dimecres, 22 de juliol del 2009

Los AMARILLOS

En aquesta època, no se si per efectes de la calor o perquè psicològicament ja en preparem així, però el nostre rendiment intel·lectual baixa. Això fa que les lectures triades per aquestes dates, tot i que tenim més temps, vulguin ser menys feixugues. De fet jo tinc en espera la trilogia del Larsson que m’he de llegir per imperatiu sociofamiliar i òbviament per recomanació de tots els bons lectors que conec (ha de ser bo a la força) però que he aparcat per llegir-me El mundo amarillo de l’Albert Espinosa.
D’entrada les 177 pàgines contra les 625 del Larsson ja era un punt a favor. Per continuar el llenguatge planer i senzill i els tocs d’humor tendre també refresquen en aquest dies de calor. I amb aquesta filosofia vaig entrar sense expectatives en la lectura de les històries que donen vida a “los amarillos” que defineix l’autor com a persones especials en la nostra vida que estan entre els amics i els amors, que ens marquen en un moment de la vida i que no demanen ni temps ni manteniment perquè poden aparèixer en qualsevol moment del nostre recorregut i de la mateixa manera en poden marxar per sempre.
M’ha semblat una lectura distreta i força interessant. Tot i que està tractat amb un to d’humor que sembla donar-li un aire poc seriós, hi ha força contingut al darrere de les paraules i fa pensar en coses tan bàsiques que sembla que precisament per bàsiques les obviem, sense adonar-nos de l’important que és ser tu mateix en tot moment , mirar als ulls i ser capaç de trobar a aquelles persones que donen sentit a la teva vida, que harmonitzen la teva lluita interna i que et donen pau i que sovint passen pel teu costat cada dia i no ens n’adonem per culpa de les barreres que solem tenir posades a tot el que ens envolta.

dimarts, 21 de juliol del 2009

Amics del Monestir de Santa Maria de Gualter (La Baronia de Rialb)


Ja en portem 16!!!
Tot va començar amb l’empenta de quatre veïns que es van ficar al cap de treure la runa que s’havia acumulat en aquell indret per tractar de recuperar d’alguna manera allò que formava part del patrimoni del poble i que havia estat destruït per una explosió durant la Guerra Civil i mai més se n’havia tocat res. Però les ganes encara no s’han acabat i cada any la trobada és un èxit de convocatòria. Si mirem enrere ens podem sentir orgullosos de tot el que hem anat aconseguint.

  • S’ha recuperat l’església que ara té per sostre el cel (el projecte arquitectònic de recuperació de monuments explosionats l’ha deixat així)però en la que ja s’hi tornen a celebrar inclús casaments.

  • La restauració del claustre, racó de gran bellesa i inspiració de pau.




  • L’ubicació de l’ajuntament de La Baronia de Rialb en les dependencies del monestir que li ha donat vida en el dia a dia i ajuda a la seva conservació.
  • L’ubicació d’una oficina de turisme que s’encarrega de la promoció de la comarca, especialment del terme de la Baronia de Rialp i de tot el seu ric patrimoni tants anys olbidat, amb el lema “Baronia de Rialb, refugi formidable”.








La trobada acull cada any algun acte cultural significatiu, la celebració d’una missa, exposicions de pintures, ceràmica o altres aficions de diferents habitants o simpatitzants de la localitat i actuacions d’una coral o d’algun grup musical especialment triat. No hi falta mai l’actuació d’un grup d’havaneres que tanca la festa amb “La Bella Lola” i els assistents fan volar els mocadors blancs saludant per acompanyar la cançó mentre degusten també el rom cremat amb el que es convida al públic.
Si ho voleu veure amb els vostres ulls, ja ho sabeu, el tercer dissabte de juliol de cada any.

dilluns, 20 de juliol del 2009

Crema el bosc

Divendres al vespre vam pujar a Gualter perquè aquest cap de setmana es celebrava la 16ena trobada d'amics del Monestir de Sta. Maria de Gualter i com que en som col·laboradors no hi podíem faltar.
Quan vam ser a Torà ja vam començar a veure els efectes de l'incendi que ha cremat tantes i tantes hectàrees aquest cap de setmana a la comarca de La Noguera. En la foscor de la nit les flames en alguns pallers i les brases d'algunes soques de pins feien esgarrifar a qui ho observava. Però al dia següent el que feia esgarrifar era el veure la gran tristor de la gent a qui se li havien cremat les terres i els boscos.
La natura té aquestes coses, és immensa- ment bella quan vol però quan hi arriba la destrucció, sigui per via natural o per la culpa de l'home, les conseqüències són incalculables, incon- trolables i deses- perants.
El pagesos que tota la vida han anat treballant amb pena les seves terres, lluitant per anar ampliant els m² de terreny a cultivar, veuen en un obrir i tancar d'ulls com una onada de flames s'encarrega de destruir el fruit del seu treball, els que els dona el menjar, els que els dona la vida.
I els boscos que amb els anys, molts anys, han vist créixer els arbres, passen a ser troncs socarrimats, negres i sense fulles, pals morts plantats a terra. Tot el que era viu ara és mort, sense poder fer res per evitar-ho. Ni aquesta generació ni la següent tornaran a veure aquell paisatge tal i com era. Ara tot és cendra i el color dominant és el gris. Al passar per allà es respira la destrucció.

divendres, 17 de juliol del 2009

Coses que no tenen preu

El mes de juliol, quan sembla que ja es viu en semivacances, quan el dia és llarg i més aprofitable i quan tot això convida a sortir, és un bon moment per quedar amb aquells amics que no tens a prop i amb qui costa lligar agenda durant la resta de l’any.
Tot i haver-hi més o menys flux comunicatiu: trucades, e-mails, ... la retrobada és un plaer. I per molt que les tecnologies ajudin a mantenir el fil de la relació, les mirades als ulls, les rialles de complicitat, els tics de la veu, el tacte de l’abraçada i el petó de les retrobades són irreemplaçables.
El poder compartir una estona amb un amic, encara que sigui molt de tant en tant, per posar-nos al dia de la nostra vida, pot ser inclús una teràpia, contrastar les bones i males notícies, desvetllar confidències, reviure l’essència del que t’uneix amb cadascun, riure, parlar, passejar, dinar, berenar o sopar...
Amb els qui ja ho hem pogut fer efectiu, gràcies.
Amb els qui encara no, tot arribarà, mantinguem l’esperança. No sempre és veritat allò de què la distància fa l’oblit.
Fins aviat.

divendres, 10 de juliol del 2009

Tinc ganes de pintar un far.

Tinc ganes de pintar.
Tinc ganes de pintar un far: el far de Nest Point a l’illa de Skye.

Fa temps que no toco els pinzells i ho enyoro: posarme davant del cavallet, l’olor a trementina, la paleta de colors, el tacar la tela... I ara podria aprofitar que tinc una mica de temps per tornar a gaudir una mica d’aquesta faceta.

Fa temps que vull pintar un far. Suposo que en el subconscient és la llum que vol il·luminar un camí.
Segur que en Freud en faria una altra interpretació.
Si em surt un far en els meus somnis m’ho replantejaré, de moment em surt quan estic desperta.
Els fars, tot i ser uns llocs una mica sinistres, són especials. Sovint espectadors de primera d’uns paisatges indescriptibles amb paraules, de postes i sortides de sol espectaculars, d’onades de calma i de tempesta, de blaus i blancs de mil tons, d’anades i vingudes. Ells són el símbol de fermesa, de final, de guia, d’horitzó, de reflexió... També de tristesa, de solitud, de foscor. En el propi far s’hi concentren moltes contradiccions.
En pensar en un far em venen olors i sons especials, en definitiva de mar i de cel, de MAR i CEL.
Torno d’on partia, el nom del meu blog.
Què en deu fer de temps que busco el meu far!

dimecres, 8 de juliol del 2009

Ara necessitaré una calaixera (Part II)

En la feina que faig ara la durada assegurada en el mateix lloc és del tot incerta. L’any, vaja el curs, si que el tens assegurat i amb sort et donen la destinació per dos anys però desprès no se sap mai. I és clar, amb aquestes condicions, quan s’acaba el curs has de tancar el “xiringo” i recollir les teves coses per si de cas. I torna a fer la caixa.
Però aquesta caixa és molt diferent. Coses funcionals i curiositats: una fitxa interessant de guardar per un altre curs, un document bàsic per assolir uns items, una valoració important que s’ha fet per millorar, un dibuix que t’ha regalat un nen i que ha fet especialment per a tu, un clip bonic que ha aparegut a sobre de la taula, un cromo que un dia li vas prendre a un nen perquè no parava i no vas recordar-te de tornar.... Sentiments també, però sense anclatge, només els viscuts, més intensos o menys, però passatgers, saps d’entrada que el grup que tindràs aquest curs anirà fent via i ja no seran més els teus nens i per tant ja ho vius d’entrada d’una altra manera. I si, quan s’acaba, si tot ha anat prou bé, en tens el bon record, però igual com si fos un gelat gustós que és bo mentre el llepes, et queda el gustet a la boca una estoneta i desprès... ja en tastaràs un altre!!! I com que això passa any rere any ja forma part de la rutina de la feina.
Ara però entenc més que mai els llibres que vaig llegir del Jaume Cela : Calaix de mestre i Va de mestres en els que explica aquestes experiències de vida ”senzilles i tendres” que et fan viure aquests “locos bajitos” . Espero omplir (en el sentit metafòric, perquè sinó no sabria on ficar-les) moltes caixes. Fins i tot, perquè no, em puc fer amb una especial calaixera on anar guardant el secret de cada any, els millors moments de cada grup, la perla de cada curs, la màgia de cada etapa..........

dimarts, 7 de juliol del 2009

Es poden guardar els sentiments en una caixa? (Part I)

Quan fa dos anys i mig vaig marxar de l’empresa on havia treballat 17 anys vaig posar dins una caixa les meves pertinences . Cada cosa que hi posava portava la seva història al darrere. En arribar a casa vaig deixar la caixa al terra del menjador i allà va estar un temps. Cada cop que la mirava em feia un salt el cor. Es va estar allà temps perquè va començar un període de desordre i estrés i malestar general en la meva vida (que de fet encara dura) on la caixa, tot i que la seva presència es feia notar, física i emotivament, no es va moure. Al final, suposo que obligada per la visita d’ algú a casa que implicava el corresponent rentat de cara, la caixa va ser col·locada en un altre racó. Alguna cosa dins meu no em deixava obrir-la i fer el que calia amb el que hi havia en el seu interior.
Fa un mes una amiga em va enviar un missatge i em demanava el telèfon d’un massatgista que conec. Vaig buscar i buscar sense èxit i l’únic lloc que em quedava per mirar era a l’agenda que tenia a la feina i que era dins la caixa.
“Aquesta serà l’excusa per superar això!”- em vaig dir. I dit i fet. Vaig agafar-la, al temps que també agafava aire, i la vaig obrir. No recordava el que hi havia a l’interior, poca cosa de valor. De fet no hi vaig trobar ni el que hi buscava. I realment si no ho he necessitat en tot aquest temps res d’allà dintre ja podria donar per tancada l’etapa, però vaig tornar-la a tancar i la vaig tornar a deixar en el mateix lloc. Ara però m’hi posaré qualsevol dia a fer-ne neteja, el veure-ho ara amb la distància i el temps que ha passat se’n te una altra perspectiva. Però de sentiments encara n’hi ha allà dintre.