Els nens generosos

 

Als nens els agraden els regals. Quan vas a una festa d'aniversari veus que el de l'homenatge vigila a veure què porta el qui entra per la porta. Suposo que avui en dia el que més busquen és l'efecte sorpresa perquè com que la majoria ja tenen de tot poques coses del que els regales els apassionen massa i després de desembolicar el paquet allò ja va perdent importància.

Quina diferència amb altres temps!

La meva mare quan veu això només fa que dir: i abans que érem feliços, en els millors dels casos amb una nina de cartró que ens durava tota la infància si no es malmetia per accident!

Però sí, les coses han canviat molt, i algunes no per a bé. El valor que se li dona ara a les coses és tant eteri que fa pena i tot. Jo tinc serioses contradiccions internes amb aquest tema. No vull caure en el materialisme, però és l'únic que els agrada.

Però avui volia parlar de que als nens també els agrada molt regalar. En aquest sentit són generosos. Hi ha alumnes que els agrada fer-te content (no confondre amb fer la pilota). Si hi ha bon rotllo, el mestre forma part important de la seva vida i te'n volen fer partícip. Aquest any tinc un grup força maco i quan els dius que t'agrada una cosa s'il·lusionen i s'esmercen intentant satisfer-te. Si un dia a casa fan galetes amb els pares, al dia següent te'n porten 3 ó 4 perquè les tastis; si saben que t'agrada la xocolata, et porten de tant en tant un Ferrero i ara que comencen a sortir les flors et cullen floretes mentre venen a l'escola o et porten alguna rosa del jardí.

A principis d'abril vam començar el tema de les plantes i un dia va venir una nena i em va dir: tinc unes flors a casa meva que es veuen molt bé totes aquestes parts que em estudiat, en puc portar una?

I jo li vaig dir que i tant, que la mirariem tots i ho entendriem molt bé.

Al dia següent venia que no hi cabia i em va guarnir la taula amb una meravellosa peònia. No se qui va quedar més cofoia si la peònia amb la seva espectacularitat, la nena amb els ulls brillants de joia del seu present o jo amb aquella preciosa joia sobre la taula.

Trencar amb la parella 2.0

Demà és Sant Jordi i ha de ser més un dia de fer parelles que no de trencar-les i potser aquesta entrada no és prou dolça per l'ocasió però l'època dels dracs i els prínceps i les princeses està mooooolt superada.

El tema és que fa uns dies sentia per la ràdio una nova paraula, de fet un nou verb, que per cert no recordo quin era. Es tractava de l'acció per la qual quan tu trenques amb una parella vols fer desaparèixer el rastre de tot el que et lligava amb ella.

Abans quan tallaves amb una parella de la qual no en volies saber res més ni en pintura només havies de fer desaparèixer les fotografies d'aquella persona o les que hi sortíeu els dos. Aquest gest jo no l'he entès mai massa, perquè penso que encara que decideixis en un moment donat que amb aquella persona no hi vols tenir res més, el que hi ha hagut fins llavors ha existit i no cal voler esborrar res, hagi estat un error o no. I de fet, encara que desapareguin els vincles materials, els altres poden estar latents sempre.

Sempre he trobat molt absurd veure fotografies retallades enganxades en àlbums. Potser aconsegueix l'efecte contrari, sembla com si hagessis de donar explicacions de perquè justament aquella foto està tallada.

Però ara, com tot es penja en un fotimer de xarxes socials i tot navega en núvols per internet i demés resulta que és una feinada voler esborrar el rastre que va quedant a tot arreu. I per aquesta acció que abans no existia s'ha hagut de crear, obviament, un nom. 

Mentre intentava documentar-me una mica per a fer aquesta entrada m'he assabentat de les diferents eines i aplicacions, no sempre amb èxit assegurat, que hi ha per aquesta tasca i de les diferents empreses que es dediquen a aquesta labor quan tu no te'n pots acabar de sortit tot sol. Tota una feinada, ja us ho dic! 

Per tant, si ets dels qui després de trencar amb algú, en vol esborrar el rastre de la seva vida, més li val que no comenci a penjar fotos per aquí i per allà dels passos que va fent perquè és difícil controlar el descontrol. Aquestes coses se'ns solen escapar de les man.

L'altra opció és la de pensar dels errors se n'aprèn molt i que les experiències i el que portem a la nostra maleta és el que ens han portat fins on som, no?

 

...Que el sol faci el dia molt més llarg...

En dies grisos i ploraners com el d'avui se m'encongeix el cor i em torno de llàgrima fàcil. Avui, i no sé exactament per què, especialment.

Venia cap a casa i m'han començat a venir records, tristos la majoria. I dels alegres només en sentia melangia.

I algú m'ha vingut al cap. Avui, precisament avui. Com anyoro certs moments!

El paisatge era bonic, el Montseny a una banda i el Corredor per l'altra estaven coronats de núvols, com si algun menut hi hagués enganxat pigotets de cotofluix pels cims de les muntanyes i també per les valls. Però les llàgrimes m'ennuvolaven la vista.

Un mal dia. Massa humitat per tot arreu. 

Sort que algun altre dia tornarà a sortir el sol.

Sempre torna a sortir el sol.