dijous, 20 de setembre del 2012

La funesta ideologia.


No recordo com la conversa que manteníem davant d'una cerveseta va portar al Josep a explicar-nos que el seu fill no només havia escrit un llibre sinó que havia guanyat també un premi. Li vaig dir que me'l deixés i ho va fer. Me'l vaig cruspir en un parell de dies i això que jo no sóc gaire ràpida en això, però em va captivar.
Si hagués de dir de què va La funesta ideologia (d'entrada em va semblar un títol estrany) diria que és una novel·la que retrata d'una manera curiosa part de la “misèria humana”, tant a nivell social com a nivell individual. És una metàfora molt ben lligada del que som, del que volem ser i del que realment arriben a ser, de com perdem la identitat, dels llaços que ens uneixen i ens desuneixen dels altres éssers humans que trobem en el nostre camí, del que fan amb nosaltres les circumstàncies amb les que en veiem immersos, en definitiva d'allò que ja fa molts anys va donar títol al famós llibre del Milan Kundera, la insuportable lleugeresa de l'ésser.
Però la lectura d'aquest llibre m'ha fet anar més enllà de la mera lectura perquè no se si l'autor, en Joan Negre, estaria d'acord amb la meva descripció.
L'objectiu d'una novel·la de misteri és resoldre l'embolic que s'hi planteja, l'objectiu de les novel·les romàntiques és el relat dels fets que fan trobar dues persones i del que sorgeix o no entre elles, però aquesta novel·la de la qual avui en faig la ressenya no sabria com classificar-la. Hi ha molt més suc per esprémer del que sembla a primer cop de vista, hi ha moltes reflexions infiltrades en les que parar-nos a pensar. I com que les metàfores donen molt joc, ves a saber tot el que vol dir l'autor. Aquí està la gràcia, que cadascú en pot treure molt de profit. Us hi animeu?

Us en deixo algun fragment:
...“L'inconscient ens porta molt camí per endavant. És com si només ell pogués contemplar els fils que teixeixen el nostre destí i prepara el terreny, fent comparèixer amb antelació els entrebancs que haurem de superar.”

...”-Tothom s'ha de comprometre tard o d'hora per alguna cosa- va dir en Tortiola, afuant-se el bigoti-. Sé que no és una decisió senzilla i que a la teva mare no li agradarà, però crec que seguint així acabaries no sent ningú en aquest poble, i per acabar d'aquesta manera és millor no viure. Jo he aprés ara, possiblement massa tard, que sense lluita no hi ha victòria. S'ha de ser valent i no tenir por. Si et compromets ja hauràs vençut, perquè molt pocs s'atreveixen a escollir.”

...”En Tortiola va sortir del cotxe i va voltar-lo per darrere. Va obrir la porta i va agafar el cadàver de la Cris(*) que conservava el somriure. Era reconfortant pensar que no l'havia perdut. La bala havia anat més ràpida que la percepció de la destrossa del cervell i no havia tingut temps d'adonar-se de res. És clar que també podia estar somrient perquè en l'última espurna de vida havia pensat que ja era hora que s'acabés tanta ximpleria. En tot cas ella somreia; la resta eren opinions poc justificades, un exercici d'imaginació.”

(*) La Cris era una gossa a la que li acabaven de clavar un tret al cap.

dimarts, 18 de setembre del 2012

Estiu VI

La cirereta del pastís: Morella (*)

Per a rematar les vacances hem anat a Morella, un poble de la comunitat valenciana digne de veure. De fet està declarat Conjunt històric artístic pel seu patrimoni monumental, pel seu passat històric i també pel seu ric patrimoni cultural i tradicional. Però si el poble en sí ja és maco, quan celebra les festes del sexenni (festa que es celebren cada 6 anys) és espectacular. I aquest any tocava ja en la seva edició 53. 


Els carrers es vesteixen de gala, amb roba de festa als balcons i els veïns de cada carrer el decoren amb murals i estructures de paper amb un determinat motiu. Els carrer competeixen entre sí i guanya el concurs el carrer que més vots té. A més hi ha una passada pels carrers de tots els grups dansaires de nens i joves, bandes de música, pubilles, reines, santes i altres grups.

La mascletà a la plaça dels estudis sempre hi posa el toc de festa que dona la pólvora i en aquest cas la més sonora. L'artesania i la gastronomia típica del poble també té el seu moment de glòria. Un racó que heu d'apuntar a la vostra agenda, per quan pugueu, però especialment per l'agost d'aquí a 6 anys.

(*)(Ja sé que vaig tard, però se m'havia desprogramat aquesta entrada i no me n'havia adonat. No m'ho tingueu en compte)

dilluns, 10 de setembre del 2012

Estiu V



El que ens hem trobat que no sortia a cap guia.

Bicicleta happy flower: el colom s'ha pres el pedal com a niu.
Aquesta anava en boles, només era roba el triangle negre.
Uns joves en una performance per a reivindicar el salvament de la natura.

Xocolatines belgues!
Què era això? Doncs no ho sé, estava ubicat al pati d'una església.
Els camins inexpugnables de la fe.
Un mim que ha cobrat vida i ha canviat la manera de guanyar-se la vida.
 Ara fa retrats. Si és que el món laboral està malament a tot arreu!
Visca la polivalència!
Les verdures de colors, protagonistes a molts parterres dels parcs:
 fixeu-vos en les bledes, la coliflor i l'àpit!

Uns fanals la mar d'originals

Algún català instal·lat a Bruges que ja havia penjat l'estelada

Senyals de transit per a gossos: els indica que han de fer pis a l'arbre.
Un piano davant l'Atomium.
 El Xavier amb la samarreta del Barça tocant-lo.

Els meus companys de viatge, i alguns més, i la seva activitat preferida: jeure.
I aquí els hi posaven fàcil!

diumenge, 9 de setembre del 2012

Estiu IV


Viatjar amb adolescents

Com si no en tingués prou amb els meus, m'he emportat de vacances al meu nebot de 16 anys. Tota una experiència a pensar si repetim o no.
La desídia, la ganduleria, el desinterès general, ... tot en ells és desesperant. Per l'única cosa per la que es mostraven interessats era per trobar connexió wifi on paràvem i era l'únic que els feia moure. Tot i que havíem deixat les normes de convivència clares des del primer moment, no hi va haver dia que no les haguérem de recordar tres o quatre vegades.
Què els hi passa? S'han tornat sords, muts i gairebé tontos. Només els hi funcionen els polses a velocitats endimoniades per escriure missatges whatsapp, però les neurones no se si van per on han d'anar.
I tant llestos que són i tants estudis que tenen, tantes hores d'acadèmia d'idiomes que porten a les espatlles i quan han de treure les castanyes del foc, no tenen recursos o se'ls menja la vergonya i has d'anar a socorrel's.
Quin futur ens espera! No sé si aquests arreglaran alguna cosa, en el cas de que alguna de les que quedin tingui arreglo.
Us ho dic amb la mà al cor: el cel ja el tinc guanyat!

dijous, 6 de setembre del 2012

Abismes


El ser concient del lluny que es sentia de qui l'abraçava
la feria profundament
i la feia caure en un abisme.

dimarts, 4 de setembre del 2012

Estiu III

Dies de carretera i manta

Les hem tastat totes!

Hem fet vacances amb autocaravana. Flandes era el nostre destí final i pel camí, tant d'anada com de tornada, hem aprofitat a fer parada en els llocs que ens han semblat interessants. És el que té portar la casa a sobre com els cargols, et dona una certa llibertat d'acció i elecció.
Dels trams fets per autopista no cal parlar-ne: avorrits, cars, limitants...
Diu l'Albert Cutillas en un llibre d'aforismes que “llegir mentre viatges és una descortesia envers el paisatge”. Jo afegeixo que aquesta descortesia està permesa si vas per l'autopista.
Brussel·les. Cinquantenaire.
Però clar, si vols arribar al destí algun tram n'has de fer perquè passar per tots els pobles i poblets ho fa etern.
Brussel·les. Grant Place amb la catifa de flors.

Anvers. Grotte Markt.
El passeig pels poblets del nord-est de França, i no diguem per l'interior de Luxemburg, amb aquells camps verds i ben cuidats, els animals pasturant-hi tranquil·lament. De tant en tant un poble, tots amb casetes baixes, grans jardins, ben arreglats, amb gust i amb carinyo, ... mmm quina pau s'hi respira, quina enveja que fan.
Em feia pensar el pacífics i relaxats que han de ser aquella gent que viuen envoltats d'una atmosfera que destil·la equilibri i serenitat.
Però bé, jo sóc molt urbanita i al final buscava l'ambient de les ciutats. I les flamenques són ciutats petites però amb un especial encant.
Brussel·les, museu del
 còmic al carrer

Gant. Catedral de St. Bavón

Brussel·les. Manneken pis.













Les Grand Places competeixen en bellesa i espectacularitat, les esglésies de diferents estils també tenen el seu grau d'encant i els carrers i edificis dels centre que transpiren medioevo, la xocolata, el gofres, els musclos amb patates, i la cervesa no hi pot faltar. I després a cada ciutat les seves particularitats: l' Atomium, el Manneken Pis, la catifa de flors a la plaça del mercat a Brussel·les; els canals, els beateris, la Plaça Burg de Bruges, el barroc a l'aire...; el castell dels comptes, els ponts sobre els canals, la catedral de St. Bavón, la torre Belfort i la casa Gremial de Gant; l'estació central, la Grote Markt i les cases històriques del centre, el barri roig, el MAS d'Anvers... un sense fi de coses que han fet el viatge molt interessant.

dilluns, 3 de setembre del 2012

S'ha acabat la festa!



Quan l’estiu s´acaba
i s’acosta anar a currar
Granollers fa festa
i no pensa en l’endemà
Quan l’agost culmina
i comença a fresquejar
la gent es transforma
tant se val qui guanyarà


Això és un tros de la Gimbada, l'himne de la Festa Major. I sí,  demà (que ja és avui) ja hem d'anar a "currar" però la festa encara no s'ha acabat, malgrat la crisi i malgrat tot.
Les colles de blancs i blaus han sortit al carrer amb les mateixes ganes de passar-s'ho bé que tots els anys i de fer-ho passar bé a qui s'unia a ells. 
I així ho hem intentat fer la majoria.
Aquest matí he anat a veure els castells, una festa mooolt nostra. Em sentia fent pais, em sentia una més a prop del dia 11. 

Després, a les postres ens hem menjat un rajol, el pastís de pasta de full i crema de cacau amb farcit de trufa i praliné d'avellanes i xocolata, les postres típiques de la Festa Major que commemoren l'aposta que dos rajolers de la ciutat van fer l'any 1897 i que són, una mica la llavor de la festa.
A la tarda el concurs de rajolers  i per acabar el castell de focs. Encara, per qui aguanta més festa hi ha uns quants actes festius més que jo deixo ja per d'altres.
Demà he de matinar.