divendres, 5 de desembre del 2014

Sense sortir de la tardor


Començo a sentir la necessitat de tornar a estar connectada al món però passa com quan pràctiques un esport i ho deixes per una temporada, que costa tornar-hi. Encara pot una mica més la mandra que la necessitat.

I no venen bones dates. O sí! Per ajudar a acabar de buidar el pap.
De moment, bon dia a tots i bon cap de setmana llarg, als qui el tingueu, ideal per estar arraulits a casa, al sofà, amb la manteta i una tassa de cafè amb llet ben calentó... deixant passar les hores d'aquesta, ara ja sí, ben instal·lada tardor.

divendres, 7 de novembre del 2014

Ser crític

Sóc conscient de que sóc exigent. M'agraden les coses ben fetes, què hi farem! O com a mínim que compleixin amb el que s'ha dit que s'espera d'allò.
També sóc exigent amb mi mateixa. Ja ho tenim això els "exigents". Posem sempre el llisto alt, per a nosaltres i per als altres.
I ser així,  jo crec que és més bo que dolent però t'ho fan viure com un defecte, com si fossis un "bitxo raro". S'atreveixen a dir-te que si estàs enfadat amb el món o si ets un perepunyetes, et miren malament i et critiquen quan gires cua. Total per voler fer les coses ben fetes i que els altres les facin també.
No anem bé!
Arrel de la mort del meu pare i de totes les gestions dels últims moments he volgut cursar dues queixes oficials, una a la funerària (no us podeu ni imaginar la colla de lladres que són i no entraré en detalls pq el tema mereixeria uns quants posts específics i no se si en tinc ganes) i una altra a la Fundació Sociosanitària de Barcelona, centre on va morir el meu pare.
El primer topall és el demanar el full de reclamacions. "Has de parlar amb la supervisora" em van dir. I ni la supervisora em va poder atendre però em van fer anar a un despatx que a la porta hi havia el rètol de Direcció. Volien saber el motiu de la meva queixa. De les tres coses que em volia queixar en aquell moment (ara ja en tinc unes quantes més) només van poder esquivar-ne una al respecte de la qual vaig contestar que malgrat tinguessin la justificació per aquella actuació pensava que no era el més adequat i que volia fer constar la queixa perquè en el futur es poguessin prendre mesures al respecte o millorar el protocol d'actuació que tenen establert. Amb les altres no hi havia excusa possible. Però finalment vaig insistir en que volia el full de reclamacions i llavors va resultar que no els trobaven. Van remenar calaixos i prestatgeries i van anar a dos despatxos diferents. No tenien impresos. No m'ho podia creure. A la representant de la Direcció del centre se li va acudir anar a un altre despatx més llunyà d'on érem i em va portar un imprès. Allà no m'hi vaig fixar, però en arribar a casa vaig adonar-me que no era un imprès de la seva entitat sinó de l'ICO amb qui comparteixen edifici però no gestió. Sense paraules. No sé la cara que posaran quan hi vagi a buscar un imprès correcte i a queixar-me també d'això, perquè de moment ganes de deixar-ho córrer no és que me les hagin fet agafar.

dijous, 30 d’octubre del 2014

Puta malaltia (darrer capitol)

...I finalment...
la mort.

El camí s'ha fet llarg i dur
i al final la tardor se t'ha emportat,
però el teu record perdurarà entre tots nosaltres,
en cada solc de la teva terra ben llaurada
i en cada solc dels cors dels qui t'hem estimat
i t'estimarem sempre.
Descansa, ara sí, descansa en pau.

dilluns, 29 de setembre del 2014

Puta malaltía (V)

Tot semblava anar bé. Un llit a la semi-UCI pels primers dies del postoperatori per una intervenció força delicada amb l'evolució prevista del malalt. Però aquella tarda estava molt nerviós, respirava molt sorollosament, estava inquiet, gens comunicatiu, però això tampoc era nou...Després de la mitja hora de visita al vespre vam marxar cap a casa. 
A la 1h de la matinada sona el mòbil. Quan vaig veure el nº llarguíssim ja vaig endevinar que la trucada era de Bellvitge. 
- Li comuniquem que el seu familiar ha estat traslladat a la UCI perquè ha empitjorat força en les últimes hores.
- Però empitjorat en quin sentit?
- En general i molt a nivell respiratori.
Total, corredisses, nervis i demés. El meu pare a la UCI amb un quadre d'infecció en diversos punts, en la ferida i en l'interior de l'abdomen i un derrame pleural entre totes les altres complicacions que ja li havien sortit en el temps d'hospitalització que porta.
I ens semblava que ja havia passat el pitjor! 
En les tres setmanes que ha estat a la UCI ha estat un calvari. Un dia estava millor i l'altre reculàvem. La febre anava i venia, la infecció no estava controlada, el meu para havia perdut totalment l'orientació, en coneixia però poc més. La seva conversa, en les poques estones que el podíem anar a veure, giraven sempre al respecte del seu desig de marxar d'allà i de voler morir. No notàvem milloria en cap sentit, tampoc que anés a pitjor, però això no deixa de ser una agonia.
Em venien al cap aquelles paraules del primer cirurgià que ens va dir que ell no l'operaria ja que podia no sortir més d'un llit d'hospital... i d'unes altres d'algú que em deia que ell en aquests casos és molt dràstic i pragmàtic però que malauradament això estava fora de la legalitat. Es referia a l'eutanàsia.
Veure a una persona així i sense garanties d'arribar a una qualitat de vida amb uns mínims de garantia, amb el desig constant d'acabar de patir, de morir, de marxar a descansar com ell mateix deia, "Jo ja estic avorrit de la vida, ja no faré res més aquí"... la veritat és que fa encongir el cor. Et debats en una sèrie de sentiments contradictoris sense saber què és el millor per a tots. Jo si pogués triar, no voldria veure'm així. Però res és fàcil, ni això, ni tenim la llibertat de desaparèixer quan volem... quina vida aquesta!

 

dimecres, 24 de setembre del 2014

Un nou repte per a la sergent Grimm

Ahir vaig al·lucinar en escoltar la notícia dels cinc apunyalaments a la ciutat de Lleida. Em va venir al cap la sergent Grimm. 
"Traieu-la al carrer que segur que ho resol"- vaig pensar.
Semblava que la novel·la havia estat una premonició del que podia passar o els periodistes que donàven la notícia havien llegit el llibre perquè hi havia inclús certs paral·lelismes: la no relació entre les víctimes, el desplegament policial pentinant Lleida, l'alarma de la població...
Bé, avui ja hi ha presumpte autor, però no deixa de ser una casualitat curiosa aquesta història!

dijous, 4 de setembre del 2014

Puta malaltia (IV)

Abans de la intervenció els metges ens van venir a explicar tot el bo i el no tant bo que ens podíem trobar.
"Hasta ahora todas las pruebas que hemos realizado son en blanco y negro pero para verlo todo claro hay que verlo en color y el color se ve cuando se abre"
Amb metàfores o sense, la realitat és aquesta i la manera de dir-ho no està pas malament.
I finalment va arribar el dia. A priori tot va anar molt bé. El tumor ja es fora i sembla que no hi ha res més afectat, però encara hi ha uns dies crítics de recuperació i de que tot torni a funcionar poc a poc com toca.

Sky line, vista nord, des de la planta 19
Com que l'espera del moment de l'operació ja ha estat molt llarga, et sembla que un cop passat això ja està tot. I no està tot, no. Tot just ara sembla que comença tot. Així que seguim, sense perdre la paciència i anant passat processos.
Ara estem en una zona de vigilància semi-intensiva, on el pas dels dies és delicat i on els avanços han d'estar rigurosament controlats, estem en zona de perill, però malgrat tot sembla que evoluciona tal i com es pot esperar.
Els pacients que corren per aquesta zona restringida són espectaculars! Aquests tallers de reparació de persones són fantàstics! Mira que se'n fan de pedaços i cosits i se'n salven de vides!
Vistes cap al sud des de la planta 19
 Normalment els pacients que corren per aquestes plantes són a causa de malalties de l'aparell digestiu, molts tumors, uns quants trasplantaments i altres disfuncions menys severes, però el darrer company d'habitació del meu pare és un noi ferit d'arma blanca en un atracament: una ganivetada a l'esquena que li va afectar el pulmó i una altra a l'abdomen que li va afectar al fetge. Pobre, té bosses i drenatges que li pengen per totes bandes de llit. Però se'n sortirà en quatre dies també. 
Al final he de reconèixer que la medicina és una meravella i que els metges fan una labor increïble.

dimarts, 26 d’agost del 2014

Pare

On ha anat aquella força en la mirada?
On s'ha perdut l'alegria dels teus ulls?
Qui ens transmetrà els coneixements
que s'arxiven darrere les teves arrugues,
dins les mans encorbades, sota la pell torrada pel sol?

Home de poques paraules,
tímid en mostrar els sentiments,
treballador sense fi,
lluitador i responsable de la camada,
amic fidel dels teus amics.

No et se veure sense el somriure que coronava el teu rostres.
No et se veure lluny del món.
Torna i no t'hi capfiquis,
estigues en pau, deixant-te estimar i prou.
Si no pots lluita contra ella, fes-te amic de la malaltia si cal,
però torna'ns a somriure, torna'ns a renyar,
torna a manar en el teu regne i amb el cap ben alt.

T'estimo pare!




dilluns, 25 d’agost del 2014

La sergent Anna Grimm de Montse Sanjuan

Carai amb la Grimm!
Quant gratament m'ha sorprès la Montse Sanjuan amb la seva novel·la!
En la seva presentació ja vaig intuir que la cosa prometia i ha estat totalment a l'alçada de les expectatives, tot i que el negre no és el meu color preferit per a les novel·les.
Estem acostumats a llegir històries d'assassinats i misteris per a resoldre amb noms i cognoms americans o escandinaus però ara els catalans, amb l'Anna Grim, ja s'han situat a la pole.
Llegir que aquest malson té lloc a Lleida m'ha fet molta gràcia perquè jo també conec la boira. I a part de l'emotivitat afegida en llegir una obra de qui coneixes l'autor i l'entorn on succeeix tot, val a dir que aquest llibre relata de manera àgil no una, sinó dues històries de misteri, els assassinats a Lleida i el segrest a Begur. A mesura que es va avançant en la lectura s'aconsegueixen desgranar poc a poc les pistes que porten a la resolució dels casos sense perdre el misteri fins al final i regalant-nos una sorpresa ben embastada en cada cas, una bona cirereta per a cada pastís.
Les meves sinceres felicitacions Montse!

diumenge, 24 d’agost del 2014

Puta malaltia (III)

El personal de primera línia dels hospitals no són pas els metges, sinó els infermers i les infermeres. El tracte més directe amb el pacient és amb ells i per això és important que la seva actitud sigui pacient, atenta i carinyosa.
Sobra recordar que en aquesta professió cal una porció tan important de coneixements com de vocació i sense aquest equilibri no hi ha bons resultats.
Em fa ràbia que, tot i en temps de crisi i retallades, encara quedin personatges en aquests col·lectius que en l'exercici de la seva professió es preocupin sobretot d'escaqueijar-se i de fer més passadissos que habitacions. Sort que queden mig camuflats per una majoria de bons professionals, entregats als seus pacients i que si que exerceixen la seva vocació com toca.
D'entre el reguitzell d'infermers, infermeres i auxiliars que han atès al meu pare en vull destacar a un, a en Guillem, el noi de l'imperdible d'arracada, un encant de persona, un jove simpàtic, tendre, proper, responsable i sensible, que no té un no mai per a ningú i que es preocupa i aten tot el que li demanes i està en les seves mans. El meu pare que ni es queixa ni demana, pregunta cada matí per ell. "Què no hi és avui aquell noi?" diu. I jo li dic que ve només a la tarda i llavors ja es queda tranquil, encara que després no li demani res. Però ell percep el tracte agradable que en rep i això el gratifica a ell i a tots nosaltres. La meva mare en agraïment li va voler donar una propina que ell va dir que no podia acceptar. I això encara l'honra més. I per això vull destacar la seva feina i la seva integritat i vull regalar-li les oïdes (o els ulls) amb aquest post perquè com em va dir un seguidor en una altra entrada, "els que ho fan bé mereixen tot el reconeixement que siguem capaços de donar-los" i trobar gent autèntica, i sobretot en aquests moments d'extrema sensibilitat, en ajuda a reconciliar-nos amb l'espècie humana.
Gràcies Guillem, això ho pots acceptar amb tota tranquil.litat. A vegades no està malament poder alimentar l'ego. Molta sort i que el temps d'exercici no et cremi i no et faci canviar.

dijous, 21 d’agost del 2014

Sota les llambordes, un jardí de Carme Barbany

Va ser  un inesperat i espontani regal de Sant Jordi, amb una dedicatòria molt especial de l'autora que vam enganxar per casualitat, o no,  a la mateixa Porxada i que sense pensar-m'ho ha resultat ser un deliciós bombonet.

Qualificaria el llibre com a costumista català de l'època de la postguerra i centrat en la ciutat de Granollers però que podria ser en qualsevol altra i no se si està basat o no en algun fet real, però que ben bé podria també ser.
Jo a través de la lectura he recordat, que no descobert, la vida que portaven a terme les famílies que van sobreviure la guerra civil però que no eren simpatitzants del règim, la seva tornada a la "normalitat" amb les petjades del passat que en alguns casos tenien molt de pes.  És el relat d'una societat que jo no he viscut però que conec molt bé a través dels meus pares i avis.
M'ha encantat precisament per això, perquè d'alguna manera m'ha fet reviure aquells moments sense haver-los viscut realment. I també perquè m'ha fet remoure aquests sentiments de rebuig al que es va viure en aquells durs anys si no pensaves com volies que ho fessis. Ha remogut el caliu que molts portem a dintre perquè hem heretat la ferida de temps passats i que veient el retrocés social que ara estem vivint en algunes coses necessitem agafar forces per no viure un altre cop situacions se suposa ja superades.
Valoro les emocions que remou aquesta història a través d'un relat de vivències de gent senzilla, de gent bona, de gent amb ideals i de gent valenta que va superant amb les dificultats del dia a dia i vol aixecar el cap amb orgull i fer vèncer la justícia i l'honestedat sobre la prepotència i l'abús de poder.
Un hurra per la Carme!

dimarts, 19 d’agost del 2014

Puta malaltia (II)

I encara continuo en el mateix escenari.

Dissabte li van donar l'alta però l'alegria va durar poc. A la matinada ja tornàvem a ser a urgències. I ara ja no en sortirà sense passar per quiròfan. 

Però el tema d'avui és a favor de la feina dels infermers. Amb 18 dies que vam ser a la planta 6 en vam tenir uns quants.
A vegades parlem i critiquem la feina dels demés sense conèixer-la massa. Ens guiem pels estereotips i pel que es veu en les pel·lícules, però la realitat aporta mols matisos que cal tenir present.
Jo m'he reconciliat amb els infermers. He vist de prop la paciència que han de tenir amb el tracte a alguns pacients i amb els "ets" i "uts" de cada un d'ells i dels parents que els rodegen (tema gens despreciable).
He tingut més clar que mai que aquesta no seria la meva feina. He entés que un amic meu que s'hi dedica em digui que s'agobia en la planta de medicina interna en la que ara li toca treballar, en la que la major part dels pacients són gent gran amb dolències que els acosten cada cop més cap al final de la seva vida i que allà totes les alegries només són petites alegries. 
I, precisament per que a mi em costaria molt aguantar aquest dia a dia laboral, valoro més que mai la seva feina, d'altra banda imprescindible en la cura dels malalts.

dilluns, 11 d’agost del 2014

Puta malaltia (I)

Aquest és el paisatge que més
diviso darrerament
Aquesta etapa és dura, molt dura. Veure marxar a qui estimes, encara que sigui llei de vida, consta de pair.
Amb tota aquesta maleïda experiència estic aprenent moltes coses. Clar, sempre s'aprenen coses.
He canviat la meva visió del personal sanitari, he pogut entendre que la medicina no és una ciència exacta i que hi ha dolències amb símptomes de manual però potser passa més vegades que hi ha tantes interferències que no és tan fàcil determinar amb exactitud què és el que passa, què és el que hi ha. Llavors si no tens l'empatia necessària per a posar-te en el lloc dels metges, no entens res i t'hi poses en contra. Però si ets capaç d'entendre que també ells són imperfectes, i que no ho tenen tot a les seves mans, i que poden tenir dubtes o senzillament no saben que és el que passa perquè hi ha situacions complicades, doncs la cosa canvia.
La sanitat està fatal. Això és obvi, però el que falla és sobretot el sistema, no els professionals.
Els professionals són persones i intenten, en la majoria dels casos, fer la seva feina, encara que les condicions no els siguin avui gaire favorables. Després hi ha també allò de que bons i mals professionals n'hi ha a tot arreu, però això ja és una altra cosa. I també és veritat que ara paguem les conseqüències de molt malbaratament de recursos i que encara hi ha vicis que s'arrosseguen d'altres temps i que hi ha moltes coses que es podrien organitzar molt millor, però...
En aquest temps que porto d'hospitals he pogut entendre i pair amb serenitat missatges com el que en va dir un cirurgià: "El teu pare té moltes petites coses que juntes ho compliquen molt tot. Operar és un risc molt gran i sense cap garantia de que pugui tenir una qualitat de vida com la que té ara, en el millor dels casos. Valorant tots els paràmetres, el millor és no tocar res i garantir-li la millor qualitat de vida el temps que es pugui".
Pels metges aquest és el seu dia a dia i t'ho diuen sense panys calents. El primer moment ho reps que no saps ni que preguntar. Però ells ja saben inclús el que vols saber. I davant de la teva mirada vidriosa segueixen dient:
"No et puc dir què li queda de vida al teu pare perquè cada tumor té una biologia pròpia".
És fort tot això, però en el fons saps que tenen raó. I veus clarament que has d'enfocar les coses d'una altra manera. Has de plorar el que faci falta, això és inevitable, però has de ser valent i tenir serenitat per a poder saber donar el millor de tu en aquests moments i no morir en el intent.
I mira, igual dono molt la llauna amb totes aquestes reflexions, però em serveix una mica de teràpia, que prou falta em fa.


dissabte, 9 d’agost del 2014

La Terapeuta del Gaspar Hernàndez


Aprofito les llargues hores d'espera i acompanyament per a cruspir llibres. És allò de que no hi ha mal que per bé no vingui. Clar que val a dir que l'atenció no és del tot plena. El cansament es nota i les coses que volten pel cap també distreuen. Però bé, potser escurçaré notablement la llista de llibres pendents.

El primer en caure ha estat La Terapeuta del Gaspar Hernàndez. La novel·la aborda el tema de l'ansietat i la por, importants "malalties" de la nostra societat actual. A partir d'aquí pren protagonisme un aspecte col·lateral, la relació terapeuta-pacient. Aquesta relació serà la teranyina que aglutinarà tota la història lligant molts aspectes de les relacions interpersonals i de les relacions socials de cada personatge.
L'Hèctor, bon actor del moment, en sortir de la funció es troba amb una dona assassinada al pàrquing del teatre. Aquest fer el deixa en un estat de xoc que derivarà en un estat permanent de por i ansietat que el farà al mateix temps infravalorar-se fins al punt de pensar en abandonar la seva carrera professional. D'altra banda la terapeuta que l'ajuda a superar aquest estat, l'Eugènia Llor, actua de manera bilateral amb ell perquè amb la seva feina està superant un estat de por i ansietat que ella també pateix. Entre ells s'estableix una relació de dependència que consta determinar si va més enllà de la mera relació professional terapeuta-pacient.
M'ha agradat especialment la tercera part de la novel·la. És la més àgil i instrospectiva en tots els aspectes de conducta humana dels protagonistes principals i dels col·laterals que representen diferents personatges de la nostra societat. 
He llegit diferents sinopsis del llibre i cap d'elles parla dels personatges secundaris de la novel·la, com per exemple el Nacho, el Viladrich, el Borja... tots ells molt bons retrats de personatges amb els qui convivim, a vegades coneixent-los més i a vegades més poc, en els nostres dia a dia. Vull destacar aquest punt perquè penso que sense aquestes pinzellades, la resta seria una història molt focalitzada i això obre el ventall de la realitat social i totes les seves problemàtiques emocionals i comportaments malaltissos que han anat aflorant en la nostra societat moderna. 

dimarts, 5 d’agost del 2014

Nit a l'hospital


-->
-->
  • Les nits de companyia a l'hospital, en les que no poder dormir a la butaca fa les hores eternes, donen molt de si en la reflexió de coses com les que ara escric. Teclejo a les fosques el que em passa pel cap, intentant distreure el meu insomni, entre roncs del meu pare i el soroll de la màquina de la diàlisi del veí d'habitació.
  • El que donaria per estar a l'hospital que ets tu i compartir la guàrdia, jo en el que faig i tu en la teva feina, i poder sortir fora l'habitació i explicar-te la meva pena i deixar-me consolar amb unes paraules professionals, potser fredes des del punt de vista del pacient i el seu voltant, però sinceres i objectives des del vostre. Hi penso molt en tot això i en tantes i tantes coses, inclús intento posar en pràctica les tècniques de meditació apreses per a aquietar la ment, però ara no funcionen.
  • Si l'efecte papallona funciona segur que et deu estar arribant alguna cosa. Espero no molestar.
  • Què curiós! Quan al matí la primera infermera ha vingut a fer-li una cura al meu pare li ha preguntat que on estava. El meu pare, una mica desorientat com està darrerament li ha dit: “A València!”. És el poder de l'aleteig de la papallona?


    dimecres, 23 de juliol del 2014

    Festa de la sega

    Ja havien acabat de segar tot el blat aquell estiu. I ara després de tant àrdua feina, tocava celebrar-ho i inaugurar les vacances com tocava: sense escatimar-hi detalls. Vam engalanar les paques ben arrenglerades i vam brindar per un any més amb una copa del vi de la collita d'aquell any, del nostre any, del millor vi de la nostra vida, per donar el tret de sortida a un nou període, a un nou projecte, a fer callar boques, a demostrar per una vegada per totes que tres no són multitud.

    dijous, 17 de juliol del 2014

    El corazón helado

    Tot just acabo de llegir les 994 pàg. que configuren El corazón heladoEl gruix del llibre fa respecte però un cop començat veus que vas fent de manera bastant àgil i et vas sentint atret per la prosa de l'Almudena Grandes, una autora que m'encanta com escriu. La Grandes té la virtut de saber vestir una història, amb els girs que calguin, barrejant-hi els elements necessaris per fer-te-la sentir: històries d'amor, xarxes de sentiments familiars, introspeccions psicològiques en el comportament dels diferents personatges... tot des d'un punt de vista molt real i quotidià.

    En aquest cas és una novel·la que gira en torn de la Guerra Civil, tema del que se n'ha parlat fins a l'avorriment, però crec que ella té la virtut d'explicar els fets que s'ha proposat des d'una perspectiva nova, des de les històries viscudes per les persones i no des de la perspectiva politico-social oficial que se n'ha volgut donar. I tot això ho fa inventant-se unes famílies, inspirades segurament en algunes de reals, i les seves trajectòries segons el bàndol en el que els va tocar viure en aquells moments. La novel·la explica el present d'uns personatges que són com són i on són degut al seu passat, però hi ha moltes coses que ni ells mateixos coneixen. 
    La mort del Julio Carrión González i l'arranjament posterior dels temes de l'herència fan que el seu fill Álvaro Carrión i la gestora de les seves inversions financeres, Raquel Fernández Perea, es coneguin i es vegin arrossegats sense voler en una apassionada història d'amor. Aquesta història desencadenarà una sèrie de descobriments sobre les famílies que hi ha al darrere dels dos protagonistes, el pas de les dues per la dura experiència de la Guerra Civil i l'exili amb tot el que això sembla que comporta: secrets, cobdícia, traïcions, i l'evolució de cada família fins al present.

    M'agrada la literatura de l'autora, amb un llenguatge ric i unes expressions plenes de metàfores que embelleixen el text sense deixar de ser proper. Unes descripcions molt acurades dels sentiments, del comportament humà, amb situacions extremadament detallades, diàlegs ben trobats, coherents i reals fins al punt de fer-te identificar amb situacions concretes de l'obra.

    Tot i que aquesta escriptora té molts fans també té força detractors, sobretot per qüestions polítiques. Jo intento separar facetes i no barrejar la professionalitat amb altres coses. M'agrada l'Almudena escriptora, de les altres coses no és ara el moment de parlar-ne.

    Us deixo algun fragment:
    Vi la maleta de los viajes largos encima de la cama y sentí otra vez un espejismo de humedad, el clima de la tristeza, como si al otro lado de las cremalleras o de las hebillas hubiera algo más que ropa, memoria inerte de mi cuerpo, un paisaje ajeno que mis ojos pudieran contemplar desde un lugar distinto al que ahora coupaban en mi rostro.

    Una maleta cerrada puede llegar a ser un objeto tan triste como un sueño cumplido, desprovisto de las ilimitadas esperanzas que caben en ella cuando aún permanece abierta sobre una cama. La expectativa de la felicidad es más intensa que la propia felicidad, pero el dolor de una derrota consumada supera siempre la intensidad prevista en sus peores cálculos. Eso pensé yo, eso sentí, mientras abría aquella maleta para enfrentarme a la impecable geometría de mis camisas dobladas, un perfección atroz en su ambivalencia, las manos de Mai doblándolas cientos de veces por los mismos sitios, diez, cinco, un año antes, las manos de Mai doblándolas la noche anterior, quizás esa misma mañana, una sola imagen y dos significados antagónicos. Yo me había preparado para eso, lo había imaginado muchas veces, me había hecho fuerte para soportarlo, porque la alegría no tiene precio. La tristeza tampoco lo tiene, pero mientras buscaba con cuidado, levantando los picos de la ropa para no desafiar al orden antes de tiempo. Adiviné que allí dentro no iba a encontrar lo que necesitaba."

    diumenge, 13 de juliol del 2014

    Dies grisos

    • Quan vaig al poble, a l'entrar al garatge ja fa temps que no és com abans, que quan giràvem la corba de la carretera ja teniem els pares a baix a obrir-nos les portes.
    •  Ara ja no estan pendents de la corba ni tenen l'agilitat de baixar volant a obrir. Ara arribem, entrem el cotxe i pugem a fer petons. Veus i sents que el temps va fent "mella". 
    • Però avui ha sigut una altra sensació. A casa no hi havia ningú. Hem entrat el cotxe i hem deixat les coses del rebost al lloc i al pujar les escales m'ha invaït la pena de saber que a dalt tampoc hi hauria ningú i tot i que avui era circumstancial, no puc deixar de pensar que en no gaire temps pot ser definitiu.
    • Què dura és la vida quan t'enfronta als tràngols de les malalties de mal resoldre!

    dimarts, 1 de juliol del 2014

    Campana y se acabó!

    Ha arribat el final de curs. Una dura batalla aquest any. Ja he anat explicant cosetes, però el dia a dia ha estat dur. Quan topes amb la incompetència a mi em supera. I a l'escola que he estat aquest anys, i que estaré segur l'any que ve, sembla que el vent va bufar i en va arraconar allà un grapat!
    M'ha quedat però la grata satisfacció de l'agraïment de molts pares que durant les entrevistes de final de curs m'han felicitat per la meva feina. I de debò que això no sempre és fàcil d'obtenir, perquè és més fàcil queixar-se que felicitar i inclús més fàcil callar-se que donar les gràcies. Per tant estic molt i molt agraïda a aquests pares que s'han manifestat i contenta amb mi mateixa. De tant en tant alimentar l'ego tampoc és dolent.
    Però clar, jo, en la meva línia, no podia tancar el curs sense deixar anar unes quantes de les meves temudes reflexions i lapidàries sentències durant el darrer claustre i deixar constància oficial de les meves queixes cap a les coses de funcionament intern i de pedagogia bàsica que sembla que aquí són coses excepcionals perquè el dia que allò ho van explicar a la facultat, tots van fer campana.
    La Raquel, la meva companya de fatigues en la lluita contra l'equip i sobretot en tenir el valor de dir les coses a la cara i en veu alta, portava el seu recull de punts a comentar abans d'acomiadar-nos i en va deixar anar unes quantes de clares. Jo tenia una carta per a llegir llarga i punyent i vaig pensar que no era el moment perquè calia calma i no hi era. Vaig anunciar-la i vaig dir que l'enviaria per correu electrònica aquesta setmana i que agrairia resposta. No me n'espero gaire, la veritat, però al setembre ja hi haurà posada la base per la propera càrrega.
    De camí cap al restaurant on vam fer el comiat de final de curs vam deixar el cotxe aparcat davant d'un edifici amb aquest missatge pintat a la paret:


    - Fallereta - li vaig dir a la Raquel - llegeix. Això ho han escrit per a nosaltres!!!
    I la Raquel em va picar l'ullet i va riure.

    dimecres, 25 de juny del 2014

    Desitjos


    Collir un papus, demanar un desig i bufar.
    "Si marxen tots els plomalls, segur que es compleix!"- dèiem de petits i bufàvem ben fort perquè ens quedés només la tija plomada.
    Com si fos tan fàcil que els desitjos es compleixin.
    Avui però he trobat aquest tan bonic i me n'han vingut ganes de bufar. No per demanar desitjos, aquesta innocència ja s'ha perdut. Només per rememorar tendres moments passats. Però no, només li he fet la foto i l'he deixat que voli lliure quan bufi el vent o quan algun menut l'enxampi i l'ajudi a somiar.

    Do you remember the day when my journey began? (High)


    En els darrers dies i de forma casual ha sonat per on passava el James Blunt diverses vegades.
    Uff, quina nostàlgia!

    La seva veu inconfusible em transporta automàticament a un moment del meu passat en que les seves cançons portaven una càrrega de significat molt més gran per a mi del que ja de per sí tenien. 

    Em torna a uns dies en que aquells versos  em feien plorar, em feien identificar-me profundament amb els amors i desamors que traspuaven les seves melodies.
    Em fa sentir una altra vegada la intensitat d'uns sentiments que s'han aplacat amb el temps i la distància, que no amb la voluntat.
    Em fa dubtar encara de si vaig fer el correcte. I això també fa molt mal, perquè del que més em penedeixo, en tot cas, és del que no vaig fer o del que no vaig dir.
    Quin poder té la música! Et fa viatjar en el temps! Et fa emocionar, rememorar, vibrar, recordar, et fa tornar a sentir...
    Em torna la companyia d'aquell moment, em tornen els aromes, les imatges, les paraules, els gestos, la flama, la pressió al pit, les papallones a l'estómac, els consells, les reflexions...
    I no sé si la música, al cap i a la fi, només ha estat la gota que ha fet vessar el got, perquè ja m'havien vingut altres pensaments sobre aquells dies darrerament. Hi ha una cosa que em sap molt greu: què se n'ha fet de tot allò?

    diumenge, 22 de juny del 2014

    Mmmmm!

    Veig que darrerament només em funciona el sentit de l'olfacte. Però mira més val aquest que cap!
    Un altre post d'olors al meu carrer i que totes siguin aquestes, que en aquests dies de calor, depenent de per on et mous també hi ha certes ferums humanes que fan escapar a córrer.
    Bé doncs, com a continuació de l'entrada anterior us diré que ara és l'altra banda del carrer la que deixar anar una embriagadora flaire. Es tracta d'uns arbres que es diuen ACACIA MELANOXYLON.

    En una banda del carrer els til·lers ja van de baixa i a l'altra,
    a sota la meva finestra, llueixen majestuoses les branquetes 
    plenes de flors desprenent un delicat perfum.


    Cada any, quan arriba aquesta època, m'agrada seure a la
    terrassa i gaudir de l'espectacle.
    A primera línies les acàcies i al fons els til·lers. I encara en 
    un tercer pla hi ha pins pinyoners, que també es veuen a la foto. 


    Al matí, comencen el dia impregnant generosament l'ambient.
    Un dels plaers del dia és preparar-me el café amb llet, seure
    al sofà amb la porta de la terrassa oberta i llegir el llibre en
    curs. 
    Gaudir de la fresqueta matinera, la fragància, la llum del sol
    que ja frega suau la barana.... un recés de pau que no té preu.

    divendres, 13 de juny del 2014

    Quina olor fa el meu carrer!

    El meu carrer sembla un altre.
    L'ombra refrescant el cobreix amorosament.
    La calor es fa soportable,
    quan surts a passejar per ell.



    Els til·lers es mostren ufanosos,
    florits generosament,
    ens regalen el seu embriagador aroma,
    conduint-nos a un viatge plaent.


    Deixo la finestra oberta aquests dies
    l'aire corre i la lluna em fa l'ullet,
    el cop d'alè perfumat m'acompanya,
    ensumo profundament la dolçor,
    dels xanglots grocs que pengen
    sota les fulles dels arbres del meu carrer.




    dissabte, 31 de maig del 2014

    Al maig, cada dia un raig!

    Ostres, ja l'estem acabant i sembla que s'ha obert la caixa dels trons, i ho dic en sentit literal!
    Però del que em queixo és de la mesura del raig perquè a algunes zones ens ha arribat l'aigua al coll.
    Feia temps que no veia el Congost així i realment fa més por que gràcia.
    Quan la natura ens mostra la seva cara fosca, posa't a tremolar!
    Les coses en desmesura mai són bones. Per molt que es necessiti que plogui, així no. Però clar, ningú ho manega això! És de les poques coses que no podem donar la culpa als polítics.




    diumenge, 25 de maig del 2014

    Ha arribat l'esplendor

    Mostrant el millor d'elles mateixes, lluint orgulloses la seva millor cara, apareixen avui en el meu balcó les meves joies preuades, passant de votacions, passant d'Europa, però sense passar en absolut de mi, com ha de ser amb les mans amigues, oi?

    El cactus de Nadal

    La nora i la sogra

    divendres, 16 de maig del 2014

    La galeria

    Em fa molta ràbia, en gairebé tots els aspectes de la vida, l'excessiva preocupació per la galeria en detriment del fons o del contingut de les coses. La setmana passada va haver campionat de F1 a Montmeló i en el meu recorregut cap a la feina resulta que passo per la via que hi porta. 
    El paisatge matinal a curta distància va anar canviant gradualment al llarg de la setmana. Els camps d'ambdós costats de la carretera van començar a poblar-se amb autocaravanes i tendes. 
    Els vorals de la carretera van ser degudament protegits amb tanques, noves i vistoses que “conduïen” als visitants i també anunciaven l'esdeveniment. 
    Al llarg de la carretera hi havia molts panells informatius dels diferents serveis i seccions del circuit. I a les ciutats del voltant també s'hi van anar col·locant fletxes i més fletxes indicant-ne la sortida cap a l'autopista, etc. Fins i tot les noies del desviament, de les quals en vull parlar en un altre post, van desaparèixer (o potser tenien mooolta feina, no sé). El cas és que tot estava supercontrolat i es veia que no s'hi havien escatimat cap mena de'esforços. 

    Però clar, ara ja s'ha acabat el campionat. Les nenes han tornat a la feina, això sí, o a esperar-ne al lloc habitual. Les tanques han estat recollides. Però en recollir moltes altres coses ja no hi ha hagut tanta pressa. 
    Així, les tanques menys vistoses encara hi són, alguns indicadors de les coses del circuit també hi són i el que és més fort, tots els contenidors/bidons grans que van col·locar en les zones d'acampada allà estan, plens a vessar i criant rates. 
    Però ara ja no hi ha pressa. 
    La galeria va quedar ben coberta quan tocava. 
    Pels passants de cada dia això es veu que ja no importa.

    dimecres, 14 de maig del 2014

    Calaixos

    No discutirem ara una cosa tan evident com que Dalí és un geni. A uns els hi pot agradar més i a d'altres menys però la seva genialitat no té discussió. Us he de confessar que a mi m'apassiona.
    Les metàfores de la seva obra tenen llargues i complexes interpretacions. El cervell d'aquests personatges ha de tenir una estructura més complexa que la resta dels mortals per arribar als nivells de creativitat que arriben. O això o que tenen obert el sisè xacra, o que s'ajuden amb alguna que altra substància. En Dalí va dir una vegada: "Sempre que he de fer alguna cosa important calço unes sabates molt petites. Ah! I sense mitjons. D'aquesta manera treballo en un estat d'irresistible compressió i efectuo creacions absolutament genials... per així acabar aviat i poder alliberar-me del suplici com més aviat millor."

    En el marc de les seves metàfores, una de les obres que em suggereix molta literatura és la Venus de Milo amb calaixos i també altres que incorporen calaixos en les figures que hi surten: Ciutat de calaixos, La girafa ardent, etc.

    Per a ell els calaixos simbolitzen els secrets. Cada persona guarda aspectes narcisistes en els calaixos del seu cos. Aquests són la porta al nostre subconscient. Aquests calaixos només poden ser oberts per la psicoanàlisi.

    Viure amb secrets. Qui no ho fa? Tots tenim la nostra calaixera. Hi ha calaixos que guarden i altres que amaguen. N'hi ha inclús de tancats amb clau. N'hi ha en els que hi hem guardat tota una història, des del principi fins al final, i ja està. N'hi ha d'endreçats i de molt desordenats. Hi ha els “calaix de sastre”. N'hi ha dels que fan por d'obrir, inclús a un mateix i n'hi ha dels que fa por obrir als altres.

    El calaix, quin gran invent!
    I a tu, te'n  queden de buits?

    Obres els calaixos dels altres? Què hi busques? T'emportes sorpreses?
    Hi ha similituds entre les teus calaixos físics i els teus calaixos mentals?

    Us convido a la reflexió.

    En el llibre que estic ara llegint, després de la mort del pare, un dels fills va a casa a buscar papers i troba un calaix amb un rerefons on hi descobreix qui era realment el seu pare. Amagar una vida en un calaix, sembla fort, eh? Doncs segurament és més real del que pugui semblar.

    Au, a endreçar calaixos!



    diumenge, 11 de maig del 2014

    Jardí 2014

    El meu jardí està aquest any productiu a tope.

    Tinc una orquidea (Cymbidium) que no havia vist florir mai i ves per on que fa una setmana ha tret una vara amb 10 flors.

    Tinc una Gasteria Pillansi que no sabia ni que feien flor i també aquest any s'estrena.









    Una nora i sogra que té a punt d'esclatar tot el seu poderio en forma de lliris vermells que serà tot un espectacle.













    I un cactus de nadal que no va florir al desembre i ara està a punt de caramel.














    Entre totes les meves altres plantes i plantetes que són el meu orgull i les meves amigues en silenci. Es porten prou bé amb mi, ja que no els hi dedico el que caldria i malgrat tot van fent ben dignament i resistint els embats. Sembla que hagin heretat i tot de la qui les cuida!







    divendres, 9 de maig del 2014

    Ja no hi ha passeig els dijous


    Des que he canviat d'escola, els dijous ja no faig el recorregut a peu que tan em gratificava. Ara em toca agafar el cotxe cada dia, sí o sí. I com tot en aquesta vida, això té els seus inconvenients però també té avantatges. El trajecte que faig per arribar a la feina és d'uns 8 km. I no sabeu el que dóna de si aquest tram.
    En 16 anys que fa que visc per aquestes contrades mai havia passat per aquest camí i hi he descobert un món. El primer a comentar és que hi ha un turonet que separa Granollers i Parets i que aquest turonet, com solen fer les fronteres naturals, marca moltes diferències.
    Hi ha matins que enfilo la carretera, sense cap pena ni glòria, però quan arribo a la part més alta el dia em regala una imatge paisatgística que em fa badar la boca. En dies clars Montserrat és mostra gloriosa, a vegades il·luminada per un sol que sembla l'enfoqui directament, rogenc, matiner i que en fa una postal. Al costat també es pot veure el perfil de la Mola i una mica més a la dreta els Cingles de Bertí. La vista s'ho val. El dolent és que no hi ha cap espai per a aturar-se i poder fer alguna foto. Si fos així hauria de sortir amb més temps de casa perquè tot i que el paisatge és el mateix, cada dia estrena vestit i sempre li escau.
    Altres dies està més ennuvolat, però igualment al arribar a dalt s'obre davant teu un espectacle per a la retina: núvols acariciant les muntanyes, boires humitejant-ho tot, contrastos entre blau-grisos, verd-grocs i altres combinacions.
    A la tarda, quan torno, el sol em queda a l'esquena. Mai com ara havia gaudit tant mirant pel retrovisor perquè les postes són de pel·lícula.


    (... continuarà)

    dimarts, 6 de maig del 2014

    Somnis en Do Major

    Des de fa unes setmanes que tinc uns somnis estranys. I quan dic estranys vull dir surrealistes més que una altra cosa. M'aixeco de dormir amb la sensació d'haver patit i de no haver descansat prou i sobretot, preocupada per com em venen al cap, sigui al conscient o a l'inconscient, certes coses. Perquè us feu una idea del que vull dir, us explicaré en quatre lletres dos d'aquests meus darrers somnis.
    L'un era que havia esclatat la tercera guerra mundial. Els russos n'havien fet alguna de grossa i un tanc verd fosc i ferotge entrava pel mar a Barcelona, per la platja de la Barceloneta i començava a llençar foc contra el que trobava. Aquests era el context. Jo era al poble dels meus pares i pensava no moure'm d'allà perquè la meva mare sempre m'ha dit que per la guerra civil els de Barcelona ho havien passat molt malament i n'arribaven alguns al poble que havien patit molt.
    L'altre somni era una baralla, en un mercat, que jo tenia amb el germà lleig de Los Chunguitos. Resulta que despatxava en una parada d'embotits i jo volia unes botifarres que tenia allà i tenia pressa i ell passava de mi i no m'atenia perquè estava perdent el temps cap a un costat i cap a l'altre sense fer res....

    Què, què me'n dieu de les meves apassionades nits?

    divendres, 25 d’abril del 2014

    Fils de vidre de Marta Sempere Compte

    Visc en una ciutat amb un ajuntament força motivat per la cultura. I ho dic de veritat. Tenen moltes coses que no són tan positives, però pel que fa a la cultura puc dir que hi ha força detalls plausibles. Un d'aquests detalls és el quin tenen amb els autors de la comarca que durant l'any han editat un llibre i que pels vols de Sant Jordi són convocats a un acte públic on es presenta i es llegeix un petit fragment de cada obra.
    Aquest motiu va ser pel qual la Marta, recordant que jo vivia a prop seu, es va posar en contacte amb mi per dir-me si li volia fer-li de lectora en l'esmentat acte.
    Primer de tot vaig flipar perquè de fet ens coneixíem molt poc, i ni sabia això del llibre ja què en els darrers temps he hagut de baixar el ritme als blogs per diverses qüestions personals i no n'estava al dia. Però després, com que a mi aquestes coses m'agraden i jo sóc d'apuntar-me a un bombardeig, vaig dir de seguida que sí. I dit i fet. Em va portar el llibre un dia i me'l va deixar per triar i remenar el que hauria de llegir.
    He de confessar que la lectura dels Fils de Vidre va ser un plaer i la tria del poema a llegir molt fàcil perquè malgrat n'hi havia diversos que m'agradaven molt, sempre trobes aquell que t'enamora a primera vista, com passa a la vida amb moltes coses.

    El llibre està estructurat en una primera part que recull el que ella n'ha dit DITADES i que són poemes curts, esclats espontanis d'una emoció, glopets petits però profunds de sentiments... i una altra part que anomena EMPREMTES, que són poemes més llargs que deixen testimoni de la marca que ha deixat en ella les passes per aquí i per allà, en el passat i en el present, i amb les diverses circumstàncies en les que ens enreda la vida.
    I tot això ho havia de fer només en un minut. Uff, em vaig atabalar i em va tremolar massa la veu. Em va saber greu no haver-li pogut fer justícia.

    Sortosament, ahir dia 24, es va fer la presentació oficial del llibre a la Biblioteca Tecla Sala de L'Hospitalet a la qual també vaig anar. Va ser una trobada molt més íntima, molt més emotiva, molt més elegant. La que ella i el seu llibre es mereixien, el premi al seu treball. Aquest acte tenia molts valors afegits: el ser la protagonista del dia com tocava i l'estar envoltada de moltes persones amigues, de moltes persones poetes, que volien celebrar amb ella el seu dolç moment.
    M'havia comentat que se li feia estrany veure un llibre seu en una paradeta de llibres de Sant Jordi. Me'n reia sola quan la veia signar i dedicar llibres a tots els qui eren allà. Hi tenia cua! No vam poder parlar-ne però em feia a la idea del que devia còrrer per la seva pell. I per més endins.

    Abans de deixar-vos aquí una de les seves DITADES, la que dóna títol al llibre i una de les seves EMPREMTES, vull donar-li les gràcies per haver tingut l'oportunitat de SER-HI, ha estat un veritable plaer.

    Marta, moltes, moltes, moltes felicitats!


    LA DITADA:


    VULL estirar
    de les butxaques dels pantalons
    els fils de vidre
    per trencar històries que foraden folres.
    Trencadís necessari
    de pretèrits antics
    que ja no em calen.







    I L'EMPREMTA:
    T'escric des de l'impacte que em produeix
    la fotografia de nina, la rialla, l'esguard.
    En la innocència dels anys passats,
    de la infantesa,
    des de la permeabilitat de les sensacions,
    les emocions, el caliu als porus de la pell,
    l'escalfor al moll dels ossos.
    Tanmateix des de la cadència musical
    d'un temps que ha anat transcorrent,
    des del compàs, la coma, la pausa.

    O sigui des del meu passat,
    des del meu present d'avui i d'ara,
    d'aquest minut precís en què acompanyo
    llapis per a l'escriptura.
    T'escric en un jardí boscà
    que ara és meu, ple de bardisses;
    des d'aquest anar polint i anar escombrant
    les fulles seques
    per deixar pas al verd serè que vindria a ser
    -a efectes de memòria interior confegida -
    un verd obert.


    Si encara no el teniu, busqueu-lo, val la pena.