Els meus passeigs dels dijous (I)

Els dijous és mercat i si normalment ja és prou difícil trobar aparcament, aquest dia de la setmana és una cosa impossible. És per aquest motiu que els dijous vaig caminant a la feina.

Fer aquest passeig a peu és un luxe.

Surto de casa i em sento en contacte amb el món.: si fa sol, sento la seva escalfor a la cara, si fa vent també noto com bufa. Trobo a gent pel camí que conec i saludo, nens, pares, alumnes, ex-alumnes, coneguts i sobretot saludables. I observo a molts que van en la meva direcció o que van en direcció contraria i faig les meves reflexions. I si estic enfadada, que també pot ser, trec de dins el meu mal rotllo i em carrego d'energia positiva per afrontar el dia. El cap no para, repasso el pla del dia, penso en alguna cosa que puc fer avui a l'escola i penso en el que he de fer a la tarda, en què faré de dinar, en què he d'anar a comprar...

Tinc temps de tot això! I el més important: tinc temps d'adonar-me de que penso en tot això sent-ne conscient.

És o no és un luxe aquest passeig?

                                                                     ... continuarà.

Cincuenta sombras de Grey

En un sopar amb amigues abans de Nadal va sortir a la conversa el llibre d'en Grey i hi va haver opinions variades al respecte. Una va confessar haver quedat enganxada (i més coses que no cal que us expliqui però que us podeu imaginar tractant-se del llibre que es tracta).

Com que el llibre era a casa, al cap d'uns dies vaig començar a llegir-lo. Anava ja per la pàgina 100 i encara no li havia trobat cap gràcia a la cosa. La meva valoració en aquells moments era força fluixa. Però poc a poc em va començar a captivar la història. I com més anava, buscava qualsevol moment per llegir un capítol. I tot i que no crec que em llegeixi els altres dos llibres de la trilogia, reconec que m'ha agradat. No el recordaré com una perla literària però crec que ha sabut donar-li naturalitat a un tabú. 

No comparteixo per a res l'afició al “bondage”, a la submissió, al món sado i tot el que pugui associar-s'hi, però crec que el tema en la novel·la està tractat d'una manera planera, natural i respectuosa. Després allà cada qual amb les seves pràctiques i les seves aficions.

El resultat, al meu parer, és una novel·la fresca i trencadora i que obra evidentment la porta a la polèmica, en una societat que per molt que vagi de ment oberta i lliberal, hi pesa encara molt el solatge de la repressió.

He llegit moltes opinions al respecte, unes d'exaltació i les altres demolidores. Els extrems no són bons i hi ha algunes persones que s'ho haurien de fer mirar. Tothom que agafa aquest llibre es pot imaginar una mica el que hi pot trobar a dins i si saps que allò està lluny dels teus gustos, potser hauries de triar una altra lectura, no?

L'argument no té cap mèrit: Un jove triomfador en els negocis, molt ric, molt guapo, molt intel·ligent, es queda prendat d'una noieta que li va a fer una entrevista per un treball de la facultat. Comencen una curiosa relació, plena de sorpreses, per la noieta i pel lector. El Sr. Grey és un ésser molt complicat, fruit potser d'un passat també complicat i poc usual, que es va desvetllant amb molt petites dosis, i es mou en un món de somni en que tot està degudament controlat. L'única que s'escapa al control, tot i que cada cop menys, és l'estudiant universitària. Però quan la corda s'estira massa, ja se sap, al final es trenca. El qui vulgui saber-ne més, que es llegeixi el llibre.

I en tot això hi ha la seva dosis de sexe explícit, sí, però no considero que es tracti de novel·la eròtica. Si que crec, com s'ha dit, que pot agradar a les dones i als homes no, en el fons hi ha una gran dosi de romanticisme. I a més les dones es poden enlluernar en les meravelles del princep blau, però pels homes aquest príncep blau posa un llistó molt alt i el poden arribar a veure com un enemic.

Penso sincerament que depèn del suc que se li vulgui treure a la lectura en podrien sortir molts temes seriosos de discussió i/o reflexió: la submissió en la parella, els límits del sexe, el poder dels diners, la independència personal, ...

Si no l'heu llegit us animo a fer-ho.

Dalí, un geni genial!

 El passat desembre vaig anar al museu Dalí de Figueres com a colofó de l'estudi de l'autor durant tot el trimestre a l'escola. Ja hi he anat unes quantes vegades i cada cop en vinc més al·lucinada. Sempre descobreixo coses noves d'aquest català excèntric que es va fer universal lluint un extravagant bigoti que tant feia servir de pinzell pels seus quadres com de símbol d'identitat.

 

Ja de petit tenia idees que el feien únic, com que volia ser Napoleó, i que donaven d'ell una imatge de desequilibri o de bogeria. Al llarg de la seva vida va ser capaç de destacar en diferents vessants artístiques: pintura, escultura, cinema, joies...

Era ambiciós en diners, en poder i en popularitat i es cuidava sempre d'estar a prop de l'escàndol per aconseguir-ho. Es definia a ell mateix com a “pervers, polimorf, anarquitzant, tou, dèbil i repulsiu”Però la seva obra pictòrica va ser desseguida molt ben reconeguda per la crítica i tot i haver estat expulsat del moviment surrealista ell surt al past de tot dient: “No podeu expulsar-me del surrealisme, Jo sóc el Surrealisme”.

Evidentment com a personatge no era algú amb qui el tracte fos cordial i fàcil però com a artista, jo em trec el barret.

Cap detall de les seves obres, per excèntric que sembli, està fet sense pensar. El ric simbolisme que envolta la seva obra descobreix un món interior ple de contradiccions, una creativitat sense límits i una ment privilegiada que ens ha deixat un llegat impressionant.

Penso que una de les coses que hom ha de veure abans de morir és el Teatre-Museu Dalí de Figueres.

Valquíries de Paulo Coelho

D'entrada he de dir que m'ha semblat un llibre inquietant.

Sembla ser que es tracta d'un relat autobiogràfic en que en Coelho i la seva dona s'endinsen en el desert del Mojave per trobar el seu àngel. Allà coneixen a les Valquíries que són les que els van conduint, a través de la lluita amb les seves pors i debilitats més íntimes.

A mi em costa creure en tot aquest món dels àngels, tot i que tinc persones properes que dediquen a aquest tema molta energia. I precisament per això el llibre m'ha semblat inquietant. A mi em frapa molt que algú cregui en àngels cegament i que diguin coses, com les que ha dit el Paulo Coelho, com que en aquest llibre es parli de responsabilitat cap a un mateix i de com les decisions que prenem determinen el nostre destí.

El llenguatge emprat no només és adequat sinó que també és bonic, és el relat d'una etapa de creixement personal emmascarat per una novel·la, que m'ha fet pensar en dubtes existencials bàsics, o no tan bàsics, que moltes vegades apareixen volent enfosquir la nostra exitència i amb els quals ens hem d'enfrontar i vèncer per a continuar.

Ha tancat la Catalònia!

Acabo d'escoltar la notícia de la tancada de la llibreria Catalònia. 

Quin mal m'ha fet el cor!

L'agafar el metro i anar a buscar un llibre a la Catalònia era tot un poema, ja quan tenia 14 anys. Si n'hi hauré fet de viatges en busca del que sempre sabia hi trobaria, sempre ben aconsellada pels seus professionals. A vegades inclús m'agradava entrar-hi només per a tafanejar novetats. M'hi trobava bé allà dintre. Per a mí era un referent. I suposo que per a molt altres. Però cada vegada ens en van fen desaparèixer més. Els temps canvien i les coses evolucionen i potser les generacions actuals ja no hauran d'anar a cap llibreria a buscar res, tot ho tindran de forma digital, en el millor dels casos, però pels quin veiem caure i desmerèixer les nostres fonts... són trangols molt tristos.

La crueltat dels regals de reis

Això dels regals és una arma de doble fulla. No vull entrar en la part consumista que ens mou aquests dies i a vegades, més que moure, ens remou. On vull apuntar avui és en l'efecte dels regals.

En el nostre món actual els qui afortunadament no tenim problemes per a poder comprar algun regal, resulta que també tenim gairebé de tot i el trobar l'element per a regalar resulta una tasca un tant complicada si tenim en compte les variables bàsiques: que li agradi al destinatari, que tingui un mínim d'utilitat, un preu raonable i, si pot ser, que sigui una mica original.

Bé, un cop barrejats tots aquest ingredient, si tenim la sort de trobar alguna cosa, llavors ve la reacció del qui la reb i aquí sí que és quan a mi se'm remouen les entranyes.

Hi ha els qui són malagraïts de mena, difícils de contentar i amb qui mai encertes. Posen una cara de decepció o de menyspreu en obrir el regal, com si no hagessis arribat ni de bon tros a les seves expectatives i llavors treuen allò depressa del davant sense donar-li cap importància.

També hi ha els qui reben justament allò que no volien o que inclús ja ho havien advertit, però malgrat tot, allò els arriba.

Afortunadament també hi ha qui sempre t'agraeix de veritat qualsevol cosa o sap estar content amb el que li vingui perquè un regal sempre és un regal.

I clar, també passa que quan fem un regal pensem en nosaltres més que en els altres. I regalem allò que ens agrada a nosaltres perquè pensem que tothom té el nostre gust i no som gens empàtics ni en l'acció ni en la reacció.

I el més trist és que no sabem admetre que en les coses més simples hi ha un valor moltes vegades incalculable. I sobretot que ens deixem encegar pels detalls materials oblidant tantes i tantes vegades aquelles coses que no es compren amb diners i que ni tan sols es poden embolicar ni posar-hi llaços però que ens omplen molt més i ens fan feliços.

Nit de reis

De moment aquest any sembla que ha començat diferent, com a mínim per a mi, millor, més tranquil, amb projectes que feia temps bullien al meu cap i que ja he posat en marxa. Ja us explicaré més detalls en un altre moment. Ara només vull compartir que estic serenament contenta i em sento feliç. I això és una sort. No cal que els reis em portin res més, amb que duri tot això en tinc més que suficient.

Espero que amb vosaltres també es portin bé. El camí és llarg i cal fer-lo encoixinats amb la tranquil·litat i la pau que ens ajudi a encarar les coses de forma assenyada.

Bon any nou!