Contes terapèutics

Jordi Amenós

Fa unes setmanes vaig tenir el plaer d'assistir a un taller de contes terapèutics de la mà d'en Jordi Amenós.

Del Jordi Amenós us en podria explicat molts de contes perquè és un professional magnífic però el qui vulgui més informació la trobarà fàcilment buscant en la seva pàgina web.

Del que us vull parlar és de la teràpia a través del conte o de la metàfora que ell treballa magistralment. No vaig poder prendre apunts i costa transmetre el que es va viure en el taller perquè va ser molt intens però intentaré fer-ne un resum.

L'enfoc és que tota persona té una història inconscient. I es tracta de detectar la pròpia història per a saber cap a on anar. En la ment tenim un equip de guionistes que s'encarreguen d'anar sargint la trama fins al final, però en el conte de la teva vida, tu pots triar el paper que vols fer. Pots decidir ser-ne el personatge principal, un personatge secundari o qualsevol altre. I pots anar escrivint la història que més et convingui viure en cada moment, sent tu el guionista de la teva pròpia història.

Quan penses en el personatge (de ficció) que més t'ha impactat sempre t'identifiques amb personatges que justifiquen la trama de la teva història. Quan expliques històries a l'atzar sempre t'impliques amb els personatges, sempre plasmes en el teu personatge que pintes la teva pròpia història.

Quan escrius la teva història, compte amb el que dius. El llenguatge no és descriptiu, el llenguatge és generador. Vigila perquè el que dius t'ho pots acabar creient.

Tot mariner sap que la pitjor manera d'estar en el mar és amb el motor parat i a la deriva. Tot mariner sap que s'ha d'engegar el motor i donar-li un rumb. Ja tindràs temps de canviar-lo si t'hi sents obligat.

Els contes ajuden a girar el sentit de l'energia, a trobar el teu rumb.

Per tancar un conte de Fernando Paz, que va explicar i que he pogut trobar a internet per dir-vos-el amb les mateixes paraules:

“En mi clase hay un niño ciego que no sueña colores. Se me olvidó decirle que yo cuando huelo las rosas, cierro los ojos.”

Bajo la misma estrella de John Green

És el llibre que m'acabo de llegir. No sé què vaig llegir d'aquesta novel·la que me la va fer comprar. En tot cas res que s'assemblés al que ha sigut el llibre en sí. És una història d'adolescents, però d'uns adolescents molt especials perquè es coneixen en una teràpia de grup de pacients amb càncer. Explica la mena de persones en les que es converteixen els joves amb diferents tipus de càncer, la relació amb les seves famílies, la relació amb les persones que no ho han passat mai i totes les lluites internes i externes per les que han de passar per a superar la malaltia i en la majoria dels casos per allargar una mica més la vida.

Em recordava en molts moment a la sèrie Polseres Vermelles, perquè tractava una mica del mateix i també emmarcat en adolescents pendents de complir els somnis de la seva vida.

En més d'una pàgina se m'ha ennuvolat la vista en llegir certes reflexions dels protagonistes que van superant valentment el seu dia a dia, treien força d'on cal i que si no es passa per aquestes històries amb la pròpia pell és difícil imaginar el que pots fer i sentir.

M'ha agradat perquè plasma una realitat, per desgràcia molt habitual en els nostres dies, en que es posa en evidència una dura lluita a contrarellotge amb la malaltia, un temps per aprofitar i intentar no baixar la guàrdia però no perdre cap oportunitat de les que se't presenten: viatjar, enamorar-se,...

La vida està controlada fins a la propera analítica.

“- Algunas veces me gustaria tener los comumpios- me dijo por fin Gus.

• ¿Los de mi patio?
• Sí. Tengo tanta nostalgia que puedo echar de menos unos columpios en los que nunca he sentado el culo.
• La nostalgia es un efecto colateral del cancer- le dije.
• Qué va. La nostalgia es un efecto colateral de estar muriéndose- me contestó.

El viento soplaba por encima de nuestras cabezas, y las sombras de las ramas se movían sobre nuestra piel. Gus me apretó la mano.

• Me gusta esta vida, Hazel Grace.

Entramos cuando tuvo que administrarse la medicación.

[...] Cuando tuve su cara tan pegada a mi nariz que sólo le veía los ojos, nunca habría dicho que estaba enfermo. Nos besamos, luego nos quedamos tumbados escuchando el álbum de The Hectic Glow y al final nos quedamos dormidos así, como un entrelazamiento cuántico de tubos y cuerpos."

Sóc com sóc

Recordo una amiga que sempre deia això: “És que jo sóc així!”

Altres vegades deia: “Mira, sóc com sóc”.

I jo li reia la gràcia, fins que un dia algú altre em va dir: “Amb aquesta frase no justifica res. Si és així i veu que no és el que hauria de ser el que ha de fer és canviar”.

Jo me l'estimava molt, bé, encara me l'estimo, i no ho veia així perquè no ho veia com un defecte. Però a partir d'aquell moment vaig començar a veure-ho de manera diferent i vaig adonar-me que era veritat, que la frase que ella deia per a justificar el que a vegades no feia bé o simplement no feia, era només una excusa. Vaig entendre que cadascú és avui així, però pot ser d'una altra manera demà si és proposa canviar, millorar, superar-se.

Cada vegada penso que tots ens hem de comprometre a millorar i que no val excusar-se de cap de les maneres per a justificar actituds reactives enlloc de pro-actives. Tot costa un esforç i no podem canviar el món sense començar per nosaltres mateixos. Si volem que les coses canviïn hem de començar per canviar nosaltres mateixos.

Ser un mateix

Avui he llegit una frase que m'ha despertat el click sobre un tema del que ara passo a clavar-vos el meu rotllo.

“Si tienes la suerte de ser diferente, no cambies nunca”

Graffiti en una paret de Salt

De seguida m'ha vingut al cap el que un company de feina em va dir, fa molts anys, en el seu comiat. “No cambies nunca”. Tot i les nostres diferències m'havia anat a defensar al despatx del Director General en una moguda que hi va haver, tot i no haver-li fet algun favor que m'havia demanat i malgrat els nostres enfrontaments quan va marxar em va fer una carta molt sincera de la que em va copsar això.

Puc constatar que en els diferents cercles en els que m'he mogut, sense ànims per la meva part de destacar, acabo fent-me veure. Normalment formo part del sector crític, però és que em nego a ser “borrego”. I tot el disciplinada que sóc, i inclús obedient, no puc sotmetre'm a fer alguna cosa en contra del que penso i llavors he de manifestar la meva opinió i dir les “veritats”. Que sí, que a vegades poden ser les meves veritats i no tinc el poder de la veritat absoluta, en sóc conscient. I que també em puc equivocar, ho sé. Però el que més ràbia em fa és que la meva veritat potser compartida per molts i ningú és capaç d'obrir el bec. I jo en canvi, no puc callar.

En això és en el que moltes vegades em sento diferent. I a vegades també sola. I sola davant el perill. I cansada d'anar sempre contra el vent.

Sort que de tant en tant, s'encén una llumeta i algú, encara que sigui molt discretament, m'insufla ànims amb un missatge com el que he dit.

El ser diferent és una cosa natural, tots ho som de diferents, però el mantenir-se en la diferència té moltes vegades un preu molt alt i es necessita valentia per a lluitar contra les majories. Crec però que aquesta actitud també té les seves compensacions i que el poder ser tu mateix, no té preu.

Gràcies a tots els que alguna vegada m'heu donat suport en la meva posició minoritària i m'heu donat ànims per a no defallir. I sobretot perdó per si alguna vegada no he sabut veure que m'havia equivocat, que també ni ha hagut d'aquestes. Puc ser diferent, però el que sé que no sóc és perfecta.

Només sóc com sóc.

Ummm, aquesta darrera frase té més suc a extreure'n.... però això ja ho deixo per un altre dia.

Punt de mitja

Darrerament sembla que a tothom li ha entrat la dèria de tornar a agafar l'agulla i fer “manualitats”, però res d'imitar a la iaia, no, sinó a innovar. Si és que es pot innovar en aquestes coses. I tot i que sembla que ho critiqui, no ho vull pas fer. Si jo en sóc una enamorada d'aquestes coses manuals.

Però si que hi ha potser un aspecte que no acabo d'entendre i és que moltes (perquè solen ser dones) són capaces d'aprendre a fer anar l'agulla per a fer autèntiques monades i en canvi tot el que és funcional, com fer una vora o cosir un botó es veu que no entra en el plan i allò no ho saben fer. Au, va! A això li dic jo ser més papista que el Papa.

I el que si m'acaba ja de descol·locar és el fet de que tot s'hagi de fer a lo grande, molt de cara enfora i... amb quin objectiu? L'excusa de l'abrig pel fred em sembla que no cola, eh?

Els meus passeigs dels dijous (II)

Avui feia molt mal dia. Plovisquejava i feia fred, molt fred. L'opció però seguia sent la mateixa que els altres dijous: anar a la feina a peu.

Un cop fet no me n'he penedit gens. Cada passeig és una oportunitat per a algun grat descobriment. En el camí d'anada he trobat un cel espectacular, ple de núvols descabellats que encara no tapaven el cel blau. Mentre treia la càmera del bolso per a fer-li una foto he escoltat una veueta que deia: “Mira, mi profesora de castellano” M'he girat i he vist que era l'Àlex que somreia feliç, tapat fins als ulls, de la mà de la seva mare. L'he saludat i he seguit per la meva via. He gaudit del camí creuant-me amb altres nens que van a altres escoles que no és la meva i que pels matins corren, carretegen motxiles i expliquen secrets a les seves mares. Què monos!

Però el més increïble ha estat el camí de tornada. Ja plovia de debó. I feia vent, que és el que més odio quan he de portar el paraigües obert. No hi havia gairebé ningú pel carrer. És l'hora de dinar i la gent és a casa. Però era maco el gris humit que ho cobria tot. Els bassals regalaven esplèndids reflexos d'arbres gotejant. Les xemeneies d'algunes cases adossades fumejaven i els carrers feien olor a llenya cremada. Umm, olor d'hivern! Color d'hivern! Fred d'hivern! Un festival per a tots els sentits!