dijous, 31 de març del 2011

El dia passa, amb nosaltres o sense.


Graffitti Mixed Media 2010

Avui estava exempta d’anar a la feina per un permís tipus g) segons el barem d’ensenyament, però com que s’ha posat en marxa la llei de Murphy, doncs no n’hi havia prou amb la meva mare i la meva sogra recent operades que s’ha complicat amb el virus intestinal a casa i això s’ha traduït en nen amb vòmits i diarrea i la nit del lloro. Total que a les 9h encara era al llit. Tot estava tranquil, el dia s’havia posat en marxa sense mi i des de la penombra de la meva habitació sentia el so de la quotidianitat a fora, d’una quotidianitat que no conec perquè no es la meva ja que a aquella hora mai estic encara al llit. I em semblava estrany. D’una banda inclús plaent, però estrany. És trist haver-se d’adonar d’aquesta manera que un pren un respir del ritme del dia a dia i ho pot disfrutar una miqueta encara que sigui per un permís tipus g) amb alguna complicació annexa.

dilluns, 21 de març del 2011

Comtessa d'Estac

Sempre és una alegria celebrar uns 40 anys. Penso que és una època important de la vida i si és té ganes de celebrar-ho vol dir que es porta bé i és bo donar-li la importància que té. La Núria aquest cap de setmana passat ens ha fet pujar al Pallars (Al fi ho ha aconseguit! No li podíem pas dir que no!) i la veritat és que han estat dos dies que “me han sabido a gloria”. El viatge va ser en bona companyia i tot i el lluny que em semblava, se'm va fer curt. En arribar ja ens esperava l'àpat central de la celebració a la Fonda Farré. Un 10! I de sobretaula un concert de jazz en família, tot un luxe.

Per la tarda vam anar a caminar una mica pel costat del riu i tot i no arribar al punt que ens havíem proposat vam triar com a alternativa jeure una mica sobre l'herba d'un prat temptador. Cap al vespre a Casa Massa, acollidora tant per la casa en sí com per qui t'hi trobes. Jo coneixia a molt poca gent, però no va ser inconvenient per trobar-me molt a gust. Ens va acompanyar un temps immillorable. Fins i tot la lluna ens va regalar una de les seves millors vistes des de feia temps. Què més es podia demanar.

Pel matí vam donar un tomb per Estac (13 hab.). El paisatge és tant relaxant. És un recés de pau. No deixo de fer-me creus del canvi de vida en el que es va embarcar la Ferrando. I li veig tant bé allà! És la comtessa d'Estac, l'alegria de les muntanyes. Hi ha redescobert les feines de la llar sense passar a “maruja”. Ha redecorat la seva vida, en molts i molts sentits. Gaudeix de la feina a un altre ritme, sense presses, sense additius, amb colors i fantasies i amb un somriure d'orella a orella i uns ulls felins que també somriuen. És “l'alegria de la huerta” (i en el sentit més literal). I entre pastís i pastís endolça d'anècdotes el seu quadern particular de bitàcora, amb el suport imprescindible dels Ferrando-Quer que saben donar el punt d'equilibri a qualsevol incident i templar sàbia, pacífica i elegantment els incidents.

Chapeau! Felicitats i llarga vida! Gràcies comtessa pel seu savoir faire. I encantadíssima d'haver compartit el moment. Petons.



dijous, 17 de març del 2011

Vidres nets, encara que plogui!


Avui s'ha aclarit el cel i ha sortit una estoneta el sol, tot i que encara hi ha amenaça de pluja. Encara no hem sortit del tot de la borrasca però alguns ja s'han posat mans a la feina. Amb l'arnés calçat endevineu la tasca que s'han posat a fer? Doncs la més adient al temps: NETEJAR VIDRES.
Però el pitjor de tot no és això, sinó que on tenia lloc aquest fet era en un edifici públic, amb moltes finestres de dalt a baix i on hande contractar el servei de "treballs verticals", que valen un dineral, per fer aquesta feina.
Bé, i per què precisament avui es netejaven vidres? Doncs perquè tocava. Estava programat i no es pot canviar. És igual que demà torni a ploure (que és el més probable), és igual que aquesta feina que és tan costosa no serveixi de res i duri un dia, és igual, ho paguem tots. El que no es pot fer és canviar la programació. Algunes coses són quadriculades, més quadriculades que els vidres que toca netejar, i si és absurd o no, a qui li importa?

dimecres, 9 de març del 2011

Deixat a la bona de déu!

El Jesus M. Tibau ens proposa en el seu 197è Joc literari la creació d'un text sobre el bookcrossing. La inspiració se m'ha presentat de sobte i sense pendre l'oportunitat he parit això:


Quan arriba l’estiu les carreteres s’omplen de gossos que la gent abandona perquè volen anar de vacances i no se’ls poden emportar.
“Pobres bèsties!”, pensava jo quan des del prestatge del menjador sentia aquestes notícies per la tele.
Però un dia em va tocar a mi. La Blau feia canvi de look a casa seva i moltes coses li feien nosa. A mi em va anar canviant de lloc, i a altres companys que havíem conviscut plegats molt de temps. El company que més pena em feia de perdre era “Los cinco y el tesoro de la isla”. Era el cosí amb qui més temps havíem estat en aquell moble. Primer érem a diferent pis, jo al tercer prestatge i ell al primer. Després vam passar a estar al mateix prestatge, els dos vam estar un temps al quart prestatge, un al mig i l’altre a l’esquerra del tot. I finalment la Blau havia canviat de criteri i ens va posar una temporada llarga l’un al costat de l’altre. I mira, hi estava bé jo allà al seu costat, a vegades els personatges de l’Enid Blyton sortien de l’illa i venien a jugar a l’ institut, amb els meus nens de “El Club de la Canasta”. Era molt divertit el fet de que fóssim veïns.
Però nois, res dura eternament i la Blau, tot i que sempre havia dit que els llibres eren el seu gran amor, ara semblava que d’idil•li s’havia acabat. Així que desprès de canviar-nos d’habitació, de tenir-nos en una pila a dins l’armari, de posar-nos entaforats a la llibreria del despatx i d’empaquetar-nos en una caixa i dormir al traster unes setmanes ens va anar agafant un a un i ens va anar fent desaparèixer. Cada setmana obria la caixa del traster i desapareixia un company. I ja no en sabíem res més. Fins que un dia em va arribar el torn. Quan vaig notar que m’agafava no sabria explicar què vaig sentir exactament perquè en realitat no sabia que m’esperava.
Se’m va ficar al bolso i vam marxar cap al carrer. L’agenda d’allà a dins em va fer cinc cèntims del meu destí. “Ara et deixarà al costat d’un arbre, al passeig fluvial. És el que ha fet amb tots”
I jo vaig pensar: “Vaja, igual que aquells pobres gossos que els amos abandonen a les vacances. Deixat a la bona de déu!”
I efectivament, la Blau va dirigir-se cap al riu, va caminar una mica pel passeig cap al nord i quan va trobar un arbre que li devia agradar em va deixar al peu de la soca. En marxar però una gota humida va caure sobre la tapa. Era una llàgrima! Ostres no entenia res. Marxava plorant! Però jo vaig quedar allà, sol i a l’espera del que passaria.
Al cap d’unes hores va acostar-se un noiet i em va agafar. Em va obrir em va fullejar i vaig anar a parar a la seva butxaca. Va caminar una estona fins arribar a un bar on es va trobar a una encantadora senyoreta. Va seure i em va ensenyar. Jo estava perplex i de cop ho vaig entendre tot:
- Veus un altre, i amb una gota al mig de la tapa que encara no s’ha assecat. Com tots el llibre està en impecable estat i és una llàstima que no aprofitem aquesta oportunitat que algú ens està regalant i que signa amb una llàgrima que expressa el dolor amb que deixa allà els seus llibres. Demà en deixarem un de nostre a canvi.
I així vaig entendre que havia caigut en les mans d’una altra ànima sensible, amant també dels llibres i que tot i que començava una nova etapa per a mi, continuava estant en bones mans. I també havia comprés que aquell abandó era tot un acte de generositat, deixant-me allà perquè algú altre pogués gaudir d’allò que la Blau havia guardat durant tant de temps amb tanta estimació.

diumenge, 6 de març del 2011

Incívics. Injustícia. Indignació.(II part)

Fins la setmana passada el machupichu cabrón (sense ànims de generalitzar) que em va trencar el cotxe no va admetre la culpabilitat, suposo que pressionat per la policia que s’han portat força bé amb mi.

La meva companyia d’assegurances em va trucar per dir-me que ja podia portar el cotxe a peritar i a arreglar. Al taller em van deixar un cotxe de substitució que tenen per a socis del RACC. He circulat una setmana amb aquest discret vehicle, però com a mínim tenia cotxe. I divendres ja estava el meu llest i vaig anar-lo a recollir.

Just ahir a la tarda, surto a donar una volta i quan passo pel barri on vaig tenir l’accident llegeixo la matrícula d’un cotxe que em va semblar era la de l’implicat. Era el model del del cop, el mateix color i tenia un petit cop a la matricula de davant (per on m’havia picat a mi). “No pot ser, estic obsessionada” em vaig dir. Però al tornar a casa vaig voler tornar per allà i fixar-m’hi més. A casa vaig mirar la matrícula i, efectivament, HO ERA. Quina ràbia! Quina impotència!

L’últim cop que la poli em va trucar va ser per dir-me que estaven fent un informe al meu favor dient que ells podien assegurar que era ell. El personatge tenia el carnet retirat, es va presentar a comissaria a reclamar el cotxe begut, es va negar a fer la prova d’alcoholèmia, havia anat un altre dia a reclamar el seu cotxe de males maneres perquè el tenien al dipòsit i hem va dir que li havien posat quatre multes d’imports considerables i que “no se iba a ir de rositas” (paraules textuals de l’agent). Però visto lo visto, segur que va tenir abans ell el seu cotxe que jo el meu.

Jo hauria d’estar contenta (que de fet n’estic) de no haver-nos fet cap mal i de tenir la sort que com a mínim, encara que no decència, si que tenia assegurança i finalment tot se m’ha resolt favorablement. Però.... em van donar ganes de tornar allà i trencar-li un vidre o punxar-li una roda, o ratllar-li el lateral o fer-li una pintada amb esprai que posés el que és: machupichu cabrón.
Oi que m'enteneu?

dijous, 3 de març del 2011

A batzegades

Aish! Així anem fent, a batzegades!
Uns dies dolents i altres pitjors. O així vaig fent jo en els darrers temps!
"¡Malos tiempos!" com va dir algú.
També diuen que desprès de la tempestad ve la calma.
Si ben mirat de frases fetes n'hi ha per tot. Se'n podria fer un llarg discurs amb molt de sentit i no les acabariem. Però jo, tot i que m'agraden força, ho deixo aquí que no estic d'humor.


Ara feia dies que no hi enllaçava música i tenia aquesta cançoneta en reserva per quan em vingués bé, i ves per on, ha arribat el seu moment. També es diu que "qui canta el seu mal espanta" (Veieu com no les acabariem!)

Mireu bé el video perquè hi surt la meva ciutat (0.44'-1.30'). Algú en reconeix els racons?
Disfruteu de la cançó.

dimarts, 1 de març del 2011

Sostre de cotó fluix


Em fa mal el cap i és culpa dels núvols.
O això vull pensar.
A vegades són els propis núvols els que ens atabalen i ens emboiren el pensament.

Perquè la veritat és que aquells altres a vegades són tan macos, posats allà dalt, i corrent amb el vent, i fent formes capritxoses...
No pararies de mirar-los i de deixar-te hipnotitzar per ells, i volar amb ells, lluny dels problemes, sentint-te acaronada per la suavitat de dits de cotofluix i amb un aroma fresc i suau.
Però els núvols, com els somnis, núvols són.