Relats conjunts: El malson.

I aquell pobre monstre va agafar la granota i la va veure tan bonica, una criatura molt a la seva imatge, que li va fer un petó. El que no s'esperava és que de sobte se li convertís en tota una princesa. I ara el seu malson era que no sabia que havia de fer ell amb aquell tros de dona que després de veure'l no tornava en sí.

Aquesta és la meva aportació als Relats Conjunts. El conte ha canviat una mica, però qui diu que els monstres no busquen també princeses, o se les troben!!!

Romànic a la Baronia

A vegades tenim una joia al costat i no la sabem apreciar. 

Aquest any, en el marc de les Jornades Europees del Patrimoni, l'ajuntament de la Baronia de Rialb, localitat natal de la meva mare i on hi passo molts caps de setmana, va preparar una visita guiada amb una selecció de 4 de les 23 esglésies romàniques de les que disposa el municipi.

Ja coneixia la seva existència i les havia vist totes per fora però en aquesta ocasió, a part d'explicarnos els trets històrics i arquitectònics més característics, les vam poder visitar per dins. 

El municipi, del més extensos de la Noguera, és ric tant en patrimoni paisagistic com en patrimoni històrico-arquitectònic.

Us en deixo una mostra:  

Monestir de Santa Maria de Gualter. 

Sant Girvés de la Torre també conegut com Sant Girvés d’Aubàs. 

Església de Sant Serni de Bellfort,

 Església de Santa Maria de Palau, de la que recentment s’han restaurat les pintures de l’absis.

 

Església de Sant Martí de Terrassola, 

Final de temporada?

Tot i entrada la tardor, fins avui encara ha fet temps d'estiu. Avui amb la cua del Leslie s'ha fet fosc abans, han caigut les fulles dels arbres del carrer i plou que plouràs. Espero que d'aquí a quatre dies no arribem ja a l'hivern perquè a vegades passa això, que no et dona temps a pair els canvis. I les estacions han de durar tres mesos, oi?

Tot això ens afecta, a nosaltres i a tots els éssers vius amb els qui convivim, siguin animals o plantes. Aquest és el darrer cistell de la temporada (diriem de d'estiu).

Però al mateix temps un veí també ha collit aquesta carabassa (113kg) que ha portat a un concurs i no us penseu que ha guanyat, no. La guanyadora pesava 515 kg. Ja us podeu imaginar com era, tot un fenòmen de la natura! Però cap carabassa tenia nas com la meva alberginia, eh! A original no em guanya la carabassassa!

SANTA PACIÈNCIA!

Mai he tingut paciència amb la gent gran i deu ser per això que sempre he admirat a qui s’hi dedica perquè jo m’hi veig incapaç. 

Però quan el problema és a casa es fa duríssim. 

No és el primer cop que parlo de la mare. Però el pes dels anys i la forma en que ella ho afronta en els darrers temps no ajuda gens a fer-ho fàcil. I segurament la meva poca paciència en aquest terreny tampoc. Ella ni ha superat ni superarà la mort del meu pare ara ja fa quatre anys. S’entesta en veureu tot des del costat fosc i amarg de les coses i no hi ha manera de treure-la d‘aquí. Això al costat de que degut a l’edat ja comencen a fallar coses: la memòria, les forces per a fer coses, la salut (tot i que està força bé per l’edat que té). Cada mes que passa es nota la davallada. Però al costat d’això no minva gens ni les ganes de manar, ni la tossuderia en el que ella pensa, ni la seva poca tolerància... I tots som ignorants, tots som ganduls, tots som desorganitzats, tot ho fem malament, etc, etc, etc.

Tot i intentar armar-me cada matí de paciència per intentar arribar al vespre immune de tot el que m’he de sentir durant el dia i tractar de fer oïdes sordes a molts comentaris sempre negatius i sovint injustos, hi ha moltes vegades que no puc aguantar i se’m forada la cuirassa i salto, i li crido i m’enfado i ens enfadem i acabo plorant en un racó i a vegades ella també. 

Em sento atrapada en una teranyina en la que s’hi barreja la ràbia de no poder controlar-me millor, la impotència de no poder-li fer entendre les coses de cap manera, la pena de veure-la i de veure’ns tots plegats en aquesta situació... Tothom m’entén però tothom se’n desentén.

Li’n dono de voltes i voltes al tema!!! I clar, no arribo a cap conclusió perquè ja sé que no és fàcil i venen els sentiments de tots colors a ballar a la festa, i et recordes del passat, i del futur, i de cop respires profundament tornant a la realitat i recordant-te que es viu només el present. I m’aixeco i em preparo un gin tònic i me’l prenc a la terrassa, preparant-me per a la cantarella que ja sé que vindrà a continuació:

-          “Ja la farem així la feina, ja!!!

SANTA PACIÈNCIA!!!

SILENCI DE BON MATÍ

La llum ens desperta d’hora però és llavors quan millor s’està al llit. Estirem el temps ara que encara no ens apreten els horaris. Fem una mica el ronso aprofitant la brisa que encara és fresca. “A pierna suelta”. 

Ben descansats després d’haver somiat tota la nit amb històries increïbles i situacions surrealistes que sembla mentida com es poden anar lligant en el subconscient. Feia molt temps que no era conscient de que somiava. Aquets estiu ho he compensat!

El cor matinal de fons ara està a càrrec de les cridaneres tórtores veïnes dels arbres de tot voltant. Però a l’àmpit de la finestra ens venen a dir bon dia altres ocellets menuts i més simpàtics que ens conviden a la tendresa i ens animen a llevar-nos abans de que el sol escalfi de valent.

SILENCI DE NIT

Em fico al llit i em tapo amb el llençol. No se estar-hi d’una altra manera. 

Amb la finestra oberta que m’arribi la fresqueta de la nit. 

A dalt del cel la lluna plena ens fa de far. 

I la suau melodia dels incansables grills ens acaronen per a dormir.

La ment corre, no para, vola... però està en pau.

Relats d'estiu: L'águila negra.

Un bon día o potser una nit
Prop del mar jo m’havia adormit
Quan de cop el cel s’omple de llum
I un ocell negre surt sense venir d’enlloc.

Lentament les ales batengant
Lentament ell anava girant
Prop de mi el batec s’acaba
I com caugut del cel l‘ocell es va aturar...

                         L'águila negra- Maria del Mar Bonet

Les ales negres sempre la remetien a aquella vella cançó. Les ales sempre li venien a dir que volar no és impossible. Però ella no acabava de creure-s'ho. Feia poc havia conegut algú que estava a punt de fer-li tastar un somni. El somni de volar, el somni de l'oblit, el somni de poder superar els tràngols del passat.

I si, ho aconseguiria, per més negres que fossin les ales, per més endins que s'endincès en el mar, per més esforç que li costés aixecar el vol... Ja res tornaria a ser igual. Un bateig per a començar una vida nova.

(Per a la proposta dels Relats d'estiu de la Carme Rosanas)

Los López Álvarez

Us presento a una gran família: com el nom indica, els LÓPEZ ÁLVAREZ.

Viuen al davant de l'escola i de tant en tant aparquen el cotxe al carrer. 

Algun dia havia vist el cotxe amb l'enganxina i em va fer gràcia però encara me'n va fer més quan els vaig veure un dia desfilar i vaig veure que eren tal qual es descrivia a l'enganxina. Una carta original de presentació!!!

Guanya't la fama i posat a jeure

El passat cap de setmana vam anar a la Cerdanya i teniem previst anar a dinar al restaurant que va guanyar l'episodi dedicat a aquesta comarca, el Restaurant Els Torrents, a Santa Eugènia de Nerellà, prop de Bellver. 

Val a dir que l'entorn val la pena tot i que no és un lloc que vagi de pas, sinó que s'hi ha d'anar expressament, però el poblet de 4 cases té uns racons dignes de visita. La pròpia finca on està el restaurant té racons molt bonics.

Les germanes Domingo són una canya, tan autèntiques en la realitat com en la pantalla, fresques, simpàtiques i impulsives d'allò més.

Però quan es va a un restaurant s'hi va a menjar. I quan se suposa que s'ha guanyat un premi se suposa que s'hi menja molt bé. I aquí si que cal puntualitzar cosetes.

El servvei va ser molt correcte, les racions molt generoses però el menjar va ser bo, sense tirar coets. I el preu, millorable.

Insisteixo en que vam menjar bé. Uns plats de cuina tradicional sense complicacions, d'aquells que la mama fa amb els ulls tancats perquè els ha fet tota la vida i sempre surten amb garantia.

Però la veritat és que els de la meva mare són més bons. I que hem anat a molts altres restaurants de cuina cassolana on hi hem menjat encara millor i a un preu més ajustat.

Però és clar, la popularitat que dona sortir a la televisió, no té preu. I el haver participat en un "JOC" pot haver fet guanyar, amb les estratègies que hi ha implícites en aquest concurs, a un que no sigui precisament el millor.

Tenia ganes d'anar a provar-ne alguns més, com sé que molta gent seguidora del programa, ha fet però ara no tinc garanties de poder-me fiar del resultats.

I aprofitant aquest racó faig les meves recomanacions al respecte de restaurant que crec que val la pena visitar si t'agrada la bona taula de pagès:

Can Pep a Castellfollit de Riubregós.

Can Valls a la sortida de Ponts de camí a Andorra.

El Xalet, també a Ponts.

PERFUM

Ja he començat les vacances. Ara ronsejo tot el dia fins a trobar el punt d’equilibri entre els dies d’alt brogit i els de calma que tinc ara. Quan estigui estabilitzada m’hauré de dedicar a arreglar coses que no puc arreglar durant el curs, com per exemple casa meva.

De moment he començat a mirar carpetes de l’ordinador, a netejar la memòria del mòbil que la tinc molt petada, etc. I clar, he trobat de tot. Sobretot moltes fotos que immortalitzen moments que capto pensant en el blog i que després mai arribo a materialitzar. Ganes no en falten, temps si, però hi ha alguna cosa més que el temps, perquè en altres moments me’l treia del dormir i ara no sé exactament que és el que em passa, però em fa pena no ser capaç d’agafar un ritme d’escriure cosetes. Espero reorganitzar-me per tal de fer unes quantes aportacions durant aquest mes.

Que sigui aquesta la primera i que serveixi de compromís amb mi mateixa.

Us hi deixo una mica de perfum amb un ramet de flor de saüc, menta i unes roses oloroses.

L'empaitagrills i la noia de la Lluna

A les escoles hi ha una activitat que es realitza en combinació amb les editorials de llibres infantils i que s'anomena "l'autor a l'escola". Es tracta de fer venir a l'escola a algun autor d'algun dels llibres que es llegeixen durant el curs perquè així els nens els preparen unes preguntes i es motiven més en llegir els seus llibres podent tafanejar una miqueta amb la persona que els ha escrit que per a ells és sempre un aconteixement.  

Suposo que, malgrat hi pugui haver la pressió de les editorials, no tots els autors s'hi deuen prestar però els qui ho fan sempre aporten detalls interessants i un important valor afegit pels nens i nenes i pels mestres que ho coordinem.

Aquest any hem triat al Josep Fransesc Delgado, autor del llibre que dona titol a aquest post, entre d'altres. I l'editorial, d'aquestes que no controlen el mercat, però que són un molt bon recurs per a tenir en compte és Edicions del Roure de Can Roca.

És tract d'una novel·la curta per a nens de 10 anys en endavant. Segons l'autor és una obra autobiogràfica.

Ens explica una emotiva història d'un nen que viu a Menorca i que es fa amic d'un pescador, en Quel, que li ensenya les meravelles del mar així com la llegenda de les noies de la Lluna. La família del Roger peró ha de marxar de l'illa i decideixen  traslladar-se a Barcelona. En Roger frisa per a tornar a aquells paratges i ajudar a en Quel a solucionar un tema que té pendent.

La història ens parla de valors fonamentals en la vida: l'amistat, la solidaritat, l'agraïment, la bondat i la importància de tenir la conciència tranquil·la. 

La nota del mig

Quina ràbia em fan els... no se com qualificar-los. Podria dir els altres, perquè en general la majoria de gent actua així, d’aquesta manera que em fa tanta ràbia. Inclús els meus amics! O potser sóc jo la que s’ho ha de fer mirar... Bé, us explico.

A l’escola, amb la inquietud constant cap a la millora continua en la que vivim, encara que la gent no s’ho pensi, ens vam plantejar pensar en la manera de millorar la nostra forma d’enfrontar-nos a les matemàtiques ja que en les proves que ens fan passar anualment, els nostres alumnes treien notes justetes.

Vam buscar diferents projectes per veure quina opció ens semblava més adient i s’adaptava millor a les nostres circumstàncies com a escola. De tot el que es va presentar semblava que la direcció es decantava especialment cap a una. Ens van dir que es faria una presentació per part dels creadors només a nivell de coordinació i que per no fer-ho més complicat es decidiria entre les coordinadores, entre les que jo hi sóc, i la direcció. Però va resultar que a les coordinadores no ens va convèncer i vam dir que no. Al cap d’uns dies es comenta que es farà una reunió amb tot el claustre (havien dit que ho volien fer fàcil i decidir-ho en petit comitè) i que tornarien a venir a presentar el projecte per poder decidir entre tots. 

La veritat és que visualment era una opció atractiva, amb material manipulatiu, amb moltes opcions per als nens, molt preparat pel a portar-se a terme amb eines digitals, etc. però no del tot adaptable a la nostra realitat com a escola (parlo de la meva escola en particular) i amb molt poc recorregut com a projecte dins el món educatiu (només porten 3 anys en el mercat i només en 1r i 2n curs de primària). La majoria dels mestres comentaven aquests inconvenients després pels passadissos.

Per agilitzar el procés de la decisió i fer-ho “democràtic” ens envien una enquesta en la que hi havia 4 preguntes i l’última deia alguna cosa així com: Valora del 1 al 5 la conveniència d’adherir-nos a aquest projecte.

I aquí comença el meu cabreig. De les 19 persones que formem el claustre, només es recullen 10 respostes (és el percentatge que s’obté habitualment davant de qualsevol pregunta). Però per si no fos suficient, resulta que de les 10, 7 havien posat un 3 a la última pregunta, amb la qual cosa la direcció va considerar que no era significatiu el que havien valorat les altres 3 i que les 7 persones de la nota del mig calia que es definissin més clarament.

Comencen a sortir les que havien posat un 3 i aixequen la mà les altres coordinadores. Totes havíem dit clarament que no a la reunió prèvia però les altres dues havien posat un 3 a l’enquesta. No m’ho podia creure! Ni d’elles ni de tots els altres que també s’havien pronunciat en contra en converses de passadís.

No entenc perquè la gent s’implica tant poc, o és tan covarda, o no es defineixen, o no sé què és el que els passa... Per què no es pot defensar la teva posició? Per què no es pot dir que no, si creus que és no? Per què en un foro dius una cosa i després pel darrere en fas una altra? A mi m’agraden les coses clares i les dic com les penso. Segur que no sempre tinc raó i no m’agrada que me la donin quan no la tinc, al contrari m’agrada que m’argumentin en contra si cal, per a vegades resituar-me,  ja que puc estar equivocada. Potser no se’m farà una pedra al fetge de guardar-me les coses però se’m farà de veure com no les treuen els altres!!!

No se si us passa igual en els vostres entorns. O potser algú que em llegeix és de posar també la nota del mig. En tot cas ho respectaré però deixo clar el que en penso. Per a mi és molt trist que la gent no sigui ni valenta ni sincera. L’escola pública és un entorn en el que (fins ara) no hi ha pressions per a poder dir el que penses, és un entorn en que el projecte pedagògic dirigit cap a uns recursos i uns enfocaments o uns altres s’ha de triar lliurement entre tots els qui l’han de portar a terme i que la gent no es defineixi o que ho valori amb la nota del mig em sembla tan poc professional i tan trist... En totes les parcel·les de la seva vida prenen aquesta actitud? O només és en la feina? Quin és l’objectiu? O és que ni tan sols hi ha objectiu? Perdoneu, però és que m’encego!!! Així ens va! Votant la nota del mig no sortirem mai de la mediocritat!

El dit del mig pels de la nota del mig!(Anem a joc!)

Tal com érem de la Sílvia Tarragona

M'he llegit aquesta novel·la en dues sentades però no puc dir que m'hagi agradat massa. Té un ritme lleuger i passa fàcil però trobo que passa molt per sobre del temes i tot i tenir tocs interessant de diversos temes no n'aborda cap amb una mica més de profunditat per a dotar a la novel·la d'algun grau de valor per a recordar-la més enllà d'haver-hi estat entretinguda una estoneta.

La història va sore una periodista que viu entre Barcelona, on hi viu amb la mare, i Madrid. Per casualitat coneix a un home misteriós, l'Edmon, que la sedueix i ella s'hi entrega de cap a peus tot i veien que tot allò no portarà a res. 

Al voltant d'això hi ha un problema greu de solvència econòmica que va tapant a emepentes i rodolons. Es preocupa molt de tenir coberta la galeria. I de cop la mare mor i apareixen els vells amics que li donen suport i l'aconsellen en la no conveniència de la relació tòxica en la que s'ha ficat. Però llavors un dels amics de tota la vida li fa saber que ell sempre l'ha estimat i acaben enrollant-se ells dos....

Moltes emocions, molt passió, però tot una mica desendreçat.

Viste pibe, que boludas les formiguetes!

Cada vegada que sóc tutora de 3r m’apunto a fer una activitat que programa l’Escola de la Natura que es diu ”La vida frenètica d’un formiguer”. Als nens els encanta, entre altres coses perquè els regalen a cadascú una formiga reina en un tub d’assaig amb la que si en tenen bona cura poden veure la posta d’ous i la naixença de la seva descendència. La veritat és que moltes no superen la setmana. Els nens no segueixen les instruccions que se’ls dona i tot i les advertències fan just el que no s’ha de fer i se’ls mor la mini mascota.

L’activitat és molt interessant i ens ensenya moltes coses d’uns animalons que ens són força simpàtics malgrat a vegades, si se’ns instal·len a casa nostra poden ser també força molestos.

El funcionament de les formigues és tota una lliçó d’organització i cada formiguer és un exemple de societat, una mena de societat de castes, on ningú es baralla, on tothom fa la seva tasca, on tot funciona i tothom és feliç. I fins fa uns anys, les nostres formiguetes catalanes vivien la mar de bé, tot era pau i alegria i anar fent, però un bon dia va aparèixer ni se sap on ni com, unes formigues foranies, les formigues argentines, més intel·ligents que les de casa, amb més bones dots de comunicació (fins i tot les formigues d’aquest país tenen més labia i potser també ballen tango!) i es van anar infiltrant i posicionant entre les nostres de manera que les han anat aniquilant. Les argentines s’han fet amb el poder en el món formiguer i ens ho han envaït tot. I no només es comuniquen millor entre elles per a fer la feina sinó que les colònies que creen dins els formiguers funcionen diferent i han aconseguit fer-se indestructibles.

Total que les formigues argentines han fet desaparèixer gairebé a les catalanes. Han estat declarades com a espècie invasora i les tenim per tot arreu. Ja hi ha molts llocs que si et trobes algú pel carrer i t’hi pares a parlar et pots trobar que en pocs minuts tens formigues fins als genolls o si deixes una bossa al terra salten “al abordaje”.I no hi ha qui les pugui fer desaparèixer.

De moment, a part de molestar-nos en això de que se’ns fiquen per tot arreu, al carrer o a casa, no ens perjudiquen en res més. Però cal estar al tanto perquè es calcula que hi ha tres formiguers “mare” controlats a Europa, un d’ells amb epicentre a Catalunya, que es van extenent per tot el continent. Si no troben cap altra espècie que les neutralitzi ja podem anar-nos fent a la idea d’aprofitar-les a la cuina: sopa de formigues, arrós cruixent, saltejat de verdures amb proteïna fosca,... No seriem els primers en menjar-ne!

Tot un curiós món!

Princeses

Entre les criatures hi ha molta bleda soleiada. Entre les mares també n'hi ha unes quantes. I val a dir que inclús entre les mestres. Potser és que jo sóc una mica "burra" però no hi puc fer més. I clar tinc certa tendència a preferir a la gent canyera que a la de canya de sucre.

Fa un parell d'anys tenia una alumna que era d'questes que a mi m'agraden, llesta com una guilla i de les que van per feina. Com sol passar una mica destralera amb les tasques escolars, poc polida però ordenada, eficient i sabent sempre el que té entre mans, responsable amb la feina i treballadora i sobretot amb un cap ben poblat i un molt bon sentit de l'humor. La líder indiscutible de la classe, la líder de tots els nens. Ells mateixos la comptaven com un més i sovint feien frases com: les nenes faran tal cosa i els nens i la Mar tal altra. 

Un bon dia esperàvem que les nenes acabèssin de recollir i vaig dir irònicament: "uff, les princeses necessiten massa temps per a fer les coses" i ella em va mira somrient i em vam continuar la conversa:

- El meu pare a mi també em diu que sóc una princesa.

- Home, clar, pel teu pare ets la seva princesa!- vaig dir jo.

- Sí, però em diu que sóc una princesa vikinga!

Per poc em pixo! Què bona!
I parlo de 8-9 anys!

Al cap d'uns dies em va venir amb una samarreta d'AC/DC, de la seva talla clar! Pensava que ni en feien d'aquestes samarretes de talla tant petita. Però el millor és que havia anat al concert i tot. I també va anar al dels Rollings Stones al setembre passat. Cada matí quan venia al cole al cotxe escoltava als Rollings "per anar al concert motivada", deia ella.

És un crack! 

L'altre dia me la veig amb aquesta samarreta. I clar, em va sortir de l'ànima: "Mar, m'has de deixar que li faci una foto a aquesta samarreta que portes"-li vaig dir. I ja me la tinc posant! Això és una criatura autèntica. Farà el que vulgui a la vida, és una lluitadora nata. Els porta a tots per on ella vol. Quan es treballa en equip, l'equip en el que hi és ella té l'èxit assegurat perquè ella sap per on s'ha d'anar i què s'ha de fer per aconseguir els objectius que es plantegen. Es ben bé que el caràcter es porta a dins de petit. 

I aquesta pot veritablement arribar a ser princesa si s'ho proposa.

No és no, NO!

Sabem tots nosaltres el valor de les paraules. 

Sabem també els jocs que s’hi poden fer. 

Sabem de les diferents interpretacions que es poden donar.

Jo, com a mestra, m’esforço en que els meus alumnes utilitzin un llenguatge precís, que digui el que volen dir, que contesti el que se’ls hi pregunta, però això costa.

Si a més a més tenim present que el llenguatge és un cúmul de coses, a part de les paraules en sí, ja la qüestió es complica de forma exponencial: que si el moment personal en que un està, que si la situació, que si el llenguatge corporal, que si parlen tant els silencis com els sorolls….

Darrerament amb la judialització que té tot afegim més i nous valors a les paraules i ens veiem envoltats de lectures i interpretacions que poden portar a algú a la presó sense haver fet res (els nostres presos polítics) o rebaixar les penes molt considerablement a d’altres que han arruïnat la vida a algú (la manada).

L’eslògan que ha crescut per protestar contra els abusos sexuals i violacions és No és no. Però entre el no i el si, hi pot haver un silenci i on queden els silencis? El matís és important i l’eslògan hauria de ser:

Només el SI és SI

Los catalanes hacen cosas...

Catalans i catalanes, no em deixeu de sorprendre!

Cada dia ens superem en enginy, en solidaritat, en lluita, en creativitat, en sentit de l'humor, en tantes i tantes coses, potser també en tossuderia, que dit en possitiu seria persistència. No se la que ens tocarà tenir encara però aquí estem, sense baixar la guàrdia! 

I entre tant, com algú va dir un dia: "los catalanes hacen cosas". I fem unes coses...

Resulta que de les tristors no en farem fum, no, sinó tot el contrari: de la cagada d'"inventar-se" un poble , Sant Esteve de les Roures, nosaltres l'hem omplert de vida. I aquest poble sense coordenades geogràfiques ja té de tot el demés: ajuntament, alcalde, colla castellera, TV i ràdio, etc. I com que les pedres ens expliquen la història, doncs també les té (perquè el que no li faltarà, a partir d'ara, serà història):

No em digueu que no som fantàstics!!!
I mira, aquest post, a més a més, ha fet néixer una etiqueta més en la meva biblioteca, la de país.

Escriure per a curar

Escriure el que ens passa, moltes vegades, és una molt bona teràpia. Segur que entre nosaltres n’hi ha uns quants que ho practiquem o que ho hem practicat en alguna ocasió.

A continuació hi ha un fragment que em va agradar molt del llibre que vaig referenciar fa poc, Todo esto te daré de la Dolores Redondo, i que en parla d’això. Un dels protagonistes, Manuel Ortigosa, escriptor, havia escrit un llibre titulat “Lo entregado al no” i explica el què vol dir aquest títol.

En aquest cas és ficció però ves a saber si no amaga alguna realitat. Al final sempre aplica allò que la ficció mai supera la realitat, oi?

"Cuando publicó Lo entregado al no habían transcurrido siete años desde la noche en que su hermana cerró los ojos para siempre. Fue al poco de morir ella cuando sintió por primera vez la necesidad de escribir, y en todo aquel tiempo la posibilidad de hablar en sus novelas de su infancia, de sus padres, de su hermana o del dolor, ni se le había pasado por la cabeza. Había mantenido la promesa que ella le arrancó de no convertirla en su factor vulnerable, se había tragado las lágrimas destinadas a llorar por ella, pues cada vez que afloraban casi podía oírla diciendo: “No llores, cuando eras niño entonces no me dejabas dormir, ahora no me dejarás descansar”.

Pero hubo una mañana en que descubrió aterrorizado que había olvidado su olor, que no recordaba su rostro, que no le quedaban ni sus recuerdos, que empeñado en negar el dolor se lo había entregado al “no”, y el “no” lo estaba devorando hasta hacerlo desaparecer, como si jamás hubiera existido. Ese día comenzó a escribir: Cinco meses de sangrar sobre las páginas en blanco, cinco meses de lágrimas y angustia que le dejaron exhausto. Lo entregado al no había sido el título elegido para hablar de todo lo que no quería hablar, para poner nombre a lo que durante años no quiso nombrar. Se convirtió en su mejor novela, nunca concedió una entrevista sobre aquel libro y se juró que jamás volvería a escribir nada igual."

24 de març del 2018

He vist escrit a algun lloc un fragment del poema "Perquè un dia torni la cançó a Sinera" del Salvador Espriu, que no podria explicar millor el que sento ara:

Ara he de callar,
que no tinc prou força
contra tant de mal.

Todo esto te daré de Dolores Redondo

M'ha sorprés gratament aquest llibre de la Dolores Redondo. M'encanta com escriu, té un castellà ric i elegant, bonic de llegir, que sap transmetre amb precisió el que vol. Arriba al detall de les coses i de les persones i et fa entendre i sentir. M'he emocionat llegint-lo en diverses ocasions, en unes m'ha fet sentir ràbia, altres tendresa, altres fàstic... Quan un llibre aconsegueix això vol dir que és molt bo.

La història té lloc a Galicia, a la Ribeira Sacra, d'on és originari l'Àlvaro (primer mort de la història) que apareix mort inesperadament per un accident de transit. El seu marit, Manuel Ortigosa, ha de viatjar al lloc dels fets i descobreix un món que l'Àlvaro li havia amagat i una família "noble", els Muñiz de Dàvila, a la qual pertanyia el seu marit i de la que no li havia parlat mai. També descobreix un món del que vol fugir però al mateix temps un món que amaga gent fantàstica, llocs encisadors i una essència que mai haguès pensat que el podria fer entendre el perquè de totes les coses, bones i dolentes, dolentíssimes, que va descobrint quan es veu incitat a fer-ho per un guàrdia civil jubilat que té serioses sospites de que l'accident no va ser tan clar i que vol anar més lluny d'un cas tancat massa ràpidament.

La història està molt ben enfilada. Descriu magistralment uns paisatges que no conec i que no m'importaria gens anar a conèixer. També retrata a la perfecció uns personatges que et fa estimar i uns que et fa odiar, però tant reals com la vida mateixa. Enganxa des del primer moment. Manté la intriga des del principi fins al final. Cap nou element que apareix ho fa perquè si. Tot allò que apareix en un moment o altre ha de tenir un motiu concret. I així es va resolent poc a poc el trasfons de totes les històries que van surgint dins de la gran història que és la mort de l'Àlvaro i la veritable causa d'aquesta.

Totalment recomanable.

ELS GRANS!!!

Segurament he parlat ja alguna vegada de la profunda admiració que em desperta la gent intel·ligent. I parlo de les persones que han treballat de valent per millorar la societat, que han descobert coses importants, que han instaurat coses que han suposat avenços interessants, que han aportat al món genialitats i que, evidentment no els han surgit com els bolets a la tardor, sinó que s'ho han treballat, han recorregut món, han estudiat molt i han treballat més i s'han dedicat en cos i ànima a investigar, a crear, a elaborar allò que segurament ha estat no només una feina sinó una passió.

En aquesta definició hi cabrien tantes i tantes persones... per això avança el món, encara que a vegades no ens ho sembli.

Quan escolto el testimoni d'aquest tipus de persones em cau la bava. I tot i que jo, i segur que molts de vosaltres que em llegiu, també intentem en la mesura de les nostres possibilitats, millorar el món dia a dia, davant d'aquests GRANS als qui jo em refereixo em trec el barret i em sento petita, insignificant,...

I el més magnific de tot és que, a sobre, ells són tremendament humilds! Quin bé de déu!

Dr. Massagué (Foto extreta d'Internet)

Escoltant la Sílvia Cóppulo com parlava l'altra dia, en aquest mateix sentit, d'alguns dels seus convidats a El Divan em vaig posar a buscar programes i a escoltar-los i realment em vaig emocionar. 

Us convido a escoltar al Dr. Joan Massagué i a veure què en penseu vosaltres.

I un consell que dóna: "Està bé voler fer les coses ben fetes, però no visquis per a ser perfeccionista, perquè et trobaràs que vius en un món imperfecte i seràs tremendament infeliç".

Veïns (2ª part)

Tres dies i cap notícia del paraigües. Bé, sí. Algú que em vaig trobar a l'ascensor em va confirmar que l'havia vist allà penjat aquell vespre. 
Jo anava donant-li voltes i entrenyent el cercle, perquè donada la situació de la meva plaça d'aparcament eren fabes comptades els qui podien haver vist el paraigües allà. 
A casa em deien que ho deixès estar ja i que tragués el paperet de l'ascensor, però jo, tossuda, sortia de casa amb la gabardina de Colombo! I sobretot estava preparada per espiar amb quin paraigües sortia de casa cada veí el proper dia de pluja.

I de cop i volta, oh, sorpresa!!! Dissabte al matí, baixo a treure el cotxe i:




No només el van tornar sinó que era penjat al meu cotxe. (Dels 6 veïns sospitosos fins aquell moment, en van caure ja 2).

I llavors no vaig poder resistir el meu segon impuls. I donat l'anonimat de les accions contestar a la meva primera nota i a l'acció d'alguna conciència remoguda:
 

I fins aquí aquesta història. (espero)

Veïns

Darrerament busco excuses per a escriure al blog i em costa trobar-les. Visc entre la contradicció de les ganes que en tinc i de no trobar el temps necessari o la manera de posar-mi. Però en fi, la vida et porta coses que sigui per sorprenents, per dramàtiques o per divertides t'ajuden a fer un clic.

Aquesta setmana me n'ha passada una que us explico a continuació.

Visc des de fa 20  anys en una comunitat de 16 veïns. Alguns pisos han anat canviat d'habitants però són una minoria. La resta ens coneixem des d'aquest temps, que no és poc, perquè hi vam anar a viure al mateix temps, és a dir, quan es va construir l'edifici. I dir que ens coneixem és dir que sabem més o menys alguna cosa de cada una de les famílies que viu al darrere de cada porta, els noms, els oficis,... però gairebé només això.

Dimecres plovia. Quan vaig arribar a casa vaig aparcar en la meva plaça al pàrquing de la comunitat, com sempre. Però havia d'anar a ioga (hi vaig a peu) i vaig agafar el paraigües que sempre porto al cotxe. Com que les places són molt justes, has de descarregar abans d'entrar a la teva plaça, etc., etc. Vaig treure la compra del cotxe i la vaig deicar al costat de una columna i vaig penjar el paraigües a l'extintor perquè no caiguès. Vaig aparcar bé i vaig recollir el que havia deixat a terra i cap amunt. En ser a casa em va fer molta mandra tornar a sortir amb el temps que feia i vaig decidir no anar a ioga. 

Fins aquí, tot bé.

Al matí de dijous, quan recullo el bolso, la bossa del dinar, la bossa amb les coses del cole, el paraigües per tornar-lo al cotxe... ui! El paraigües no el trobo! Ostres, llavors m'adono que no el vaig pujar, que me l'havia deixat penjat a l'extintor.

Baixo al parquing amb la intenció de recollir-lo i marxar a treballar però el paraigües ja no hi era.

Ostres, què raro! No m'ho podia creure! Què volia dir que no hi fos el paraigües? Què algú se l'havia agenciat? Què el pàrquing és un espai en el que només hi poden entrar els veïns! Què tenim lladres a la comunitat???

Em va fer tanta ràbia que no parava de donar-li voltes. Em va venir l'impuls de fer una nota que vaig penjar a l'ascensor i que deia el següent:

Jo ho havia d'intentar...
Què creieu que va passar?

Coratge i autenticitat

Començo l’any gairebé explicant com el vaig acabar. Porto una ratxa dolenta escrivint i se m’acumula tant la feina que al final se’m perd tot allò del que volia parlar, així que aprofito l’ocasió per a parlar del 29 de desembre i així començo a posar-me les piles per aquest 2018 i complir amb un dels  meus propòsits pel nou any:  Rodar el món i tornar al bloc, en diversos sentits de la frase.

El passat 29 de desembre com cada any (ja us en he parlat d’altres edicions) es va celebrar el Concert a Marata que lidera el nostre  flautista Claudi Arimany. En aquesta ocasió vam gaudir del “Clàssic metes jazz” que va incloure Tres duos amb acompanyament de piano de Fèlix Mendelssohn, Tres Àries de l’òpera “La Flauta Màgica” de Mozart, Rigoletto-Fantaisie de Verdi i una Suite per a flauta i Jazz piano Trio de Claude Bolling.

Escoltar tocar al Claudi Arimany i als seus amics és un luxe però escoltar i amarar-te de la cultura musical que té i que transmet explicant i presentant el que ha de tocar no té preu. Una altra cosa que no té desperdici d’aquests concerts és el “sermó” que en Josep Cardús ens fa entre la primera i segona part del mateix. I precisament per això en aquesta ocasió no volia fer protagonista al Claudi sinó al Josep Cardús que és al cap i a la fi l’ànima impulsora de tots aquests espectacles.

El Josep Cardús és el mossèn que està al capdavant de la parròquia de Marata des del 1957. Es una persona molt culta i gran amant de la terra i durant tots aquests anys ha estat un dinamitzador de la vida cultural del municipi que ha tingut molt de ressò també pels voltants. S’ha encarregat d’organitzar aquests  Concerts de Marata del 29 de desembre i altres els diumenges previs a l’hora de la missa, també ha organitzat  els Dijous Culturals i uns cicles de conferències de caràcter social: “Trobem-nos i parlem-ne”, s’ha implicat en moviments en defensa de l’entorn de Marata i sempre ha impregnat els seus actes d’un to pacífic, conciliador i de defensa de la historia i de la cultura catalana. Tot això li ha fet guanyar en el 2017  la Medalla d’Honor de les Franqueses, guardó proposat pel govern municipal que ha tingut el suport de tots els grups municipals.L’any passat la Sandy, que és l’amiga que sempre m’acompanya en aquesta festa, i jo no vam poder anar-hi per motius de salut.

L’any anterior ja havíem vist al mossèn delicat també, estava molt constipat i havia perdut força, això que els passa a la gent gran. I aquest any el vam trobar realment molt deteriorat. Ja s’ajudava d’un caminador per a desplaçar-se i va fer un discurs molt més curt de l’habitual. En veure’l així em va fer molta pena. I em vaig preguntar qui entomaria la seva tasca quan ell no pogués. Poc a poc, durant el descans, es va dirigir ell i el seu caminador al micro i ens va dirigir unes paraules encoratjant-nos a tots a llegir la literatura català i a conèixer la nostra història per poder valorar amb coneixement on som ara. Va tenir unes paraules pels qui son a l’exili o empresonats i va animar a tothom a no defallir en la causa. Aquest any que també per a ell ha estat intens com a bon català i catalanista que és als seus 88 anys i ens va fer fixar en que fins ara les iniciatives independentistes havien estat cosa de persones, causes individuals de personatges més o menys públics, però que en aquest 2017 la cosa havia canviat, que ara l’ independentisme ja era cosa del poble, d’un col·lectiu important i per tant ja no hi havia marxa enrere. I que no havíem d’abandonar la lluita, de forma pacífica i civilitzada com s’havia fet fins ara perquè el camí no seria fàcil, però s’estaven posant els fonaments necessaris per a poder-ho tirar endavant de veritat! Tota una lliçó de vida!!