", assuts, tolls, ... i per la tarda un beure en algun dels pobles del voltant. Una zona amb molts i diferents encants que la fan digna de recomanació.

Els tolls dels Estrets

Dos dels tolls

Les Olles del Baubo són unes depressións dels terreny que queden cobertes d'aigua del riu Canaletes quan travessa uns bancs de roca formant espectaculars engorjats juntament amb les basses d'aigua que queden a diferent nivell.

L'Assut de Lledó és una mena de llac artificial format per una paret que fa de presa al riu Algars.

L'excursió que es pot fer per la senda de Els Estrets és d'una gran bellesa. El riu obre pas a un bonic congost de roca conglomerada amb cingles a la dreta i a l'esquerra, i a la llera s'hi formen diferents piscines naturals, (a aquestes els hi diuen tolls) amb una aigua totalment cristal·lina que malgrat a la temperatura que es troba (gelada) no pots evitar el capbussar-t'hi. Un dels tolls té nom propi, el Toll Blau pel color espectacular que reflexa la seva aigua. 

En la senda que circula paral·lela al riu i els seus tolls es troba la Mola dels Viarnets, on està prohibida l'escalada per la presència de voltors. Força interessant aquesta "presència".

Una altra capbussada espectacular és la que es pot fer en el Toll de Vidre, racó d'una bellesa exquisita, d'aquells que et fan pensar que la natura és un espectacle. Sense paraules, gaudiu de les imatges.

Toll de vidre

Toll de vidre

La tencologia, amiga o enemiga?

A vegades la tecnologia em posa dels nervis. Caiem en fer-nos dependents de cada nou aparell que incorporem a la nostra vida. I a més, sovint ens sentim totalment impotents davant les moltes ocasions en les que ens abandonen i ens deixen de funcionar tal i com nosaltres necessitaríem.

Després de l'estiu vaig tenir un problema amb la càmera fotogràfica de manera que no podia buidar les 1000 fotos que tenia a la tarja. Les veia amb el visor de la càmera però no les podia descarregar a l'ordinador ni amb el cable ni des de la targeta, ni les podia veure a la TV, ni en cap dels ordinadors en els que ho havia provat. Avui l'he portat a l'escola perquè m'ho mirés un profe que té força idea de “maquinetes”. L'hem endollat i passava el que em venia passant a mi fins ara. Però de cop, només ha sigut agafar-la ell, sense tocar-hi res, i l'ordinador ha començat a fer una acció que no feia les altres ocasions i s'ha solucionat el problema. Manda huevos! El noi diu que no li ha fet res i realment temps de fer gaire cosa no ha tingut, perquè només ha sigut agafar-la i posar-se a “pensar”. Li he dit: “Què has tocat? Alguna cosa has hagut de tocar!” I em contesta: “No he tocat res, t'ho juro. Sempre us dic que a mi la tecnologia sempre em bufa a favor.”

Com és possible? És que no m'ho puc creure. Me n'alegro perquè el problema se m'ha solucionat, però d'una banda m'indigna quedar com una ignorant i de l'altra, aquesta sensació d'estar sempre al servei de la sort, em posa nerviosa.

En fí, ara ja us podré passar algunes entrades que tenia pendents des del mes d'agost pq no podia accedir a les meves estupendes fotos amb les que les volia il·lustrar.

De moment us presento el meu roser que fa roses de dos colors en la mateixa branca. Val un imperi el meu roser! O no?

Cançons al celobert

Quan era petita recordo que sempre hi ha via alguna veina que cantava a casa seva. Pel pati se sentía. La meva mare també ho feia. El que en deien la cobla espanyola o "canción moderna" .També se sentien pel pati les converses que les veines tenien entre elles mentre penjaven la roba, remenaven la cassola o senzillament es cridaven per a dir-se quatre coses del dia a dia. L'excusa de la roba era molt recurrent:
 "-Juanitaaaaa !
- Que?
- Que voy a tender, pon la cortina!"
I tot era començar. Però hi havia comunicació, vida a les cases, alegria a les comunitats.

L'altre dia vaig adonar-me del temps que fa que no sento cantar. Ara ja no canta ningú. I això que diu que qui canta el seu mal espanta. Però és que ara els mals són tant grossos que no hi ha música capaç d'espantar-los.
I tampoc val allò de que ara tots estem més enfeinats, perquè hi ha més gent a l'atur que en els temps dels que parlo. Però hem perdut l'alegria, hem perdut aquells sans costums, tots anem més a la nostra i la comunicació es limita a enviar whatsaps d'un costat a un altre. I els celoberts? Encara n'hi ha de celoberts? A veure si serà que l'arquitectura ens ha canviat la vida!

PLOU

El meu cel avui és gris. El dia també.
Fa fred i tot em sembla trist.
En mig d'aquest monotó m'ha aparegut una imatge preciosa i una cançó que s'escau a l'entorn.
Ho comparteixo amb vosaltres.

(Gràcies Marta D.)

Magnífica natura!

L'espectacle que la natura ofereix sovint és tant magnífic que et fa sentir petit . No és la primera vegada que al pujar per una muntanya, de cop i volta, al fer un revol, et trobes davant d'un espectacle. Espectacle en forma de paisatge que et deixa impressionat per la seva bellesa, festival de natura al 100%, joc de colors i formes que de forma inesperada et fan obrir la boca per agafar aire i gaudir del lloc i del moment.

Segurament les imatges no faran justícia al sentiment que explico però són les que l'altre dia passejant pels Cingles de Bertí van fer-, sentir orgullosa de ser allà, orgullosa de poder gaudir d'aquestes petites joies que la natura ens regala.