dijous, 29 de desembre del 2011

Carlos Gallego, ha mort el MESTRE.


Envellit però amb el seu millor somriure

El mes passat va morir en Carlos Gallego. Va ser el meu tutor quan cursava 8è d’EGB, el millor professor que he tingut mai. Un gran mestre i una gran persona. Sempre l’he tingut com a referent. N’encanten les matemàtiques i mai no sabré si és perquè ell me les va fer estimar o per si a mi ja em tirava aquesta disciplina. Tant que fins i tot vaig estar a punt d’estudiar Ciències Exactes. El que si que sé és que el seu record és inesborrable i no només en com ens ensenyava les funcions matemàtiques sinó també en les hores de tutoria.
Recordo com si fos avui l’entusiasme amb que explicava la màgia dels números, amb unes màquines que ens dibuixava a la pissarra i que ens deia transformaven uns números en uns altres.
Recordo també els seus consells, la seva franquesa, la seva paciència i bon humor, la seva mà amiga.
Mai l’oblidaré, ni jo ni les meves companyes, perquè n’hem parlat moltes vegades. Li havíem anat seguint la pista i sabíem que després d’haver deixat l’escola de primària s’havia dedicat a la psicologia i sempre aprofundint en el treball amb les matemàtiques, en la seva pedagogia i la seva didàctica.
Ens ha deixat un llegat important en aquest camp en forma de llibres, plens de consells i bon saber fer.
Ara que he buscat per Internet coses sobre ell, les seves últimes xerrades i alguns cursos magistrals, m’he adonat de l’autèntica llavor que ha sembrat per on ha passat.
El meu homenatge des d’aquí Carlos. Cada vegada que porti als nens a “cazar leones”, tu vindràs amb nosaltres.

dimarts, 20 de desembre del 2011

De nou als pinzells



Fa uns dies que hi ha uns cels espectaculars. Al matí el bany de colors carrega les piles dels qui es paren a fer una inspiració profunda tot mirant-lo. I al capvespre un festival de magentes, blaus i grisos ens regala un sostre magnífic amb el que tancar la tarda. És molt difícil resistir-se a la inspiració que aquesta bellesa provoca. Això i les ganes que des de fa temps tenia de tornar a agafar els pincells han aconseguit que en un impuls em sortís un cel, que tot i que no es pot comparar amb el de dalt, ple també de colors i de vida.

diumenge, 11 de desembre del 2011

Capítol 1 pendent de tancar

Avui tenia la intenció de tornar a agafar el tren i baixar a veure una amiga amb qui fa molt temps tenim pendent una trobada i no hi ha manera. No havíem decidit si anar a dinar a casa seva o en un "Coimbra" qualsevol, però al final no m'he tret tota la feina que sense remei havia d'acabar de fer aquest cap de setmana (notes de la 1a. avaluació) i m'hauré de passar el dia asseguda davant de la pantalleta teclejant números i creuan dades amb noms de nens....Feina! No hi ha manera de desconectar. I després tothom diu que els mestres vivim molt bé! En fí...

I ara ve una altra història: No podré rememorar el viatge de fa un any des de l'estació, però el record està fresc igualment. És cert que des de llavors va començar el capítol 1 de la nostra història i que encara no l'hem pogut tancar per a començar el segon, però tot arribarà. Aquest any ha estat diferent, ni millor ni pitjor, diferent. Amb més maduresa, amb un altre ritme, amb agradables moment de directe virtual, amb un compartir reconfortant i amb molta estima. Ja trobarem el moment de coronar el pastís amb la cirereta.

dimecres, 7 de desembre del 2011

Pa amb oli i xocolata


Han volgut recuperar el que per molts de nosaltres va ser un tradicional berenar i l’han convertit en unes postres de la hight cuisine.
Jo, que em perdonin, però crec que això és d’una banda hipocresia i de l’altra una presa de pèl.
Resulta que un tros de pa (0.20€) i unes preses de xocolata (0.30€) s'han convertit en una miqueta de pa al mig d’un plat enorme, amb xocolata tipus Nutela i un raig d’oli i que fa un final de festa de 5€ que vol recordar aquell clàssic que ens sucava les mans mentre corríem pel carrer després de l’escola i que gustosament ens en llepàvem després els dits.
Ara el que pren molta importància és el disseny del plat, i això no convida pas a menjar-s’ho d’una altra manera que no sigui amb els coberts corresponents.
El gust, encara que s’hi assembli no és el de sempre i el plaer de llepar-se els dits, evidentment, s’ha perdut.





Gemma's theory

En el darrer llibre que m'he hagut de llegir pel meu curs d'anglès hi he trobat un fragment que m'ha fet reflexionar i venir aquí. Diu així:

“Gemma has a theory about smell. She thinks it's the basis of what makes you fall in love with somebody. That if someone doesn't smell right for you, then you'll never fall in love with them.“ (Murder maker)

Per una persona amb l'olfacte tan sensible com jo, aquesta Gemma's theory és una sentència lapidària. 
Hi ha persones que t'entren per l'ull però per sort i per desgràcia també n'hi ha que t'entren pel nas. 
Les que per sort, són persones amb un aroma especial, agradable, no sempre a colònia però si a net. 
Les que per desgràcia són les que malauradament jo em veig obligada a posar-les-hi creu i ratlla. No aguanto les olors a ranci, a suor, a recuit o a perfums massa forts, que algunes persones desprenen. Em fan venir basques o em maregen. Ho sento, cadascú té el seu llindar i el meu en això de les olors és molt selectiu.
Sense parlar de què les males i bones olors evoquen molts moments i situacions. I les males olors potser em porten a moments que no vull  recordar...
El sentit de l'olfacte és força més important del que a priori sembla. No el menyspreeu.
(http://plomablava.blogspot.com/2009/09/que-huelen-las-nubes.html. Ja n'havia parlat jo d'aquest tema)

dimarts, 29 de novembre del 2011

Icebar

Divendres passat vaig anar a l'Icebar de Barcelona.

Realment la gent ja no sap que inventar, i mira, aquests han fet un bar dins una nevera. Sí, sí, el icebar no és gaire més que això.

S'havia de fer reserva i em van dir que l'estada durava aproximadament 45min. Jo vaig pensar que hi havia alguna mena de show o visita guiada. Inocent!
El tema és que hi ha una sala, a -16ºC, a la que per entrar-hi t'habituallen amb un anorak amb caputxa i uns guants per poder resistir. Al principi notes el frescor, però entre la novetat i el pendent que estàs pel que has de fer, no te n'adones de la temperatura i quan fa una mica que estàs allà el fred comença a calar fins als ossos i es va notant.

No negaré que és curiós de veure, com a mínim un cop. Però també us dic que un cop i cap altre. A dins hi ha una figura de gel de la Sagrada Família, el drac del Parc Güell i algun altre detall gaudinià. 

Amb l'entrada a la nevera hi va una consumició, a base de vodka (no podria ser d'una altra cosa, a l'estil siberià) i ve servit en got de gel, sense glaçons, of course. El noi de la barra ha d'anar a buscar la beguda en una altra sala que tenen, a temperatura ambient suposo, per que no se'ls congeli la beguda.
En fí, que n'hi ha per tots els gustos, ja ho veieu.


divendres, 18 de novembre del 2011

Bosquet de Tona

De sempre m’ha agradat la fotografia. Suposo que alguna cosa del que diuen “ull fotogràfic” dec tenir. Quan anem de viatge sempre capto imatges que, sense semblar a priori res de l’altre món, acaben sent força atractives. Sovint no són captures estàndard del lloc, aquestes a vegades també les faig (em refereixo a la foto típica del turista davant el monument de rigor)però a mi m’interessen més els racons autèntics “fora pista”, o la gent autòctona amb el seu tarannà diari, o els moments que, sigui pel motiu que sigui, guarden aquella exclusivitat del qui els mira.

Fa uns dies vaig anar a Tona amb un grup de gent i vam pujar al castell. Quan vam ser dalt del turó tothom va fer la foto de la vista i la foto de l’església. Jo també, of course, però em vaig allunyar i vaig trobar un arbust fantàstic que em reclamava instantània, unes pedres d’una paret que em van semblar fantàstiques, una estelada que no onejava com i quan jo volia però quedava estupenda amb el cel ennuvolat al fons... i tot baixant vaig preparar la càmera per a fer una foto a un bosquet que ja m’havia cridat l’atenció pujant, petit, espès, amb pins de soca molt curta i fosc, que deixava veure a contrallum el cel i el massís del Montseny. Al girar-me després de captar el moment, vaig topar amb una noia que era al darrere meu i em va dir, com disculpant-se: “T’he volgut imitar però em sembla que no m’ha sortit bé”. Jo li vaig respondre: “Potser a mi tampoc em sortirà el que jo volia”.

Vaig recordar les vegades que algú m’havia volgut “imitar” capturant aquella imatge que era meva. Ahir, no em va fer ràbia perquè m’ho va dir molt humilment, però altres vegades sí que me n’ha fet quan he vist que d’alguna manera em volien prendre el moment. Perquè aquell moment, aquella imatge i tot el que allò et transmet és teu i només teu i et sents recelós de la còpia.

A més, aquella plenitud que els teus ulls capten sovint no queda tota reflectida en el que guarda la càmera i es necessari el que s’ha quedat a la teva ment per a reconstruir el moment.

Què en som de nostres!

P.D.:Aprofito per a fer-me una mica de publicitat i convidar-vos a passeig pel meu bloc de fotos només meves, amb tot la qualitat que la meva humil camereta digital de butxaca em permet.

http://kkuriskamaku.blogspot.com/









divendres, 11 de novembre del 2011

11.11.11

Hoy puede ser un gran día, plantéatelo así.
Aprovecharlo o que pase de largo depende en pate de ti…

Això diu la cançó que canta el Serrat i que tanta raó té.

Avui, donada la casuística dels números que formen la data, diuen que alguna cosa màgica tindrà. Jo, per arrissar el rinxol, he programat aquesta entrada per les 11h 11m. 11s. Per si de cas! Encara que estic segura que la màgia l’haurem de posar nosaltres, però amb bones intencions alguna cosa aconseguirem. Per mi no quedarà. De fet, cada dia intento posar-li el màxim de màgia que puc. Unes vegades costa més i unes altres no tant, però no és fàcil. El que està clar és que mal que mal, tot costa menys de passar si hi posem una miqueta de la nostra part.


La ONCE avui fa un sorteig extraordinari per celebrar el dia (qualsevol motiu es bo de celebrar) i de moment i amb aquella esperança de que potser algun dia toca, he destinat uns calerons, que encara que no toquin estaran més o menys invertits. Loteria Nacional també fa un sorteig extraordinari pel qual a Barcelona es veu que fa dies costa molt de trobar números. Al col•legi he sentit que els nens parlaven d’aquesta data com el dia de la loteria. Ja és trist que s’hagi de batejar un dia amb aquest nom, però bé, en definitiva, a veure si ens en toca alguna de loteria!


Bon 11 per a tothom.

dijous, 10 de novembre del 2011

Fa 20 anys que continuem amb tú.

Homenatge blocaire - Voleu ser-hi?   10 de Novembre 2011


Avui és l’aniversari de la mort de la Montserrat Roig.

La Carme de Col•lecció de moments va demanar a qui volgués participar de fer-li un petit homenatge. Aquí va el meu en forma de poema:

El temps de les cireres em sembla que ja ens ha passat
I ara estem ben endinsats en la nostra hora violeta,
Ai, Montserrat, qui et tingués al costat
Per encoratjar-nos i riure una miqueta!

Restes amb nosaltres.

dimecres, 9 de novembre del 2011

L'espectacle és a dalt!

Li'n diuen cabretes d'aquests cotonets!

Dirigir la vista cap al cel és sempre garantia d’algun espectacle per a recrear la vista i deixar córrer la imaginació. Sovint hi dansen els núvols oferint alguna sorpresa agradable.
A vegades el blau del cel, clar i pur, net i llis, també t’atrapa transmetent una immensa pau.
Avui era un cel molt particular, els núvols disseminats dibuixaven un tapís impressionant que m’ha deixat ben bocabadada. A vegades voldria ser núvol jo també i volar, i volar, i volar...

dijous, 3 de novembre del 2011

Ja comença a matinar la boira

Teixit sense fil
La rosada sobre les plantes quan ja hi comença també a apuntar la llum del sol avui oferien aquestes imatges espectaculars del treball altament tècnic de petites aranyes que viuen en la tanca del voltant de l’escola. Sembla mentida que puguin fer un treball tant perfecte.

Costa d’entendre, però és així i com podeu veure són incansables. Si cliqueu la foto, espero pugueu apreciar el detall i la perfecció del teixit, és brutal!

M’emociona poder captar aquests moments gràcies a que sóc una dona a una càmera enganxada...

dijous, 27 d’octubre del 2011

Cel d'octubre


Aquest matí he tret el cap per la finestra i he vist un cel magnífic. En aquelles hores va de minuts la cosa. He pujat ràpidament al terrat a captar el moment i el cel ja tenia un altre panorama, no menys espectacular però. Així que hi he fet unes quantes fotos. 
El moment era màgic, però ja apuntava a que el dia no acabaria sense passar per aigua. I efectivament així ha sigut. No volíem aigua? Doncs toma aigua! A bots i barrals!
La tardor ja és plenament amb nosaltres. Jo que pensava que podria menjar-me els panellets a la platja i serà que no. Guardarem la tradició i ens els menjarem al costat de la llar de foc, acompanyats de vi dolç i unes quantes castanyes torrades.








dilluns, 17 d’octubre del 2011

El pedestal on cal enfilar els mestres (era el titol d'aquest escrit)

Això que vol ser un acudit és el fidel reflexe de la realitat i en el que entre tots hem ajudat a convertir la nostra societat: falta de respecte, canvi de valors, perdua del rumb.
El passat divendres el periodista Carles Capdevila, qui ja en altres ocasions s'ha posicionat a favor dels mestres, va fer aquest escrit al respecte de la concesió del "titol" d'autoritat pública que ara diu que ens donen als docents catalans, que crec que val la pena llegir.

Emulant al Puyal quan va cridar emocionat pel seu gol a l'Urruti fa uns anys, jo també crido ara: Capdevila, t'estimo! perquè això és un bon gol i el poso a ell en un pedestal. 

Crec que la societat hauria de reflexionar una mica cap on està anant i aplicar-se algunes coses del que ve a continuació, que són reflexions prou coherents i amb força solidesa.

"Que el mestre tingui rang legal d'autoritat per evitar que rebi agressions em sembla tan lògic que ho aplaudeixo i no hi dedicaré ni una línia més. Violència a banda, la pèrdua de respecte cap al mestre està massa estesa, i els pares en som culpables. Els nens han d'anar a escola entenent la diferència entre sí i no i assumint que algú decideix quan es parla i quan es calla, i que aquest és el mestre. L'autoritat no se l'ha de guanyar sent boníssim (els brillants sempre ho aconsegueixen) sinó que té a veure amb el càrrec. Al mestre mediocre també se l'ha de respectar, la seva feina ho porta implícit. No entro en detalls com ara si els alumnes s'han d'aixecar o els mestres han de tenir pedestal: no ens posarem d'acord i sempre n'hi haurà que reclamaran més autoritat fins a tornar al blanc i negre. M'avorreix el debat sobre el pedestal físic i m'entusiasma posar en un pedestal simbòlic la feina que la societat delega als mestres. M'indigna sentir pares criticant els mestres davant dels nens amb una imprudència del tot temerària, perquè dir als teus fills que l'adult que els educa no mereix respecte és assenyalar-li el camí d'ignorar també el que li diguis tu. I el missatge per al nen és diabòlic: et deixo tot el sant dia amb un de qui no em refio gens, però tu ni cas, i si no et tracta bé ja aniré a protestar. Sisplau, corregim aquesta irresponsabilitat tan gran que fa vergonya".

dimecres, 12 d’octubre del 2011

De la llengua (IV)

(Post programat)



Avui és el dia de la hispanitat, cosa que ni celebro ni sento però que respecto qui la celebra i la sent. El que no acabo d’entendre és per què ells no entenen la nostra postura o com a mínim la respecten encara que no sigui la seva. Uff, crec que ja n’he parlat d’això però com que no hi ha manera de solucionar-ho...

Des que n’Artur Mas va haver de demanar disculpes als ofesos (no acabo d’entendre per què) volia fer aquesta entrada, però avui, aprofitant el dia, toca.

Resulta que demanen des d’alguns estaments polítics que fem més hores de castellà a l’escola perquè segons sembla els nens catalans no acaben d’assolir aquesta llengua. El Sr. Mas explica que en les proves realitzades a finals de la primària els nens catalans no treuen pitjors notes en castellà que els nens d’altres comunitats, cosa que per si sola ja hauria de fer callar als primers perquè amb això ja se’ls hi han acabat els arguments. Però per si no n’hi hagués prou, el Sr. Mas hi afegeix que total, vas a altres comunitats i per molt castellà que facin a les aules no se’ls entén un borrall quan parlen. I va, i s’ofenen! Ara si que em crec allò de que les veritats ofenen!

Si és que ho pot comprovar qui vulgui quan vulgui això. Que es passegin per les ciutats i comprovin. A nosaltres no ens fa por que vinguin a parlar-nos aquí en castellà, els entendrem i els podrem contestar perfectament.

Encara que fa molts anys, explicaré una anècdota que es podria extrapolar als nostres dies i il•lustraria això del post. Durant un estiu en la meva època d’estudiant vaig treballar en un camping per guanyar unes pessetes (llavors eren Pts.) Hi havia uns quants treballadors extremenys que cada any hi anaven, com qui va a la verema, i un dia, un d’ells, al matí mentre esmorzàvem, em diu: Noamoamoar. I jo mel vaig mirar amb els ulls ben oberts perquè no vaig poder desxifrar el que em deia. ¿Que dices?- Vaig preguntar. I ell em va repetir mirant el cel: ¡Que noamo a moar!. Vaig pensar que em parlava en alemany com a mínim, que de fet entenia més bé als alemanys i als holandesos que s’estaven al camping que a aquella gent. Finalment, molt a poc a poc i pronunciant molt (vaja, obrint més la boca) va repetir-me: ¡Que no amo a moar! I llavors, mentre amb el dit apuntava als núvols que hi havia al cel vaig interpretar, més pels signes que pel llenguatge verbal, el que em volia dir: ¡Nos vamos a mojar!.

Aquesta podria ser una bona mostra del castellà “acadèmic” que es parla en algunes comunitats en les que l’única llengua que s’ensenya i es parla a les escoles és el castellà, s’ofenguin o no, vulguin reconèixer les coses com són o prefereixin seguint tocant les pilotes als altres.

dilluns, 10 d’octubre del 2011

La lluna, sola i serena.


La lluna sempre m’inspira. Quan sóc a l’ordinador tinc la finestra a la vora i en aquestes hores del capvespre, ara que el dia ja es va escurçant vertiginosament, quan toca lluna, la veig despuntar pas a pas. Avui que sembla ja plena m’ha fer brollar això.

La lluna treu el nas per sobre el bloc dels veins de davant.
El cel ja s’ha enfosquit i ella es va enfilant amunt i amunt
per contemplar-nos a tots des del seu racó privilegiat.
Avui sembla trista, té els ulls caiguts i la boca oberta,
un lament la preocupa, les estrelles l’han deixat sola.

I aquest lament no és només seu, també és meu, és clar, la lluna parlava per la meva boca. Recordo els cels espectacularment estrellats de la meva infantesa. Recordo el cel més meravellós que he vist mai, un dia de desembre de fa uns 7 anys a Sant Joan de l’Erm. El cel era ple a vessar d’estrelles lluentes, semblava que molt a prop nostre, com si les poguessis tocar si et posaves de puntetes. Ara, cada vegada costa més de veure cels així. S’apaguen les estrelles? O és la cortina de fums i contaminació que hi entre elles i nosaltres que difuminen la seva bellesa?

diumenge, 9 d’octubre del 2011

9.10.11

Aquest any guarda moltes dates amb les que es poden fer jocs de números. Avui n'és una: 9 del 10 del 11.
Jardí botànic de Madrid. Agost 2011.
En quant al dia en sí, de moment no hi ha res especial a destacar, ha sortit un sol brillant que alegra el dia. Jo tinc també alegre el cor perquè tenia a la safata d'entrada del meu correu dos o tres dolços mails que m'han fet contenta i també perquè encara tinc el bons gust de boca que em va deixar ahir la trobada amb les meves amigues les maghistèriques, una de les dues que fem cada any. A vegades riem i altres plorem, però ahir només vam riure i molt i això sempre és d'agrair.
També avui és el dia de la Comunitat Valenciana i aprofito a felicitar a tots els valencians des d'aquí i a desitjar-los una bona celebració del seu dia.
I com que no tinc més a dir us deixo una frase preciosa que he llegit avui i que va bé aquí:

Només un somriure, una abraçada i un silenci.

Les paraules, quan no porten pau, només són un altre soroll.

dissabte, 8 d’octubre del 2011

Vidres trencats

Aquest curs se'ns ha prohibit aparcar dins l'escola. Per què? Doncs per decret llei de l'ajuntament. I no hi ha més explicacions. Són així d'impresentables. Ara tenim un espai en la part trassera de l'escola, totalment encadenada i encandauada, on de tant en tant se'ns en hi va algun nen a jugar a l'hora de pati i on encara hi prendran mal. Però no se li pot donar cap altre ús. Això és gestió pel ciutadà i demés bones pràctiques per part dels polítics municipals. 
A més a més, això suposa que cada dia he de sortir de casa mitja hora abans perquè la zona de l'escola és d'aquelles que són força complicades per a deixar-hi el cotxe i si no ets matinera has d'anar a petar a l'altra banda de riu en un descampat que han habilitat per aparcar cotxes.

I fins avui, malgrat tot i per allò de que no hay mal que por bien no venga, estava contenta perquè això suposa que cada matí he de passar per sobre la passarel·la del riu i es pot gaudir d'un moment màgic allà, ara aquell entorn està preciós. Però aquest matí se m'ha acabat el bon humor. En arribar al parking hi havia un cotxe de policia perquè havien trencat els vidres de 6 ó 7 cotxes, un de tant en tant. I això ja m'ha tallat el rotllo i ja no he volgut deixar el meu cotxe allà.
Però no m'he quedat tranquil·la tampoc per deixar-lo en un altre lloc, perquè cap altre lloc al carrer és garantia de res.
I sense voler pensar malament, al cap d'una estona m'he recordat que fa uns dies vam rebre un mail, totes les comunitats educatives de la zona (hi ha en una mateixa illa dues escoles de primària i dues de secundària) on s'oferia un servei de parking privat, nou per la zona.
Qui i per què han trencat els vidres dels cotxes?

divendres, 23 de setembre del 2011

Quina ràbia!

Ahir el cel estava espectacular, ple de línies blanques de diferents gruixos que havien deixat les esteles dels avions. Camins que creuaven un cel blau i lluminós. Una imatge que fa temps vull recollir en un post amb el seu corresponent missatge que ja tinc força madurat, però trec la càmera de fer fotos per a captar la imatge i: BATERIA ESGOTADA.

Quina ràbia fa això! Quan tens a un pam del nas aconseguir una imatge irrepetible, perquè aquestes coses són així, irrepetibles, i et falla una bateria et tiraries dels pèls. Però no s’hi pot fer gran cosa.

Però mira, és allò de que no hay mal que por bien no venga i se m’ha acudit fer un post precisament d’aquest moment de mala sort i que fan tanta ràbia i us faig una proposta:

A veure si em dieu cadascún dels qui llegiu això un parell de coses d’aquestes que et farien estirar dels cabells. Jo d’entrada us en dic tres:

- Tenir una imatge que no te preu davant dels ulls i en obrir la càmera trobar que s’ha esgotat la bateria. (aquesta ha de ser la primera de la llista ja que m’ha inspirat això)

- Anar més tard que mai i a sobre arribar corrents a l’estació i veure com el tren tanca les portes just davant teu i quedar-te a terra.

- Adonar-te just quan acabes de tancar la porta de casa que no has agafat les claus.

A veure qui la diu més grossa!

dimarts, 20 de setembre del 2011

Bodorrio

Aquest cap de setmana passat a tocat anar de casament.
Cada vegada m'agraden menys aquest tipus de festes. L'essència fa dies que està perduda. No em crec que ningú combregui, per més que es casin per l'església i que siguin catòlico-practicants, amb això de la unió per tota la vida. Els sermonets dels mossèns em posen histèrica perquè sembla que no viuen en el món en el que vivim els terrenals.
D'altra banda podria parlar molt i molt dels malbarataments que es porten a terme en aquestes celebracions. Els restaurants amb els corresponents menús s'han convertit en una tremenda cursa competitiva de a veure qui ho fa millor, qui tria un lloc més exòtic, qui contracta un aperitiu més espectacular i qui fa més detalls als convidats a l'hora de la sobretaula. Abans es donava el ram de novia a l'amiga o familiar que estés a punt de casar-se però ara es fan detalls per a tothom: per les mares, pels pares, per les avies i avis si n'hi ha, per algú que fa anys d'alguna cosa aquell dia, per una amiga/amic especial, per ....uff! és fa molt llarg, perds el fil del tema i esgota. I sobretot deu acabar de foradar la butxaca de qui paga la festa. Però tothom que pot (perquè ara corren temps difícils) passa per l'aro. Què trist!
Dissabte va ser una boda amb totes les de la llei, en un paratge increïble, Can Boix de Peramola, en ple prepirineu, amb un aperitiu original i de restauració amb disseny, un llamàntol de primer que no cabia al plat i un filet de vedella de segon amb una salsa de nom irrepetible però que et deixava sense alé, tot i tenir el pap ja molt ple, una brotxeta de fruita i sorbet per a refrescar una mica i un tros de pastís, no bo, bonísssssim. Barra lliure de  beguda fins a l'hora de tancament i després per a rematar la festa trobada en un pub d'un poble proper en el que et posaven una polsereta de "tot inclòs" on podies menjar (pastetes i entrepanets variats) i beure el que el cos pugués absorbir.
A l'hora que vaig retirar-me jo ja anaven de tort més de la mitat dels presents.
I en mig de tot això, encara que sembli increïble, sempre hi ha un racó per a la sorpresa. A l'hora del café ens van deixar un sobre fosc, tancat amb lacre, a la taula. En obrir-lo una tarja amb un missatge dels nuvis dient que els diners que habitualment es gasten en el detall de sobretaula a l'ONG Intermón-oxfram per la compra de uns quants lots de material didàctic. Oh, sorpresa! Quin detall! Què ben pensat! I tot i que ho vaig trobar i ho segueixo trobant fantàstic, en una lectura més profunda vaig arribar a la conclusió que carai amb les ONG, quin nivell de màrqueting gasten i com se les pensen... perquè la tarja venia editada amb el logo d'Intermón, no era iniciativa pura i dura dels nuvis.
Està clar que quan uns anem altres fa estona que en venen.
Em va semblar una gran contradicció tot plegat. Segueixo dient que després de tot els honra el gest, però sembla una mena d'impost revolucionari per a sentir-te menys culpable de tot el que has malgastat en la resta....
En fi, la festa va ser tot un èxit!

dimecres, 14 de setembre del 2011

De la llengua (3)


Ara, tal i com està l'actualitat en questió de llengua, immersió, bilingüisme i tot el fregat, potser em tocaria parlar-ne però només diré que espero poder seguir fent les classes en català a tots els meus alumnes. Ja em fot haver d'impartir castellà també en altres clases que no són la meva, però que hi farem. Jo estic per ensenyar el que calgui, tot el que pugui, per a fer del projectes de persona que tinc a les meves mans, uns éssers com cal, amb criteri per a poder ser justos i prendre el camí que millor els realitzi i que més pugui aportar a ells mateixos i a la resta de la societat. No vull perdre energies cridant pel català però no pararé de lluitar per ell, sense fer soroll i intentant aconseguir que l'estimin, no que l'odii ningú.

I del que volia parlar avui era d'una altra cosa.
Fa unes setmanes vaig anar a una actuació de Jotes Tortosines i altra música de les terres de l'Ebre. El show es deia OCU! a càrrec de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries. Vaig gaudir força de l'espectacle, que a part d'aportar una música interessant oferien un molt bon fin conductor amb un humor fresc i agradable que feia sentir-se a tothom còmode i relaxat.
En una de les presentacions de les seves cançons van fer la broma de les diferents maneres de parlar que tenim els catalans de més al nord, els de més al sud, el valencians, etc.
Deien:
Els uns diuen: quan vulguin que vinguin.
Els altres diuen: quan vulgon que vingon.
I encara uns altres diuen: quan vulguen que vinguen.

I si, si, tot i que ens faci somriure aquestes maneres de parlar que no són la nostra és així, però l'important és que ens entenem amb qualsevol vocal que hi posem i això no ha de ser mai motiu de conflicte sinó d'unió i riquesa.

divendres, 9 de setembre del 2011

Prendre decisions

Les pedres del camí no es mouen soles.
Cada vegada que entro al Bona nit i tapa't del Xexu veig una frase que hi té posada, que em fa ballar el cap:

Si vols fer alguna cosa, trobaràs el camí. Si no, trobaràs una excusa.
A vegades hem de prendre dures decisions a la vida, decisions que poden donar-li un gir de no se sap quants graus i que fan por.
Algú em va dir una vegada: si no ho vols fer, sempre trobaràs una excusa per no fer-ho. (Per això la frase em fa ballar el cap, em recorda aquell moment)
Quantes vegades he recordat aquella sentència i quantes vegades li he hagut de donar la raó, tot i que llavors no ho veia.
La por ens paralitza i ens esforcem en justificar el no donar el pas. Anem aguantant pensant que les coses canviaran, que es poden reconduir, buscant-li el positiu a la situació i fent que a la balança hi pesi més que el negatiu, però en realitat ens enganyem i seguim patint i aguantant el que no caldria.
Pit i collons! No n’hi ha una altra. I la decisió ha de ser nostra. Res no canvia si tu no canvies.
Sembla fàcil, eh?

dilluns, 29 d’agost del 2011

Bon dia i destapa't

(Xexu, m'he pres aquesta llicència de jugar amb el nom del teu bloc)

Tenia un somni agradable i m'he despertat. M'apretava la bufeta i mestres era al lavabo he intentat fixar el somni. Ja no ho he pogut recordar tot però si una part del que m'interessava i n'he fet una anàlisi enriquidora. Quan he acabat de "filosofar" he vist el llit que em deixa: "torna" i he obeït sense protestar. Eren les 9h. Aquella hora en que s'hi està tan bé al llit.... una suau brisa entrava per la finestra i al carrer encara hi havia força silenci. El meu home m'ha començat a fer mimitos (com son els homes, sempre disposats! Llàstima que no sigui a tot!) però no l'he deixat continuar. En tenia prou amb la pau del moment. Ja només em queden tres dies de poder gaudir-ne d'això i volia disfrutar-ne a plena consciència.
M'he sentit feliç, amb les mancances que tinc, com tots, és clar, però feliç i agraïda de tenir el que tinc i de ser qui sóc. M'hi he tornat a enganxar de tal manera que de cop, quan he tornat a ser conscient ja eren les 12h. Ara estic com una rosa!

divendres, 26 d’agost del 2011

T'has tomao la pastilla?

La resposta a aquesta pregunta podria ser:
- Qué pastilla? la verde? la blanca? la roja? la pequeñita? la del azúcar? la de la presión? la del colesterol???????

Una de les bosses que van de vacances quan surten els meus sogres és la de la foto. Aquesta foto l'he publicada també al meu blog de fotos perquè no té desperdici i tot i que una imatge val més que mil paraules no he pogut passar de deixar aquí alguns comentaris pertinents dels molts que se'n podrien fer. (Això també és una mica d'autopublicitat, que sinó no hem visiteu).

En fi, que no sé per on atacar el tema:
- És molt difícil ser malalt avui en dia, i sobretot s'ha de tenir memòria RAM per saber que has de prendre i a quina hora.
- Cal tot això per a tirar endavant?
- No creieu que les farmacèutiques es passen un oi i els metges mitja dotzena receptant tanta química?

Jo admiro a la meva sogra. Sap cada pastilla, en la dosi indicada pel metge (que no sempre és la del prospecte), a l'hora que se les ha de prendre el meu sogre i per a què és cada una. I la veritat és que tant malament no estan. Jo sempre li dic: "Suegra, deje apuntado en algun sitio lo que se toman bien clarito porque como algun día les pase algo no habrá quien se aclare". I ella riu.
Quan veus tot això et poses a pensar en el negoci que tenen les farmacèutiques i en els ineressos que mouen. I els metges els juguen el joc. Per a no parlar d'altes esferes polítiques, com per ejemple la Concelleria de Sanitat, per dir-ne alguna.
Algú sabria dir si en realiat tota aquesta química no ens mata més que ens cura?
Per què les farmaceutiques s'han posat en peu de guerra ara que per les retallades s'ha pres la mesura de que han de vendre genèrics?
Això és cura de la salut o cura de la butxaca?
No fa gaires dies i per casualitat vaig ser convidada a visitar a Balaguer l'explotació dels germans Pàmies i vaig descobrir tot un món. Seria massa llarg d'explicar aquí i segur que no me'n sortiria del tot bé pel que us convido a visitar el blos d'en Josep Pàmies i pugueu veure vosaltres mateixos del que hi ha al darrere de totes aquestes bosses de medicaments.

http://joseppamies.wordpress.com/acerca-de/
Cal un canvi de conciencia a molts nivells, però el de la salut és fonamental perquè amb la salut no s'hi juga.

dimecres, 24 d’agost del 2011

De la llengua (2)

Durant aquest mes d'agost ha vingut a passar uns dies la Catalina, de Mallorca. Els pares van haver de marxar del poble per motius familiars i obrir-se camí allà i com que n'han passat de molts colors han pogut venir molt poques vegades. Aquest any celebren el seu 50è aniversari de casament i els fills, sabent la il·lusió que això els faria, van decidir regalar-los el viatge i van organitzar la visita al poble i la retrobada familiar. Jo vaig conèixer a la part de la família que no coneixia, germanes i cunyats. Al saludar a un d'ells, a en Montse (a Mallorca aquest nom és pel gènere masculí) vaig dir-li:"Hola, tu deus ser lo Montse"  i encara riuen ara. Això del "lo" es veu que és una variant molt graciosa per qui no està acostumat a sentir-ho. I jo la tinc tant i tant arraigada quan sóc en el meu entorn occidental, que fins i tot els autòctons a vegades se'n fan creus del meu ús.

 

Però amb aquests visitants no era el cas, perquè a mi si que em fa molta gràcia com parlen ells, amb un accent tant particular, el tancament tant diferent de les vocals, l'article salat i els coneguts substantius com: es alot i sa al·lota i ses nins i nines... (no sé dels cert si esta ben escrit, ja em perdonareu) i també això de que els homes es diguin Montserrat...
Però està clar que la llengua és una, amb les seves particularitats i que ha de ser questió d'unió i no al contrari. I que aquests encontren són rics fins i tot en això.
I compartir els somriures endolçats amb l'ensaimada que ens van portar a nosaltres, no té preu.

De la llengua (1)

Jo sempre dic que sóc bilingüe catalana. M'explico.
Vaig néixer en un poble de la província de Lleida on és parla d'allò més el català occidental en tot el que li és característic. Quan encara no tenia ni quatre anys els meus pares van "emigrar" a Barcelona, concretament a L'Hospitalet on la gent em parlava i jo no entenia res del que em deien, parlaven un altre idioma, i en un percentatge molt elevat era l'aldalús. Però com que era tendra i molt esponja enseguida vaig aprendre aquesta altra llengua i quan vaig començar l'escola, que llavors era als 5 anys no vaig tenir cap problema. A casa era l'únic lloc que podia parlar català i és on ho feia. Fora de casa era difícil perquè si en tot cas ho feies moltes vegades et senties allò de "hábleme en cristiano" i havies de callar. Però al cab de molts anys va arribar un dia, en el meu darrer curs d'EGB que van dir que estudiariem català a l'escola (1 hora a la setmana) i vaig aprendre que hi havia un altre català i també el vaig aprendre. Així que a casa parlava el català del meu poble i de la meva família, al carrer i a l'escola parlava castellà i durant aquella hora a la setmana a l'escola parlava també català, però aquell era un altre català. Llavors també vaig saber que a la classe hi havia 5 ó 6 nenes més que també parlaven català a casa seva. Però entre nosaltres sempre ens havíem parlat en castellà i ara era molt difícil fer-ho d'un altra manera. Quan vam deixar l'escola ens vam separar perquè cada una va anar a un institut diferent i va ser llavors que amb les meves amigues catalanes vam decidir fer un esforç i quan ens veiessim haviem de parlar-nos en la nostra llengua. Va costar però ho vam aconseguir. De fet ara seria impensable si ho haguessim de fer a l'inrevés. Però a mi em va passar una cosa molt curiosa, vaig mantenir el català occidental que parlava amb la família quan era a casa o anava al poble i amb els amics, a l'institut i en els altres entorns en que es començava a poder parlar català, parlava l'occidental.
Tal és així que encara avui conservo aquesta dualitat i sóc incapaç de barrejar llengües. En una mateixa conversa amb una amiga que no parla català, una que si que el parla i el meu germà, per exemple, em dirigeixo a cadascú en la seva llengua. I això vol dir que a la meva mare li parlo amb l'article lo (lo cotxe, lo pare, lo medicament) que no faré servir mai amb la meva amiga.
Hi ha gent que no ho sabrà mai això. Només els més íntims a qui he convidar alguna vegada al poble o han vingut a algun acte familiar han pogut viure i veure (o millor dit escoltar) el meu bilingüisme i només llavors es sorprenen notablement al mateix temps que ho entenen.
Coses de la llengua!

dijous, 18 d’agost del 2011

BARÇA-MADRID


En aquests moments en que s'està celebrant un partit Barça-Madrid sembla d'obligat compliment l'estar davant la TV sinó has anat al camp per poder cridar al costat d'un equip o al costat de l'altre.
Abans de començar el curs escolar comença la temporada futbolística. Quina febre! No puc dir que els partits com el d'avui em siguin indiferents perquè jo he mamat llet blaugrana des del moment de néixer i sé que quan acabi d'escriure això m'enganxaré a la TV també, però aquestes coses de ramat em fan ràbia: els bars treuen pantalles al carrer, amplien l'aforament de les terrasses aprofitant el bon temps i als pobles en que hi ha festa major, fan un parèntesis en la programació per enquibir-hi EL PARTIT. Algú pensa en els qui no els agrada el futbol? Perquè també n'hi ha, eh? Algun “lobito”, algun rat penat i algun altre bitxet estimat... de totes maneres el seguir el futbol encara és una de les coses més atractives de tota la nostra realitat tal i com estan les coses. Així que: QUE GUANYI EL MILLOR (és a dir el BARÇA) i que el curs 2011-2012 ja és aquí.

dimarts, 2 d’agost del 2011

Al mig de tot

No dormo bé. No sé que em passa però no hi ha manera. Quan no és un all és un ceba però sempre hi ha alguna cosa donant massa voltes al cap. I aquesta nit que la temperatura era bona, que semblava que cap soroll, ni extern ni intern, em molestava, comença a somniar i quina nit he passat! Ara encara tinc mal cos. Necessito desconnectar de tot i de tots. Sobretot de tots. Em sento al mig de totes les batalles, sempre tivant les regnes cap a un costat i cap a l’altre, intentant neutralitzar i equilibrar les forces i al final la que més cops rep, perquè em cauen de tots costats i n’estic mooolt tipa. M’hi sento tan atrapada en aquesta xarxa que no sé com desenganxar-me.

En un curs que vaig fer de recursos per alliberar estrés (quin cursos que faig, eh?) ens parlaven de les regressions. Ens deien que servien per veure d’on ve el rol que assumim en el moment actual i per què i també ens pot ajudar a saber què hem de fer per a desfer-nos-en. Quina por! Segur que en alguna altra vida vaig ser “chacha” i em sembla que ja en tinc prou de entendre que a vegades ho sóc en aquesta. Ai, si algun dia dono un cop de puny sobre la taula!

dilluns, 18 de juliol del 2011

AFORISMES

Aforisme: Sentència breu que expressa un pensament complex de forma colpidora o estètica.

Ja de joveneta a mi m’agradaven força aquestes reflexions curtes i en tenia moltes d’apuntades en llibretes expressament destinades a això. També m’agradaven aquells calendaris o agendes en els que cada dia en tenien un d’escrit. Ara tinc un llibre d’aforismes en procés de lectura. És de l’Abel Cutillas i es diu VIURE MATA.
Quin títol eh? Un gran aforisme, si senyor. Dues paraules contradictòries i que diuen MOLT.
La VIDA i la MORT.
Vull dedicar aquest post i els cinc aforismes del llibre que cito a continuació a algú que pensa molt (massa) en aquest tema. Espero aconseguir extreure-li i extreure-us un somriure perquè en definitiva és millor intentar prendre’ns aquesta vida que mata amb tota la filosofia que siguem capaços.

Aquí van:
Cal desdramatitzar la mort, només és una de les múltiples opcions de cada dia.
Els morts ens duen avantatge.
Contempleu bé el paisatge ja que en ell hi sereu enterrats.
Ja que hem vingut a esperar la mort, fem-ho des d’una cadira agradable, escoltant melodies suaus i calmant la vista amb dissenys elegants.

I el que hem de tenir present cada dia, en tot moment i el que subscric amb més èmfasi:
Abans de morir, tinc previst viure.

dimarts, 12 de juliol del 2011

Nou bloc


Fa dies que li dono voltes a la idea d’obrir un altre bloc. 
M’ha captivat això.
No sé si la dispersió em portarà massa feina i acabarà castigant-me per algun altre costat, però de moment en tinc ganes i crec que ho portaré endavant. Serà un bloc molt gràfic, (poca lletra i molta imatge) bàsicament amb fotos meves del meu calaix de sastre que el tinc ja que vessa, fotos de diversos caires, divertides, curioses, belles, simpàtiques,... que diuen molt de com els meus ulls veuen les coses.. en fi, que vaig a muntar-lo JA.
Què dic que vaig a muntar-lo, què ja l'he muntat!!!
 
http://kkuriskamaku.blogspot.com/

dilluns, 11 de juliol del 2011

J'ai tué ma mère

Per recomanació d'un amic vaig veure J'ai tué ma mère.
No sé si recomanar-la, sobretot després de llegir algunes sinopsis que corren per Internet. La meva impressió sobre la pel·lícula no te gaire a veure amb el que he llegit.
Es tracta d'un drama, reflex bastant fidel de la realitat, sobre el conflicte generacional que té els seus moment més punyents durant l'adolescència. Tracta en concret de la relació d'un adolescent amb la seva mare de la qual rebutja qualsevol cosa que diu o que fa, per sistema. Ella intenta mantenir una actitud serena o freda (tot aparença, però) el màxim de moments, tot i que a vegades cau en el joc dels crits i l'enuig. I és que no n'hi ha per menys davant de la constant provocació del seu fill.
Això m'ho conec jo.
El fill pren una actitud de "matar" la seva mare, de treure-la de la seva vida.
Impressionant moment quan el jove li diu a la seva mare despectivament i tot marxant sense esperar resposta : Què faries si demà em moris?
I la mare en veu baixa li contesta sense que ell ho senti: Morir-me al darrere teu.
Malgrat tot, al final sembla adonar-se que una mare sempre està allà on la necessites.
El camí és llarg i tortuós, però s'ha de fer com es presenta.
Ara qui s'animi que vegi el film.

dissabte, 9 de juliol del 2011

La meva poesia

Si us atreviu amb això que diu el títol...

Espero que us agradin.

Una humil "personatge itinerant"

dimarts, 5 de juliol del 2011

La dona del meu amic


Fa uns temps (potser ja fa tres anys) vaig rebre un correu en el que un amic, un bon amic meu, m’explicava que la nostra “relació” s’havia d’acabar. Hem deia que li sabia molt greu haver-me de dir tot allò i que no volia fer-me mal, però que li havia donat moltes voltes i li ho havia promès a la seva dona i així havia de ser. Em demanava que no preguntés res més ni fes cap intent de posar-me en contacte amb ell per cap via i també que fos molt discreta amb el tema. Total que em vaig quedar tan de pasta de moniato que primer ni vaig reaccionar. No em podia creure tot allò.


Aclariré, abans de que us imagineu el que no és, que la nostra “relació” no era més que una molt bona, sincera i profunda amistat, sense cap perill ni per part meva ni per la seva de que passés a més. Però clar, aquesta era la nostra percepció, potser la de la seva senyora no era la mateixa.

Total, que de cop i volta i després de molts anys de relació vam passar al trencament total. Després del primer cop, vaig fer-li un correu a la feina, per evitar el control i susceptibilitat de la senyora, explicant-li la meva sorpresa, la meva incomprensió davant d’aquesta mesura, la meva disponibilitat a aclarir davant de qui fos el que calgués i òbviament la meva disponibilitat a reprendre l’amistat si ell ho volia o ho necessitava. Al cap d’uns dies una lacònica resposta dient-me que no em demanava que ho entengués però que era i havia de ser així. Punt i final.



I jo sóc com sóc i aquestes coses em superen. Per Nadal li vaig enviar una felicitació. I una altra pel seu aniversari, amb quatre frases que sincerament tenia ganes de dir-li. Em va respondre donant-me les gràcies i dient-me que amb aquella resposta ja estava trencant el seu pacte i no ho volia fer. Vaja que a sobre em sentia jo culpable de fer-li fer alguna cosa mal feta.


I el pitjor és que la gent encara em pregunta sovint per ell, sabent de la proximitat que teníem i jo els he de dir que les circumstàncies ens han allunyat inexplicablement... Clar, mentir no estic mentint, però a sobre l’estic tapant, ja que ell em va demanar discreció.


Ara només se d’ell que està viu, no sé res més, ni com li va la feina, ni com està de salut, ni que fan les seves filles, ni si és feliç...


M’alegro per ell si només li ha calgut deixar de parlar-me per a salvar el seu matrimoni que al final era l’objectiu. Em sap molt greu haver-lo perdut i em pregunto si hi ha dret a prohibir una amistat per molt que siguis la parella de l’altre. Què passa, que els amics no tenim drets?