dimarts, 31 de març del 2015

Qui som?

"Els defectes que més ens molesten dels altres són el reflex dels nostres propis defectes"
He sentit aquesta reflexió en diverses ocasions i de diferents fonts i totes elles de contrastada credibilitat.
La primera vegada que ho vaig sentir em va cridar l'atenció i no m'ho vaig creure gaire. Al cap d'un temps ho vaig tornar a escoltar i vaig pensar: "·Carai, tornem-hi!". No fa gaire va tornar a sortir en una xerrada a la que assistia i gairebé em va inquietar el pensament.
Tanta remor no pot ser perquè sí. Tal vegada és perquè potser ja veig que deu ser cert tot això, malgrat no m'agradi admetre com a defecte meu allò que critico tant dels altres. Això és com la caiguda d'un ídol: no dec ser tan bona peça com pensava.
Aquest any tinc una companya de feina a la que no aguanto . Treu el pitjor de mi. És justament la meva paral·lela, amb la qui justament he de preparar totes les programacions i tota la feina del curs. I no és que sigui mala persona, que no ho sé, però la química no hi és per molts esforços que jo faig. I em fa molta ràbia pensar que el que no aguanto d'ella és el reflex del que jo sóc. I en realitat no em cau malament només a mi, li cau malament a tot el claustre, però això no justifica que les coses que no m'agraden d'ella siguin també defectes que jo tinc. Uf!
És més dur del que sembla a primera vista admetre tot això i ho estic treballant. A veure quin exercici m'ajuda a canalitzar degudament tot aquest rebombori. D'entrada estic fent un exercici de paciència que es mereix un premi. La cap d'estudis diu que em farà un diploma a final de curs.
D'altra banda, tot això no estaria malament que també funcionés en sentit invers. És a dir, que totes les coses bones que veiem en els altres haurien de poder ser les coses que nosaltres tenim, oi? Però d'entrada penso que no va així. Jo del que trobo bo dels altres més aviat és el que m'agradaria tenir però de moment sóc conscient de que compto amb moltes mancances.
Quina feinada això de la construcció d'un mateix!
Potser és que he començat molt tard a fer aquesta labor... però això potser que us ho expliqui un altre dia.

dijous, 19 de març del 2015

Metàfora paranoica


Aquest matí agafant forces, asseguda tranquil·lament amb música relaxant al cotxe abans d’entrar a l’escola observa el panorama.
Se m’ha acudit això:


Estranys éssers sobrevolen la ciutat,
espiadimonis metàl·lics observen des del cel
mentre formigues sorolloses es mouen a molta velocitat.
Corren i giravolten les corbes d’un racó de Montmeló.

I a continuació hi ha hagut la següent reflexió:
“Talment aquests podrien ser els pensaments d’un paranoic"
I a continuació m'ha vingut una verborrea mental que m'ha fet por:
"Paranoic? I per què paranoic? Ho dic amb connotacions negatives i potser m'ho hauria de fer mirar, perquè ben mirat a vegades jo si que penso que estic perdent el seny. Però, de totes maneres, la creació, la inspiració, el sospir del moment, no ha de tenir límits. M'ha rajat això i visca la rauxa! Ningú és pot ficar en el cap de ningú altre, els camins de les nostres ments són inescrutables"


divendres, 13 de març del 2015

Lo que encontré bajo el sofà de Eloy Moreno



És el segon llibre de l'Eloy Moreno que repeteix estil. De lectura fresca i àgil narra un dia a dia molt quotidià. Et convida a reflexionar sobre la pròpia vida, sobre els sentiments, la lluita entre els aparents i moltes vegades els que no ho són tant però que estan allà. També fa alguna inserció en la crítica social i política. En aquesta ocasió a més a més fa un bon homenatge a una ciutat que no conec però que amb els ulls tancats aniria a descobrir després d'haver llegit el llibre: Toledo. 
He passat bones estones amb aquesta lectura que dona peu a versió cinematogràfica i tot ja que quan la llegeixes gairebé veus els carrerons i els detalls de seductora l'arquitectura de la ciutat.


diumenge, 8 de març del 2015

Carta a un gran ex-amic


Per què encara, després de tants anys, em venen les llàgrimes als ulls quan recordo com em preguntaves cada dia que com estava? Per què encara tinc gravades i presents tantes i tantes reflexions que havíem fet i confessions que ens havíem dit sense mirar-nos als ulls? Per què encara em penedeixo d'haver-me desgastat tant en subtileses que al final només potser t'obligaven al mateix joc amb mi? Per què a vegades les coses són tant complicades? Per què sento que en Sabina té tanta raó quan canta:

Tú que tanto me has enseñado.
Sabes mejor que yo que hasta los huesos.
Sólo calan los besos que no has dado.