Los seres felices de Marcos Giralt Torrente

Per fi he aconseguit acabar de llegir aquest llibre que vaig començar fa mooooolt temps. Era dur, monòton, trist, lent...tot i que en el fons tracta dels sovint fosc món de les relacions personals familiars i que no deixa de ser interessant. Però el titol és pura ironia perquè reflexa sobretot, tot el que ens sol fer infeliços. I el qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra!

"La presentadora interrogaba a la vedette sobre aspectos escabrosos de su vida privada y ésta negaba las inconcretas acusaciones haciendo un encendido elogio de la su propia sinceridad.

[...] -Vaya tontería le ha dado a la gente con lo de ser sincero ahora -dijo-. Se considera una virtud la sinceridad y no lo es.

Tomó impulso y se levantó de sofá.

-¿Qué quieres decir?

Marta había comenzado a andar rumbo a la cocina.

- Que, según en qué ocasión, puede ser incluso totalmente desconsiderado, un signo de la peror educación. ¿Te imaginas un mundo en el que todos dijéramos lo que pesamos de los otros? Seria invivible.

[...]

Cuando aquella noche me fuí a la cama, tratando de imitar el sueño de Marta, imaginé que ella y yo ocupábamos el cento de un habitáculo cerrado y que, como en un juego de cajas chinas, a éste lo contenía uno mayor que era a su vez el centro de otro, y así sucecivamente hasta el infinito. Lo más extraño no era la progresión geométrica de nuestro encierro en la que cada habitáculo aumentaba y se reproducía en el siguiente, sino el hecho de que tener mi espacio limitado al primero de ellos no me impidiera ser concsciente de los otros."

Segurament es tracta d'una prosa difícil, poc lleugera i en fa una novel·la de digestió pesada.

Amb el fragment que he copiat convida vull, amb el primer paràgraf, convidar-vos a la reflexió sobre les virtuts de la sinceritat i amb el segon mostrar-vos com de poc àgil pot ser la lectura d'aquest llibre.

Alguns direu que si m'ha costat tant per què no l'he abandonat...Crec que ja n'he parlat alguna vegada d'aquest tema. Per principis, acabo tots els llibres que començo. A vegades coses que no prometien gens m'han donat molt grates sorpreses.

Maestra de L.S.Hilton

Vaig començar aquest estiu llegint novel.les infantils, suposo que per aquesta dificultat que ens suposa a molts la desconexió amb la feina. Però després de dues dolces i innocents lectures em va caure a les mans Maestra. I jo pensant que també tenia a veure amb la professió!

He de dir que des de la primera pàgina em va enganxar, i tot i que tenia ganes de veure com s'acabava la història, que es feia imprevisible (suposo que és un dels valors afegits de la novel·la), també m'anava deixant un regust desagradable. 

Aquest llibre està classificat com a thriller eròtic. La trama està bé, ben lligada, entretinguda i amb els elements que segurament el faran un best seller però jo particularment hi trobo una innecessària càrrega de sexe i un cinisme en els assassinats que em deixaven intranquil·la en llegir-los. 

No sabria si recomanar-ne la lectura. En tot cas hi trobareu emocions fortes, ja us ho dic.

"He aquí unas cuantas  cosas que suceden cuando asesinas a alguien. Das el respingo al oir una radio. Nunca entras en una habitación vacía. El zumbido de lo que sabes nunca se silencia y, en ocasiones, aparecen moonstruos en tus sueños [...] Hasta Roma, me daba cuenta ahora, no había hecho más que reaccionar acosada por las circunstancias. Había creido tener un plan, pero en realidad mi plan no pasaba de ser un intento de escapr del pelibro a toda costa."

Et convidem a pagar

Aquest estiu m'ha tocat anar a dues celebracions un tant ... no sé trobar-hi l'adjectiu!

La primera va ser un casament.

Un cosí del meu home que ja feia uns anys que s'havia separat ens va enviar un whatsap convidant-nos al seu nou casament.

"No volem regals, no volem diners, només volem que ens acompanyeu. I per això us demanem que us pagueu el menú".

Ens va semblar curiós el tema. I tot i que la relació no és gaire estreta, al meu home (és el seu cosí) semblava que li feia gràcia anar i vam dir que sí.

Al cap d'uns dies ens diuen el lloc i el preu del menú: 100€ per cap. I annexen un nº de compte per a fer l'ingrès. I a més, com que la celebració es feia a l'Hotel Bruc ens podiem quedar a dormir allà mateix per un preu d'habitació que ens ofertaven també en el pack.

Osti, 100€ per cap... El tema ens va portar fins i tot a una petita discusió. Jo ja trobava de força mal gust aquesta manera de convidar, però conforme s'anaven coneixent els detalls, m'anava encrespant més i més. De momento van caure els nens, que tampoc estaven precisament motivats en l'assistència. Hi anàvem només el meu home i jo. I a dormir a casa. Ja ens estariem d'abussar de la barra lliure.

La cerimònia, molt a l'americana, en els jardins de l'hotel, al peu de Montserrat:

 Però en arribar al menjador ens trobem aquest menú a la taula:

L'espectacle va ser veure les cares dels convidats quan anaven llegint això!!!

Obviament vam adonar-nos de que era una broma, amb un sentít de l'humor molt discutible que els nuvis havien emprat en tot plegat!

I el menú no va ser aquest, però potser més d'un hauria estat més content si ho haguès estat. Fluix, fluix, molt flluix. I tot guarnit amb uns centres de taula espectaculars, amb flors de plàstic. 

Tot un luxe d'elegants detalls com podeu veure.

El darrer va ser el discurs dels celebrants, des d'aquest púlpit en forma de pastís abans de les postres que ens van portar i que era el més plausible de la festa.

Una festassa!!!

I aquesta va ser la primera, com us he dit abans.

La segona va ser una convidada del mateix estil però en versió bateig.

El preu era més ajustat i el menú més bo. O sigui que per aquesta part bé, però va ser un bateig en tota regla, vull dir per l'esglèsia perquè clar, batejos a lo civil no n'hi ha. Però... posant-me a pensar... uns pares que ni estan casats i que no han trepitjat ni trepitjaran una esglèsia més a la seva vida se'ls ha de permetre un bateig? L'esglèsia no s'ho planteja això? A què juga?

Digueu-me si sóc jo la rareta de pensar així o són ells, perquè jo és que no entenc res. Ens estem trastocant, definitivament.