BON NADAL

Només desitjar-vos que sigueu molt feliços, tant els qui aquestes festes us posen contents com els qui us posen tristos, que de tot hi ha, però com que tot segueix rodant, hem de donar voltes...
Petons.

http://www.jacquielawson.com/viewcard.asp?code=2010673348626&source=jl99

11.12.10

“Des de les tripes del cuc metàl·lic ja avanço cap al destí”. I va prémer el botó d’enviar.
Al cap de poc temps va rebre un sms al seu mòbil que només deia: “XD”.

Es disposava a viure una experiència nova, una mena de cita a cegues. Anava a conèixer una persona amb la que havia mantingut una interessant relació “epistolar” i que ja demanava escurçar distàncies i trencar la barrera de la virtualitat.

A partir del moment del clic ja semblava que no hi havia marxa enrere. De fet ella en cap moment s’havia plantejat un recular en aquesta història. En general encarava les coses amb valentia i un cop decidides era de les de tirar endavant. L’objectiu era prou net i clar per les dues bandes i no hi havia pors.

En l’hora llarga de trajecte però es va adonar del cúmul de diferents emocions que viatjaven amb ella. S’havia emportat el llibre que estava llegint amb l’esperança d’avançar força en la lectura ja que el viatge era llarg i també per a estar distreta, però no podia llegir, ni mirar el paisatge com va dir que faria ell. S’estava posant nerviosa i li venien al cap mil i una coses, incerteses, coses metafísiques, del que representaria allò, de com seria el primer moment del cara a cara...

El seu tren va arribar primer. Una estació molt més petita del que tocaria per la ciutat que era i poca gent per allà. Ell no hi era encara. Va recordar que li havia dit: “Si estàs allà quan jo arribi i no et veig, vine a buscar-me”. De seguida es va aturar un tren a l’altra via.
- Carai quina sincronització- va pensar ella.

No veia a la gent que havia baixat del tren. I quan aquest va marxar ja no quedava ningú a l’andana. Els pocs que havien baixat, eren tots sota el túnel que creuava per sota les vies. No sabia on esperar, si dreta a l’andana, si al costat de l’escala que pujava del túnel, si asseguda en un banc. Finalment va pujar tothom. Ell no.
- Anda, que si no es presenta! – li va passar pel cap.

Ni cinc minuts més tard un altre tren tornava a fer parada en aquella via. Segur que venia en aquell. Era l’hora que li havia dit. Es va asseure en un banc de l’estació. Des d'una posició de poder va anar observant qui pujava per l’escala. Li va fer un salt el cor quan el va veure aparèixer. El va reconèixer de seguida, amb les seves ulleres de sol fosques, tal i com se l’esperava i aparentment molt tranquil. Va tirar endavant i es va ficar dins les dependències de l’estació sense haver-la vist. Ella es va quedar asseguda al banc. Aquell era un moment indescriptible.
- Ara puc esperar que torni a sortir o podria inclús fer-me la boja.

Però no s’ho creia ni ella això. Ella no era així tot i que estava temptada d’observar-lo una estona de lluny, es va aixecar i va anar a buscar-lo a dins. La va veure venir i també la va reconèixer. Es van fer dos petons i van començar a caminar sense nord, per intuïció, amb una conversa banal per a trencar el gel i guardant molta distància.

El dia els acompanyava amb un sol magnífic i la ciutat, tot i amb els seus racons mal cuidats, era un entorn neutral força adequat. El primer cafè que van compartir va ajudar per desfer-se de la cuirassa més externa i per poder-se mirar una mica als ulls. Després d’un bon passeig per carrers i carrerons, el dinar. Tot i no encertar gaire amb el lloc, el racó els va proporcionar el clima adequat per a les confidències, per a compartir una bona estona de conversa sobre diversos temes que van anar sorgint: la feina, la família, diferents inquietuds... La distància ja era molt més curta.

El temps va passar molt ràpid. Un últim cafè abans de tancar la jornada i tornar cap a casa. La tarda d’hivern ja havia pintat de fosc el carrer. La temperatura havia baixat una mica i el mar seguia amb calma. Quan van arribar a l’estació el tren d’ella ja esperava. Allà va ser tot tan ràpid que gairebé no van poder ni acomiadar-se. Dos petons molt ràpids i una corredissa cap a l’andana de la via nº 2. Li va saber greu no poder ni fer-li adéu amb la mà des de la finestra. El parèntesis es tancava. De l’experiència en quedava un agradable gust de boca que deixava sentir les ganes de tornar-se a trobar. Esperava que allò signifiqués un punt d’inflexió en la seva amistat i que si fins ara es podia dir que havia cavalcat al llarg del pròleg, a partir d’ara quedava inaugurat ja el capítol primer.

John, encara et recordem.

Encara que ja fa 30 anys, encara recordo la sensació que vaig tenir en conèixer la noticia quan anava camí de l’ institut al dia següent. M’ho va dir la Maribel, que sabia quant m’agradaven els Beatles. “Han matado a John Lennon”. Jo me la vaig mirar com dient: “Estàs tonta o què?” I molt seriosa, tant que em va fer veure que era veritat, em va dir: “Lo he oído en la radio”. Em va agafar un no sé què per dins que em va desmuntar. No m’ho podia creure i no en sabia res més. No teníem mòbil com ara en tenen tots els adolescents i no vaig poder parlar amb ningú més per a contrastar la tremenda notícia.
Desprès quan ja ho vaig veure per la TV no ho entenia i no vaig poder evitar que em caiguessin les llàgrimes per veure la injustícia que havia permès que un boig acabés amb la vida d’una persona precisament pacífica i admirada per tants.
El seu llegat segueix viu, com ell per a tots a qui ens agradava.

JUGANT AL LLIT...

Avui recordava aquells matins en que ben d’hora, els caps de setmana, venien els nens al llit a despertar-nos per a jugar. I es posaven a saltironar i pujaven per sobre nostre i reien com a bojos. Avui recordava amb enyorança aquells moments feliços. Quan de temps i quins temps!
Avui, han canviat molt les coses! Era tan dolça la innocència!
Gairebé tot té data de caducitat en aquesta vida i el temps passa sense adonar-nos-en. Els qui teniu fills menuts, gaudiu-los al màxim. Hi ha coses que ja no tornen!

El valor de viure

Assistir a una xerrada de l’Alex Rovira, sempre és una garantía d’èxit.

Un cop més va ser així. El tema era: El valor de viure. I començava dient que una cosa és existir i una altra de ben diferent és viure. Quina sentencia, oi?

Doncs sí. La xerrada va girar al voltant de la necessitat de viure amb els ulls oberts. Prenem consciència del valor de les coses quan les perdem i llavors ja anem tard. Es tracta de prendre part activa de la nostra vida, no mirar-la des de la barrera. La paraula aigua no mulla. Per mullar-nos ens hem de tirar a la piscina. Hem de VIURE. Hem de merèixer la vida i això implica que hem de ser agents actius. Això a vegades porta a passar situacions dures, crisis, desgràcies... I digerir els processos essencials de l’existència costa. Ni la ciència ni la tecnologia encara no poden estalviar-nos aquest patir, però són coses que hem de passar per a créixer. Deia Eugeni Tries que en la vida calia morir varies vegades per després renéixer.

En aquesta època que ens toca viure a vegades vivim fent créixer el roser estirant-ne les fulles i així no apreciem el valor de res. Hem de frenar el ritme i triar i viure amb determinació la nostra vida.
Ahí es nada!

Temps era temps

Ei, m'afegeixo a la proposta del Ferran i l'Assumpta.
Jo aquí devia tenir 2 ó 3 anyets. No em recordo del moment però si del meu nino Pepito que no desamparava. I això era a Ponts, quan encara hi vivia... no ha plogut res des de llavors!

Amic Nocturn

Proposta de Tumateix

Des de feia temps no dormia bé. A la nit es despertava i el rellotge, amb el seu tic-tac, l’acompanyava en el seu insomni. Per tal de poder tornar a agafar el son, en lloc d’ovelles comptava tic-tacs o s’inventava jocs al ritme marcat pel seu amic nocturn.

My Princess, t'ho devia!!!

La Princess és una persona sensacional. Li havia de dedicar aquesta entrada.

Recordo com si fos avui quan la vaig veure per primer cop en una saleta del costat de la recepció de l’empresa on jo treballava. Ella venia a fer una entrevista de feina i esperava amb paciència a que el Cap del Departament de Sistemes la rebés. La porta s’havia quedat una mica oberta i jo vaig sortir a tafanejar una mica perquè també havia de dedicar unes hores al meu departament i això volia dir que seriem companyes.
Al cap de pocs dies vaig saber que era la candidata seleccionada i no la vaig prevalorar. Des del principi ens vam entendre bé. Semblava fràgil però no ho era. Era treballadora, seriosa, divertida, intel·ligent, sarcàstica, tendra, persistent, pacient, ambiciosa, simpàtica, ... era genial.

Tot això no vaig descobrir-ho el primer dia ni el segon, és clar, tot va seguir el seu ritme, però de seguida es va crear un molt bon rollito amb ella i amb tots els companys que en aquells moments formàvem el Departament de Qualitat. Va ser com una glopada d’aire fresc. I va ser una època, d’aquelles glorioses, en les que tot rutllava a tope: ens ho passàvem bé, treballàvem a gust, portàvem a terme projectes interessants...

Però com res dura eternament es van produir alguns canvis que van destorotar una mica la cosa i alguns membres importants de l’equip van marxar, uns a la força i altres voluntàriament i es va trencar l’encant que en aquells moments vivíem.

Però amb la Princess ja s’havia teixit una bona amistat i ens hem seguit veient i vivint molts moments importants de les nostres vides. Juntes hem rigut MOLT. I juntes també hem plorat força. Amb els amics és tant important poder riure com poder plorar. Precisament són coses que no pots fer amb tothom. I tant ajuda una cosa com a vegades l’altra. I amb ella ho pots fer tot. Ella és capaç de dedicar unes vancances d’estiu a qualsevol projecte solidari en qualsevol racó del món, és capaç d’agafar un vol cap a Cambotja per a conèixer a un pallaso que la va captivar en un reportatge que va veure, és capaç de ficar-se dins un taud per interpretar una noia morta a Bagdad per la caiguda d'una bomba desprès d'una nit d'amor amb el seu home, i ho és també de demanar un batut de síndria al xiringuito de La Sal.

La Princess sempre em deia: “Yo de mayor quiero ser como tú”. I jo, us asseguro que li torno la floreta i que jo de gran, també vull ser com ella: Lluitadora, somniadora, valenta, polifacètica, amb una motxilla carregada d’experiències de tot tipus (i quan dic de tot tipus, vull dir exactament això, de tot tipus) a lo largo y ancho de este mundo i amb un sentit de l'humor sense igual, intel·ligent i mordaç ... i resumint-ho en una paraula: ENCANTADORA.

Doncs, my Princess, als teus peus, ja ho saps!!!

CONFIA

L'atzar em va posar a les mans una cartolina amb aquesta frase:

SEGUEIX AMB CONFIANÇA LA DIRECCIÓ DELS TEUS SOMNIS,

VIU LA VIDA QUE SEMPRE HAS IMAGINAT I CONFIA.

EL PROFE

Avui ha tocat teatre.

El Profe. Monòleg d'hora i mitja sobre l'exercici, bastant accidentat, de la professió de docent en una escola de secundària. La història d’un amor, d’una passió: la d’un mestre envers la seva professió, però també la història d’una frustració, d’una vocació no corresposta: la depriment història de la lluita quotidiana per a ensenyar qui no vol aprendre. Per formar qui no vol ser format, per resistir davant d’una classe feta de mirades buides, sense vida.

Tot i que la història es converteix en un drama absolut que m'ha semblat força dur, el que més esgarrifa és que no em semblava només teatre, em semblava un retrat bastant proper de moltes realitats en aquest camp en el nostre dia a dia.

Per a reflexionar.

L'obra és una crítica a força "actors" de l'obra (l'obra de l'ensenyament): als nens, als pares dels nens, a la societat en general davant del fet educatiu, als directors de les escoles que viuen per salvarse les espatlles i mantenir la galeria, als propis companys que es dediquen a buscar-se la manera d'escapar del drama que cadascú viu a la seva aula... i en definitiva que haguem canviat això perquè costa massa aconseguir portar a terme un sol exercici, el de pensar, el de fer que els nostres alumnes aprenguin a fer això PENSAR.

Insisteixo, per a reflexionar.

Lluna plena de tardor

Encara hi ha llum, la tarda va caient, la fresca es present i obliga a afegir una jaqueta a les espatlles. Ja tenim aquí el temps de recollirse, les castanyes torrades i el porronet de vi dolç... la manta al sofà i la funda nòrdica al llit.

D'aquí una estoneta, quan es faci fosc, sortirà la lluna, avui plena, i lluirà al cel però es sentirà sola perquè amb el fred ningú sortirà a contemplar-la, però estarà allà, per si de cas, rodona i lluenta, amb cara de pena, però fidel com sempre. Jo pensaré en tu escoltant aquesta musiqueta de recolliment.

LAURA

Avui també sento que és el meu sant.
I escolteu al Lluis com em canta la meva cançó. (segur que ja l’he postejat algun altre cop, però és taaaant maca!). Gaudiu-ne!

De la meva col·lecció de fotos de grafittis

Objectiu: Ser feliç.

L’altre dia parlàvem a la classe del que volien ser els nens quan fossin grans. No ens cansem d’utilitzar aquests topismes, una vegada i una altra, per a diverses coses, quan en realitat aquesta pregunta és cada vegada més absurda.
Abans un nen naixia en una família d’advocats i gairebé podia dir que de gran en seria i si un nen deia que es volia guanyar la vida com a fuster, se li buscava un lloc per anar-hi a fer d’aprenent i ja tenia ofici de per vida. Però ara ni sabem el que volem, ni podem triar res, ni hi ha oportunitats, ni res és fàcil. Sabem que si volem ser alguna cosa el camí serà llarg i dur i la cosa concreta podrà ser o en podrà ser qualsevol altra relacionada o inclús no.
Molts nens volen ser veterinaris, altres famosos (actors, cantants o personatges televisius), altres de professions liberals. I, evidentment, sempre n’hi ha que et deixen sense paraules.
L’any passat el Joan em va dir: Jo vull ser quiosquer o lladre.
Evidentment vaig riure i vaig preguntar-li per què aquestes dues coses. “Quiosquer per tenir tots els cromos del món. Y sinó lladre perquè així tindria molts diners sense haver de fer res.”
A cap nen de la meva època se li hauria acudit una cosa com aquesta.
Però l’altre dia el Guillem encara em va sorprendre més quan em va dir: “Jo el que vull és ser feliç”.
Això tampoc se li hauria acudit a cap nen de la meva època, potser perquè en general amb molt poca cosa n’érem i ara que ho tenen tot no ho són gens.
Doncs mirem de col·laborar-hi tots en aquest objectiu tan ambiciós i tan important de fer feliços als nostres nens.

Omplo el teu escenari

La meva participació en la proposta del Ricderiure de regalar un escenari es va materialitzar amb "Creuar el riu" que va agafar la Carme i va recomposar en la seva "Col.lecció de moments"

Jo vaig acollir "La paret" del cavaller de "El bosque de la larga espera" i l'he amoblat amb el que teniu a continuació:

La paret

Al capvespre li agradava sortir a caminar una mica. Això l’ajudava a allunyar les boires que corrien pel seu cap. Sovint arribava a la sortida del poble que passava pel darrere del cementiri. Quan arribava allà veia aquella paret blanca, obrada amb pedres, rajols massissos de fang i morter de calç i arena blanca. El llenç del mur, de no més de 20 passes i una alçada de dos homes, cremat pel sol i el vent de ponent de més d’un centenar d’estius custodiava unes quantes creus de ferro rovellat sota la terra roja de les quals i descansaven els morts. Presidia com a guardià un sol xiprer alt i gruixut, amb la seva forma ben apuntada i tan verd que quan començava a enfosquir semblava anar vestit de dol.
Al passar per allà davant, encara que fos un dia si i l’altre també, sempre el feia recordar les absències de la seva vida. I això que sortia a allunyar boires... Pensava en aquelles vides que d’una manera o una altra li havien deixat petjada i ara que no eren vides sinó morts encara li feien mal.
Alguns dies, molts dies, encara massa dies, una d’aquestes morts li venia molt especialment al cap i el tornava a fer plorar. Plorava de ràbia i d’impotència. Plorava perquè havia desaparegut i no se n’havia pogut acomiadar, plorava perquè ningú més li havia sabut transmetre l’alegria innocent que ell li havia transmès sempre, plorava perquè amb la seva mort havien desaparegut els somnis dels dos i tot sol no tenia ganes per a reprendre’ls.
Quan se li passava una mica, tornava a casa, amb les mans a les butxaques i el cap cot, intentant agafar aire i respirar profundament per tal de carregar les piles per recomençar.
I en això estava dia rere dia, recomençant des de l’altre costat de la paret. Necessitava entendre que en aquest costat de la paret també hi tenia coses que l’esperaven i persones que el necessitaven. Havia d’adonar-se del que feia decantar el pes de la balança.
Aquell dijous, tot just entrar a casa, va sentir que el nen que ja era al llit, plorava. De la porta estant va anar-hi directament. Un malson l’havia despertat.
- Què passa xiquet? – va preguntar-li.
- Els gormitis em volien fer mal i corria però no em podia escapar... – va somiquejar el nen.
- Ja he vençut jo als gormitis. Ja no et tornaran a molestar. Demà ja fareu les paus. Ara dorm. – Li va fer pujar el llençol per a tapar-lo bé i li va besar el front dolçament.
- Gràcies, pare. – El menut li va dedicar un somriure relaxat i es va quedar adormit novament.
Potser aquest havia de ser el pes que faria decantar la balança. Aquell somriure li havia recordat l’enyorada alegria innocent.

10.10.10

Avui es 10.10.10.
El més passat es va donar una altra moment curiós numerològicament parlant. Avui, el número apunta a la “perfecció”.
Penso que el 10 no té la màgia del 7, però si que té una personalitat adquirida per estar sempre en el llistó superior de moltes escales. És el top, el cap del top ten, la nota màxima, el millor nivell, un número bastant rodó, el quin fa saltar d’unitats a decenes, el número de dits de les mans i dels peus...
Particularment, avui era la data d’entrega de la VI Edició dels nostres Jocs Florals, ja que vam pensar que era una bona data per celebrar alguna cosa i quina millor que aquesta.
Doncs res més, espero que tots tingueu un dia 10.
Us deixo una bona cançó per que us acompanyi.

Premi "Sunshine award"

No sóc gaire donada a aquestes coses del premis ni m'agraden massa les cadenes però us enganyaria si us diguès que no m'ha fet il·lusió el rebre aquest premi que m'ha enviat el Joanfer, no "A cau d'orella", però gairebé. I per tant crec que he de ser conseqüent i agrair-lo, evidentment, i continuar amb el procés.

Així doncs jo ara també l'he de repartir, i això ja no és tan fàcil. Tots els meus candidats són diferents i cadascú s'ho mereix d'una forma especial, però ni més que els altres, ni menys que els altres. Així que espero ser justa, tot i que no podré ser objectiva, és clar, i espero també que el recolliu amb el carinyo que us l'entrego i que en feu el que lliurement en tingueu ganes.

Aquí va:
En el bosque de la larga espera, perquè entre tots els fruits d'aquest bosc se'n poden trobar de molt gustosos.

La mala hora, pel sentiment a flor de pell que transpira.

El Sitges que estimo, per les seves fotos espectaculars d'un Sitges que jo també estimo.

Al otro lado del Sauze, que ja sé que el te, però jo li daria per la seva sensibilitat que t'ofereix una dolça abraçada.

Escrits, per conèixer tant bé l'art de captivar amb el que aparentment és tant poc.

Tears of moth, por les lletres que trasporten a la seva tenebrosa profunditat.

Somnis de plastilina, per la seva constància i la simpatia del seu bloc.
Sargantanaxpress, per estar sempre en la cresta de l'ona de la informació i la culturilla i pq va ser la gota que em va impulsar a mi a crear el meu bloc.

Ricderiure bloc, per les seves iniciatives en forma de joc literari que són força atractives i en general per ser un bloc ambale de seguir.

Finestres i ventanas, per l'original col·lecció de finestres del món mundial.

El bucaro de barro, perquè moltes vegades és encantador i altres, també.

El Alfeizar, per la dansa de les seves paraules que creen una prosa intensa, comunicativa i bella.

Uff, ha costat això, eh? Però ja està. Bé i ara les normes que, lliurement, s'han de seguir per acceptar el premi són les següents:

1. Desar la imatge i postejar-la al teu blog.
2. Donar el premi a 12 bloggers més.
3. Posar un link als nomenats.
4. Fer saber als nomenats que han rebut un premi comentant al seu blog.
5. Compartir l'apreci i posar un link de la persona que has rebut el premi.

Felicitats a tots!

El valor del que tenim a prop

Vista d'Olot des de dalt del volcà Montsacopa

La setmana passada vam fer ja la primera excursió del curs.

Estudiant el tema dels volcans i els terratrèmols no podíem desaprofitar la visita a la zona volcànica de La Garrotxa on hi ha 40 cons volcànics en bon estat de conservació.

Cràter del Montsacopa

La pujada al cràter del Montsacopa i la medició del seu diàmetre prenent com a patró un nen amb els braços en creu és un interessant exercici. També ho és l’observació i manipulació de les roques volcàniques que formen el terreny de la zona i que és inevitable que agafin i es posin a la motxilla per molt que els monitors intentin concienciar-los del contrari.

Una cosa xocant d’aquesta sortida és la “convivència” amb els volcans dels llogarrenys. Per a nosaltres això dels volcans resulta extraordinari però a Olot estan integrats totalment en el seu dia a dia de manera que ningú els hi fa cas: els estudiants de l’intituts pugen al Montsacopa a fer els escalfaments de la classe d’educació física, o passegen per allà quan volen fer campana, o els avis també s’hi passegen matant algunes de les hores lliures. Segur que per a molts és un parc més, tot i que cada any visiten la zona 500.000 turistes i s’hi organitzen sortides per a 25.000 escolars.

La meva reflexió ve a això precisament, a la poca importància que li donem al que estem acostumats a veure, a vegades tan poca que ni sabem el què tenim. I no estaria de més que hi paressim una mica d'atenció perquè ens sorprendiem de moltes i moltes coses. Està bé que sortim a descobrir el món, però no oblidem que a casa nostra hi tenim meravelles per a descobrir també.

"Jo ho havia de dir..."

Quin goig de cel!

En les últimes setmanes els núvols ens decoren uns cels espectaculars. De bon matí muntanyes de núvols atapeïts i blancs fan una sanefa a l’horitzó. Semblen realment de cotó fluix, tou i net. A estones es tenyeixen de gris i la cosa es posa més trista i amenaçadora. Quan el sol comença a caure, els diferents rajos els pinten de colors a vegades rosats i altres ataronjats i brillants, deixant-te meravellat per la immensa bellesa de la natura. I molt de pressa van canviant de posició i de to fins que els enfosqueix la nit.
(ara resulta que no puc descarregar-me les fotos, bé, ja ho arreglaré i les posaré aquí quan pugui)

Reunió de pares: Prova superada!

Aquesta és una performance per la que els mestres tutors hem de passar cada any. I us asseguro que no és fàcil. Sent el punt de mira, per unes hores, de 75 pares i/o mares és inevitable una certa tensió i més quan a vegades sents al qui tens davant com a l'enemic.

Avui m'ha sortit de l'ànima dir-los-hi que davant de qualsevol problema tinguin present que estem per ajudar-nos, que al cap i a la fi estem compartint projecte, que els seus fills són els nostres alumnes i que és necessari que anem tots en la mateixa direcció.

M'han regalat uns quants somriures de complicitat que espero hagi entés bé i durin fins a final de curs.

Any nou, vida de sempre!

L’any nou ha començat ja perquè l’any, per si no ho sabeu, comença al setembre, no al gener.

Hem tingut un parell de setmanes encara de bonança per a entrar poc a poc en la rutina. Ja tenim els objectius marcats i ara ja no hi ha més treva. El temps ja comença a donar senyals també de canvi i la tardor es prepara per a entrar sense mes dilació. Dos dies grisos i refrescants són el senyal inequívoc de que ja podem treure les jaquetes de l’armari i posar més roba al llit.
A estar alerta! Perquè la tardor és preciosa, melangiosa i romàntica, madura i serena, i pinta la natura de grocs, marrons i vermells, colors de la terra i del foc, colors que ens tornen al cau i que ens fan recollir. I amb aquest recolliment a vegades ens resulta traïdora i ens porta les “depres” i les boires al cap.
Fem-li l’ullet i deixem que ens acaroni, però no que ens abraci i no se’ns desenganxi. Mirem-la des de la finestra i triem el bo que ens ofereix, però que passi, que passi, que els objectius són a més llarg termini i els hem d’assolir tots.

La Diada

Una nova Diada celebrada en germanor i deixant fita en un nou racó per les alçades de la Baronia de Rialb. Aquesta vegada als Carrils de l’Alzina. Els Carrils són unes muntanyes rocoses, amb formes curioses esculpides per l’erosió i des d’on es pot gaudir d’una vista espectacular de tot el municipi.
Cada any triem un nou repte, un nou racó per a descobrir, un lloc del que hem sentit a parlar sempre i mai hem visitat, tot i estar força a prop. Aquest any contàvem amb el propietari de la masia de l’Alzina, propietat pairal que intenta mantenir en bon estat per tal de que es conservi el patrimoni familiar i històric del municipi. Es tracta d’una masia que es va acabar de fer al 1936, just quan va començar la guerra i que va haver de ser abandonada perquè per motius polítics aquesta família va haver de fugir a França. Al cap dels anys, quan la cosa estava més calmada, la família va tornar a la seva terra però van viure pocs anys allà i va a passar a ser habitada pels masovers d’aquelles terres. Actualment ha quedat buida i poc a poc s’està restaurant amb molt de carinyo.
Quantes coses, petites coses, tenim a la vora i no coneixem! La terra és immensa, la natura aclaparadora. En aquestes ocasions, quan sóc allà dalt i puc mirar als quatre costats, sentint-me res davant de tot el que m’envolta, em brota un sentiment d’aferrament a la terra, una emoció interna que em fa valorar enormement la sort de sentir-me viva davant un arbre, un tros llaurat, una masia ferma, un riu d’aigua transparent... i em sento feliç de poder anar a penjar en aquell paratge la senyera que em fa vibrar. I no podria explicar perquè és així i perquè no és d’una altra manera, però el cert és que ÉS AIXÍ.

De bon matí com cada any
equip en mà i cap a la muntanya.
Olor a terra, el sol brillant,
Amb molta il·lusió i anant fent gana.

I fem el cim, amb cansament.
Clavem el ferro i el tros de roba.
Obrim els cors, mirem l’entorn,
deixem la petja al mig del món
I amb el cor ple de l’emoció
desfem camí, descansem la ment
tot amerant-nos de romaní i de farigola.

Ja des davall oneja al vent
Roig sobre groc i amb el fons blau
Del cel lluent que ens regala avui
Un dia ple, de goig i de pau.

Trifàsic de baylis

En un dels últims sopars de l'estiu em van servir el gelat en el got que veieu a la foto. Realment ja no saben que fer per a carregar sense remordiments en el preu de les postres, però vaja, que aquest tenia com a valor afegit una bona frase inscrita:

"Por muy larga que sea la tormenta, el sol siempre vuelve a brillar entre las nubes". Khalil Gibran

Una preciosa frase que em dona ànims quan m'hi prenc el trifàsic de Baylis ja que té la mida ideal. (No sé si m'anima més la frase o el baylis!!!)


Ànims per a vosaltres també!!!

8.9.10

Doncs si, avui és 8 del 9 del 10, per poca estona ja però ho ha sigut tot el dia.
I direu, i què?
Doncs i res. És un detall per tots aquells als qui els hi fan molta gràcia aquests jocs numèrics que marquen un atzar o un altre.
A mi em serveix d'excusa per a linkar una cançó que em ve de gust escoltar i que escolteu i que va també de sèries numèriques (no sé si això té a veure amb una mica de deformació professional, ara que ja he començat a l'escola a tota canya!) i que diu així:

... Y nos dieron las diez y las once, las doce y la una y las dos y las tres....

Iphigenie auf Tauris

Divendres vaig tenir el plaer d’anar al Liceu a veure Iphigenie auf Tauris. (Gràcies, a qui toca!!!)

Iphigenie auf Tauris es una òpera en quatre actes de Christoph Willibald Gluck que forma ja part, en la versió de Pina Bausch, de la historia de la dansa.

Hem va sorprendre, i molt gratament, la conjunció entre òpera i dansa, que feien molt diferent l’espectacle a altres que ja havia vist abans en el mateix escenari.
L’espectacle va ser tremend. La posta en escena impecable, la música excel·lent, els cantants molt aplaudits, però els ballarins IMPRESSIONANTS. Un “festival” pels sentits.

Em sol passar, en les diferents vessants artístiques contemporànies, que puc gaudir de l’obra però em costa la interpretació o com a mínim el saber què exactament vol plasmar l’autor. Aquí em va costar també seguir el fil argumental, i més quan no m’havia llegit prèviament la sinopsis, però malgrat això està molt clar que els qui eren sobre l’escenari eren artistes amb totes les de llei i la qualitat era la nota a destacar i era tot un plaer que et deixava la boca oberta poder disfrutar de l’elegància dels moviments i l’encert de la coreografia que tot i la austeritat escènica ho omplien tot d’emotivitat.

En la crítica que avui he llegit en un diari deia així:
El montaje interesa, sobre todo, por la revisión que hace del legado de Bausch. En este sentido, fue inevitable que entre el público más connoiseur cundiera la sensación de asistir a un espectáculo desfasado en el tiempo, porque la compañía ha sido fiel al original.
El aplauso se lo llevaron a pares cantantes y bailarines, cómplices en la interpretación de una magnífica partitura, así como también arrancó aplausos el Cor de Cambra del Palau de la Música que compartía foso con la Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida.

Oh, les vacances...

Avui s’acaben!
No em queixo, però em fa mandra tornar a començar. Nou curs, nous alumnes, nous companys…
Avui és l’últim dia que podré recollir les flors del meu gessamí i posar-les a la tauleta prop del sofà des d’on puc llegir mentre m’arriba el seu aroma i m’acarona la brisa, ara tant agradable, de les primeres hores del matí.
Encara no les he acabat i ja sospiro per les properes...

Sr. Smith

Sr. Smith, avui m’has fet tan contenta que et dedico aquest post.
Desprès de molts dies i de molta incertesa el teu gest d’obrir una petita finestra m’ha arribat al cor. I no em vull confondre, no et creguis, ja se que tot seguirà com darrerament. Però ja saps que no perdo l’esperança de que tot canviï, millori, s’arregli i pugui a tornar a ser “més normal” per a tothom en un futur.
També he repassat les teves “coses”... no totes perquè ja he vist que no pares. Ho hauràs vist en el Feedjit dels collons que tan us agrada als controladors. No tinc comentaris, encara. He vist que has mantingut aquell vell “relat” sobre el pres que venia a veure cafè a la vostra màquina. Sempre m’havia agradat aquella entrada. T’hi havia fet comentaris que no has mantingut però.
Bé, la primera i general impressió ha estat bona. Vario pinto i sarcàstic, as usual. Per aquestes alçades ja no canviarem! Segueixes sent tu. I de fet és el que vull, que segueixis sent tu, sinó ja no seria el mateix, amb les teves coses bones i les no tan bones.
I per avui, res més Sr. Smith. Et felicito i et dono les gràcies per tot plegat.

Et regalo un escenari: Creuar el riu.

Resulta que acabo d'arribar de vacances i em trobo que hi ha gent que no para ni un sol moment. El Ricderiure ha fet una nova proposta per a qui hi vulgui participar. Es tracta de crear escenaris i regalar-los i desprès en aquests escenaris hi haurem de recrear alguna que altra història, però com que l'escenari és un regal, et tocarà envolicar-lo ben bonic i enllustrar-lo perquè faci goig.
Aquí us presento el meu escenari, i el regalo a qui en vulgui gaudir:

S'havien citat a l'altra banda del riu. Per arribar-hi s'havia d'agafar una barca que creuava d'una banda a una altra tres cops al dia. Per mala sort ella va arribar correns però només començar a trepitjar la passarel·la ja va veure que la barca havia començat la seva via. Es va quedar arrapada a la reixa de ferro, intentant recuperar l'alè que havia perdut en el seu esprint. Un cop recuperada de l'ofeg es va adonar que havia perdut la seva darrera oportunitat del dia i que no tenia ni on anar ni amb qui parlar perquè allà ella no hi tenia ningú més. El seu unic contacte era a l'altra banda. La impotència que va sentir encara la va fer ofegar més. La tarda era calurosa, l'aire no corria gens, el cabdal del riu era considerable i no hi havia cap altra opció. Mirava, com en altres ocasions, en altres rius, en altres circumstàncies, com el corrent marronós bajava amb força, emportant-se riu avall alguna cosa més que aigua.

Us deixo l'enllaç del bloc Ricderiure blog perquè pugueu seguir aquest joc de regals d'escenaris. El meu regal em ve de la mà del Dissortat del Bosc de la Llarga Espera que m'ha deixat una paret amb força coses per a poder dir al respecte.

On holiday!!!

Estic de "vacances" aixi que no tinc massa temps per escriure aqui. Per si voleu seguir la meva estela, vaig deixant petjades aqui:

http://casiopea19-tjr.blogspot.com/

En pocs dies tornara tot a la normalitat, ja sabeu com son les coses, el bo s'acaba aviat.

POESIA

Tot i que la poesia no és el gènere que més em captiva, m'he apuntat al joc que va llençar la Carme Rosanes amb les Itineràncies Poètiques i ja n'hi he fet unes quantes.

Cada dia em sembla que me'n surto millor.

Potser és que ho havia provat poc això de la poesia.

Us faig uns enllaços per a compartir amb vosaltres aquesta faceta meva, a veure que en penseu...

http://personatgesitinerants.blogspot.com/search/label/Laura%20T.%20Marcel%20-%20Itiner%C3%A0ncies%20po%C3%A8tiques%202010

Amics de l'ofici de viure (Juliol 10)

Acabo d’arribar de la 19ª trobada dels Amics de l’Ofici de Viure (AOV) i porto, com sempre quan ens trobem, les piles molt carregades. Per molt que encara hi ha gent que no mira aquestes coses amb massa credulitat, nosaltres ens hi sentim lliures, en hi sentim entesos, ens hi sentim bé. I si per algú no és així no hi torna i punt. Volem tastar, i sense que sigui cap cursa, tot això que ara desperta cap a una nova consciència, a nivell personal i també a nivell social. Seria fantàstic poder fer estendre això com una taca d’oli i que tots ens hi trobéssim tan bé com ho fem els AOV. Però sobretot el que cal és que cadascú faci el que li dicti la seva consciència i s’hi trobi a gust.
La trobada d’avui era a la llera del riu Cardener. El punt concret era un punt al costat del riu, tranquil i ple d’arbres que també han participat de manera molt activa a la trobada.
El tema era l’energia. Hem treballat sobre l’energia de la natura, la transmissió d’energia, el potencial desconegut i el Reiki.
I hem abraçat arbres. Sí. Hem vull centrar en això ara. Quan es descarreguen les bateries de tots els aparells que ens envolten en la nostra quotidianitat els endollem al corrent elèctric per rebre energia i tornar a poder funcionar. A nosaltres ens passa el mateix, que anem perden l’energia i necessitem recarregar les bateries. Quina millor manera que a través del arbres. Els arbres estan arrelats a la Terra i en xuclen d’ella tot el que necessiten per a fer-se grans i formosos. Amb una abraçada a un arbre podem sentir tota aquesta energia i ens la poden transmetre i nosaltres rebre-la amb gratitud.
Els escèptics no rigueu i proveu-ho. No cal que baixeu al parc de sota casa i us abraceu al primer arbre que veieu. Trieu un lloc tranquil, discret, on us hi trobeu bé, on pugueu estar amb vosaltres mateixos sense prejudicis, decidiu quin arbre us agrada més, o aneu provant quin us transmet millor, perquè cada arbre es deixa abraçar de manera diferent. Feu-ho! Ment oberta, ment tranqui-la, ment atenta. Notareu el que us explico.

NITS D'ESTIU

Això és un no parar. Porto una ratxa de sortides nocturnes desenfrenades estiuenques a la que hi he de posar fre. I encara no he quedat amb tothom!!! Ahir, que no tenia res, em va trucar la meva amiga N., la reina de la nit, i em va dir que tenia unes entrades…. Em vaig deixar temptar a la primera.

“ Baixo a Barcelona, sopem al bareto de tapes de moda i anem al teatre. Em puc quedar a dormir a casa teva? Així aprofito per anar a fer gestions al matí a la city.”

Total que avui només llevar-me he pogut disfrutar d’un passeig pel Passeig de Gràcia, gairebé sense ningú pel carrer. Igualet que dissabte passat… Els ulls de les cases del Gaudí ja havien obert les parpelles també…

Què mones elles !!!

Bé, doncs ahir vam sopar a la cerveseria Catalana, a base de tapes i montaditos, desprès de fer la corresponent cua. El lloc s’ha posat de moda i surt a la Lonely Planet, a la guia Michelin i a Le guide du Routard amb la qual cosa és un reclam pels d’aquí i pels de fora que ara a Barcelona són molts. Recomanable tant pel menjar com pel servei. I després al teatre Alexandra a veure Hermanos de Baile, un musical fresc i entretingut, amb bons tocs humorístics i una gran demostració de tres estils de ball que es disputen el carrer, amb els seus estereotips característics, hip hop, claqué i flamenc. Tot acompanyat d’una bona percussió que marca el ritme i la força del ball.

LA MANI DEL 10-J

Aquesta és la nota d' humor feta per algú amb força enginy!

Erem més dels que us penseu!

Aquest era el clam!

La marxa pacífica.

Agermanats anirem caminant!!!

No faré més comentaris, n'hi ha prou amb aquestes imatges que donen testimoni del que va ser aquest acte.

No hi ha més cec que qui no hi vol veure.

Un Haikú

Sempre hi ha gent amb iniciatives. I jo que m'apunto a un bombardeig!

Doncs amb aquestes dues premises us presento el meu Haikú que forma part de la proposta del Francesc de Uendos, greixets i maremortes. Tothom hi està convidat.

El nostre racó

serà buit per sempre més

ningú és com tu.

AU! VINGA, AMUNT, AMUNT!!!! (2a part)

A vegades em sento defallir, necessito aire fresc, necessito una empenta i llavors m'agrada que en Lluis Llach em canti aquesta cançó, em dona energia, l'escolto i la canto tot sanglotant-me la veu i rodolant-me les llàgrimes galtes avall.

Amb tot i això, trec pit i em repeteixo a mi mateixa el que ell diu:

Au! Vinga, amunt, amunt!!
Obre els teus ulls i amunt.
Puja a la barca amb el teu bagatge
i recorda que la vida és teva.

Per veure la 1a part.

Al juny la falç al puny!

Fa poc que he vingut de viatge. He anat al poble a veure els pares que ja tocava.
M’agrada viatjar però no conduir. Si condueixo he d’estar atenta a la carretera i no puc estar atenta al paisatge ni puc aprofitar per donar “rienda suelta” als meus pensaments.
Amb tot i això algunes reflexions i algunes observacions he fet, sempre intento aprofitar el temps.
El camí cap a les terres de ponent el tinc força apamat, però amb tot i això mai és igual. La natura sempre ens sorprèn amb diferents vestidures, amb cada vestit de temporada.
Avui tocava cosetxar, com diu tothom per aquelles terres, tot i que no sigui correcte en català! I el vestit era els camps coberts de cereals, uns encara ben estarrufats i sense segar i els altres ja polits, retallats i amb la palla a punt de recollir. Ha quedat lluny però allò que diu el refrany. Ara ja no hi ha falç, és clar, ni l'era per a batre, per a xafar el gra i separar-lo de la palla. Jo encara ho he vist fer així, era molt petita però ho recordo una mica encara. Ara el poder és de les màquines: les cosetxadores amb equip de música i aire condicionat...
Així doncs, avui, les cosetxadores esquilaven els trossos, amunt i avall, amunt i avall, i deixaven al terra llargues catifes daurades de palla que esperaven ser aglutinades en paques, que d’aquí uns dies farà una altra bèstia metàl·lica d’aquestes que fan anar els pagesos!!! Tot un món aquest de l’agricultura!!!
I el paisatge? Doncs com sempre una meravella. Avui he gaudit primer de la terra recoberta encara del pèl curt del blat tallat, dels ocres del que ha torrat el sol, de la calor del juliol, dels terrossos secs i marró-rogenc de la terra que ja ha donat el seu fruit, de secà, de pell curtida, de final de temporada, ... i al mateix temps el cel m’ha regalat també unes imatges encisadores, el cel per una estona ha estat un mar, un mar de núvols, el tapaven deixant passar el sol, però hi dibuixaven ben bé totes les seves onades. Un espectacle!

Tutoria de 5è

Sense saber exactament què és el que em passa, sento que no acabo d’estar bé. Suposo que s'han anat acumulant tensions per diverses coses i tot i que ja he explotat en més d’una ocasió en els últims dies no acabo de fer net. Tinc el pap molt ple i no aconsegueixo superar certes coses, recuperar el benestar.

Avui hi ha una part de mi que està rabiosa. Sé que no hauria de tenir aquests sentiments innobles que no sé si són d’enveja, de gelosia, d’egoisme, jo que sé, però hi són. M’acaben de dir el curs del que seré tutora l’any que ve. No era el que jo volia. L’equip directiu s’ha passat l’any dient-me que ara els tocava cuidar-me perquè eren conscients de la dura càrrega que he hagut de suportar aquest any a l’escola. I va, i el que fan es intentar-me convèncer de que he de pujar a Cicle Superior perquè allà necessiten una persona com jo i no tothom ho pot fer. I m’agradi o no m’agradi el grup que em toca, me lo como con patatas.

En la conversa, m'intenten vendre que no tindré cap problema amb els paral·lels (que segur que en això tenen raó) i em deixen anar que sinó em tocarà quedar-me amb el grup que vull però amb als “accessoris” que m’hi afegeixin (i ho llegeixo com una mica d’amenaça). En resum que a qui menys s’ho mereix li han tocat les perles i a més a més el que volien i als qui ja hem donat el callo ens tocarà tornar-lo a donar on faci falta, no on nosaltres volem. I amb això em moro de ràbia i sento que és molt difícil impartir justícia però que a mi em toca sempre ballar amb la més lletja.

Només em queda que consolar-me en allò de què no hay mal que por bien no venga i esperar efectivament este bien que está por llegar.

Revetlla de Sant Joan

Sé el gust de màgia que té aquesta nit del solstici d’estiu perquè l’he tastat, tot i que fa uns anys que el meu paladar ja no el recorda. Aquelles nits de Sant Joan a la platja, amb l’olor de mar i el gust de sal per tot arreu, ballant descalços sobre la sorra al ritme de qualsevol música que sonés i amb una companyia sempre grata...
Aquest 2010 no pintava gaire bé. Anàvem amb la família política, amb part de la qual tinc una relació diguem que “distant”, i aprofitàvem per a celebrar aniversaris i sants que n’hi ha uns quants, a sopar junts i a menjar-nos la coca de rigor en companyia.
Finalment he de confessar que va anar prou bé, va ser un vespre amable, amb el so dels diferents petards esclatant a cada racó de la ciutat que no van deixar de sonar durant tot el sopar, música de fons que ja tens assumida, cava i coca a dojo de ressopó i l’olor a pólvora de transfons.
La lluna lluïa gairebé plena, controlant la nit. No la podia veure reflexada en el mar però em va somriure igualment quan la vaig mirar, volant una mica lluny d’on era realment...
De retirada cap a casa, al pujar al cotxe i connectar la ràdio, un gerro d’aigua freda i de gust amarg. Un tren havia atropellat a tota una colla de joves que havien baixat a l’estació de Castelldefels i creuaven les vies per on no devien per anar a passar la revetlla a la platja. Semblava que no hi eren a temps i que no podien perdre un minut passant pel pas soterrani o pel pas elevat de les vies. Ara ja no els hi feia falta res, el temps ja l’havien perdut tot. Déu meu, quina desgràcia! Quan jo havia agafat el tren aquella tarda per anar a Barcelona, hi havia joves al tren que anaven a passar la nit a la platja. Potser algun d’aquells que feien bromes unes hores abans no hi havia pogut arribar...poca màgia hi hauria ja mai més en les seves famílies en aquesta nit. Les fogueres en endavant cremaran en honor al seu record i la lluna no podrà evitar el vessar unes llàgrimes per a ells.

Final de curs!!!!

Gairebé puc dir que per fi s'ha acabat aquest curs. Com a mínim s'ha acabat amb els nens. Encara calen pentinar uns quants serells: memòries, actes d'avaluació per l'arxiu, completar expedients, endreçar les aules,... tarcar temes pendents.

I esperar que ens depararà el nou curs que estarà aquí ben aviat, perquè les vacances, massa llargues per tots aquells que no viuen des de dins els que és la nostra professió, i ben merescudes per a tots nosaltres (bé, per a tots no, que n'hi ha que, com a tot arreu, de vacances en fan tot l'any) passaran volant i molt a principis de setembre, 25 més per a domesticar!!!

Però no era d'això del que volia parlar. El que volia explicar és l'emotivitat que s'ha respirat avui a l'escola. Avui hem acomiadat als de 6è. Els de 6è marxen de l'escola desprès d'haver-hi passat 9 anys i això aviat s'ha dit. Sempre se'ls fa una festa en que la resta de nens els canten alguna cançó, el dediquen algun poema i sobretot els desitgen molta sort per la nova etapa que començaran al setembre, dient-los adéu amb unes mans de cartolines de colors.

Avui marxaven els primers nens a qui vaig fer classe durant tot un any. En aquell moment eren a 4t i era un grup força maco. En només dos anys s'han fet tant grans!!! En guardo tant bon record!!! Estaven molt tovets pobres, i no podien evitar que les llàgrimes rodolessin per les seves cares durant l'acte. Però no només a ells. També els nens de la meva classe han plorat molt. I els de 1r, a qui els hi feien de padrins de lectura. I d'altres. Uff, quin drama.

Però el pitjor ha vingut quan ja hem pujat cadascú a les aules per recollir-ho tot. Els "meus" nens m'han demanat que els llegís una mena de conte que els havia fet jo a ells com a comiat i els hi havia ficat dins el sobre amb les notes. Com que teniem temps ho he intentat. Però se m'ha fet un nus a la gola i no l'he pogut acabar de llegir. També m'he posat a plorar. Són el primer grup del quin he estat tutora (fa tant poc que estic en aquest món!) i he passat el cicle sencer amb ells (3r i 4t) i ho hem disfrutat tant que... els nens han començat a plorar també i ha estat una vall de llàgrimes tot plegat. Em deien que l'any que ve em volien tornar a tenir i que parlarien amb la directora per veure si pagant una mica més em posava en el seu curs... dolça inocència. La veritat és que m'han omplert d'alegria, tot i que sortien les llàgrimes, perquè teniem una relació fantàstica de treball i d'afecte amb la que hem jugat sempre a allò del Win to Win.

Però una etapa s'acaba i n'ha de començar una altra: un nou curs, un nou grup i molts nous reptes. I de moment un respir, per agafar energies per continuar amb la lluita.

El cel d'aquella tarda

La pressió d'uns núvols foscos i pesats va acostant-se als terrats, escurçant i fent fora ràpid la darrera llum de la tarda. L' skyline de la ciutat s'ha vestit de dol i resta majestuós esperant la tancada final del día.

Iniciativa de la Carme per a celebrar els seus 1001 posts a

Col·lecció de moments

El mar, la mar...

Per si algú encara no sap de què està fet el mar:

“… Ahora entendía que el mar estaba hecho de infinitas lágrimas… era un llanto azul, oleado y silencioso.
… cerró la caja, abrazándola a su cuerpo. Llevaba un solo pensamiento. Lanzaría al mar lo único que le quedaba de ella: sus lágrimas… Para que se mezclaran con las olas. Para que nunca se secaran. Para que partieran y volvieran entre espumas y mareas. Para que fueran libres y acariciaran arenas.[…] Para que humedecieran encuentros y despedidas. Para que fueran la inspiración de poetas y pintores. Para que tocaran el sol en los crepúsculos. Para que reflejaran la luna y los cometas. Para que arrullaran barcas y soledades. Para que azotaran de vida acantilados… Para que se quedaran vivas para siempre.” De los amores negados de Ángela Becerra.

Amplieu informació: http://casiopea19-tjr.blogspot.com/2010/06/de-los-amores-negados.html

Que perduri per sempre el somriure, encara que només sigui en el record.

La grisor del cel d'avui i les gotes de pluja que van refrescant el paisatge han tapat la lluentor que aquests darrers dies ens feien sentir ja més aprop de l'estiu que de cap altra estació.

La melangia del moment m'ha fet pensar en una cançó apropiada per a compartir. És diu "A la meva vida", la canta en Lluís Gavaldà i és una versió del tema "in my life" de The Beatles pel disc de la marató de TV3 de 2006, dedicada al dolor crònic. La cançó original era una autobiografia sobre els records, els llocs especials i els amics morts i vius. La versió d'en Gavaldà a mi m'arriba a l'ànima i em fa sentir quelcom molt especial perquè quan la sento sempre penso en tots aquells a qui estimo amb tot el cor, hi siguin o ja no. En honor a tot ells.

Bosses d'aire

Avui organitzant unes quantes carpetes de l’ordinador he trobat fotos que tenia guardades en un racó de miscel·lànies i, com sol passar, he trobat algunes “perles” dignes de postejar (m’acabo d’inventar paraula). Quina excusa més barata, oi? Com si en necessités jo d’excuses per trobar tema... Doncs bé, la foto és la següent:
I sabeu que és això? Doncs és una bossa amb aire. Si, si, tal com ho veieu. Una bossa d’aire. Està tot inventat, millor dit explotat. I de vendre, com també podeu veure, es ven TOT. I si es ven és perquè algú ho compra, està clar. Aquella frase feta que es referia a vendre fum ja no és tan metafòrica, com podeu veure.

Què, us fan unes quantes bossetes d’aire? No vull ni pensar en mòdic preu de l’element envasat. xDDD.