Carlos Gallego, ha mort el MESTRE.

Envellit però amb el seu millor somriure

El mes passat va morir en Carlos Gallego. Va ser el meu tutor quan cursava 8è d’EGB, el millor professor que he tingut mai. Un gran mestre i una gran persona. Sempre l’he tingut com a referent. N’encanten les matemàtiques i mai no sabré si és perquè ell me les va fer estimar o per si a mi ja em tirava aquesta disciplina. Tant que fins i tot vaig estar a punt d’estudiar Ciències Exactes. El que si que sé és que el seu record és inesborrable i no només en com ens ensenyava les funcions matemàtiques sinó també en les hores de tutoria.
Recordo com si fos avui l’entusiasme amb que explicava la màgia dels números, amb unes màquines que ens dibuixava a la pissarra i que ens deia transformaven uns números en uns altres.
Recordo també els seus consells, la seva franquesa, la seva paciència i bon humor, la seva mà amiga.

Mai l’oblidaré, ni jo ni les meves companyes, perquè n’hem parlat moltes vegades. Li havíem anat seguint la pista i sabíem que després d’haver deixat l’escola de primària s’havia dedicat a la psicologia i sempre aprofundint en el treball amb les matemàtiques, en la seva pedagogia i la seva didàctica.

Ens ha deixat un llegat important en aquest camp en forma de llibres, plens de consells i bon saber fer.

Ara que he buscat per Internet coses sobre ell, les seves últimes xerrades i alguns cursos magistrals, m’he adonat de l’autèntica llavor que ha sembrat per on ha passat.

El meu homenatge des d’aquí Carlos. Cada vegada que porti als nens a “cazar leones”, tu vindràs amb nosaltres.

De nou als pinzells

 

Fa uns dies que hi ha uns cels espectaculars. Al matí el bany de colors carrega les piles dels qui es paren a fer una inspiració profunda tot mirant-lo. I al capvespre un festival de magentes, blaus i grisos ens regala un sostre magnífic amb el que tancar la tarda. És molt difícil resistir-se a la inspiració que aquesta bellesa provoca. Això i les ganes que des de fa temps tenia de tornar a agafar els pincells han aconseguit que en un impuls em sortís un cel, que tot i que no es pot comparar amb el de dalt, ple també de colors i de vida.

Capítol 1 pendent de tancar

Avui tenia la intenció de tornar a agafar el tren i baixar a veure una amiga amb qui fa molt temps tenim pendent una trobada i no hi ha manera. No havíem decidit si anar a dinar a casa seva o en un "Coimbra" qualsevol, però al final no m'he tret tota la feina que sense remei havia d'acabar de fer aquest cap de setmana (notes de la 1a. avaluació) i m'hauré de passar el dia asseguda davant de la pantalleta teclejant números i creuan dades amb noms de nens....Feina! No hi ha manera de desconectar. I després tothom diu que els mestres vivim molt bé! En fí...

I ara ve una altra història: No podré rememorar el viatge de fa un any des de l'estació, però el record està fresc igualment. És cert que des de llavors va començar el capítol 1 de la nostra història i que encara no l'hem pogut tancar per a començar el segon, però tot arribarà. Aquest any ha estat diferent, ni millor ni pitjor, diferent. Amb més maduresa, amb un altre ritme, amb agradables moment de directe virtual, amb un compartir reconfortant i amb molta estima. Ja trobarem el moment de coronar el pastís amb la cirereta.

Pa amb oli i xocolata

Han volgut recuperar el que per molts de nosaltres va ser un tradicional berenar i l’han convertit en unes postres de la hight cuisine.

Jo, que em perdonin, però crec que això és d’una banda hipocresia i de l’altra una presa de pèl.

Resulta que un tros de pa (0.20€) i unes preses de xocolata (0.30€) s'han convertit en una miqueta de pa al mig d’un plat enorme, amb xocolata tipus Nutela i un raig d’oli i que fa un final de festa de 5€ que vol recordar aquell clàssic que ens sucava les mans mentre corríem pel carrer després de l’escola i que gustosament ens en llepàvem després els dits.

Ara el que pren molta importància és el disseny del plat, i això no convida pas a menjar-s’ho d’una altra manera que no sigui amb els coberts corresponents.

El gust, encara que s’hi assembli no és el de sempre i el plaer de llepar-se els dits, evidentment, s’ha perdut.

Gemma's theory

En el darrer llibre que m'he hagut de llegir pel meu curs d'anglès hi he trobat un fragment que m'ha fet reflexionar i venir aquí. Diu així:

“Gemma has a theory about smell. She thinks it's the basis of what makes you fall in love with somebody. That if someone doesn't smell right for you, then you'll never fall in love with them.“ (Murder maker)

Per una persona amb l'olfacte tan sensible com jo, aquesta Gemma's theory és una sentència lapidària. 

Hi ha persones que t'entren per l'ull però per sort i per desgràcia també n'hi ha que t'entren pel nas. 

Les que per sort, són persones amb un aroma especial, agradable, no sempre a colònia però si a net. 

Les que per desgràcia són les que malauradament jo em veig obligada a posar-les-hi creu i ratlla. No aguanto les olors a ranci, a suor, a recuit o a perfums massa forts, que algunes persones desprenen. Em fan venir basques o em maregen. Ho sento, cadascú té el seu llindar i el meu en això de les olors és molt selectiu.

Sense parlar de què les males i bones olors evoquen molts moments i situacions. I les males olors potser em porten a moments que no vull  recordar...

El sentit de l'olfacte és força més important del que a priori sembla. No el menyspreeu.

(http://plomablava.blogspot.com/2009/09/que-huelen-las-nubes.html. Ja n'havia parlat jo d'aquest tema)