dimecres, 25 de juny del 2014

Desitjos


Collir un papus, demanar un desig i bufar.
"Si marxen tots els plomalls, segur que es compleix!"- dèiem de petits i bufàvem ben fort perquè ens quedés només la tija plomada.
Com si fos tan fàcil que els desitjos es compleixin.
Avui però he trobat aquest tan bonic i me n'han vingut ganes de bufar. No per demanar desitjos, aquesta innocència ja s'ha perdut. Només per rememorar tendres moments passats. Però no, només li he fet la foto i l'he deixat que voli lliure quan bufi el vent o quan algun menut l'enxampi i l'ajudi a somiar.

Do you remember the day when my journey began? (High)


En els darrers dies i de forma casual ha sonat per on passava el James Blunt diverses vegades.
Uff, quina nostàlgia!

La seva veu inconfusible em transporta automàticament a un moment del meu passat en que les seves cançons portaven una càrrega de significat molt més gran per a mi del que ja de per sí tenien. 

Em torna a uns dies en que aquells versos  em feien plorar, em feien identificar-me profundament amb els amors i desamors que traspuaven les seves melodies.
Em fa sentir una altra vegada la intensitat d'uns sentiments que s'han aplacat amb el temps i la distància, que no amb la voluntat.
Em fa dubtar encara de si vaig fer el correcte. I això també fa molt mal, perquè del que més em penedeixo, en tot cas, és del que no vaig fer o del que no vaig dir.
Quin poder té la música! Et fa viatjar en el temps! Et fa emocionar, rememorar, vibrar, recordar, et fa tornar a sentir...
Em torna la companyia d'aquell moment, em tornen els aromes, les imatges, les paraules, els gestos, la flama, la pressió al pit, les papallones a l'estómac, els consells, les reflexions...
I no sé si la música, al cap i a la fi, només ha estat la gota que ha fet vessar el got, perquè ja m'havien vingut altres pensaments sobre aquells dies darrerament. Hi ha una cosa que em sap molt greu: què se n'ha fet de tot allò?

diumenge, 22 de juny del 2014

Mmmmm!

Veig que darrerament només em funciona el sentit de l'olfacte. Però mira més val aquest que cap!
Un altre post d'olors al meu carrer i que totes siguin aquestes, que en aquests dies de calor, depenent de per on et mous també hi ha certes ferums humanes que fan escapar a córrer.
Bé doncs, com a continuació de l'entrada anterior us diré que ara és l'altra banda del carrer la que deixar anar una embriagadora flaire. Es tracta d'uns arbres que es diuen ACACIA MELANOXYLON.

En una banda del carrer els til·lers ja van de baixa i a l'altra,
a sota la meva finestra, llueixen majestuoses les branquetes 
plenes de flors desprenent un delicat perfum.


Cada any, quan arriba aquesta època, m'agrada seure a la
terrassa i gaudir de l'espectacle.
A primera línies les acàcies i al fons els til·lers. I encara en 
un tercer pla hi ha pins pinyoners, que també es veuen a la foto. 


Al matí, comencen el dia impregnant generosament l'ambient.
Un dels plaers del dia és preparar-me el café amb llet, seure
al sofà amb la porta de la terrassa oberta i llegir el llibre en
curs. 
Gaudir de la fresqueta matinera, la fragància, la llum del sol
que ja frega suau la barana.... un recés de pau que no té preu.

divendres, 13 de juny del 2014

Quina olor fa el meu carrer!

El meu carrer sembla un altre.
L'ombra refrescant el cobreix amorosament.
La calor es fa soportable,
quan surts a passejar per ell.



Els til·lers es mostren ufanosos,
florits generosament,
ens regalen el seu embriagador aroma,
conduint-nos a un viatge plaent.


Deixo la finestra oberta aquests dies
l'aire corre i la lluna em fa l'ullet,
el cop d'alè perfumat m'acompanya,
ensumo profundament la dolçor,
dels xanglots grocs que pengen
sota les fulles dels arbres del meu carrer.