Enfant terrible

Encara no sé com encaixar el cop.

Tot somreia, de bon matí.

Del mòbil passàvem a l'ordinador per a poder ampliar la conversa i de sobte, després d'una frase meva, potser si que incisiva per la meva part, no diré que no, una contundent sentència:

-“Si vas a tirar per ahi passe de seguir”

Primer vaig pensar que només volia canviar de tema, però ràpidament vaig rebre unes poques missives i un "Salut i sort!!!" que em va semblar escandalosament amenaçador. El corto y cierro de després em van fer sentir una forta punxada al cor i un terrible desconcert.

Vaig escapar-me de casa un moment per a fer una trucada que creia imprescindible per a calmar els ànims que veia que s'havien disparat desmesuradament, però ningú va despenjar a l'altre costat.

A partir d'aquell moment vaig veure clar que la cosa havia agafar un caire que em costava entendre i que no sabia com podria reconduir. La impotència em va fer sentir molta pena, més que això, un profund dolor.

Al cap de tres hores un dur missatge que encara no he pait: “No te esfuerces en ponerte en contacto conmigo. Todo tiene su ALFA y su OMEGA”.

I res més fins ara per la seva part. Per la meva si que hi ha hagut una explicació i un demanar perdó, però no sé si aconseguiré res més.

Les relacions humanes són molt complicades, això no és cap novetat però aquest gir a mi m'ha desquadrat totalment.

Tinc l'ànima terriblement adolorida. Se'm fa un nus a la gola cada vegada que hi penso. Cada vegada que obro el mòbil o el mail tinc l'esperança de trobar-hi alguna cosa, però les safates continuen buides.

Tan feble era la nostra bastida? Tan poc important per a tallar-ho així de soca rel?

No puc forçar res que l'altre no vulgui però l'adonar-me d'aquesta terrible fragilitat em fa sentir molt malament.

Passi el que passi, sempre quedarà el record.

I vull pensar que això només serà un punt i a part, no un punt i final.

Em sembla que l'omega no me la mereixo d'aquesta manera.

No vull acomiadar-me d'una altra manera que amb un: Salut, sort i fins aviat!

La Ciudad de las Bestias de Isabel Allende

Primera novel·la del 2014.

Distreta i fàcil de llegir. 

Narra una sèrie d'aventures d'una expedició a la selva amazònica en la que els expedicionaris es mouen per diferents interessos, alguns d'ellls força poc ètics. En mig de tot, la presència de dos jovenets que connecten amb l'essència de la selva i l'esperit de les tribus natives. Final feliç per la imaginativa història que barreja elements màgics amb les aventures en la natura on esdevé.  

L'Albert ha tornat!

I ja us podeu imaginar com ho sé, oi?
Això és cotilleo pur i dur però ja que us vaig començar amb la història...
Doncs resulta que ahir no treballava per circumstàncies que no venen al cas i vaig veure que aparcava el cotxe davant de casa. Vaig pensar que venia a recollir alguna cosa o ves a saber. Només el vaig veure quan aparcava i no vaig estar més al cas.
Avui quan he sortit del pàrquing he tornat a veure que l'estelada onejava al darrere de la seva tanca. Ara si que veig que és ben bé que on va ell, va l'estelada. 
Home de principis!

Ara va de bo!

Alguna vegada us hauran preguntat allò de: "què t'emportaries si te n'haguessis d'anar a una illa deserta?" o d'una altra manera: "si hagessis d'abandonar casa teva, què t'emportaries segur?"

Doncs bé, el meu veí Albert ha marxat de casa. Ja no és la primera vegada que ho fa. Es veu que no s'entenen gaire amb la seva companya. Coses que passen! Les altres vegades ho havia notat perquè la seva plaça de pàrquing estava buida dies i dies. També ho notava perquè no veia ni sentia mai els gossets que tenien. Però aquesta vegada deu ser la definitiva. Sabeu que he trobat a faltar? L'estelada que onejava al seu jardí.  Sí, sí, s'ha endut l'estelada i el màstil que l'aguantava. Aquest és el tret diferencial amb les altres vegades i ja es veu que ara són palabras mayores!

Era la única que feia companyia a la senyera que tinc jo al balcó. Llàstima! Cada matí em saludava quan pujava per la rampa del pàrquing i ara la trobo a faltar. Bon viatge, Albert! I siguis on siguis, Visca Catalunya!

El riu desemboca al mar

En Lluís em feia enveja perquè cada tarda sortia a passejar davant el mar. A través de les seves pupil·les podia veure el seus paisatges, els seus bon dia i els seus capvespres, el sol, el cel, els núvols dansant allà dalt i l'aigua llepant la sorra amb una intensitat diferent cada dia. 

Ell envejava de mi altres coses.

Clar, no ho podem tenir tot! I just sempre trobem a faltar el que té l'altre...

Una alenada d'aire fresc i a gaudir del que es té! Que no vull dir resignar-se i morir sinó enfocar-se en el que segur hi ha de positiu en cada situació.

Passejo vora el Congost, l'aigua rellisca riu avall, dona vida a un munt d'éssers i alegria als marges. De pont a pont hi ha l'oportunitat de deixar anar pas a pas, aquells mals rotllets que se'ns enganxen, tirar-los a l'aigua i deixar que el corrent els porti lluny, molt lluny. I també hi deixo anar una capseta amb petons i abraçades que arribarà fins al mar, aquell mar en el que en Lluís passeja i podrà recollir malgrat la distància.