dimarts, 20 de setembre del 2011

Bodorrio

Aquest cap de setmana passat a tocat anar de casament.
Cada vegada m'agraden menys aquest tipus de festes. L'essència fa dies que està perduda. No em crec que ningú combregui, per més que es casin per l'església i que siguin catòlico-practicants, amb això de la unió per tota la vida. Els sermonets dels mossèns em posen histèrica perquè sembla que no viuen en el món en el que vivim els terrenals.
D'altra banda podria parlar molt i molt dels malbarataments que es porten a terme en aquestes celebracions. Els restaurants amb els corresponents menús s'han convertit en una tremenda cursa competitiva de a veure qui ho fa millor, qui tria un lloc més exòtic, qui contracta un aperitiu més espectacular i qui fa més detalls als convidats a l'hora de la sobretaula. Abans es donava el ram de novia a l'amiga o familiar que estés a punt de casar-se però ara es fan detalls per a tothom: per les mares, pels pares, per les avies i avis si n'hi ha, per algú que fa anys d'alguna cosa aquell dia, per una amiga/amic especial, per ....uff! és fa molt llarg, perds el fil del tema i esgota. I sobretot deu acabar de foradar la butxaca de qui paga la festa. Però tothom que pot (perquè ara corren temps difícils) passa per l'aro. Què trist!
Dissabte va ser una boda amb totes les de la llei, en un paratge increïble, Can Boix de Peramola, en ple prepirineu, amb un aperitiu original i de restauració amb disseny, un llamàntol de primer que no cabia al plat i un filet de vedella de segon amb una salsa de nom irrepetible però que et deixava sense alé, tot i tenir el pap ja molt ple, una brotxeta de fruita i sorbet per a refrescar una mica i un tros de pastís, no bo, bonísssssim. Barra lliure de  beguda fins a l'hora de tancament i després per a rematar la festa trobada en un pub d'un poble proper en el que et posaven una polsereta de "tot inclòs" on podies menjar (pastetes i entrepanets variats) i beure el que el cos pugués absorbir.
A l'hora que vaig retirar-me jo ja anaven de tort més de la mitat dels presents.
I en mig de tot això, encara que sembli increïble, sempre hi ha un racó per a la sorpresa. A l'hora del café ens van deixar un sobre fosc, tancat amb lacre, a la taula. En obrir-lo una tarja amb un missatge dels nuvis dient que els diners que habitualment es gasten en el detall de sobretaula a l'ONG Intermón-oxfram per la compra de uns quants lots de material didàctic. Oh, sorpresa! Quin detall! Què ben pensat! I tot i que ho vaig trobar i ho segueixo trobant fantàstic, en una lectura més profunda vaig arribar a la conclusió que carai amb les ONG, quin nivell de màrqueting gasten i com se les pensen... perquè la tarja venia editada amb el logo d'Intermón, no era iniciativa pura i dura dels nuvis.
Està clar que quan uns anem altres fa estona que en venen.
Em va semblar una gran contradicció tot plegat. Segueixo dient que després de tot els honra el gest, però sembla una mena d'impost revolucionari per a sentir-te menys culpable de tot el que has malgastat en la resta....
En fi, la festa va ser tot un èxit!

3 comentaris:

  1. A mi aquests actes em posen els pèls de punta. Quin dispendi econòmic, quan se suposa que estem en plena crisi. I dic se suposa, perquè veient això, qualsevol ho dubta. I a mi ja em perdonaràs, però anar de tan sobrat, em fa la impressió de voler presumir, lluir-se davant de tothom. Ja ho sé que és un dia a la vida, que ha de ser el més feliç i que no t'estàs de res. Si després al cap d'un any es divorcien, com passa amb un alt percentatge de parelles, veuràs tu quina gràcia que haurà fet la festa aquesta.

    ResponElimina
  2. A mi també em fan una mandra molt gran aquestes festes! Per sort i toquem fusta fa molt temps que no me'n toca cap!

    ResponElimina
  3. Jo em lliure d'una que tinc per al dia 8 d'octubre!!!!!!!! Bieeeeeennnn!!! xDDDDDDDDDD

    ResponElimina