Tradicions

Aquesta és la meva participació en la proposta d'aniversari de la Carme, tot i que vaig una mica tard. Espero que encara no hagi caducat. Hi he aconseguit colo·car 31 paraules (no se si ho he fet bé, pq fins i tot a mi em semblen moltes però sembla que avui la inspiració em venia de cara. Espero que us agradi. I ja que hi som repto a la Carme a que hi faci un dibuix, aquarel·la, fotografia... el que ella vulgui per a il·lustrar el meu relat. Què Carme, acceptes el repte?

Quan era petit el Tonet sempre havia estat inquiet, "estàs fet un bon esmolet!" li deia l'àvia quan el veia passar tan eixorit, corrent carrer avall com una rubinada amb les mànigues de la camisa arremissades. "Puja, que hi ha una xicra de xocolata per a berenar"

I ell, en sentir xocolata, feia una rialla i no s'ho feia dir dos cops. 

La coneixeu a aquesta àvia?

Només entrar a la porta del carrer ja sentia la flaire i pujava els graons de tres en tres amb alegria. 

Li feia una petó a l'àvia i cap a taula falta gent! La llum de la sala era pobre però allò que fumejava sobre taula acoloria el moment. L'avia, que era tota tendresa, acaronava el menut i li feia pessigolles i gaudia de la seva companyonia una estoneta que es convertia en un racó de pau i d'estima que no tenia preu. Quan acabava li xiuxiuejava quatre paraules a l'orella, feia dringar uns cèntims sobre la taula i li picava l'ullet amb complicitat. Ell li feia una forta abraçada que li sortia de l'anima. Agafava la moneda amb il·lusió i xino-xano tornava a agafar el camí de les atzavares que el portava a l'Antaviana, el centre on anaven moltes tardes tots els menuts del poble a practicar les dances per la festa major. Allà sempre hi havia xafarnelis, sobretot fins que no hi eren tots per a poder començar. Mentrimentres movien el batastoll d'instruments i posaven tot al seu lloc aprofitava per a festejar amb la seva "amiga". Hi havia temps per a tot. I al vespre quan arribava el final els ulls espurnejaven de la feina ben feta recordant que tot allò li devia al seu pare.

El viatge de la vida

La vida és un camí.

Comença quan naixem i ens hi van conduint de la mà fins que un dia decidim volar. Ens deslliguem de la mà amiga i ens arrisquem a triar i decidir per a nosaltres mateixos per on anar tirant. Descobrim llocs nous i persones noves amb les que recórrer altres vies i anem fent. A vegades tenim ben marcat el mapa, tenim clares les opcions i anem fent milles. D’altres no resulta tant fàcil, bé perquè dubtem o bé perquè ens adonem que la senda que un bon dia vam triar no ha resultat l'adequada per a nosaltres. En ocasions el camí és planer però d’altres ens resulta molt costerut, amb molts obstacles que superar i en el pitjor dels casos amb dificultats infranquejables. Davant de totes aquestes situacions que se’ns van presentant hem d’anar resistint, reconduint, tornant a decidir per on tirar o com fer-ho. No sempre és fàcil. No sempre ens veiem amb cor de continuar o inclús a vegades preferim tirar endavant enlloc de recular i reconèixer errors. Què complicat que és a vegades el viatge!

I la motxilla se’ns va omplint, de bones i no tant bones experiències, d’aprenentatges que a vegades serveixen i altres no, d‘emocions, d’engrunes de vides dels altres, de fum de colors, de plaers i de dolors, de cicatrius i d’il·lusions...

I de tant en tant trobem una cova on fer un descans i poder recapacitar, i en el recapacitat hi entra tot: el penedir-nos d’haver agafat aquell trencant, el qüestionar-nos que hauria passat en aquell altre, el plorar per no haver compartit l’experiència amb algú, l’enrabiar-se per haver perdut algun company de viatge o l’alegrar-se d’haver gastat les soles de sabata en aquell empedrat.

Cadascú fa el seu camí. Inexplicablement sovint persones properes prenen decisions allunyades que els fan anar per rutes distintes, però sabeu allò que diuen de que tots els camins porten a Roma? Doncs, en ocasions després de donar moltes voltes també hi ha camins de carro que van a parar finalment a vies que no sabíem ni que existien i hi ha camins que es creuen i  que poden oferir moltes sorpreses. Potser els encreuaments de camins són segones oportunitats...

La vida es configura a partir de totes les decisions preses i per descomptat també de les no preses.

Transformació d'una tarda

Un mateix cel en diferents moments d'una tarda. Un bon espectacle en cada moment!

No em repliquis!

Hi ha hagut un anunci aquesta campanya nadalenca que cada vegada que el sentia em feia pensar en algú que no era el qui parlava però si que la veu em recordava molt, molt i molt a una altra veu coneguda. 

Potser, en general, no ens fixem gaire en aquesta característica particular i específica de cadascú però la veu, i inclús la manera d'expressar-nos es una cosa tant nostra, de cadascú vull dir, que és un tret diferencial. Segur que per un cec això és el seu dia a dia, però els qui gaudim de tots els sentits parem més atenció al que veiem que al que escoltem.

Avui he conegut al germà d'una persona que coneixia molt. Abans d'entrar al seu despatx, sense veure'l, el sentia parlar i pensava que era ell: el mateix to, el mateix ritme, el mateix timbre, la mateixa expressivitat, però, oh sorpresa! grans diferències en el físic.

He pogut comprovar que els germans, o inclús els pares i fills, es poden assemblar més en la veu que en el físic.

Hivern en màniga curta

I quan diu que comença l'hivern?