dissabte, 25 de gener del 2014

M'estima, no m'estima, m'estima, no m'estima...

Anava amb pressa cap al centre a comprar una alguna cosa per a sopar perquè ja era tard. Amb la vista al front em va semblar veure al Pau, caminant cap a mi, de la mà d'una dona... carai, però si semblava la Maria. Era la Maria. Ostres no entenia res. Amb la dura separació que havien passat. Ell li havia dit que ja no l'estimava. Uff, com més ens acostàvem veia un agradable somriure a les seves cares. I finalment en creuar-nos vam parar a saludar-nos.
- Hola, quant temps feia que no ens veiem!- em van dir.
- Es veritat, ara feina molt temps. Què tal va tot? I els nens?
I jo no vaig poder estar-me de preguntar:
- Esteu junts una altra vegada?
- Si - em van dir amb el somriure d'orella a orella els dos.
- Doncs me n'alegro moltíssim. Us he vist venir i no sabia si el què estava veient era el que semblava, però celebro que sigui així. I bé, com va tot?
- Doncs bé, molt bé.
Vam parlar una mica de detalls que no venen al cas i finalment, com que ja he dit que tenia pressa, ens vam acomiadar.

Quines coses que passen! S'havien separat potser feia quatre anys, després de més de 20 anys de matrimoni. No hi havia hagut infidelitats, ni tan sols mals rotllos. Senzillament hi havia un desencís. No van suportar l'estiu i durant l'agost ell va marxar de casa. La Maria em deia un dia plorant: "Em va dir que ja no m'estimava. No m'ho podia creure. Home, les coses no són com al principi, però tampoc havíem tingut cap problema greu en el nostre matrimoni, els normals del dia a dia. Però diu que ara vol viure. Com si jo no li hagués deixat fer..."
Jo no vaig saber què dir-li. Eren una família consolidada, encantadora, propera, bona gent. No érem amics íntims però havíem compartit moltes coses a l'escola on els nens estudiaven junts, i a l'escola de música on també anaven tots i havíem tingut una bona relació. Però quan va passat tot això els nens ja eren grans i ja no coincidíem tant i des de llavors cada vegada coincidíem menys.
Quan passen aquestes coses et sap greu. Tan difícil que és construir i mantenir una família i el fàcil que a vegades resulta enfonsar-ho tot. Hi ha coses que costa entendre. Segur que hi havia molta lletra petita que no coneixia i que no és tant fàcil de valorar des de fora. Inclús hi ha una part en la que et pots veure identificat, perquè està clar que la convivència és difícil i el desgast de les relacions tampoc és una cosa que sigui estranya per a ningú. Alguna vegada que hi pensava fins i tot li donava la volta al mitjó i pensava que en Pau havia sigut coherent si realment els seus sentiments havien canviat i valent per donar el pas.  Molts, en aquestes circumstàncies, es rendeixen i es resignen i van fent, amb més pena que glòria, condicionats per alguna que altra pressió familiar i/o social o simplement perquè no tenen valor de donar cap pas endavant. Acceptava la valentia del Pau però em sabia greu la situació de la Maria a la qui notava com a víctima sense culpa de la situació.
Però, bé, allò que passa, que les coses cauen pel seu propi pes, i donde dije digo digo Diego. I donant-li voltes al tema, ara després de trobar-los l'altre dia un altre cop junts, em pregunto moltes coses:
Després d'aquest break tot pot tornar al seu lloc? tot pot tornar a ser com abans?
O més ben dit, què ha canviat per poder tornar i arreglar-ho tot?
O ha esta el Pau que ha vist que allò que per a ell creia que era viure, és ja a la seva edat, una mica cansat?
O potser pensava que se li obriria un nou món i ha vist que el mercat està molt malament?
O ha aprés a valorar el que tenia a casa quan ha marxat d'ella?
Si m'apretessin gaire, no sabria bé on posicionar-me, no és gens fàcil trobar el punt d'equilibri entre tot plegat.
De tot cor m'alegro que ho hagin arreglat, però segur que ha sigut un tràngol en la seva vida que caldria valorar si ha valgut la pena.
Però el qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra!

dimarts, 21 de gener del 2014

Desesperats en les sales d'espera

He recuperat una reflexió de l'any passat veien la foto que havia reservat per a fer el post corresponent i que devia quedar arraconat per falta de temps.
Resulta que cap al maig vaig haver d'anar al metge en diverses ocasions, primer en un centre al de capçalera i després en un altre, a l'especialista. També vaig acompanyar al metge als meus pares que viuen en una altra població. Estant en una de les sales d'espera vaig pensar en “l'impersonals” que arribaven a ser aquells espais, tots iguals, tots amb la mateixa distribució, el mateix mobiliari. Però el més curiós és que per aquelles dates també vaig anar a hisenda a fer la declaració i no vaig notar diferència en la sala d'espera , com tampoc vaig notar diferència en el sistema de torns establerts entre hisenda, la tresoreria de la seguretat social i l'INEM. Em vaig sentir com un personatge d'aquells de la pel·lícula The wall de Pink Floyd (min. 1), una més del ramat. Unes esperes amb poques ganes, amb cares llargues, amb mala gana, fredes, hostils, unes esperes sovint desesperants. Quin sistema!
I el que ens queda per veure!

dijous, 16 de gener del 2014

Tanquem un cicle?

Els Reis m'han portat un e-book. De moment ja se l'ha apalancat el meu fill i encara no he pogut llegir una estoneta per a veure tot el positiu que diuen que tenen. Ell no només li veu tots els encants sinó que ja troba que en podem comprar un altre amb la tecnologia més punta que hi en el tema pq diu que no hi ha color. Jo en canvi, encara me'l miro amb recel i no se si m'hi faré. Penso  en el gruix del llibre, l'olor del paper i la tinta, el passar les pàgines.... com ens aferrem a les coses!
I anant més allà en les reflexions, he pensat que potser al final les biblioteques perdran el seu sentit. Quina pena, oi? Potser sóc molt nostàlgica però em costa d'acceptar totes aquestes novetats i renunciar als vells costums a favor de la virtualització en el més ampli sentit de la paraula.

I el que em queda per veure!

divendres, 10 de gener del 2014

Un vell clàssic?

Me'l vaig comprar al 1981 (uf, qué lluny queda ja!) al mòdic preu de 275 Ptes. perquè esperava que algú me'l fes llegir com a molts dels qui coneixia que l'havien llegit a l'insitut o a la facultat, però a mi no me'l va fer llegir ningú i com que semblava que era una obra d'aquelles d'obligada lectura doncs em vaig fer amb ell. 
I ha plogut molt des de llavors però no havia trobat encara el moment de posar-m'hi. 
Fa poc, un dia em va caure a les mans mentre buscava una altra cosa i vaig dir: “ara serà el moment”. I ho ha sigut. Parlo de “Cien años de soledad” de Gabriel García Márquez.

M'ha costat llegir-lo. L'he trobat farragós. La novel·la explica la història d'una família a través de la qual es veu la història d'un territori, l'evolució d'una societat, el canvi de costums i les transformacions que el pas de les diferents generacions aporten a un lloc concret i a la Història en general. La redacció és complicada per la seva estructura i així en resulta la lectura. Hi ha un joc amb els noms dels diferents varons de la família Buendia que ajuda a confondre més que a una altra cosa. L'enorme descripció de situacions un tan surrealistes justament amb el dibuix d'una societat tancada, tradicional, de fosques creences i ments obtuses i a la vegada barrejat tot amb relats d'episodis realistes fins el punts de que gairebé els pots visionar, van ajudant a passar pàgines per a trobar el desenllaç de la novel·la. El contingut és decadent i cru. Pocs episodis transmeten alegria.
No estan les coses com per a acompanyar-les de gris gratuïtament.
Malgrat tot, al final hi he trobat alguna cosa que puc destacar:
“En el insomnio que les dejaban las malas cuentas, se preguntaban qué había pasado en el mundo para que los animales no parieran con el mismo desconcierto de antes, por qué el dinero se les desbarataba en las manos [...] Aureliano Segundo pensaba sin decirlo que el mal no estaba en el mundo, sino en algún lugar recóndito del misterioso corazón de Petra Cortés. [...] Intrigado con ese enigma, escarbó tan profundamente en los sentimientos de ella, que buscando el interés encontró el amor, porque tratando de que ella lo quisiera terminó por quererla. Petra Cortés, por su parte, lo iba queriendo más a medida que sentía aumentar su cariño y fue así como en la plenitud del otoño volvió a creer en la superstición juvenil de que la pobreza era una servidumbre del amor. [...] Locamente enamorados al cabo de tantos años de complicidad estéril, gozaban con el milagro de quererse tanto en la mesa como en la cama.”
I la més curiosa és l'existència del “sabio catalán”: “Había llegado a Macondo en el esplendor de la compañía bananera, huyendo de una de tantas guerras y no se le había ocurrido nada más práctico que instalar aquella libreria de incunables y ediciones originales en varios idiomas [...] Tras la muerte de Pilar Ternera el sabio catalán remató la librería y regresó a la aldea mediterránea donde había nacido, derrotado por la nostálgia de una primavera tenaz.”

En fi, ja he cancel·lat aquest deure pendent des de feia tant de temps!

dimecres, 1 de gener del 2014

Ja tenim aquí al 2014

El contingut d'aquesta entrada no és una idea original meva, és una adaptació d'alguns missatges que he rebut aquests dies d'entre la multitud de coses que es creuen via facebook, whatsapps i altres, de molta gent desenfeinada a qui agraeixo la seva creativitat i sensibilitat per a fer coses gracioses i boniques. La única medalla que em puc penjar és la de fer el remix per donar la benvinguda a l'any i desitjar-vos coratge i ganes per afrontar-lo i aconseguir-lo fer un any millor. Així que aquí va:

Tot just acaba d'aterrar, encara no té forma i som nosaltres els quins hem d'anar donant-li vida amb els nostres projectes, amb els pensaments, les paraules, els sentiments i sobretot amb les accions.
El genèric any nou ja té marca i és diu 2014.
Fins avui només en tenim expectatives però del com volem que sigui hi ha molta feina a fer per tots i cadascú de nosaltres. Del cel només cau la pluja i per tant el que vulguem ho hem d'anar a buscar.
Aviat començarem a utilitzar una agenda amb aquest número i a mi m'ha contat una història que ara us explico i que espero us agradi:
Vull que em concedeixis un privilegi, només un: vull que em facis EL MILLOR ANY DE LA TEVA VIDA. Cap any passat havia demanat això però jo, el 2014, em planto amb les quatre números davant teu i vull ser l'any en que t'atreveixis a fer més coses, l'any en que pensis i actuis més en gran, l'any en que comparteixis els teus talents, les teves capacitats amb major generositat, l'any en que la ment, el cor i el cos produeixin millors coses, d'una forma honesta pel teu benefici i pel dels qui t'envolten, l'any en que més atenció brindis als teus, l'any en que assumeixis els teus dons, l'any en que més t'estimis, que el despertar i la teva nova consciència arribi als que estan a prop teu.
Siusplau, gaudeix-me, utilitzem al màxim, omple'm d'experiències, diverteix-te mentre estem junts, vull marxar el següent desembre cansat i ple de coses bones i amb el privilegi d'haver estat el millor de tots.

No està mal, oi? Jo crec que mals consell i desitjos del 2014 no són aquests, així que ja ens hi podem arremangar i a veure i ho aconseguim.