dimecres, 30 de juny del 2010

Tutoria de 5è

Sense saber exactament què és el que em passa, sento que no acabo d’estar bé. Suposo que s'han anat acumulant tensions per diverses coses i tot i que ja he explotat en més d’una ocasió en els últims dies no acabo de fer net. Tinc el pap molt ple i no aconsegueixo superar certes coses, recuperar el benestar.

Avui hi ha una part de mi que està rabiosa. Sé que no hauria de tenir aquests sentiments innobles que no sé si són d’enveja, de gelosia, d’egoisme, jo que sé, però hi són. M’acaben de dir el curs del que seré tutora l’any que ve. No era el que jo volia. L’equip directiu s’ha passat l’any dient-me que ara els tocava cuidar-me perquè eren conscients de la dura càrrega que he hagut de suportar aquest any a l’escola. I va, i el que fan es intentar-me convèncer de que he de pujar a Cicle Superior perquè allà necessiten una persona com jo i no tothom ho pot fer. I m’agradi o no m’agradi el grup que em toca, me lo como con patatas.

En la conversa, m'intenten vendre que no tindré cap problema amb els paral·lels (que segur que en això tenen raó) i em deixen anar que sinó em tocarà quedar-me amb el grup que vull però amb als “accessoris” que m’hi afegeixin (i ho llegeixo com una mica d’amenaça). En resum que a qui menys s’ho mereix li han tocat les perles i a més a més el que volien i als qui ja hem donat el callo ens tocarà tornar-lo a donar on faci falta, no on nosaltres volem. I amb això em moro de ràbia i sento que és molt difícil impartir justícia però que a mi em toca sempre ballar amb la més lletja.
Només em queda que consolar-me en allò de què no hay mal que por bien no venga i esperar efectivament este bien que está por llegar.

dijous, 24 de juny del 2010

Revetlla de Sant Joan

Sé el gust de màgia que té aquesta nit del solstici d’estiu perquè l’he tastat, tot i que fa uns anys que el meu paladar ja no el recorda. Aquelles nits de Sant Joan a la platja, amb l’olor de mar i el gust de sal per tot arreu, ballant descalços sobre la sorra al ritme de qualsevol música que sonés i amb una companyia sempre grata...
Aquest 2010 no pintava gaire bé. Anàvem amb la família política, amb part de la qual tinc una relació diguem que “distant”, i aprofitàvem per a celebrar aniversaris i sants que n’hi ha uns quants, a sopar junts i a menjar-nos la coca de rigor en companyia.
Finalment he de confessar que va anar prou bé, va ser un vespre amable, amb el so dels diferents petards esclatant a cada racó de la ciutat que no van deixar de sonar durant tot el sopar, música de fons que ja tens assumida, cava i coca a dojo de ressopó i l’olor a pólvora de transfons.
La lluna lluïa gairebé plena, controlant la nit. No la podia veure reflexada en el mar però em va somriure igualment quan la vaig mirar, volant una mica lluny d’on era realment...
De retirada cap a casa, al pujar al cotxe i connectar la ràdio, un gerro d’aigua freda i de gust amarg. Un tren havia atropellat a tota una colla de joves que havien baixat a l’estació de Castelldefels i creuaven les vies per on no devien per anar a passar la revetlla a la platja. Semblava que no hi eren a temps i que no podien perdre un minut passant pel pas soterrani o pel pas elevat de les vies. Ara ja no els hi feia falta res, el temps ja l’havien perdut tot. Déu meu, quina desgràcia! Quan jo havia agafat el tren aquella tarda per anar a Barcelona, hi havia joves al tren que anaven a passar la nit a la platja. Potser algun d’aquells que feien bromes unes hores abans no hi havia pogut arribar...poca màgia hi hauria ja mai més en les seves famílies en aquesta nit. Les fogueres en endavant cremaran en honor al seu record i la lluna no podrà evitar el vessar unes llàgrimes per a ells.

dimarts, 22 de juny del 2010

Final de curs!!!!

Gairebé puc dir que per fi s'ha acabat aquest curs. Com a mínim s'ha acabat amb els nens. Encara calen pentinar uns quants serells: memòries, actes d'avaluació per l'arxiu, completar expedients, endreçar les aules,... tarcar temes pendents.
I esperar que ens depararà el nou curs que estarà aquí ben aviat, perquè les vacances, massa llargues per tots aquells que no viuen des de dins els que és la nostra professió, i ben merescudes per a tots nosaltres (bé, per a tots no, que n'hi ha que, com a tot arreu, de vacances en fan tot l'any) passaran volant i molt a principis de setembre, 25 més per a domesticar!!!

Però no era d'això del que volia parlar. El que volia explicar és l'emotivitat que s'ha respirat avui a l'escola. Avui hem acomiadat als de 6è. Els de 6è marxen de l'escola desprès d'haver-hi passat 9 anys i això aviat s'ha dit. Sempre se'ls fa una festa en que la resta de nens els canten alguna cançó, el dediquen algun poema i sobretot els desitgen molta sort per la nova etapa que començaran al setembre, dient-los adéu amb unes mans de cartolines de colors.
Avui marxaven els primers nens a qui vaig fer classe durant tot un any. En aquell moment eren a 4t i era un grup força maco. En només dos anys s'han fet tant grans!!! En guardo tant bon record!!! Estaven molt tovets pobres, i no podien evitar que les llàgrimes rodolessin per les seves cares durant l'acte. Però no només a ells. També els nens de la meva classe han plorat molt. I els de 1r, a qui els hi feien de padrins de lectura. I d'altres. Uff, quin drama.

Però el pitjor ha vingut quan ja hem pujat cadascú a les aules per recollir-ho tot. Els "meus" nens m'han demanat que els llegís una mena de conte que els havia fet jo a ells com a comiat i els hi havia ficat dins el sobre amb les notes. Com que teniem temps ho he intentat. Però se m'ha fet un nus a la gola i no l'he pogut acabar de llegir. També m'he posat a plorar. Són el primer grup del quin he estat tutora (fa tant poc que estic en aquest món!) i he passat el cicle sencer amb ells (3r i 4t) i ho hem disfrutat tant que... els nens han començat a plorar també i ha estat una vall de llàgrimes tot plegat. Em deien que l'any que ve em volien tornar a tenir i que parlarien amb la directora per veure si pagant una mica més em posava en el seu curs... dolça inocència. La veritat és que m'han omplert d'alegria, tot i que sortien les llàgrimes, perquè teniem una relació fantàstica de treball i d'afecte amb la que hem jugat sempre a allò del Win to Win.
Però una etapa s'acaba i n'ha de començar una altra: un nou curs, un nou grup i molts nous reptes. I de moment un respir, per agafar energies per continuar amb la lluita.

dilluns, 14 de juny del 2010

El cel d'aquella tarda

La pressió d'uns núvols foscos i pesats va acostant-se als terrats, escurçant i fent fora ràpid la darrera llum de la tarda. L' skyline de la ciutat s'ha vestit de dol i resta majestuós esperant la tancada final del día.


Iniciativa de la Carme per a celebrar els seus 1001 posts a

dissabte, 12 de juny del 2010

El mar, la mar...

Per si algú encara no sap de què està fet el mar:

“… Ahora entendía que el mar estaba hecho de infinitas lágrimas… era un llanto azul, oleado y silencioso.
… cerró la caja, abrazándola a su cuerpo. Llevaba un solo pensamiento. Lanzaría al mar lo único que le quedaba de ella: sus lágrimas… Para que se mezclaran con las olas. Para que nunca se secaran. Para que partieran y volvieran entre espumas y mareas. Para que fueran libres y acariciaran arenas.[…] Para que humedecieran encuentros y despedidas. Para que fueran la inspiración de poetas y pintores. Para que tocaran el sol en los crepúsculos. Para que reflejaran la luna y los cometas. Para que arrullaran barcas y soledades. Para que azotaran de vida acantilados… Para que se quedaran vivas para siempre.” De los amores negados de Ángela Becerra.

dimecres, 9 de juny del 2010

Que perduri per sempre el somriure, encara que només sigui en el record.

La grisor del cel d'avui i les gotes de pluja que van refrescant el paisatge han tapat la lluentor que aquests darrers dies ens feien sentir ja més aprop de l'estiu que de cap altra estació.
La melangia del moment m'ha fet pensar en una cançó apropiada per a compartir. És diu "A la meva vida", la canta en Lluís Gavaldà i és una versió del tema "in my life" de The Beatles pel disc de la marató de TV3 de 2006, dedicada al dolor crònic. La cançó original era una autobiografia sobre els records, els llocs especials i els amics morts i vius. La versió d'en Gavaldà a mi m'arriba a l'ànima i em fa sentir quelcom molt especial perquè quan la sento sempre penso en tots aquells a qui estimo amb tot el cor, hi siguin o ja no. En honor a tot ells.

dilluns, 7 de juny del 2010

Bosses d'aire

Avui organitzant unes quantes carpetes de l’ordinador he trobat fotos que tenia guardades en un racó de miscel·lànies i, com sol passar, he trobat algunes “perles” dignes de postejar (m’acabo d’inventar paraula). Quina excusa més barata, oi? Com si en necessités jo d’excuses per trobar tema... Doncs bé, la foto és la següent:
I sabeu que és això? Doncs és una bossa amb aire. Si, si, tal com ho veieu. Una bossa d’aire. Està tot inventat, millor dit explotat. I de vendre, com també podeu veure, es ven TOT. I si es ven és perquè algú ho compra, està clar. Aquella frase feta que es referia a vendre fum ja no és tan metafòrica, com podeu veure.
Què, us fan unes quantes bossetes d’aire? No vull ni pensar en mòdic preu de l’element envasat. xDDD.