Nosaltres dos de Xavier Bosch

M'ha encantat el llibre. 

Es tracta d'una història que vol il·lustrar el típic tòpic de si és possible una bona amistat entre un home i una dona sense passar a més. Aquest interrogant és present durant tot el relat i ens fa jugar a posicionar-nos en la resposta. Al final es resolt l'enigma però haureu de llegir la història si voleu saber cap a on es decanta l'autor.

M'ha agradat la forma fresca i àgil d'escriure del Xavier Bosch. M'han agradat les coordenades de temps i espai en el que te lloc la història perquè m'ha fet reviure coses que van formar part també de la meva joventut. Vaig adonar-me que l'autor i jo som coetanis i suposo que ell hi relata coses basades en la algunes de les seves experiències, que també van ser les meves, com per exemple viure els Jocs Olímpics de Barcelona. 

La història ens presenta un bon entramat amb uns personatges i unes situacions molt vertsemblants. És tracta de la relació entre dos joves, vinguts de móns molt diferents, que coincideixen en un aula universitària i que la casualitat els apropa gràcies a un treball que els ecomanen portar a terme. A partir d'aquí van coneixent-se més i compartint històries amb altres amics i forgant una interessant amistat. Malgrat els anys, la distància i tot un seguit de durs episodis que els toca passar a cadascú en la seva vida, la seva amistat sobreviu. 

Tots els personatges semblen de carn i ossos i les situacions que els toca passar, tot i ser dures i algunes força particulars, són coses en les que ens hi podriem trobar tots. Moltes coses m'han fet vibrar d'aquesta història, m'he sentit identificada en moltes reflexions dels personatges, m'he sentit en la pell dels protagonistes en més d'una situació. Aish, les velles amistats!!!

Bull la sang

Des de la meva darrera intervenció aquí, res ha anat a millor. Al contrari. Ja em semblava fort el que llavors comentava, però és que tot ha anat a més, I sospito que encara ens queda molt per veure. 

La fractura està molt marcada, a la societat, a la feina, a les famílies. Els cors estan molt ferits. Han surgit sentiments que semblava que estaven hivernant i sembla que de cop i volta hi ha hagut un gran incendi que ha fet desfer el gel i ha avivat el que cadascú portava a dins amb molta força, sense manera d'arribar a punts d'enteniment. 

Tinc amics de fora de Catalunya que no ho entenen, que encara que hi posen voluntat no entenen els nostres sentiments, que no entenen que no ens sentim espanyols i que la seva bandera no ens fa sentir res. I comences a parlar-ne amb bona voluntat per fer-los-hi entendre de bon rotllo i acaben sortint coses terribles que no venen al cas i que treuen per a justificar el que tu no estàs intentant explicar i que emboiren la amistat de molts anys... és terrible. Potser sóc jo l'obtusa però en tot cas he hagut de callar ja diverses vegades per no trencar la relació.

Està clar que és molt difícil fer entendre els sentiments que un té sobre una cosa a una altra persona. Sobretot si aquell altre mai ha viscut l'experiència. 

No sé si em se explicar massa bé, perquè no tinc el cap per a gaires reflexions profundes, és allò de que la rauxa sobrepassa al seny. Però el que si estic segura és que qui tingui aquests mateixos sentiments ho sabrà entendre i qui no, no ho entendrà mai.

La tristor em domina

Fa temps que no escric. Aquests dies he tingut menys temps que mai, entre sortides al carrer a defensar els nostres drets i a protestar per les salvatjades que estem patint. 

Tinc un nus permanent a la gola que no em deixa viure. 

No puc evitar que les llàgrimes em saltin cada dia quan vaig de casa a la feina i escolto les notícies per la ràdio.

No se si ploro de pena, de ràbia, d'impotència... suposo que de tot una mica. Què està passant? Qui s'ha begut l'enteniment? O qui no se l'ha begut? És que no sé ni què pensar. Com es poden defensar coses com les que han passat? Con pot algú, sigui del partit que sigui, del color que sigui, del país que sigui, ja no només no condemnar sinó també justificar les actuacions que s'han dut a terme per part de les forces de l'ordre (quin ordre?). És que, perdoneu-me, però NO HO ENTENC!!!

No recordo un despropòsit com aquest en la meva vida.

I el més fort, és que no és ni un, ni dos, ni tres, és que és molta gent que està enverinada!!! Però què hem fet malament? Què és el que els provoca aquest odi contra nosaltres?

L'únic que em fa sentir bé en aquest moment és l'orgullosa que em sento de ser catalana i veure com el poble ha sortit al carrer, com mai, organitzat i donant una lliçó de ciutadania, un exemple de país. 

Ara només espero que trobem la recompensa a la nostra feina ben feta que de moment permeteu-me que us digui, tot plegat si que em fa una mica de por. Quan toca enfrontar-se a un enemic del tot descerebrat, i sense gaire recolzament per cap altra costat... l'enemic és una bèstia molt negra, armat i sense escrúpols...

No vull pensar en con poden contraatacar pròximament.