dijous, 31 de desembre del 2009

Saldo final: +, sempre +.

Des d’aquí vull desitjar-vos a tots els lector d’aquestes cabòries mentals meves, fetes sovint més amb el cor que amb el cap, que deixeu córrer el 9 fins arribar al 10, amb suavitat, amb tranquil·litat però amb decisió perquè ha de ser millor i per això és bo no posar-hi barreres.

Buscant el bo i el dolent d’aquest any del qual ja poc ens queda, puc dir que com sempre hi ha hagut de tot: del dolent no me’n vull ni recordar, prou n’hi ha hagut amb haver-ho hagut de passar i d’entre el bo una de les coses que penso que hi ha és AIXÒ, aquest espai que em relaxa, que em motiva, que em roba el temps, que cada vegada m'agrada més i que em dóna només alegries. Per això vull transmetre des d'aquí els meus millors desitjos per a tots per a aquest nou any que ens acompanyarà almenys 365 dies més i que segurament no ens ho posarà fàcil, però som aquí per a poder amb tot. Ànims nois/@s i a gaudir-ne!!

ADÉU 2009!!!


Avui toca "despedida i cierre". Som a 31 de desembre i a partir del migdia ja estarem preparant el ritual del Cap d’Any: que si el cava fresquet, que si els raïms, que si posar-nos ben guapos, que si un bon sopar, etc.

Aquesta nit la passem amb uns amics de tota la vida des de fa ni sé quants anys.
Quan érem joves sopàvem cadascú a casa seva i quedàvem desprès dels raïms per anar a fer una ballaruga a algun local de la ciutat. Primer érem un grupet de “sueltos”, desprès enseguida ens vam anar aparellant, amb l’edat vam formalitzar les parelles (casant-nos gairebé tots) i cada vegada el grup s’anava fent més petit, uns es despenjaven per un motiu i uns altres per un altre. L’any que vam quedar només dues parelles vam decidir continuar amb la tradició i sortíem els quatre: quedàvem per anar a fer el sopar de cap d’any a algun lloc i desprès acabar movent l’esquelet que anava cobrint-se més i més de carn. El primer any que ja érem cinc vam decidir fer-ho a casa dels de la criatura. El següent any ja vam ser sis i ho vam fer a casa dels de la segona criatura... la vida!!! Ara, desprès de molts anys sóm sempre vuit i ben aviat començarem el compte enrere perquè el primer que ens va fer passar la nit a casa ja té 17 anys i aviat serà ell el que la voldrà passar fora...la vida!!!

Anem alternant, un any ho fem a casa seva i l’altra a casa nostra, des de fa 17 anys, que es diu aviat. Els amfitrions d’on aquell any toca es curren un sopar adient per l’ocasió, no hi falta de res, però el que sempre hi ha i que és imprescindible és l’acolliment, la calidesa i l’estima que mai ha deixat d’haver-hi entre nosaltres. Ni la distància ni el temps ha fet que això canviés. Ja no m’imagino un cap d’any sense ells. El domini de cromosomes Y no fa decaure la festa perquè la potència dels pocs X que som pot amb tot. Acabem d’arrodonir-ho fent cagar un tió molt particular en aquest dia que no és el que toca però que per nosaltres ÉS EL DIA. Sopem, brindem, ens desitgem un bon any, ens mengem els raïms, ens ennueguem cada any, riem una mica i ens desitgem el millor compartint aquest moment màgic que sempre ÉS NOSTRE.

Mercè, Eduard, Carles, Guillem, Manolo, Xavier, Marc: Gràcies per ser-hi i el millor de tot cor per a cadascun de vosaltres.

dimecres, 30 de desembre del 2009

QUE NO FLAUTI DE RES

Ahir era 29 de desembre, aniversari d’en Claudi Arimany i com és habitual, aquest flautista de casa nostra, té la gentilesa de celebrar un concert amb amics per tots els qui el volen o poden anar-lo a escoltar. Em vagi millor o pitjor la veritat és que intento arreglar-m’ho per a no perdrem mai aquest concert.

El d’ahir portava el títol “QUE NO FLAUTI DE RES” i com a subtítol indicava: Concert de la “Orden de los Caballeros del Traverso” i altres flautistes convidats.

Els Caballeros del Traverso són un grup de flautistes professionals creat l’any 2008 amb la filosofia de reunir-se periòdicament per debatre temes relacionats amb la flauta en un ambient distès, on es valora l’amistat, es conreuen les bones formes i s’interpreta música per a flauta. La seu social dels Caballeros de Traverso es troba a Peñaranda, poble medieval on el Palau dels comtes d’Avellaneda és el principal escenari dels concerts oferts pels Caballeros de Traverso.
Els Caballeros del Traverso han creat la primera Ordre de Cavalleria del món dedicada a la flauta. Els nomenaments dels Caballeros es realitzen a la torre de l’Homenatge del castell de Peñaranda. Claudi Arimany ostenta el càrrec de Gran Mestre i per tant és l’encarregat de nombrar els nous membres de l’Ordre.

Tot i aquesta magnificència que envolta a aquests personatges, ahir bona part d’ells eren a Santa Maria de Marata per homenatjar el seu Gran Mestre en el dia del seu aniversari i no oblidem que per fer-nos gaudir també a tots del seu art i domini del món de la flauta.

Vam veure tot tipus de flautes, algunes que no havia vist mai encara, però de totes elles en sortien amb una elegant facilitat les notes i els ritmes dels sàviament triats temes del mestres consagrats de la música clàssica.

Simplement és pot dir que va ser GENIAL. Amb aquesta paraula es pot resumir tot. S’obria el programa amb l’Obertura de “La Flauta Màgica” Kv 622 de Mozart, seguint amb el concert en La Major Op. 15 de Bodin de Boismotier, Concert per a 4 flautes i orquestra de flautes en Re menor Op.3 de Vivaldi. I una segona part amb peces per a flauta de Mozart i els germans Doppler. Van fer bisos fins acabar el repertori de bisos i van finalitzar amb nadales clàssiques que posaven la cirereta a la fenomenal actuació.


La veritat és que cada any l’espai es fa més petit. Tots els racons estaven plens. Hi havia gent assegura al passadís de la nau central i a terra, davant de l’altar. Hi havia racons des d’on no es podia veure als músics, només escoltar-los. I clar, la música és per escoltar-la però també és un espectacle poder gaudir amb la vista de com amb el suau però lleuger ball de dits s’aconsegueix produir tot el cromatisme de sons que aquests “cavallers” saben treure d’aquests “tubs amb forats i botons”.


La meva admiració a tots ells, als quals la seva senzillesa els fa encara més grans. Gràcies, moltes gràcies.


Us deixo un link on els podeu escoltar encara que la gravació no sigui indicativa de la seva qualitat en directe.

dimarts, 22 de desembre del 2009

L'ofici de viure bé

Dissabte 19 de desembre, vaig assistir a la presentació que el Gaspar Hernández va fer al grup dels Amics de l’ofici de viure, del seu llibre recent publicat L’ofici de viure bé.
El seu discurs va ser impecable i la coherència que transpira del tot admirable.
Tot i que jo li havia fet una crítica negativa del seu darrer llibre, El silenci, en signar-me el nou em va escriure: Desitjo que t’agradi (aquest sí).
Em va sorprendre que recordés el detall enmig de tants i tants missatges de felicitació com ha rebut pel mateix i em va encantar la demostració que em va fer d’haver-s’ho pres amb tanta elegància.
Definitivament em va fer treure el barret.
Vam riure i vam disfrutar el moment.
Gràcies Gaspar, un llarg camí d’èxits.

Vuelve a casa vuelve, por Navidad!!!

L’amic invisible,... vuelve a casa vuelve, por Navidad.
A tot arreu sembla ser que s’ha de passar per l’aro de l’amic invisible. A l’escola es fa amic invisible a cada classe amb els nens, entre els profes del cicle i també s’havia proposat entre tot el claustre. A l’ institut també fan l’amic invisible, i a l’acadèmia d’anglès i a l’escola de música, i a l’equip de futbol i al curs de macramé i al de puntes de coixí... aquest any he sentit fins i tot que una amiga organitzava l’enemic invisible. El colmo ja!!! N’havia sentit forces variants però aquesta ha sigut novetat del 2009. Es tractava de regalar al qui et toqués el que mai regalaries a un amic. Que m’expliquin a mi els valors que transmetem amb aquest joc pro consum poc ètic i totalment irresponsable. I això que són temps de crisis.
Es sol posar un preu orientatiu pel regal, de manera que tothom regali coses més o menys equiparables, però com hi ha de tot, sempre trobem el qui es passa per dalt, anant de generós i deixant malament a la resta, o el rata de torn, que passa amb qualsevol rampoina. I a l’altre costat també sempre hi ha el que rep un regal que sembla increïble s’hagi pogut adquirir segons les condicions pactades o el pobre que li toca ballar amb la més lletja i que en aquest cas li toca allò que li fa inclús vergonya obrir. Qui no s’ha emportat una gran decepció en obrir un regal d’amic invisible, justament aquell any que ell hi havia posat tanta il·lusió i que s’havia esmerat en un regal per un altre, i va i a ell, el pitjor.
Quan es juga entre adults, crec que això no es tant greu perquè en definitiva tenim recursos per aguantar cops d’aquesta índole, però aquest joc entre escolars el trobo gairebé cruel i sobretot perillós. Més quan els mestres no s’encarreguen de posar normes i es converteix merament en un sorteig de nens que fan regals a uns altres nens sense saber qui t’ho ha de regalar a tu. Jo n’he vist plorar a més d’un tristament decepcionat pel “regal” que ha rebut. És clar que així és la vida, però no se si cal forçar-ho amb aquestes situacions.
Frivolitzant una mica diré que això de l’amic invisible ha estat el paradís de les botigues batejades abans com les dels 20 duros i ara com les dels xinesos. No diré que es van inventar ells el joc perquè jo ja hi jugava abans de que apareguessin aquests magatzems de la cutrez . Tot i que quan jo hi jugava es tractava de fer nosaltres el regal, es currava una un missatge cada dia amb un mínim de gràcia, etc. etc. i finalment es tractava de fer alguna manualitat mona amb molt d’afecte per qui ho havia de rebre. Ara ni s’envien missatges ni es curren res. Es fa un regal el dia que s’ha establert i a vegades es converteix en un intercanvi de cromos. Que poses 3€ de preu tope, doncs 3 paquets de cromos a euro el paquet i es queden tan amples.
Ja va sent hora de plantar cara a aquesta tonteria institucionalitzada!!!

diumenge, 13 de desembre del 2009

13-D

Avui hem de fer onejar l'estelada (13 de desembre del 2009)


Avui, ja 19 de desembre de 2009:
El passat diumenge es va portar a terme la consulta sobre la independència a 167 municipis catalans. Essent com era aquesta, una consulta no vinculant, dels resultats obtinguts se n’ha fet més que mai, un milió de lectures. Jo no entraré en cap valoració política al respecte perquè a mi la política no m’ha interessat mai i tal com ho fan tots, cada vegada m’interessa menys. Però el que si vull dir és que hi ha comentaris que han sortit aquests dies a la llum, que m’han fet donar-li bastantes voltes al tema.
La primera cosa a destacar i en la que tothom ha estat d’acord és en el comportament cívic, ordenat, coherent, solidari i respectuós, que hem demostrat tenir els catalans, i si m’apures, els independentistes, en tota la posta en escena d’aquest aconteixement, fet del que ens podem sentir força orgullosos i amb el que hem donat una lliçó a molts, encara que no ho vulguin reconèixer.
Una segona cosa és que hi ha tant de ressentiment amb aquest tema que a vegades en encega i ens fa dir barbaritats. Ni tot el que hi ha fora és dolent ni tot el que tenim a casa és una meravella. Som un país, i em refereixo naturalment a Catalunya, que tenim la nostra cultura pròpia, la nostra història i la nostra llengua i recursos suficient per a poder tirar endavant amb el nostre propi govern i els nostres propis medis i per això lluitem per aconseguir aquest dret a l’autodeterminació i això, no entenc per què, cou molt a segons qui i fan mans i mànigues perquè no ho puguem fer. No sé que és el que tenen ells que creuen els atorga el dret d’obligar-nos a pensar com ells pensen i a estar enganxats a un altre territori que no ens interessa, que no volem, i que no sentim com a nostre ni ens hi identifiquem en res.
Es tracta de sentiment. No és fàcil explicar-ho, perquè el qui no ho comparteix és que ni tan sols ho entén. Mireu si és complicat d’explicar que a vegades no ens hi entenem en aquest tema ni amb els de casa. Jo no em sento espanyola. Els meus documents d’identitat ho diuen i jo sembla que m’ho he de creure, però no ho sento. La bandera espanyola no em fa ni fred ni calor, no em fa sentir res. La veig, la conec i la respecto, però no la sento com a res meu. En canvi la senyera si que em fa vibrar, i no em digueu que us expliqui perquè, no ho sabria fer, però és així. I Catalunya és la pàtria del meu cor, com diu la cançó de “L’emigrant” i també ho sento així i m’identifico amb tot i la defensaria a capa i a espasa i m’enorgulleixo de ser-ne tant quan sóc aquí com quan vaig a l’estranger. I quan l’estranger és Espanya em sento agredida en moltes ocasions, sense entendre-ho massa, perquè no els agradem però no ens volen deixar marxar. Com s’entén això? És qüestió de gelosia? És enveja? És ràbia? És ignorància? Què és?

dissabte, 12 de desembre del 2009

FINESTRES II











Unes ens mostren el glamour, altres la sencillesa, altres el caliu i la tendresa, altres el que un dia van ser i han anat a menys... n'hi ha una que en ampliar-la es pot veure el qui hi ha al darrere.
Totes són ulls, totes són mirades. Totes poden ser mirades de fora cap endins i de totes pots imaginar la mirada de dins cap a enfora. Quina triaries per mirar de fora cap endins i quina per mirar de dins cap enfora?

(Fotos fetes a Viladrau, Octubre 2009)


dilluns, 7 de desembre del 2009

Mercat medieval de Vic



Des de fa uns anys s’han posat especialment “de moda” les festes, fires i mercats medievals. Són molts els pobles que s’han apuntat a aquesta “moda” i alguns realment amb molt èxit, però de tots els que he visitat, sens dubte s’emporta la palma el Mercat Medieval de Vic on vaig estar ahir.
Vic durant l’època medieval va ser un important centre de poder tant polític com religiós. La repoblació i la reconstrucció del centre episcopal van donar el caràcter definitiu a la ciutat que configuren avui un marc impressionant a dita festa.
Els carrers estrets, torts i costeruts constitueixen un patrimoni arquitectònic fàcils d’ambientar i l’estupenda caracterització de tots els qui participen de la festa: artesans, botiguers, animadors,... fan que la visita es converteixi en una experiència molt agradable i interessant.
Es impressionant la quantitat de gent que es belluga per l’entramat de carrers de Vic però en cap moment es fa un passeig agobiant.
L’oferta pel públic és variada, atractiva i rica tant en quantitat com en qualitat. Parades d’artesania, perfums, sabons, herbes aromàtiques i espècies, manualitats de tota mena, joguines d’època, repliques d’armes i escuts y diferents parades de menjars com formatges, embotits, coques i dolços, cuit tot en autèntics forns de llenya i barbacoes de dimensions “medievals”.
També es pot gaudir de diferents demostracions dels vells oficis: ferrers, armers, ceramistes, mags, joglars i animadors de carrer,...
Entremig de tot això hi ha també alguns racons emblemàtics: tir d’arc, l’arbre dels desitjos, atraccions amb tracció humana pels més petits i alguna que altra actuació de personatges caracteritzats de l’època.

En resum, visita MOLT, MOLT, MOLT recomanable per a petits (sempre acompanyats, of course) i grans. Segur que hi trobaràs unes quantes coses del teu interès. Tu només has de portar roba d’abric, calçat còmode i una cartera ben plena. El demés tot ho posen ells.

dissabte, 5 de desembre del 2009

Pont de la Puríssima

Per molts avui comença un bonic pont per disfrutar. El conegut Pont de la Puríssima que amb facilitat és converteix en un aqüeducte . Encara recordo altres temps quan esperava amb candeletes aquestes dates, per marxar fora, per desconnectar, per veure món, per fer una bon parèntesis i preparar el Nadal, però ara precisament per a mi és un dur cap de setmana, sense sortida familiar i ple de feina, i a més una feina no gaire agradable: fer informes. Es redueix a això. Aquest és el cap de setmana per excel·lència de posar notes, passar ítems, valorar graelles, corregir les últimes proves i introduir números i més números en el programa que ens “facilita” la redacció dels informes dels nostres alumnes.

Una vegada em va dir una persona que jutjar era el més difícil que hi havia. Quan ets jove a vegades aquestes reflexions et sonen a discurs moralista però l’experiència t’ajuda a matisar moltes coses i a vegades a donar la raó a aquells que un dia et parlaven aconsellant-te. I ara li he de donar la raó. El posar notes és una mena de veredicte i necessita un judici previ amb una sèrie de coses que has de valorar: els exàmens, els exercicis, el treball de classe, l’actitud... Si vols ser just i objectiu és a vegades molt complicat tot això. Cada personeta té al darrere moltes coses que a vegades sabem, i altres vegades no, i sovint hem de tenir les circumstàncies en compte perquè com va dir Ortega i Gasset, cadascú és ell i les seves circumstàncies. Què fas amb aquell nen que l’estomaquen a casa quan porta un insuficient si realment no arriba de cap manera als mínims? Què fas amb aquell que saps que li costa moltíssim però que s’ha esforçat molt i que si l’acabes suspenent aconseguiràs que es desmotivi i semblarà que no has valorat el seu esforç tot i que encara li falta molt per superar la barrera del cinc? Què fas amb aquell que ha estat malalt gran part del trimestre i que te un expedient brillant però que en aquesta ocasió, ha baixat un esglaó en totes les assignatures perquè realment no ha pogut fer ni les feines ni moltes coses, tot i que ho ha intentat? Què fas simplement amb aquell que saps que ho sap però que ha tingut mala sort en les probes i ha fallat allò més bàsic per una mala interpretació en aquell moment, i d’altra banda és l’única proba objectiva que tu tens per a valorar?

Jo em reconec dura amb els alumnes. Dura però justa al màxim. Dura en exigència perquè m’agrada fer-los treballar, m’agrada que desenvolupin estratègies, que siguin capaços de resoldre els problemes extrets de la realitat amb el que aprenem a classe i a la vegada fer-ho de manera que disfrutin. Però a vegades em sento sola en aquesta labor. Hi ha companys que es limiten a fer les feines que tenen al llibre i les corregeixen amb els solucionari que ja et faciliten inclús les editorials. D’exàmens també es limiten a posar els que ja hi ha preparats i que siguin fàcils de corregir i fàcils de resoldre per tots els nens, així la gran majoria aproven i els pares no protesten. I jo encara m’entesto en arreglar això i a enfrontar-me amb ells perquè treballin i facin treballar als seus alumnes. El màxim que aconsegueixo és que alguns em diguin que tinc raó, però amb ella em quedo, perquè ells no modifiquen cap altra cosa.

En aquesta societat que “diu”, però no se si “creu”, que s’ha de potenciar la cultura de l’esforç gairebé tots segueixen funcionant amb la llei del mínim esforç. I és clar, després passa el que passa. Arribem a la societat adulta i trobem els comportaments que fan possible casos com el del meu amic Millet (no m’ho trec del cap) que ha robat un grapat de millons d’euros, que encara que les auditories revelessin algunes coses fosques, ningú durant molts anys ha rascat més a fons, que tothom aprovava els comptes i signava els papers que els posaven davant sense llegir-se’ls i que ara tenen la barra de buscar excuses que fan posar els pels de punta de veure la gran quantitat d’incompetents i poca professionalitat que prima en els despatxos dels dirigents, siguin polítics, siguin industrials, gent de la cultura, dels negocis, dels organismes públics o dels privats... Els llestos roben i enganyen. Els que ho han de controlar i vigilar ni controlen ni vigilen i si ho fan no s’adonen gaire del que hi ha. Els següents en la cadena, encara que els anteriors hagin vist alguna cosa i ho deixin escrit, no ho llegeixen i tampoc ho veuen i vinga fer grossa la pilota, vinga creure’s les mentides i vestir-les de daurat perquè enlluernin al qui les mira... L’únic que li han fet al Millet és retirar-li la creu de Sant Jordi (bé, ell encara disposa de la peça a casa seva, el que passa que ara ja té només el valor d’un tros de metall que ha perdut l’honorabilitat que altre temps duia impregnada). Sembla com si algú hagués llegit el meu blog.

Bé, no vull dispersar-me més. El que m’espera aquest cap de setmana ja em fa desbarrar... però del que no em convencerà ningú és de les poques ganes que hi ha de treballar i de la poca ambició a millorar.

Ningú diu que sigui fàcil, però recordeu allò de que els ideals són com les estrelles, encara que no s’hi pugui arribar han de guiar el nostre camí.

diumenge, 8 de novembre del 2009

MAGHISTÈRIQUES!!!

Aprofitant aquest cap de setmana inspirador deixo que flueixi la vena i afegeixo un altra entrada, aquesta en homenatge a les meves col·legues mestres, companyes de carrera i des de fa 22 anys amigues. Solem fer un parell de trobades a l’any i una sempre ha estat pels vols de Nadal, però com que cada vegada ens és més difícil que sigui en aquestes dates aquest any ho hem avançat una mica i així feina feta no fa destorb. I com que cap trobada amb entitat es fa fora de la taula, anem espaiant també les fartaneres que sinó a festes ja no t’hi cap ni una oliva.
En fi, al que anàvem.
Vam començar sent alguns més.
Els nois, minoritaris en aquest sector, els vam convidar a retirar-se aviat perquè amb ells davant no podíem arribar al nivell de confidències que necessitàvem i de fet amb ells no era igual.
Algunes d’elles van caure del núvol pel seu propi pes, com fan totes les coses.
I així que ara som 6, les autèntiques, les fidels, les estupendes, les millors!!! Cada una de les 6 representem un tipus de dona molt diferent. És curiós com ens avenim tot i les nostres marcades diferències. Deu ser perquè entre nosaltres hi ha teixida una xarxa de magnetismes que fa que les sis punxes de l’estrella es mantinguin en equilibri.
Primer quedàvem per fer soparets, a vegades soles i a vegades amb les parelles. Quan quedàvem soles, els vespres se’ns feien curts. Quan vam tenir criatures vam començar a muntar jornades familiars, trobades al camp o excursions a la muntanya. I finalment com què el que necessitàvem eren moments de desconnexió del nostre dia a dia vam dedicar-nos el que ens mereixíem: retirs de pau. Però tot això era clar que no ho podíem fer amb un simple soparet i es va instaurar la sortida de cap de setmana de dones. Buscàvem un lloc més o menys idíl·lic, a una distància assequible, que ens permetés la màxima comoditat i confort i el màxim temps de plaer traduït en bona companyia, descans, desconnexió, bons àpats, caminadetes, pau, calma, quietud, xerrar i riure, riure i xerrar, menjar, beure, fumar... gairebé de tot. Ens donava per a parlar de tot, de la feina, de la família, dels pares, dels fills, de les parelles, dels amics, de la cuina i del llit, d’amor i només de sexe, de cultura i d’esport, de vacances, DE TOT. Eren unes trobades terapèutiques, tornàvem renovades, amb més energia, amb la motxilla plena de consells d’amiga, amb les penes del cor de les preocupacions de cada una alleugerades per haver-les compartit, amb molt bon rotllo. També hi ha hagut algun moment de no tant bon rotllo, les coses que fa la convivència, és clar. I de fet no ens hem atrevit mai a fer trobades de més de dos dies, que podrien fer saltar espurnes. De tot s’ha de trobar la mida justa i la nostra és la de màxim cap de setmana. És com els taps de rosca, si gires fins al final, sense forçar, ajusten perfectament i aconsegueixen l’objectiu, però si el fas girar massa fas malbé la rosca i ja no hi ha marxa enrere.
Ara ens trobem en un moment especial. La que no sordeja té el colesterol pels núvols, passant pels mals d’ossos, de genolls, espatlles i cervicals. Les cartes del restaurant cada vegada les hem d’allunyar més per poder-les llegir i ja comencem a anar amb alguna pastilleta al bolso. Els colors dels cabells han anat variant en funció dels tints que cadascuna tria per anar tapant els cabells blancs que totes en menor o major escala podem lluir. I encara no ens expliquem les entrades a quiròfan, però tot arribarà.
Amb tot i això, l’esperit el continuem tenint JOVE. I sinó mireu, la propera trobada la volem fer de cap de setmana que inclogui: 1er dia. Bicicletada per alguna via verda, 2n dia (per a recompondre’ns) visita a centre lúdic i termal. A què també us hi apuntaríeu? Llàstima que no pugui ser.
Reines, va per vosaltres, per l’Esther “Manlleu” (Bé!), per la Kukkona (Bé!), per la Maria (Bé!), per les Neussss (Bé i bé!!) i per mi, que carai (Bé!). Per totes, que encara que histèriques, també som màgiques!!!

Qui em despentinarà avui?

El vent bufava molt fort. Des del llit sentia com xiulava i va decidir no llevar-se i fer el mandra una estona més. Allà estava bé, calentona i abraçada per aquella manta pesant que tant li agradava i que feia anys li havia regalat la mare. FiuuuuuuuuuuuuUUUUUUUUUUUuuuuuuu. FiuuuuUUUUUUUuuuuuuuuuUUUUUUUUUUUUuuuuuuuu. No suportava el vent. Sort que no l’havia agafat fora de casa. Només el xiulet ja la posava nerviosa. El sentir-lo a la cara la molestava molt i no diguem el caminar lluitant contra ell....
Acaronada per la roba del llit va començar a deixar volar la imaginació. Uff, quins pensament li venien en aquells moments! Tant de bo el vent bufés dins el seu caparró i es pogués emportar alguna cosa.
De cop i volta el soroll d’una branca trencada la va fer aixecar i mirar per la finestra. Quin terrabastall!
- M’ho prendre amb calma – es va dir.
Va anar a la cuina, es va preparar un bon cafè amb llet i amb la tassa a la mà va anar cap a la finestra a contemplar el panorama. Les branques dels arbres del carrer ballaven al compàs de la música que el senyor vent dictava. Les floretes dels testos dels balcons es veien amenaçades de ser arrencades cap a un costat o cap a l’altre. El molinet de colors del nen del veí del costat girava i girava sense parar. Al terra dels carrers no hi havia quedat cap fulla, tot i que era la tardor. L’ambient era net i clar. El cel blau pur. El sol no tenia obstacles per a brillar amb tot el seu “poderio”.
El paisatge del fons semblava un altre. El tel que sovint hi havia quan miraves lluny havia desaparegut i aquest vent, que tan poc li agradava, havia canviat el fons de l’escenari ara totalment nítid i esplendorós.
Mira, ja ho diuen: “No hay mal que por bien no venga”
Recolzada al llindar de la finestra amb la tassa a la mà va fer un glop del líquid calent que la va reconfortar. Es va veure reflectida en el vidre i es va adonar que encara ni s’havia rentat la cara ni s’havia pentinat.
Va fer un sospir i va anar al lavabo a arreglar-se, tot i que havia decidit que ningú la despentinaria avui, ni el vent tampoc.

divendres, 6 de novembre del 2009

Els divendres, enigmarius tendres

M’ha fet gràcia sentir avui al matí la presentació d’aquesta secció que a vegades comentàvem i que sempre em recorda a tu, sobretot avui que feia poques hores ens havíem vist, desprès d’any i mig de no fer-ho . Doncs mira, aquest post te’l dedico, al cap i a la fi formes part de la meva xarxa constel·lar. I sé que sabràs donar-te per al·ludit.
Gràcies per la vetllada. Sempre és un plaer el compartir amb tu una estona i l’intercanviar experiències, encara que ara ja siguin tant diferents, però per això no menys interessants. És clar que ahir el protagonista va ser un altre tema, donades les circumstàncies actuals del motiu que ens va fer conèixer. I no sé si va ser perquè aquest tema tocava o pel temps que feia que gairebé no sabíem res l’un de l’altre i a vegades costa, però no vam ni entrar en el terreny personal. Queda pendent per la propera que espero que sigui això, més propera.
Ahir et vaig comentar el pitjor moment que havia viscut al teu costat, al sopar del desembre del 2006, en la que estàvem asseguts en dos tamborets a la barra del bareto del qual ni recordo el nom, i vaig sentir a cau d’orella una distància d’anys llum entre tu i jo. Ahir curiosament es va repetir exactament la mateixa situació a Cal Boadas, no sé si en vas ser conscient, però afortunadament el sentiment era un altre.
Ja fa temps que els 100 km o els que siguin no són distància i espero que mai més ho siguin els dos pams. Tot i que penso que la distància si que ajuda a l’oblit confio en que sapiguem gestionar-ho per trencar el tòpic.
Una molt forta abraçada

dijous, 22 d’octubre del 2009

AMIGUES



D’entre tots els pps que corren per la xarxa plens de xorrades (que si cadenes, que si acudits, que si fotos idíl·liques, que si curiositats varies i un milió d’etcèteres) en vaig llegir un que deia que les xerrades d’amigues s’havien d’anar cultivant perquè eren terapèutiques.

Efectivament, igual que un rellotge parat te raó dues vegades al dia, sempre hi ha alguna cosa aprofitable entre tot el que corre en els power points. Una d’aquestes coses és el que això de les tertúlies entre amigues són terapèutiques.

Si, si, les dones tenim aquesta necessitat vital de garlar i garlar i ens deixa com a noves. Intentem canviar el món, o més ben dit, arreglar-lo, cosa que com està ben demostrat no és gens fàcil, però per intentar-ho... Total mal no en fem a ningú, en tot cas l’únic que perjudiquem és el descans del veïns de la casa de l’amfitriona, però us puc assegurar que tot el “innocent” mal (si és que tractant-se de nosaltres, hi ha alguna cosa innocent) que puguem causar queda en nimietat al costat del benefici que se n’obté: un grup de dones felices, contentes, relaxades, amb l’ego més en el seu lloc que mai i que es poden estalviar la pastilla pel mal de cap i per la depre. Què més voleu?

Divendres passat vam tenir una de les nostres trobades. El nexe en comú era TMI, tot i que cada vegada que ens trobem qualsevol grup d’amics amb aquest nexe, ja som més ex que no pas una altra cosa. Com diu sempre l’Anouk el millor de TMI ha estat sens dubte la gent. Alguna cosa hi deu haver quan encara ens continuem trobant, diferents grups de gent i en diferents àmbits i sempre amb aquest nexe que n’ha creat d’altres que sobrepassen la relació purament professional.


Doncs bé, al que anàvem, ens vam retrobar desprès de temps per fer un soparet. El menú era el de menys. Ho vam solucionar amb dues pizzes gegants d’entrega a domicili. Però riure vam riure amb ganes. Confidències, unes quantes. Posar-nos al dia era el primer tema del rigorós ordre del dia. Compartir les alegries i les penes. Alimentar el caliu que ens uneix i que no defalleix. Recordar vells moments, inevitable en cada trobada. Il·lusionar-nos per la propera ocasió.


Un petó molt fort a totes, amigues meves, i que puguem continuar compartint aventures per sempre més.

dimarts, 20 d’octubre del 2009

FINESTRES

Sempre m’han agradat les finestres. Primer les fotografiava, desprès les vaig pintar. Ara ni les fotografio ni les pinto però em segueixen agradant. Són com els ulls de cada casa. Són com el mirall de l’anima de qui hi viu a dins. No us heu parat a pensar-ho mai?
Quan viatges veus diferents tipus de finestres dels quins tenim aquí i, és clar, és que la gent també és diferent i és diferent el clima i la manera de fer les coses i això es veu en les finestres. Els nòrdics no tenen persianes, tenen cortinetes de ganxet i flors, moltes vegades per dintre del vidre, en una represa que solen tenir a les finestres per dins. Què cucos ells! Grans finestres i sense tapar res, oberts a l’exterior, en primer lloc suposo que per poder capturar tota la poca llum que tenen i l’altra raó potser és que no tenen res a amagar. Si ens fixem en com eren les “finestres” en les construccions de l’edat mitjana ens adonem que eren petites, estretes. Una funció d'aquestes petites obertures era la de protecció, com menys obertures menys facilitats d’entrada per l’enemic, però també menys oberts al món, a les idees noves, a l’aire fresc, al progrés...
De les finestres en podem fer dues lectures bàsiques: una el que representen vistes des de fora, és a dir, el com cadascú veu en una finestra des de fora, el com és estèticament i el que deixa veure de dins; l’altra el que representen des de dins cap a fora, el que veus sent a dins d’un edifici quan mires per la finestra cap a fora.

L’estètica de la finestra forma part de l’actitud que prenem davant la vida. Si tenim les finestres obertes vol dir que no tenim por, que ens agrada la llum, l’aire renovat, que deixem entrar la vida, que estem oberts al món. Les finestres que tenen persianes o porticons i que sempre estan gairebé tancats, veient el món només a través de les escletxes que tenen... vol dir que no som clars, que ens volem amagar però alhora tafanejar el que passa a fora sense que ens vegin, som introvertits, una mica falsos, desconfiats o tímids. I entre una postura i l’altra tota una gama de postures, del negre al blanc es sol passar per uns quants grisos. Ara trieu i remeneu i digueu quina finestra més us agrada.

diumenge, 18 d’octubre del 2009

La tardor

En un parell de dies hem patit un canvi espectacular. Finalment sembla ser que ha arribat la tardor, més enllà de la data que està establerta al calendari. Jo ja estava cansada de la calor i dels mosquits. I ara ja amb la temperatura que toca tot es posarà al seu lloc.
Els dies es fan més curs i els tons daurats transformen el paisatge que s’organitza amb una saviesa ancestral per tal d’afrontar l’hivern.
Època d’aparent descans. Estació dels fruits de l’abundància, de la trobada al voltant de la llar de foc. El preludi de l’hivern. És el temps de reconstruir el nostre món a través del descans, la quietud, la introspecció, l’abstracció, la recapitulació, la tornada a nosaltres mateixos.
L’arbre confia les llavors a la intimitat de la terra amb l’ajuda del vent, dels ocells, d’altres animals que fan la funció de sembraboscos.
Combina introspecció i creixement. La tardor és una època complicada i clarament dual. En Josep Pla deia que és l’estació de les bones olors. Jo diria que és la dels bons colors. Per una part inspira pau i serenor i per una altra nostàlgia i tristor. És una època dura per molta gent, és l’època de les depressions.
L’Alex Rovira diu que la metàfora de la tardor ens pot explicar moltes coses.
Igual que els arbres es despullen de les seves fulles nosaltres hauríem de ser també capaços de despullar-nos, de tant en quant, d’allò que som, sinó no podrem mai esdevenir allò que estem cridats a ser.
I això d’alguna manera vol dir que si ens resistim al canvi no podem créixer, no ens podem transformar. Si en una situació de crisi o de canvi som capaços de tenir crítica i criteri podrem esdevenir quelcom nou o diferent.
Hem de ser capaços de despullar-se d’allò que tens, ja que no es tracta de tenir, sinó d’aconseguir ser.
Amics, retrobeu-se amb vosaltres mateixos sense por i deixeu caure les fulles per renovar el cicle i reconduir els camins que s’allunyen d’allò que ens fa feliços. Poca broma !!!

La bodega

M’agrada preguntar sempre a les persones que vaig coneixent quin és el seu llibre preferit. Penso que les lectures que et marquen diuen molt d’un. No puc dir res més al respecte d’aquesta teoria perquè no l’he desenvolupat prou i he de dir que sovint em passa que m’emporto sorpreses inesperades de les lectures recomanades per la gent, però clar, som casos curiosos tots plegats i amaguem un món interior moltes vegades difícil de preveure.
Amb tot això volia introduir el fet que una vegada un bon amic em va recomanar la lectura de “El Médico” de Noah Gordon. Per aquella època ni havia sentit aquest autor però, com que em fiava molt del que em deia, enseguida vaig fer-me amb el llibre i el vaig llegir. Em va agradar tant! Va ser fantàstic! Crec que és el millor llibre que he llegit. Desprès vaig llegir “Chamán” que també em va agradar molt. I ara m’acabo de llegir “La bodega” que hauria d’haver estat “El celler” però bé...
Em torno a treure el barret.
Com m’agrada la sensibilitat amb la que tracta els personatges, el respectuós que és amb els sentiments, inclús quan aquests són d’odi o de ràbia. Et transportes fàcilment a l’època narrada i en veus les imatges com si ja en fessis la pel·lícula. I a més a més aquesta obra és la més propera a mi, ja que narra una història de pagesos a les terres catalanes, història recent que podria ser dels meus propis avantpassats.
Molt recomanable.

diumenge, 11 d’octubre del 2009

Calent (C) Amarg (A) Fort (F) Express (E)

Una de les addiccions que pateixo és el cafè. No puc passar sense el líquid negre que defineixo perfectament amb les quatre paraules que es comencen per les lletres que composen el seu nom: Calent, Amarg, Fort, Express..... Uhmmmmmm!! Quin plaer!!! Em ve l’aroma al nas i el gust a la boca.
Quan em vaig quedar embarassada per primer cop vaig començar a agafar-li un fàstic que no podia ni ensumar l’olor de la cafetera de la veïna quan pujava pel celobert. Vaig regalar els paquets que tenia a casa i vaig haver de treure de la cuina la cafetera elèctrica que hi tenia. Només veure alguna cosa relacionada m’agafaven les nàusees. Al cap d’uns mesos d’haver tingut la criatura ja tornava a disfrutar del líquid element. Desprès de tres anys al notar un altre cop aquells símptomes vaig saber que tornava a estar embarassada sense fer-me cap prova. Efectivament. Ni prova de la granota ni analítica de res, jo passava la prova del cafè.
Però ara com que el tema dels embarassos ja està tancat i barrat disfruto cada tassa que em vec. Tot i que cada tassa és diferent. No sempre et surt igual encara que sembla que tot es fa igual. Jo, com a bona cafetera que sóc, necessito el meu ritual i tinc les meves manies al respecte. Que si la cafetera, que si la tassa, que si el meu lloc al sofà per prendre-me’l, i ha de ser aquell i no un altre, etc.
És el meu moment. És el remat d’un bon àpat. I a vegades ha estat un bon àpat i aquest moment l’espatlla o ajuda a fer-lo més gran. És el punt final d’un bon relat. És el petó final d’un film romàntic. És la posta de sol d’una jornada encantadora. És la intimitat i també és la companyia. És l’excusa per veure a algú. És l’alegria dels sentits. És el primer bon dia, el confort de mitja tarda, la cirereta del pastís, el contrapunt d’un mos dolç, és energia, és una carícia, una injecció d’ànims, un record, tot un món.
Qui vol fer un cafè amb mi?

divendres, 2 d’octubre del 2009

El tercer

En la nostra cultura ens han ensenyat que les parelles són cosa de dos. Però el món de la parella no és ben bé una ciència exacta i aquestes parelles de dos en molts casos no són exactament de dos, sinó que moltes vegades algun tercer apareix de cop removent moltes coses i això pot donar lloc a una variada i complicada diversitat de situacions.
Està clar que cada cas és un món, ja que de fet ho som cada persona. Però centrem-nos en el tercer. Perquè apareix un tercer? És una mica com allò de l’ou i la gallina. Apareix perquè en la parella alguna cosa falla o comença a fallar precisament desprès de l’aparició d’aquest tercer? En una xerrada a la que vaig assistir sobre el tema de les constel·lacions familiars (gran tema aquest!!!) van preguntar que quin lloc ocupa en una parella i la seva constel·lació una infidelitat. La resposta de l’expert va ser: “A vegades un tercer pot salvar la relació i altres pot ajudar a que es trenqui. És molt important el lloc d’un tercer per recol·locar els altres dos al seu lloc.”
Però la cosa és força complicada. Hi ha relacions que es gasten, la màgia s’acaba, el projecte comú perd tota la força i costa tirar endavant. Sovint sap greu enfonsar tot el que ha costat molt construir i es va aguantant la situació, però desenganyem-nos, això és el suïcidi de la felicitat. Cal valentia per prendre decisions i no sempre es té aquesta valentia o a vegades les situacions són complicades i s’opta per aguantar abans de canviar. Res et garanteix que els canvis serveixin per a millorar i ens acollim a allò de que “más vale malo conocido que bueno por conocer “. I a més a més hi ha moltes pors. Fins i tot he llegit no fa gaire una recomanació a tenir present: “No busques lo que no debes, porque puedes encontrar lo que no quieres” (J. Bucay)
Arribats a aquest punt però, res no canvia si tu no canvies. I si decideixes resignar-te has de somiar de tant en tant, escapar de la quotidianitat i volar d’alguna manera vivint les fantasies que no pots experimentar en la teva vida real. La ment és poderosa i pot anar vivint una vida paral·lela amb qui vols i de la manera que vols. La ment t’ allibera de les cadenes que t’oprimeixen en la teva realitat. I això no és en realitat una altra mena d’infidelitat?
He viscut algunes separacions de gent propera en els últims temps. Han sigut valents, han donat el pas i cap d’ells es penedeix d’haver-ho fet. Però també tinc diversos amics que estan en l’altra situació. Fa temps que no estan bé però han decidit quedar-s’hi i només somiar. I en aquests casos sempre hi ha un tercer que pul·lula per allà. Cap a on decantarà la balança?

dilluns, 28 de setembre del 2009

QUINA VERGONYA!!!!

Cada dia que passa surt més merda del patètic cas del Millet i el Palau de la Música Catalana que ha hagut de ser tristament notícia, dia rere dia, pel robatori a cop de bitllets de 500€ posats en llocs que no tocava de l’expresident del Patronat de la Fundació d’aquesta entitat. Vaja una colla de pocavergonyes tots els implicats!!! I de tota la junta directiva no en disculpo a cap. No sé si sabien o no sabien i si en participaven o no. A aquestes alçades ja no sé que creure, però el que em sembla escandalós és que vagin d’un a un cada dia a la ràdio a intentar treure-li ferro a l’assumpte i no sàpiguen que contestar quan en Fuentes el hi pregunta que si no es llegies els papers que signaven o qui si no es miraven les auditories que els presentaven que ja deien que s’havien detectat irregularitats en els números. Senyors, que la responsabilitat no es delega, només es delega la feina, ni si són patrons del Palau ni si són escombriaires del mercat. Si només un de tots els patrons hagués mirant algun paper amb una mica d’atenció, bé, mirat i llegit, és clar, això hauria sortit ja fa temps. Però no, van passant els anys i la pilota anant-se fent grossa i el lladre anant robant, sense cap mena d’escrúpols, inclús de les donacions pels tubs de l’orgue pel qual havien fet petites aportacions la gent de “a pie”. Em quedo bocabadada davant de tanta descaradura i sento vergonya aliena.
I a aquest personatge li van donar la creu de Sant Jordi!!!
QUE LI PRENGUIN, QUE PASSSI VERGONYA, QUE L’ENFONSIN.
No es retiren les medalles als esportistes que donen positiu en les analítiques del dòping? Doncs que li prenguin a aquest delinqüent la medalla de Sant Jordi que un dia se li va donar i que no pugui lluir-la un pit que no té cor a dintre. I que esborrin el seu nom de qualsevol lloc que pugui tacar la imatge d’una institució con el Palau.

dijous, 17 de setembre del 2009

"¿A qué huelen las nubes?"

Es curiós com en ple segle XXI encara hi ha persones, independentment del nivell sociocultural, del sexe i d’altres diverses variants, que no coneixen el correcte ús del sabó i del desodorant.
A vegades em pregunto si són conscients del desagradable que resulta estar al seu costat. I és també curiós que la seva mala olor corporal et faci sentir vergonya aliena (traducció literal del castellà). Inclús a vegades m’agafa la dèria de pensar que igual que ells sembla que no noten la mala olor que fan i que deixen per on passen, perquè desgraciadament van deixant rastre, potser jo també en faig i no me n’adono. Si fos així, m’agradaria que algú m’ho digués per poder-hi posar remei.

He viscut diverses anècdotes en aquest sentit al llarg dels anys, des d’una companya de feina que aromatitzava el despatx on treballàvem, ja des de primera hora del matí, i a la que la que tenia més morro del grup li va dir i es va solucionar el problema, fins a la més recent, que quan passaves per algun espai de l’edifici on també treballàvem juntes sabies per on havia passat i per on no per l’aroma que hi havia en cada racó.
Pots entendre que un obrer, que treballa dur i sua molt, pugui desprendre un cert aroma desagradable producte de tot l’anterior, però no és tant fàcil entendre que això passi en persones que treballen en oficines, amb persones que tenen un càrrec en una empresa, en persones que inclús es permeten el luxe de portar vestit i corbata, i en persones que tenen un benestar que els permet tenir aigua corrent a casa i un pot de gel a la dutxa.

Es trist que recordis a aquestes persones precisament per aquest desagradable detall.
I és que el record dels sentits és implacable.
Les olors marquem molts records. Les bones i les dolentes. Les olors evoquen moments importants de la teva vida.
Tinc un record molt present de l’olor de la cuina de la casa de l’àvia, de les sopes de pa amb sofregit de tomàquet, del pa torrat al foc de terra... L’olor de la terra mullada per la pluja en els dies d’estiu i l’olor a farigola quan passeges pel bosc; l’olor del bosc a l’estiu i l’olor dels bosc a la tardor, que no fan la mateixa flaira, l’olor de llenya cremada pels carrers dels pobles a l’hivern; l’olor del mar; l’olor d’alcanfor a la roba dels armaris; l’olor de gessamí a Osuna (Sevilla); l’olor d’encens de les esglésies, l’olor de la colònia del primer noi amb qui vaig ballar (Brando), l’olor d’altres colònies d’homes amb encant, l’olor dels meus fills quan eren bebés, l’olor de l’escola, olor a fusta del llapis, a goma d’esborrar, a nens repentinats i clenxats amb el cabell moll de Nenuco...
“¿A qué huelen las nubes?” No era una qüestió tan banal aquesta.

No som conscients de l’important que és el poder ensumar les olors. De fet tots hem experimentat alguna pèrdua temporal d’aquest sentit quan hem estat molt constipats i hem pogut comprovar que no és igual, que res té gust i que sembla que ens falta alguna cosa. I en canvi, a vegades hem de tapar-nos el nas per no haver d’ensumar allò que ens provoca nàusees (no puc aguantar l’olor que deixen al seu pas el camions de les escombraries ni les deixalles dels mercats i recordo amb especial fàstic, tot i el seu encant, els curtidors de Fez).

dissabte, 12 de setembre del 2009

11 de setembre de 2009

Com cada 11 de setembre, ahir vam anar a plantar una senyera en algun punt de la Baronia de Rialp. Aquest any vam buscar el punt més alt del municipi, el Cogulló, a 1355m. Sobre de les runes de l’antiga església de Sant Quiri. La vista des d’allà és magnífica. Des de dalt encara vam poder veure el cim del castell de Taravall on hi onejava la que havíem plantat l’any passat. Quina il·lusió!!! Des d’allà es podia veure també tota la vall d’Isona, la serra del Montsec, el serrat de Castilla i la Serra de Boumort, espectacular panorama.
En acabar d’esmorzar a dalt i fer les fotos de rigor vam agafar els 4x4 i vam recórrer la propietat de Cerdanyés fins arribar a la masia que encara conserven tal i com era quan funcionava a ple rendiment i les cases del mitgers. La construcció data de 1861. No té aigua ni llum. Les dependències no han canviat d’aspecte: a la cuina una pica de pedra, els fogons de llenya amb les típiques rajoles vermelles que s’hi posaven i uns quants prestatges plens de pots i tupins; al costat, el foc a terra, amb un banc a cada banda per fer-hi vida al voltant, els tres peus per coure les sopes o fregir un tall de cansalada; per les necessitats, la comuna, és a dir, una fusta amb un forat que va a parar directament a l’exterior. La resta d’espai de la primera planta es reparteix en les habitacions i el menjador. A la planta de dalt les golfes, i a la de baix, la quadra pels animals, un celler, el rebost i una sala per les màquines de moldre farina i oli. A l’exterior, a uns metres, una bassa d’aigua, la pròpia capella i un petit cementiri. Vaja, que hi havia de tot!
Vam preparar el menjar i vam dinar allà els 20 que érem aquest any. Mentre dinàvem es van explicar diverses històries “d’aquella època”, de quan es vivia a la casa.





Sembla mentida que en tant pocs anys la vida hagi canviat tant. L’amo de la casa hi va néixer i hi va créixer i explicava com s’ho feien en el seu dia a dia: històries de la postguerra, les visites dels maquis, els jocs de la canalla, la convivència dins la casa de diverses generacions, la producció i l’autosubsistència, “l’anar a estudi”... històries que jo ja he sentit dels meus avis i dels meus pares, i algunes coses que inclús jo de molt petita havia vist i que en pocs anys van començar a desaparèixer i ara ja no en queda res, només el record...
Les generacions que ara pugen no veuran res d’això ja i no se ni si ho podran entendre de tant que ha canviat tot. De fet i com a anècdota, als meus alumnes els costa de creure que abans la gent no tingués telèfon a casa i que la televisió fos en blanc i negre o que ni tant sols hi hagués famílies que no en tenien. Déu meu, dolça innocència!!! ! Qui no havia trucat, quan anaves al poble, des d’alguna centraleta mentre l’Hortènsia de torn escoltava tot el que deies o s’havia passat les tardes veien Bonanza (y en castellano, claro) amb aquell Michael Landon en tons de gris!
Quants records!

dimarts, 8 de setembre del 2009

MILLENNIUM

Avui he baixat a Barcelona amb el tren. Les tres persones que s’han assegut en el meu compartiment lleguen algun llibre del Larsson. Uff, quina passada!!! Realment ha estat una cosa això del Millennium que és per a comentar. Aquest estiu a la platja o a la piscina tothom anava amb un dels tres totxos. I jo, és clar, no podia ser menys.
He de confessar que no m’agrada caure en aquests corrents de fer les coses perquè es posen de moda, però al final van ser tantes les persones (i sobretot de les que considero amb bon criteri) que m’ho van recomanar que vaig optar per intentar-ho.

Ja m’he llegit “Els homes que no estimaven les dones” i “La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina” i he d’admetre que enganxen, tot i les 700 pag. per volum. El tercer ja no el podré llegir ara perquè se m’ha acabat el temps lliure i hauré de dedicar el poc que tindré a altres herbes, però de moment ja el tinc a casa i també caurà.
Tot un fenòmen!!!

dimarts, 1 de setembre del 2009

DEJA VU


Avui ha començat el curs 2009-2010. Els nens no vindran fins el dia 14 però els mestres ja hem començat a posar-nos les piles, encara que molts no s’ho creguin. Estic contenta perquè m’ha tocat el mateix grup que l’any passat i tot i que donen molta feina ja ens coneixem i podrem aprofitar-ho bé.
Curiosament aquest any l’escola fa el seu 25 aniversari. I em tocarà organitzar-hi alguna cosa. Un altre 25è aniversari a preparar (¡Qué tiempos aquellos, em refereixo al 25è aniversari de Temoinsa!)!!! Tot i que en mons diametralment oposats em toca viure situacions repetides. Quines coses!!!
El començament de curs és dur. Canvies d’equip de cicle i canvies de paral·lels que és amb qui has de treballar i coordinar el dia a dia durant tot el curs. Aquest any em toca treballar amb algú que encara no ha vingut a l’escola i que no coneixem i això no m’acaba d’agradar perquè ves a saber de quin peu calça. Em fa por allò que diuen i que aplica aquí que “más vale malo conocido que bueno por conocer”. Es tracta de portar el timó de tres naus amb una tripulació completament diferent i que s’han de fer arribar al mateix temps a port, però amb recursos limitats, cada nau amb unes determinades peces defectuoses, sense repostos, i que al final han d’arribar amb les mateixes i òptimes condicions. Això és difícil, no ens enganyem, i depend de qui tinguis al costat és impossible. Però tinguem fé. Adidas diu que Impossible is nothing. Farem cas d’això, de moment. O del que diu l’Obama: Yes, we can!”

divendres, 21 d’agost del 2009

Escapadeta a Bilbao



Feia temps que volia passar-me per aquesta ciutat i sense saber-ho vam estar-hi en plena "semana grande", un fiestón ! Es clar que no gaudeix tant de la festa un turista com un local, no hi ha color, però l'alegria als carrers era palesa. Només hi havia estat de pas i es pot dir que no coneixia Bilbao però em va agradar molt: Un casc antic molt interessant i un eixample molt ben cuidat. La gent força maca. El poteo imprescindible (Taberna Taurina, Carrer Ledesma i altres del casco viejo, que diuen ells), la bona cuina també (Café Iruña). El Guggenheim impressionant. Així com impressionant va ser que m'hi vaig trobar a l'entrada a una ex-companya de feina que feia 10 anys que no veia. Què petit és el món!!!