Fa dies, què dic dies..., setmanes, mesos... que no
em trobo bé. Potser són nervis, no ho descarto. Això dels nervis és un gran
recurs. I a més, amb el ritme de vida que portem, sempre hi cap aquest factor i
amb gran percentatge d’encert.
Finalment vaig anar al metge. Amb recança. I amb
por. Amb molta por. Perquè avui en dia es va al metge amb por. I vius entre el
sentiment de no anar-hi perquè tens por de que et trobin alguna cosa que no
vols o el neguitnde no demorar-te gaire perquè no sigui cas de no anar-hi massa
tard.
Doncs bé, com us deia, vaig anar al metge.
- Fa temps que tinc mals de panxa. I quan vaig al
lavabo hi ha episodis de diarrea i de restrenyiment sense més ni més.
Fins aquí van escoltant amb cara de pòquer però
llavors bé la paraula màgica que ho activa tot.
- El meu pare va morir l’any passat d’un càncer de
colon.
I ja veus com agafen el boli i el receptari i
sentencien:
- Farem una colonoscòpia per a descartar coses. Cal
tenir present el factor hereditari
I au, a preparar-se per la prova de la qual no cal
donar detalls. En despertar-te de l’anestèsia, encara mig grogui, em donen la
notícia de que han trobat un pòlip i que s’ha de portar a analitzar.
- Com? Un pòlip? I això?
- Res, té bona pinta. Demana hora al teu metge en
tres setmanes.
I te’n vas cap a casa, amb el cap emboirat, mig de
l’anestèsia encara i mig de la notícia que t’han donat. Un pòlip? I que és
exactament un pòlip? Tres setmanes! Uff, així va començar el meu pare....la
màquina dels horrors ja s’ha posat a donar voltes!
Finalment reculls els resultats i et donen la
boníssima notícia, sense gaires més explicacions, de que és un pòlip dels
millors que hi ha, dels que rarament evolucionen en càncer. I respires
profundament.
Als pocs dies i aprofitant les vacances vas a
fer-te la revisió ginecològica de rigor.
- Tinc molèsties al pit.
Mira, toca. No diu res. Et col·loques en posició, i
allà mateix, amb les cames obertes et diu: “Tens un pòlip que et vaig a treure
ara mateix” I clar, s’encén una altra vegada el pilot vermell. “Ui, quin mal!”
mentre el ginecòleg va burxant pel teu interior, i diu: “Relaxa’t, estàs molt
tensa”. Aquest comentari és empàtic??? Com vol que estigui si m’acaben de dir
que tinc un pòlip, que me’l treu ja, allà, en viu i en directe, i quan a sobre
ja és el segon en un mes?
Tres setmanes més i nous resultats. Les molèsties
del pit van desaparèixer del tot i van passar a ser pura anècdota. La
mamografia va sortir bé i tampoc el pòlip va tenir més transcendència. Però jo
encara no em trobo bé.
Paral·lelament a això tant personal, aquest
setembre hi ha hagut dos casos de càncer de colon sonats, per ser personatges públics,
molt joves i que han encarat molt obertament el tema amb escrits als medis que
et fan posar la pell de gallina: en Carles Capdevila i en Pau Donés.
Quan m’han fet reflexionar! Com m’he vist
reflectida en moltes de les seves reflexions, tot i amb les diferències! Perquè
avui són ells però el pitjor de tot és que no sabem si demà serem qualsevol de
nosaltres. I la seva por és la meva por, la seva pena és la meva pena, les
seves ganes de que tot passi són les meves ganes de que tot passi.
Mai ha pogut estar tant de moda allò de “la
insoportable levedad del ser”.
Déu ni do els temps que ens toquen viure!
Potser algú pot pensar que estic en fase
pessimista, però crec que toco molt de peus a terra i això és el que hi ha al
meu voltant i tristament al voltat de tots.
Llegiu:
http://www.ara.cat/firmes/carles_capdevila/mal-dir-que-tens-cancer-carles-capdevila_0_1422457760.html
http://ultimahora.es/noticias/cultura/2015/10/02/163121/pau-dones-hoy-estoy-triste-triste-porque-tengo-cancer.html
