diumenge, 8 de novembre del 2009

MAGHISTÈRIQUES!!!

Aprofitant aquest cap de setmana inspirador deixo que flueixi la vena i afegeixo un altra entrada, aquesta en homenatge a les meves col·legues mestres, companyes de carrera i des de fa 22 anys amigues. Solem fer un parell de trobades a l’any i una sempre ha estat pels vols de Nadal, però com que cada vegada ens és més difícil que sigui en aquestes dates aquest any ho hem avançat una mica i així feina feta no fa destorb. I com que cap trobada amb entitat es fa fora de la taula, anem espaiant també les fartaneres que sinó a festes ja no t’hi cap ni una oliva.
En fi, al que anàvem.
Vam començar sent alguns més.
Els nois, minoritaris en aquest sector, els vam convidar a retirar-se aviat perquè amb ells davant no podíem arribar al nivell de confidències que necessitàvem i de fet amb ells no era igual.
Algunes d’elles van caure del núvol pel seu propi pes, com fan totes les coses.
I així que ara som 6, les autèntiques, les fidels, les estupendes, les millors!!! Cada una de les 6 representem un tipus de dona molt diferent. És curiós com ens avenim tot i les nostres marcades diferències. Deu ser perquè entre nosaltres hi ha teixida una xarxa de magnetismes que fa que les sis punxes de l’estrella es mantinguin en equilibri.
Primer quedàvem per fer soparets, a vegades soles i a vegades amb les parelles. Quan quedàvem soles, els vespres se’ns feien curts. Quan vam tenir criatures vam començar a muntar jornades familiars, trobades al camp o excursions a la muntanya. I finalment com què el que necessitàvem eren moments de desconnexió del nostre dia a dia vam dedicar-nos el que ens mereixíem: retirs de pau. Però tot això era clar que no ho podíem fer amb un simple soparet i es va instaurar la sortida de cap de setmana de dones. Buscàvem un lloc més o menys idíl·lic, a una distància assequible, que ens permetés la màxima comoditat i confort i el màxim temps de plaer traduït en bona companyia, descans, desconnexió, bons àpats, caminadetes, pau, calma, quietud, xerrar i riure, riure i xerrar, menjar, beure, fumar... gairebé de tot. Ens donava per a parlar de tot, de la feina, de la família, dels pares, dels fills, de les parelles, dels amics, de la cuina i del llit, d’amor i només de sexe, de cultura i d’esport, de vacances, DE TOT. Eren unes trobades terapèutiques, tornàvem renovades, amb més energia, amb la motxilla plena de consells d’amiga, amb les penes del cor de les preocupacions de cada una alleugerades per haver-les compartit, amb molt bon rotllo. També hi ha hagut algun moment de no tant bon rotllo, les coses que fa la convivència, és clar. I de fet no ens hem atrevit mai a fer trobades de més de dos dies, que podrien fer saltar espurnes. De tot s’ha de trobar la mida justa i la nostra és la de màxim cap de setmana. És com els taps de rosca, si gires fins al final, sense forçar, ajusten perfectament i aconsegueixen l’objectiu, però si el fas girar massa fas malbé la rosca i ja no hi ha marxa enrere.
Ara ens trobem en un moment especial. La que no sordeja té el colesterol pels núvols, passant pels mals d’ossos, de genolls, espatlles i cervicals. Les cartes del restaurant cada vegada les hem d’allunyar més per poder-les llegir i ja comencem a anar amb alguna pastilleta al bolso. Els colors dels cabells han anat variant en funció dels tints que cadascuna tria per anar tapant els cabells blancs que totes en menor o major escala podem lluir. I encara no ens expliquem les entrades a quiròfan, però tot arribarà.
Amb tot i això, l’esperit el continuem tenint JOVE. I sinó mireu, la propera trobada la volem fer de cap de setmana que inclogui: 1er dia. Bicicletada per alguna via verda, 2n dia (per a recompondre’ns) visita a centre lúdic i termal. A què també us hi apuntaríeu? Llàstima que no pugui ser.
Reines, va per vosaltres, per l’Esther “Manlleu” (Bé!), per la Kukkona (Bé!), per la Maria (Bé!), per les Neussss (Bé i bé!!) i per mi, que carai (Bé!). Per totes, que encara que histèriques, també som màgiques!!!

Qui em despentinarà avui?

El vent bufava molt fort. Des del llit sentia com xiulava i va decidir no llevar-se i fer el mandra una estona més. Allà estava bé, calentona i abraçada per aquella manta pesant que tant li agradava i que feia anys li havia regalat la mare. FiuuuuuuuuuuuuUUUUUUUUUUUuuuuuuu. FiuuuuUUUUUUUuuuuuuuuuUUUUUUUUUUUUuuuuuuuu. No suportava el vent. Sort que no l’havia agafat fora de casa. Només el xiulet ja la posava nerviosa. El sentir-lo a la cara la molestava molt i no diguem el caminar lluitant contra ell....
Acaronada per la roba del llit va començar a deixar volar la imaginació. Uff, quins pensament li venien en aquells moments! Tant de bo el vent bufés dins el seu caparró i es pogués emportar alguna cosa.
De cop i volta el soroll d’una branca trencada la va fer aixecar i mirar per la finestra. Quin terrabastall!
- M’ho prendre amb calma – es va dir.
Va anar a la cuina, es va preparar un bon cafè amb llet i amb la tassa a la mà va anar cap a la finestra a contemplar el panorama. Les branques dels arbres del carrer ballaven al compàs de la música que el senyor vent dictava. Les floretes dels testos dels balcons es veien amenaçades de ser arrencades cap a un costat o cap a l’altre. El molinet de colors del nen del veí del costat girava i girava sense parar. Al terra dels carrers no hi havia quedat cap fulla, tot i que era la tardor. L’ambient era net i clar. El cel blau pur. El sol no tenia obstacles per a brillar amb tot el seu “poderio”.
El paisatge del fons semblava un altre. El tel que sovint hi havia quan miraves lluny havia desaparegut i aquest vent, que tan poc li agradava, havia canviat el fons de l’escenari ara totalment nítid i esplendorós.
Mira, ja ho diuen: “No hay mal que por bien no venga”
Recolzada al llindar de la finestra amb la tassa a la mà va fer un glop del líquid calent que la va reconfortar. Es va veure reflectida en el vidre i es va adonar que encara ni s’havia rentat la cara ni s’havia pentinat.
Va fer un sospir i va anar al lavabo a arreglar-se, tot i que havia decidit que ningú la despentinaria avui, ni el vent tampoc.

divendres, 6 de novembre del 2009

Els divendres, enigmarius tendres

M’ha fet gràcia sentir avui al matí la presentació d’aquesta secció que a vegades comentàvem i que sempre em recorda a tu, sobretot avui que feia poques hores ens havíem vist, desprès d’any i mig de no fer-ho . Doncs mira, aquest post te’l dedico, al cap i a la fi formes part de la meva xarxa constel·lar. I sé que sabràs donar-te per al·ludit.
Gràcies per la vetllada. Sempre és un plaer el compartir amb tu una estona i l’intercanviar experiències, encara que ara ja siguin tant diferents, però per això no menys interessants. És clar que ahir el protagonista va ser un altre tema, donades les circumstàncies actuals del motiu que ens va fer conèixer. I no sé si va ser perquè aquest tema tocava o pel temps que feia que gairebé no sabíem res l’un de l’altre i a vegades costa, però no vam ni entrar en el terreny personal. Queda pendent per la propera que espero que sigui això, més propera.
Ahir et vaig comentar el pitjor moment que havia viscut al teu costat, al sopar del desembre del 2006, en la que estàvem asseguts en dos tamborets a la barra del bareto del qual ni recordo el nom, i vaig sentir a cau d’orella una distància d’anys llum entre tu i jo. Ahir curiosament es va repetir exactament la mateixa situació a Cal Boadas, no sé si en vas ser conscient, però afortunadament el sentiment era un altre.
Ja fa temps que els 100 km o els que siguin no són distància i espero que mai més ho siguin els dos pams. Tot i que penso que la distància si que ajuda a l’oblit confio en que sapiguem gestionar-ho per trencar el tòpic.
Una molt forta abraçada