Si
hagués de dir de què va La funesta ideologia (d'entrada em va
semblar un títol estrany) diria que és una novel·la que retrata
d'una manera curiosa part de la “misèria humana”, tant a nivell
social com a nivell individual. És una metàfora molt ben lligada
del que som, del que volem ser i del que realment arriben a ser, de
com perdem la identitat, dels llaços que ens uneixen i ens
desuneixen dels altres éssers humans que trobem en el nostre camí,
del que fan amb nosaltres les circumstàncies amb les que en veiem
immersos, en definitiva d'allò que ja fa molts anys va donar títol
al famós llibre del Milan Kundera, la insuportable lleugeresa de
l'ésser.
Però
la lectura d'aquest llibre m'ha fet anar més enllà de la mera
lectura perquè no se si l'autor, en Joan Negre, estaria d'acord amb
la meva descripció.
L'objectiu
d'una novel·la de misteri és resoldre l'embolic que s'hi planteja,
l'objectiu de les novel·les romàntiques és el relat dels fets que
fan trobar dues persones i del que sorgeix o no entre elles, però
aquesta novel·la de la qual avui en faig la ressenya no sabria com
classificar-la. Hi ha molt més suc per esprémer del que sembla a
primer cop de vista, hi ha moltes reflexions infiltrades en les que
parar-nos a pensar. I com que les metàfores donen molt joc, ves a
saber tot el que vol dir l'autor. Aquí està la gràcia, que cadascú
en pot treure molt de profit. Us hi animeu?
Us
en deixo algun fragment:
...“L'inconscient
ens porta molt camí per endavant. És com si només ell pogués
contemplar els fils que teixeixen el nostre destí i prepara el
terreny, fent comparèixer amb antelació els entrebancs que haurem
de superar.”
...”-Tothom
s'ha de comprometre tard o d'hora per alguna cosa- va dir en
Tortiola, afuant-se el bigoti-. Sé que no és una decisió senzilla
i que a la teva mare no li agradarà, però crec que seguint així
acabaries no sent ningú en aquest poble, i per acabar d'aquesta
manera és millor no viure. Jo he aprés ara, possiblement massa
tard, que sense lluita no hi ha victòria. S'ha de ser valent i no
tenir por. Si et compromets ja hauràs vençut, perquè molt pocs
s'atreveixen a escollir.”
...”En
Tortiola va sortir del cotxe i va voltar-lo per darrere. Va obrir la
porta i va agafar el cadàver de la Cris(*) que conservava el
somriure. Era reconfortant pensar que no l'havia perdut. La bala
havia anat més ràpida que la percepció de la destrossa del cervell
i no havia tingut temps d'adonar-se de res. És clar que també podia
estar somrient perquè en l'última espurna de vida havia pensat que
ja era hora que s'acabés tanta ximpleria. En tot cas ella somreia;
la resta eren opinions poc justificades, un exercici d'imaginació.”
(*)
La Cris era una gossa a la que li acabaven de clavar un tret al cap.
