Cel d'octubre

Aquest matí he tret el cap per la finestra i he vist un cel magnífic. En aquelles hores va de minuts la cosa. He pujat ràpidament al terrat a captar el moment i el cel ja tenia un altre panorama, no menys espectacular però. Així que hi he fet unes quantes fotos. 

El moment era màgic, però ja apuntava a que el dia no acabaria sense passar per aigua. I efectivament així ha sigut. No volíem aigua? Doncs toma aigua! A bots i barrals!

La tardor ja és plenament amb nosaltres. Jo que pensava que podria menjar-me els panellets a la platja i serà que no. Guardarem la tradició i ens els menjarem al costat de la llar de foc, acompanyats de vi dolç i unes quantes castanyes torrades.

El pedestal on cal enfilar els mestres (era el titol d'aquest escrit)

Això que vol ser un acudit és el fidel reflexe de la realitat i en el que entre tots hem ajudat a convertir la nostra societat: falta de respecte, canvi de valors, perdua del rumb.

El passat divendres el periodista Carles Capdevila, qui ja en altres ocasions s'ha posicionat a favor dels mestres, va fer aquest escrit al respecte de la concesió del "titol" d'autoritat pública que ara diu que ens donen als docents catalans, que crec que val la pena llegir.

Emulant al Puyal quan va cridar emocionat pel seu gol a l'Urruti fa uns anys, jo també crido ara: Capdevila, t'estimo! perquè això és un bon gol i el poso a ell en un pedestal. 

Crec que la societat hauria de reflexionar una mica cap on està anant i aplicar-se algunes coses del que ve a continuació, que són reflexions prou coherents i amb força solidesa.



"Que el mestre tingui rang legal d'autoritat per evitar que rebi agressions em sembla tan lògic que ho aplaudeixo i no hi dedicaré ni una línia més. Violència a banda, la pèrdua de respecte cap al mestre està massa estesa, i els pares en som culpables. Els nens han d'anar a escola entenent la diferència entre sí i no i assumint que algú decideix quan es parla i quan es calla, i que aquest és el mestre. L'autoritat no se l'ha de guanyar sent boníssim (els brillants sempre ho aconsegueixen) sinó que té a veure amb el càrrec. Al mestre mediocre també se l'ha de respectar, la seva feina ho porta implícit. No entro en detalls com ara si els alumnes s'han d'aixecar o els mestres han de tenir pedestal: no ens posarem d'acord i sempre n'hi haurà que reclamaran més autoritat fins a tornar al blanc i negre. M'avorreix el debat sobre el pedestal físic i m'entusiasma posar en un pedestal simbòlic la feina que la societat delega als mestres. M'indigna sentir pares criticant els mestres davant dels nens amb una imprudència del tot temerària, perquè dir als teus fills que l'adult que els educa no mereix respecte és assenyalar-li el camí d'ignorar també el que li diguis tu. I el missatge per al nen és diabòlic: et deixo tot el sant dia amb un de qui no em refio gens, però tu ni cas, i si no et tracta bé ja aniré a protestar. Sisplau, corregim aquesta irresponsabilitat tan gran que fa vergonya".

De la llengua (IV)

(Post programat)

Avui és el dia de la hispanitat, cosa que ni celebro ni sento però que respecto qui la celebra i la sent. El que no acabo d’entendre és per què ells no entenen la nostra postura o com a mínim la respecten encara que no sigui la seva. Uff, crec que ja n’he parlat d’això però com que no hi ha manera de solucionar-ho...

Des que n’Artur Mas va haver de demanar disculpes als ofesos (no acabo d’entendre per què) volia fer aquesta entrada, però avui, aprofitant el dia, toca.

Resulta que demanen des d’alguns estaments polítics que fem més hores de castellà a l’escola perquè segons sembla els nens catalans no acaben d’assolir aquesta llengua. El Sr. Mas explica que en les proves realitzades a finals de la primària els nens catalans no treuen pitjors notes en castellà que els nens d’altres comunitats, cosa que per si sola ja hauria de fer callar als primers perquè amb això ja se’ls hi han acabat els arguments. Però per si no n’hi hagués prou, el Sr. Mas hi afegeix que total, vas a altres comunitats i per molt castellà que facin a les aules no se’ls entén un borrall quan parlen. I va, i s’ofenen! Ara si que em crec allò de que les veritats ofenen!

Si és que ho pot comprovar qui vulgui quan vulgui això. Que es passegin per les ciutats i comprovin. A nosaltres no ens fa por que vinguin a parlar-nos aquí en castellà, els entendrem i els podrem contestar perfectament.

Encara que fa molts anys, explicaré una anècdota que es podria extrapolar als nostres dies i il•lustraria això del post. Durant un estiu en la meva època d’estudiant vaig treballar en un camping per guanyar unes pessetes (llavors eren Pts.) Hi havia uns quants treballadors extremenys que cada any hi anaven, com qui va a la verema, i un dia, un d’ells, al matí mentre esmorzàvem, em diu: Noamoamoar. I jo mel vaig mirar amb els ulls ben oberts perquè no vaig poder desxifrar el que em deia. ¿Que dices?- Vaig preguntar. I ell em va repetir mirant el cel: ¡Que noamo a moar!. Vaig pensar que em parlava en alemany com a mínim, que de fet entenia més bé als alemanys i als holandesos que s’estaven al camping que a aquella gent. Finalment, molt a poc a poc i pronunciant molt (vaja, obrint més la boca) va repetir-me: ¡Que no amo a moar! I llavors, mentre amb el dit apuntava als núvols que hi havia al cel vaig interpretar, més pels signes que pel llenguatge verbal, el que em volia dir: ¡Nos vamos a mojar!.

Aquesta podria ser una bona mostra del castellà “acadèmic” que es parla en algunes comunitats en les que l’única llengua que s’ensenya i es parla a les escoles és el castellà, s’ofenguin o no, vulguin reconèixer les coses com són o prefereixin seguint tocant les pilotes als altres.

La lluna, sola i serena.

La lluna sempre m’inspira. Quan sóc a l’ordinador tinc la finestra a la vora i en aquestes hores del capvespre, ara que el dia ja es va escurçant vertiginosament, quan toca lluna, la veig despuntar pas a pas. Avui que sembla ja plena m’ha fer brollar això.

La lluna treu el nas per sobre el bloc dels veins de davant.
El cel ja s’ha enfosquit i ella es va enfilant amunt i amunt
per contemplar-nos a tots des del seu racó privilegiat.
Avui sembla trista, té els ulls caiguts i la boca oberta,
un lament la preocupa, les estrelles l’han deixat sola.

I aquest lament no és només seu, també és meu, és clar, la lluna parlava per la meva boca. Recordo els cels espectacularment estrellats de la meva infantesa. Recordo el cel més meravellós que he vist mai, un dia de desembre de fa uns 7 anys a Sant Joan de l’Erm. El cel era ple a vessar d’estrelles lluentes, semblava que molt a prop nostre, com si les poguessis tocar si et posaves de puntetes. Ara, cada vegada costa més de veure cels així. S’apaguen les estrelles? O és la cortina de fums i contaminació que hi entre elles i nosaltres que difuminen la seva bellesa?

9.10.11

Aquest any guarda moltes dates amb les que es poden fer jocs de números. Avui n'és una: 9 del 10 del 11.

Jardí botànic de Madrid. Agost 2011.

En quant al dia en sí, de moment no hi ha res especial a destacar, ha sortit un sol brillant que alegra el dia. Jo tinc també alegre el cor perquè tenia a la safata d'entrada del meu correu dos o tres dolços mails que m'han fet contenta i també perquè encara tinc el bons gust de boca que em va deixar ahir la trobada amb les meves amigues les maghistèriques, una de les dues que fem cada any. A vegades riem i altres plorem, però ahir només vam riure i molt i això sempre és d'agrair.

També avui és el dia de la Comunitat Valenciana i aprofito a felicitar a tots els valencians des d'aquí i a desitjar-los una bona celebració del seu dia.

I com que no tinc més a dir us deixo una frase preciosa que he llegit avui i que va bé aquí:

Només un somriure, una abraçada i un silenci.

Les paraules, quan no porten pau, només són un altre soroll.

Vidres trencats

Aquest curs se'ns ha prohibit aparcar dins l'escola. Per què? Doncs per decret llei de l'ajuntament. I no hi ha més explicacions. Són així d'impresentables. Ara tenim un espai en la part trassera de l'escola, totalment encadenada i encandauada, on de tant en tant se'ns en hi va algun nen a jugar a l'hora de pati i on encara hi prendran mal. Però no se li pot donar cap altre ús. Això és gestió pel ciutadà i demés bones pràctiques per part dels polítics municipals. 

A més a més, això suposa que cada dia he de sortir de casa mitja hora abans perquè la zona de l'escola és d'aquelles que són força complicades per a deixar-hi el cotxe i si no ets matinera has d'anar a petar a l'altra banda de riu en un descampat que han habilitat per aparcar cotxes.

I fins avui, malgrat tot i per allò de que no hay mal que por bien no venga, estava contenta perquè això suposa que cada matí he de passar per sobre la passarel·la del riu i es pot gaudir d'un moment màgic allà, ara aquell entorn està preciós. Però aquest matí se m'ha acabat el bon humor. En arribar al parking hi havia un cotxe de policia perquè havien trencat els vidres de 6 ó 7 cotxes, un de tant en tant. I això ja m'ha tallat el rotllo i ja no he volgut deixar el meu cotxe allà.

Però no m'he quedat tranquil·la tampoc per deixar-lo en un altre lloc, perquè cap altre lloc al carrer és garantia de res.

I sense voler pensar malament, al cap d'una estona m'he recordat que fa uns dies vam rebre un mail, totes les comunitats educatives de la zona (hi ha en una mateixa illa dues escoles de primària i dues de secundària) on s'oferia un servei de parking privat, nou per la zona.
Qui i per què han trencat els vidres dels cotxes?