divendres, 23 de setembre del 2011

Quina ràbia!

Ahir el cel estava espectacular, ple de línies blanques de diferents gruixos que havien deixat les esteles dels avions. Camins que creuaven un cel blau i lluminós. Una imatge que fa temps vull recollir en un post amb el seu corresponent missatge que ja tinc força madurat, però trec la càmera de fer fotos per a captar la imatge i: BATERIA ESGOTADA.

Quina ràbia fa això! Quan tens a un pam del nas aconseguir una imatge irrepetible, perquè aquestes coses són així, irrepetibles, i et falla una bateria et tiraries dels pèls. Però no s’hi pot fer gran cosa.

Però mira, és allò de que no hay mal que por bien no venga i se m’ha acudit fer un post precisament d’aquest moment de mala sort i que fan tanta ràbia i us faig una proposta:

A veure si em dieu cadascún dels qui llegiu això un parell de coses d’aquestes que et farien estirar dels cabells. Jo d’entrada us en dic tres:

- Tenir una imatge que no te preu davant dels ulls i en obrir la càmera trobar que s’ha esgotat la bateria. (aquesta ha de ser la primera de la llista ja que m’ha inspirat això)

- Anar més tard que mai i a sobre arribar corrents a l’estació i veure com el tren tanca les portes just davant teu i quedar-te a terra.

- Adonar-te just quan acabes de tancar la porta de casa que no has agafat les claus.

A veure qui la diu més grossa!

dimarts, 20 de setembre del 2011

Bodorrio

Aquest cap de setmana passat a tocat anar de casament.
Cada vegada m'agraden menys aquest tipus de festes. L'essència fa dies que està perduda. No em crec que ningú combregui, per més que es casin per l'església i que siguin catòlico-practicants, amb això de la unió per tota la vida. Els sermonets dels mossèns em posen histèrica perquè sembla que no viuen en el món en el que vivim els terrenals.
D'altra banda podria parlar molt i molt dels malbarataments que es porten a terme en aquestes celebracions. Els restaurants amb els corresponents menús s'han convertit en una tremenda cursa competitiva de a veure qui ho fa millor, qui tria un lloc més exòtic, qui contracta un aperitiu més espectacular i qui fa més detalls als convidats a l'hora de la sobretaula. Abans es donava el ram de novia a l'amiga o familiar que estés a punt de casar-se però ara es fan detalls per a tothom: per les mares, pels pares, per les avies i avis si n'hi ha, per algú que fa anys d'alguna cosa aquell dia, per una amiga/amic especial, per ....uff! és fa molt llarg, perds el fil del tema i esgota. I sobretot deu acabar de foradar la butxaca de qui paga la festa. Però tothom que pot (perquè ara corren temps difícils) passa per l'aro. Què trist!
Dissabte va ser una boda amb totes les de la llei, en un paratge increïble, Can Boix de Peramola, en ple prepirineu, amb un aperitiu original i de restauració amb disseny, un llamàntol de primer que no cabia al plat i un filet de vedella de segon amb una salsa de nom irrepetible però que et deixava sense alé, tot i tenir el pap ja molt ple, una brotxeta de fruita i sorbet per a refrescar una mica i un tros de pastís, no bo, bonísssssim. Barra lliure de  beguda fins a l'hora de tancament i després per a rematar la festa trobada en un pub d'un poble proper en el que et posaven una polsereta de "tot inclòs" on podies menjar (pastetes i entrepanets variats) i beure el que el cos pugués absorbir.
A l'hora que vaig retirar-me jo ja anaven de tort més de la mitat dels presents.
I en mig de tot això, encara que sembli increïble, sempre hi ha un racó per a la sorpresa. A l'hora del café ens van deixar un sobre fosc, tancat amb lacre, a la taula. En obrir-lo una tarja amb un missatge dels nuvis dient que els diners que habitualment es gasten en el detall de sobretaula a l'ONG Intermón-oxfram per la compra de uns quants lots de material didàctic. Oh, sorpresa! Quin detall! Què ben pensat! I tot i que ho vaig trobar i ho segueixo trobant fantàstic, en una lectura més profunda vaig arribar a la conclusió que carai amb les ONG, quin nivell de màrqueting gasten i com se les pensen... perquè la tarja venia editada amb el logo d'Intermón, no era iniciativa pura i dura dels nuvis.
Està clar que quan uns anem altres fa estona que en venen.
Em va semblar una gran contradicció tot plegat. Segueixo dient que després de tot els honra el gest, però sembla una mena d'impost revolucionari per a sentir-te menys culpable de tot el que has malgastat en la resta....
En fi, la festa va ser tot un èxit!

dimecres, 14 de setembre del 2011

De la llengua (3)


Ara, tal i com està l'actualitat en questió de llengua, immersió, bilingüisme i tot el fregat, potser em tocaria parlar-ne però només diré que espero poder seguir fent les classes en català a tots els meus alumnes. Ja em fot haver d'impartir castellà també en altres clases que no són la meva, però que hi farem. Jo estic per ensenyar el que calgui, tot el que pugui, per a fer del projectes de persona que tinc a les meves mans, uns éssers com cal, amb criteri per a poder ser justos i prendre el camí que millor els realitzi i que més pugui aportar a ells mateixos i a la resta de la societat. No vull perdre energies cridant pel català però no pararé de lluitar per ell, sense fer soroll i intentant aconseguir que l'estimin, no que l'odii ningú.

I del que volia parlar avui era d'una altra cosa.
Fa unes setmanes vaig anar a una actuació de Jotes Tortosines i altra música de les terres de l'Ebre. El show es deia OCU! a càrrec de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries. Vaig gaudir força de l'espectacle, que a part d'aportar una música interessant oferien un molt bon fin conductor amb un humor fresc i agradable que feia sentir-se a tothom còmode i relaxat.
En una de les presentacions de les seves cançons van fer la broma de les diferents maneres de parlar que tenim els catalans de més al nord, els de més al sud, el valencians, etc.
Deien:
Els uns diuen: quan vulguin que vinguin.
Els altres diuen: quan vulgon que vingon.
I encara uns altres diuen: quan vulguen que vinguen.

I si, si, tot i que ens faci somriure aquestes maneres de parlar que no són la nostra és així, però l'important és que ens entenem amb qualsevol vocal que hi posem i això no ha de ser mai motiu de conflicte sinó d'unió i riquesa.

divendres, 9 de setembre del 2011

Prendre decisions

Les pedres del camí no es mouen soles.
Cada vegada que entro al Bona nit i tapa't del Xexu veig una frase que hi té posada, que em fa ballar el cap:

Si vols fer alguna cosa, trobaràs el camí. Si no, trobaràs una excusa.
A vegades hem de prendre dures decisions a la vida, decisions que poden donar-li un gir de no se sap quants graus i que fan por.
Algú em va dir una vegada: si no ho vols fer, sempre trobaràs una excusa per no fer-ho. (Per això la frase em fa ballar el cap, em recorda aquell moment)
Quantes vegades he recordat aquella sentència i quantes vegades li he hagut de donar la raó, tot i que llavors no ho veia.
La por ens paralitza i ens esforcem en justificar el no donar el pas. Anem aguantant pensant que les coses canviaran, que es poden reconduir, buscant-li el positiu a la situació i fent que a la balança hi pesi més que el negatiu, però en realitat ens enganyem i seguim patint i aguantant el que no caldria.
Pit i collons! No n’hi ha una altra. I la decisió ha de ser nostra. Res no canvia si tu no canvies.
Sembla fàcil, eh?