divendres, 27 de desembre del 2013

La cara oculta del Nadal

Aquestes festes em fan viure un còctel d'emocions. 
Els meus propis sentiments han anat canviat durant la meva vida. Hi ha hagut èpoques en que el nadal m'ha semblat bonic i altres en que m'ha semblat cruel.
Intento mirar la situació des d'una posició objectiva i tot i que li veig una llavor de fraternitat, de pau i de solidaritat en paral·lel s'aixeca la cara fosca de l'ésser humà que ho corromp tot i sura l'egoisme, el consumisme, la vanitat i el malbaratament.
Cap any com aquest he viscut el nerviosisme que algunes persones passen aquests dies, justament perquè sembla que tothom ha de ser més feliç i justament ells no poden ser-ho. Persones amb situacions delicades: nens amb pares separats o sense contacte, persones que han perdut ser molt estimats, situacions dramàtiques de salut, famílies amb recursos zero...
Per molt que pintem els vidres amb cotó simulant els nadals nevats, per molt que vulguem creure en la màgia del Pare Noel i per moltes copes de cava i rajoles de torró que posem damunt la taula, hi ha ferides que no podem contrarestar.
Cap any com aquest he viscut de tant a prop el sentiment de que ja queda poc de tenir a taula a tots els que encara hi havia aquest any. Perquè malgrat que hi eren, ja no hi era l'alegria i la vitalitat de temps passats. I tot i que és llei de vida i que una ja se'n va fent a la idea, el dolor es sent venir.
Dies de reflexió en una societat que a vegades no ho posa fàcil. Dies d'incomprensió per a alguns en veure's embolcallats en situacions que no han buscat. Dol de molts innocents. I això se suposa que aquests dies no ha de passar...
No se si vaig tard però vull, en la mesura del possible, que tinguem tots moments de pau, encara que només sigui per poder entendre una mica més el que és incomprensible i per fer-nos una mica menys de mala sang i pensar que hem de tenir esperança en que tot pugui millorar mica a mica.

dimecres, 11 de desembre del 2013

11.12.13

Ja sabeu que a mi m'agraden els números. I avui ens trobem amb una data d'aquestes que semblen un joc.
A més avui és el tercer aniversari d'una cita entranyable i que em fa gràcia citar. 
Xerradeta davant el mar
I avui també pot ser un bon dia per a passar comptes d'un any que no se si per acabar en 13 o perquè els astres estaven alineats de mala manera però no ha deixat gaire bon gust de boca. Hi ha hagut canvis que no m'han aportat gaire de positiu, més aviat al contrari. I en general el transit pel 2013 ha estat lluny de ser un camí de flors i violes. Ni la salut, ni la família, ni la feina han estat per a fer una festa. Tot es va portant de la millor manera, quin remei, però si passa ràpid millor que millor. Així que creuo els dits perquè el pitjor hagi ja passat i deixo el regust agre de tot això aparcat per a quedar-me, només, amb el record dolç que el 11 de desembre porta implícit.
  

dissabte, 30 de novembre del 2013

No cal anar massa lluny per descobrir perles

Amb aquest fred sembla que no toca parlar de vacances d'estiu, però ja he explicat que tinc un gap pendent d'omplir i posaré aquí la falca.
Roques de Benet
Aquest estiu vaig anar a conèixer la zona de Els Ports. No havia coincidit mai res que m'hi fes acostar, tot i que n'havia sentit parlar força bé. La parada i fonda va ser entre Horta de Sant Joan i Arnes, de camping en un bungalow de fusta. El paisatge matinal que ens donava el bon dia era la imatge de les Roques de Benet.  I d'allà partíem a descobrir aquell racó de món: pel matí excursioneta que portava inclòs el bany en alguna de les diverses modalitats que el terreny ofereix: "olles", assuts, tolls, ... i per la tarda un beure en algun dels pobles del voltant. Una zona amb molts i diferents encants que la fan digna de recomanació.

Els tolls dels Estrets
Dos dels tolls
Les Olles del Baubo són unes depressións dels terreny que queden cobertes d'aigua del riu Canaletes quan travessa uns bancs de roca formant espectaculars engorjats juntament amb les basses d'aigua que queden a diferent nivell.
L'Assut de Lledó és una mena de llac artificial format per una paret que fa de presa al riu Algars.
L'excursió que es pot fer per la senda de Els Estrets és d'una gran bellesa. El riu obre pas a un bonic congost de roca conglomerada amb cingles a la dreta i a l'esquerra, i a la llera s'hi formen diferents piscines naturals, (a aquestes els hi diuen tolls) amb una aigua totalment cristal·lina que malgrat a la temperatura que es troba (gelada) no pots evitar el capbussar-t'hi. Un dels tolls té nom propi, el Toll Blau pel color espectacular que reflexa la seva aigua. 
En la senda que circula paral·lela al riu i els seus tolls es troba la Mola dels Viarnets, on està prohibida l'escalada per la presència de voltors. Força interessant aquesta "presència".
Una altra capbussada espectacular és la que es pot fer en el Toll de Vidre, racó d'una bellesa exquisita, d'aquells que et fan pensar que la natura és un espectacle. Sense paraules, gaudiu de les imatges.

Toll de vidre
Toll de vidre





dijous, 28 de novembre del 2013

La tencologia, amiga o enemiga?

A vegades la tecnologia em posa dels nervis. Caiem en fer-nos dependents de cada nou aparell que incorporem a la nostra vida. I a més, sovint ens sentim totalment impotents davant les moltes ocasions en les que ens abandonen i ens deixen de funcionar tal i com nosaltres necessitaríem.

Després de l'estiu vaig tenir un problema amb la càmera fotogràfica de manera que no podia buidar les 1000 fotos que tenia a la tarja. Les veia amb el visor de la càmera però no les podia descarregar a l'ordinador ni amb el cable ni des de la targeta, ni les podia veure a la TV, ni en cap dels ordinadors en els que ho havia provat. Avui l'he portat a l'escola perquè m'ho mirés un profe que té força idea de “maquinetes”. L'hem endollat i passava el que em venia passant a mi fins ara. Però de cop, només ha sigut agafar-la ell, sense tocar-hi res, i l'ordinador ha començat a fer una acció que no feia les altres ocasions i s'ha solucionat el problema. Manda huevos! El noi diu que no li ha fet res i realment temps de fer gaire cosa no ha tingut, perquè només ha sigut agafar-la i posar-se a “pensar”. Li he dit: “Què has tocat? Alguna cosa has hagut de tocar!” I em contesta: “No he tocat res, t'ho juro. Sempre us dic que a mi la tecnologia sempre em bufa a favor.”
Com és possible? És que no m'ho puc creure. Me n'alegro perquè el problema se m'ha solucionat, però d'una banda m'indigna quedar com una ignorant i de l'altra, aquesta sensació d'estar sempre al servei de la sort, em posa nerviosa.
En fí, ara ja us podré passar algunes entrades que tenia pendents des del mes d'agost pq no podia accedir a les meves estupendes fotos amb les que les volia il·lustrar.
De moment us presento el meu roser que fa roses de dos colors en la mateixa branca. Val un imperi el meu roser! O no?


dijous, 21 de novembre del 2013

Cançons al celobert

Quan era petita recordo que sempre hi ha via alguna veina que cantava a casa seva. Pel pati se sentía. La meva mare també ho feia. El que en deien la cobla espanyola o "canción moderna" .També se sentien pel pati les converses que les veines tenien entre elles mentre penjaven la roba, remenaven la cassola o senzillament es cridaven per a dir-se quatre coses del dia a dia. L'excusa de la roba era molt recurrent:
 "-Juanitaaaaa !
- Que?
- Que voy a tender, pon la cortina!"
I tot era començar. Però hi havia comunicació, vida a les cases, alegria a les comunitats.

L'altre dia vaig adonar-me del temps que fa que no sento cantar. Ara ja no canta ningú. I això que diu que qui canta el seu mal espanta. Però és que ara els mals són tant grossos que no hi ha música capaç d'espantar-los.
I tampoc val allò de que ara tots estem més enfeinats, perquè hi ha més gent a l'atur que en els temps dels que parlo. Però hem perdut l'alegria, hem perdut aquells sans costums, tots anem més a la nostra i la comunicació es limita a enviar whatsaps d'un costat a un altre. I els celoberts? Encara n'hi ha de celoberts? A veure si serà que l'arquitectura ens ha canviat la vida!

diumenge, 17 de novembre del 2013

PLOU


El meu cel avui és gris. El dia també.
Fa fred i tot em sembla trist.
En mig d'aquest monotó m'ha aparegut una imatge preciosa i una cançó que s'escau a l'entorn.
Ho comparteixo amb vosaltres.


(Gràcies Marta D.)

diumenge, 10 de novembre del 2013

Magnífica natura!

L'espectacle que la natura ofereix sovint és tant magnífic que et fa sentir petit . No és la primera vegada que al pujar per una muntanya, de cop i volta, al fer un revol, et trobes davant d'un espectacle. Espectacle en forma de paisatge que et deixa impressionat per la seva bellesa, festival de natura al 100%, joc de colors i formes que de forma inesperada et fan obrir la boca per agafar aire i gaudir del lloc i del moment.
Segurament les imatges no faran justícia al sentiment que explico però són les que l'altre dia passejant pels Cingles de Bertí van fer-, sentir orgullosa de ser allà, orgullosa de poder gaudir d'aquestes petites joies que la natura ens regala.


dijous, 24 d’octubre del 2013

Home, sweet home!

Sempre he sentit a dir que com a casa no hi ha res. I efectivament és així, però també hi ha matissos. Perquè, què volem dir exactament quan diem casa? I la família?
Passa també, com a mínim a mí, que a vegades la família et satura i el que vols realment és arribar a casa, tancar la porta i oblidar-te del món. Treure't les sabates i la roba, estar el que es diu "tirat" i no veure ni sentir a ningú. Això és pau! I llavors casa teva és això, el teu cau, sense res ni ningú, sense haver de donar explicacions, ...
Una imatge val més de mil paraules i aquesta és la que m'ha inspirat i que ho diu tot.
 

dijous, 17 d’octubre del 2013

De les velles i belles amistats. Part II.

Però la nit era llarga i ja que m'havia desplaçat al costat del mar havia aprofitat per quedar amb una amiga amb qui feia molt temps teniem pendent també un encontre. Amb ella sempre és tot una explosió. Unes rises que ens donen uns moments impagables. Plorar també hem plorat juntes, però d'això ja molt temps. Ara ens en riem del passat, hem madurat situacions, hem equilibrat les passions, hem aconseguit tornar a una situació de necessitats ben cobertes i això dona la seva pau. Amb tot no ens cansem de parlar de projectes, de somnis, de futur. Com deia en Miquel Martí i Pol, tot està per fer i tot és possible. 
Ens vam posar tíbies en un vegetarià. La carn no la vam tastar, però lletjos al vi tampoc vam fer-ne gaires. Ni als bunyols de xocolata que van posar la cirereta al sopar tampoc. 
I entre copa i copa vam arreglar el món, el nostre món proper clar, a més és difícil aspirar. Ella era funcionaria d'un ajuntament. Va demanar una excedència per treballar en una ONG durant un temps i quan va tornar no només havia perdut el lloc de treball sinó que havien suspés la seva plaça. Però clar, a part de no tenir clar encara la total legalitat del tema, resulta que havien hagut d'inventar-se un nou lloc de treball, perfil a mida d'un bon amic d'algun dels capos. Transparència vaja. Movent-se amb estil dins aquest món de merda va tenir sort de contactar amb algú que coneixia dins l'ajuntament, una persona que estava a punt de jubilar-se d'un lloc al que ella podia accedir per titulació. Va moure els fils que tocàven i va estar molt al tanto pq una nova jugada d'amiguisme estava a punt de sortir a la llum i al final, lluitadora com és ella, va aconseguir que es fes justícia i torna a ocupar una plaça a l'administració que ja havia guanyat amb els seus mèrits i sense padrins. 
Quina vergonya que encara passin aquestes coses.
Ara que ja té aquest flanco cobert ha començat una altra lluita silenciosa. Carregar-se a tots els ineptes que corren per aquella casa, sou dels quals paguem tots. 
Em va dir que aquest esperit de lluita li havia ensenyat jo. Quina floreta! Jo no n'era concient però en qualsevol cas estic orgullosa de la meva pupila.
Jo aquest any també tinc la meva lluita iniciada. Derrotar als ineptes, xupacàrrecs irresponsables i molts altres qualificatius. No vull formar part del ramat de conformistes que estan esperant només l'hora de plegar per tancar la paradeta. La meva missió és una altra. No serà un camí planer, però espero no defallir.

diumenge, 13 d’octubre del 2013

De les velles i belles amistats. Part I.

Divendres vaig tenir una profitosa tarda amb dues retrobades amb amics que feia temps no veia.
Jo sóc d'anar regant el jardí per a mantenir-lo fent goig, ja crec que ho he comentat alguna vegada. I de tant en tant cal agafar l'aixador i cavar una mica per remoure la terra i afegir-hi abono si cal, que impregni el terreny, que enriqueixi el sòl, que reviscoli el que hi ha sembrat...
I divendres va tocar jardineria, en viu i en directe.
Per la tarda va ser amb en FT, una excel·lent persona que vaig conèixer fa molts anys ja, quan treballava a la selva (el món de l'empresa). Era un comercial que em venia a vendre els serveis de l'empresa en la que treballava ell i precisament el que el va ajudar a vendre'm el producte va ser el seu particular perfil comercial, gens agressiu i força sincer. Aquests van ser els valors que em van convèncer i els que em van ajudar en tots els tractes que vam tenir al llarg dels anys en el marc del món laboral en el que ens tocava jugar. 
A dies d'ara la pel·lícula ha canviat molt per a tots dos. Cap dels dos té la feina que tenia i tots dos hem hagut de lluitar per a guanyar-nos les garrofes. I lluitar contra una cosa encara més difícil, precisament contra la crisis de valors que hi ha en la societat.
Ahir en parlàvem. No sé on anirem a parar. Estem ajudant a crear una societat cada vegada més a la mida de la situació que tenim ara, però la situació que tenim ara no és la desitjable es miri per on es miri. El que hauriem de fer és intentar crear i lluitar per tenir espectatives per poder sortir dels cercles viciosos en els que estem immersos i no baixar el nivell en valors i preceptes que garanteixin una coherència en les ganes per a superar obstacles i millorar el que tenim. Hauriem de fer que aquesta societat líquida que se'ns escapa de les mans agafés algun to de solidificació perquè no se pas què tindrem per agafar-nos-hi. 
Passejant vora el mar, a la caiguda de la tarda, amb una mica de fred perquè de cop li va donar ahir al dia per a refrescar, vam anar a petar a un bar de gitanos a fer un café, de fet en Peret era en una altra taula, i jo ni m'hi vaig fixar en el lloc, la companyia i les reflexions era l'únic que m'importava. Quan ja marxavem i em vaig adonar de tot això em vaig recordar d'un dia en un tal Coimbra...a uns quants quilòmetres i de reflexions amb una altra persona encantadora...és ben bé que les situacions es repeteixen.
FT, no defalleixis, no deixis de ser tu, ets un pou de cultura, la teva sensibilitat i la teva bondat et fan grans i la sort... què està fent amb tu la sort? Segur que quan menys t'ho esperis fa un gir i torna. Tot i que no se li pot dir sort al haver-se treballat de valent el camí.
Ja veus que he escrit sobre la nostra tarda, com tu molt bé vas insinuar i jo va semblar que ni t'havia escoltat, eh?
Una abraçada molt forta. I molta, molta sort.

divendres, 13 de setembre del 2013

Què asseguren les companyies asseguradores?

Ahir, després del meu primer dia d'escola amb els nens, arribo a casa i em trobo el passadís ple d'aigua. Primer vaig pensar que els meus fills havien vessat alguna cosa perquè només havia vist una part però quan començo a mirar d'on sortia tot allò veig que venia de la meva habitació i que l'aigua sortia per sota la porta. Obro ràpidament la porta i m'ho trobo tot entollat. Quin salt al cor! Perquè quan dic tot, vull dir tot el que tenia precisament ahir al terra de la meva habitació: un munt de caixes de cartro plenes de papers algunes i de roba unes altres, un munt d'arxivadors amb documents que estaven al terra de forma provisional perquè haviem estat movent estanteries.....
Us podeu imaginar com se'm va posar el cos?
Però entre unes coses i unes altres i el xoc nerviós no donava amb la clau de pas de l'aigua. I se m'acut trucar a la companyia d'assegurances perque m'enviin un operari. 
Després de superar la primera barrera de criba del robot i havent aguantat frases com aquestes: 
- Els nostres operadors en aquests moments estan ocupats, sisplau mantinguis a l'espera.
- Si vol ser atés en català premi el 1,......
- Si la seva trucada és per  notificar un sinistre premi el 4,....

Arribem al  colofó:
- Hola bona tarda!...

Per fi podria explicar a algú que em podia donar una solució, no? Doncs no.
L'operadora, després d'escoltar la meva versió ràpida del que passava, pq tenia el raig encara sortint, em fa saber que el que em passa no m'entra en l'assegurança.
"porque no es una tuberia de la pared, es el mecanismo interno de la cisterna y eso no queda reflejado en lo que uds, tienen contratado"
I jo ja fora de mi li contesto: Me pregunto para qué sirven los seguros si cada vez que llamo para pedir ayuda sore algo me contestan que eso no entra."
I encara te la barra de dir-me que és que no es llegeixen bé les clàusules.
Seràn poca vergonyes!


dijous, 12 de setembre del 2013

Curs 2013-2014

Ha començat el curs! 
Tot i que per nosaltres el curs comença el primer dilluns de setembre algunes vegades amb nova destinació, amb nous companys i amb nou sistema de treball, com ha estat el meu cas en aquesta ocasió, el veritable curs comença quan els nens arriben a les aules. O sigui, avui.
Un munt d'espectatives per part dels menuts que et miren intrigats a veure de quin peu calçaràs, un munt d'esperances per part dels pares per tal de que siguis un bon tutor pels seus fills i un munt d'objectius a assolit per part nostra amb una quantitat enorme d'incerteses sobre com podrem fer la nostra feina, donada la situació incomprensible en la que es troba l'educació. 
Em quedo amb la il·lusió que aquells ullets reflexen i amb la meva pròpia de que sigui un viatge de 9 mesos ple d'activitats engrescadores i de vivències insospitades.

dilluns, 9 de setembre del 2013

Mans, mans, mans a les mans!

S'acosta el moment i anem fent boca, com es diu.

El cor ja té un bon nivell d'excitació per a viure l'emotiu moment de fer sentit a tot el món el nostre missatge, pacífic, seré, madur, sincer... i de quina manera més bonica que enllaçant-nos les mans d'una punta a l'altra del país, fen un clam silenciós, venint del nord, venint del sud, de terra endins, de mar enllà... amb la sang corrent-nos per les venes i transmetent-nos els uns als altres l'energia, baula a baula, d'aquesta cadena que farà història.
Amb un tastet de bon vi McAbeu comença la jornada i per guarnir el dia podem fer volar   GloBos.blog de colors en el nostre cel.

Hi ha una estrofa de la cançó que titula aquest post que s'escau aquí d'allò més:
El dia s'atansa, joves i més grans:
Tenim l'esperança posada a les mans,
I sols ajuntant-les podrem construir
un món que gemega i que vol florir.
Mans, mans, mans a les mans.
Mans, mans, mans a les mans.

dimecres, 28 d’agost del 2013

Els mecanismes, fallen...

Resulta que havia escrit varies entrades sobre les vacances i les he perdut. Darrerament la tecnologia no juga al meu favor o potser són els meus engranatges interns que fallen però no vaig al dia. I em fa ràbia, però no hi puc fer més.
La meva mare, que la pobra està molt cascada, només fa que repetir-me que no em queixi, que quan sigui com ella ja veuré i deixa anar una de les frases del seu ultrarepetitiu repartori:"No és pot ser vell sinó per força!"
Cada vegada que passo alguns dies seguits amb ells em fan reflexionar molt i molt sobre el pas del temps i la nostra pròpia decadència, els anys del final de la vida, com acaba el cercle, uf, totes aquestes coses que veig cada vegada més aprop en els meus pares i que et fan adonar de moltes coses. És trist veure'ls així, ja sense ànims per fer moltes coses i amb moltes limitacions sobretot físiques però també ja mentals. La maquinària està molt gastada i ara només hi cap el declive. I ser-ne conscient és durillo, per a ells i per a nosaltres.
Els pares passen el dos dels 80. Els demanaria llarga vida, però penso que no em puc queixar. Si ells poguessin triar potser dirien que ja prou per tot el que se'ls ve a sobre. És difícil conviure amb això. Insisteixo en que ja sé que no puc queixar-me i espero que entengueu el sentit de les meves paraules. Vull que serveixi això com a homenatge cap als dos que han tingut una vida no massa planera però que amb el treball i la constància han estat capaços de sortir-se'n amb èxit de tot i tenir una vida humild però feliç. I des d'aquí els desitjo, sí, una llarga vida, però digna.

dimecres, 14 d’agost del 2013

Pau interior, un gran tresor.

Se m'ajunta tot: que en aquest temps de semivacances no tinc temps pel blog i que ja en tinc mono, que m'ha arribat aquesta frase que m'ha semblat una perla i la vull compartir amb vosaltres, així que entrada curta però hi podeu dir moltes coses, o no?


divendres, 2 d’agost del 2013

El silenci dels arbres

Aquest llibre de l'Eduard Màrquez, autor que no coneixia, em va caure a les mans en un bookcrossing que vam fer en una trobada veinal. Venia amb dedicatòria i tot. La seva lectura ha estat una grata sorpresa perquè al principi em va costar molt d'entrar-hi. El trobava fosc, trist i confús. Hi havia uns canvis de temps i de personatges que no entenia. Però poc a poc vaig passar de l'apatia al no poder-me'l treure de les mans i me l'he cruspit en 4 dies, donat el seu tamany.

M'ha agradat molt. Té un estil particular en la forma narrativa; un llenguatge acurat, senzill però molt poètic. El fil conductor musical està molt ben trobat per explicar unes quantes històries de vides entrellaçades, d'amors i desamors, de la cruesa de la vida, sobretot en temps de guerra.

I ens podem trobar paragrafs durs com aquest:
"Estic tan cansada que, quan alguna estona torna la llum o l'aigua, em falten les forces per fer a correcuita tot el que he de fer: rentar la roba, omplir els bidons, netejar la casa, banyar-me.
No sé el temps que podré resistir-ho. Alguna cosa serà com abans? Quan miro les fotografies i repasso tot el que he perdut, crec que no. La vida se m'escapa. Em sento com els gossos abandonats que vagaregen pel carrer."

O altres de preciosos com aquest altre:

"La Sophie havia triat una fageda per tocar [...] Fins llavors, tot i que m'ho havia descrit un munt de vegades, no vaig percebre el veritable abast de la reserca de Sophie. Sentir la música de Petrassi al mig del bosc envermellit per la tardor va ser una experiència torbadora. Les notes, d'una bellesa ombrívola i enigmàtica, joguinejaven amb els troncs dels arbres, compartien el silenci amb l'aire que arrencava les fulles de les branques i les dipositava suaument sobre les pedres recobertes de molsa.
- Ho entens ara? Només així, fusionant la música amb l'ànima de cada lloc, puc arribar al centre de mi mateixa. És com alliberar-me de tot el que no desitjo i sentir, durant uns segons, que res no és impossible."

La seva lectura ha estat de totes totes un regal. Gràcies.

dimecres, 31 de juliol del 2013

Vides paral·leles, vies de tren...

No s'havia atrevit en  cap de les ocasions en que s'havien vist de preguntar-li si estava amb alguna dona, cosa que ell si havia fet. I en realitat no sabia si inconcientment preferia imaginar en lloc de saber. No l'havia deixat d'estimar i malgrat tot, així, en la ignorància, sempre hi ha havia un petit espai per l'esperança.
Havia intentat aprendre a no estimar-lo, a acceptar la realitat que ella havia triat. Quan es trobaven ja el sentia lluny, cada vegada més, tot i que en un moment el foc s'avivava i li tremolaven les cames i li bategava el cor com en altres temps. El temps... el temps. Ella havia canviat. I ell també. Inclús tractava de remarcar després de cada cita les coses que no li agradaven d'ell però, les que li agradaven eren encara tantes! Era concient des de feina molt temps que estava perdent oportunitats o en el pitjor dels casos estava malvivint amb incerteses però no tenia les forces necessàries per arriscar res i sobrevisquia en aquella doble vida feta a mida i sense ferir a ningú, només sagnant ella sola. I anava passat el temps que diuen que tot ho cura. Diuen...
De pessic o de pelada el Jan sortia a col·lació en força ocasions. El seu pas no havia deixat indiferent a ningú. I a ella, tot i que tractava de dissimular, se li eriçava la pell només sentir el seu nom. Encara no entenia com s'havia pogut enamorar d'ell d'aquella manera, com una adolescent, amb un desig sense límit i amb la por de la inexperiència. Però aquestes coses passen així, no hi ha raciocini que les expliqui. El raciocini només les complica. Encara pensava en bogeries que li donessis un motiu de prou pes per confersar-se-li. Però després, res. Si la bogeria no l'havia fet quan tocava, ara... També diuen que mai no és tard...Si clar, diuen...
I ell? Què en pensava ell? I si li passava el mateix que a ella? I si tenia por de forçar la situació? Li havia demostrat molt afecte. Hi havia moments d'una intensitat que no podia oblidar. Havien sigut potser fugaços però havien tirat a donar al centre de la diana i estaven allà clavats per sempre. Quan el records li feien mal, la Tània sempre recorria a pensar que el què havia de ser, seria. I així les seves vides continuaven paral·leles, sense trobar-se, com les vies del tren, que de tant en tant però, en algun creuament, es troben per un moment, i després a continuar el camí.

dimarts, 30 de juliol del 2013

L'habitació verda


M'agradava anar a casa de la tieta. Era una senyora amb majúscules. Jo de gran volia ser com ella.
Quan hi anava sempre dormia a l'habitació verda. Era la meva preferida. Era la "meva" habitació. Feia olor a naftalina. Tot estava decorat i cuidat amb el toc elegant de la tieta. El llit tenia un matalàs de llana que havia heretat de la seva mare, coses d'aquella època. Cada dia s'havia de picar amb una pala perquè no hi quedès el clot al mig, però a part d'això, a mi m'hi agradava dormir.I ben tapada fins el coll,  em deixava anar en aquell llit tou i agradable i la meva imaginació m'acostava als meus desitjos de grandesa: un monyo alt ben pentinat, vestits de teixits naturals i vaporosos, collerets de perles... i festes al jardí, amb un munt de gent que tenia molts diners i que parlaven idiomes. M'agradava tant aquell món refinat. Somiava que algún dia en pogués formar part, no ser-hi només com a convidada.
Quan vaig fer 18 anys la tieta em va organitzar una festa amb ball a casa seva. Els meus pares i germans participaven en totes aquestes coses molt en la distància. Clar que ells tenien altra feina i a mi ja m'estava bé.
Aquell 27 de juliol vaig tastar el cel. Va ser tot tant maco! Van venir al ball els fills dels amics de la tieta i me'n van presentar un amb qui tot va semblar encaixar des del primer moment. Era real tot el que m'estava passant?
Poc a poc vaig anar passant cada vegada més temps fora de casa, llumy de la meva família, per estar amb la tieta. Alla em trobava amb el Bernat amb qui s'anava teixint una estreta relació. L'amor ens havia atrapat. O això pensava jo. Santa innocència! A la meva esquena s'havien ordit uns quans plans i jo en la inòpia: la tieta havia pactat amb els meus pares una mena d'afillament, ja que no tenia descendència directa  i a algú li havia de deixar la seva herència. A conseqüència d'això m'havien buscat un bon pretendent, el Bernat, per anar filant el que havia de ser una llar feliç. 
Total que quan me'n vaig enterar em vaig enrabiar molt i vaig estar tres dies tancada en l'habitació verda donant-li voltes al què havia de fer i al què no.  Sort del meu dolç refugi. Allà entre cotons ho vaig veure clar. Realment m'ho posaven fàcil malgrat la sorpresa del moment en què em vaig assabentar del pla. La tieta com a mare, no estava malament. Ser l'hereva de tot allò era pràcticamet el que sempre hauria somiat. I el Bernat era un bon partit i ens aveniem tant bé.
Al cap d'un any i mig vam fer plans de boda. Una festa sense escatimar res. Em sentia com una princesa. M'estava convertint en la senyora que sempre havia desitjat. Ens vam quedar a viure a casa la tieta, ella tenia espai de sobres i tots hi estàvem molt a gust.
Al cap de poc temps ella va contraure una estranya enfermetat que la va portar de forma molt accelerada a un estat de salut molt crític i després d'uns mesos de dura lluita va morir. El disgust i la pena continuada em van treure de circulació. La meva inexperiència hi va ajudar. I tot plegat també va ajudar al Bernat, qui fins llavors havia estat una merla blanca, a fer surar les seves veritables intencions: fer-se amb la fortuna de la tieta.
Em va començar a maltractar psicològicament i jo cada vegada m'enfonsava més. No era bona per a res. La veritat és que mai havia hagut de fer res tampoc i no sabia com fer bellugar els fils de tot el que tenia entre mans. I d'ànims no en tenia ni per a fer un suspir. Em vaig traslladar un altre cop a la meva habitació on m'anava enfonsant, sola, cada vegada més, entre cotons. Però decop, allà també va ser on vaig trobar la força, on el verd em va transmetre esperança i on després de retrobar-me a mi mateixa, vaig lograr vèncer l'ensopiment i resorgir amb coratge per defensar que el meu somni pugués ser real, amb la lluita que calgués per aconseguir-ho.
I si senyor, ho vaig aconseguir. Vaig fer fora al Bernat de la meva vida i allà sola en mig del Palau, m'havia convertit en la veritable substituta de la tieta.

Per la proposta de la Carme en els Relats Conjunt de vacances.

dijous, 25 de juliol del 2013

Wonder de R.J. Palacio

Ens va arribar a l'escola la recomanació per part de l'editorial d'aquest llibre, enfocant la lectura cap als alumnes més grans. Vaig buscar per internet i en vaig llegir una quants comentaris que em van donar bona espina i dit i fet, l'he llegit.
M'ha agradat molt. És una lectura fàcil, agradable, actual i amb una bona càrrega de valors a treballar o a reflexionar.
Podria resumir l'argument breument dient que el protagonista, l'August, és un nen amb una deformació important a la cara que ha fet que no vagi a l'escola fins als 11-12 anys. Llavors decidecixen provar-ho amb totes les pors per part d'ell en primer lloc, dels pares, del propi director del centre on anirà... i tot el que al principi és un munt de problemes es va convertint en el suport necessari pel creixement interior tant del nen com de tots el companys de classe i demés personatges que hi estan en contacte, donant-nos la lliçó de que no ens podem deixar portar per l'aspecte de les persones ja que el veritable tresor està mén enllà.
És una novel·la plena de sensibilitat que aborda la crua realitat de l'ésser diferent i com la majoria es deixa portar pels qui s'han erigit com a líders per motius ben poc ferms, fent patir a aquest que no és corrent i marginant-lo.
Al final, i encara que no sempre sigui tan clar, impera en aquesta història una bona màxima:
"La grandesa no consisteix a ser fort, sinó a usar bé la força... El més gran de tots és aquell que aconsegueix arribar a més cors amb la seva força. El més gran és aquell que gràcies a l'atracció que exerceix el seu propi cor és capaç d'arribar a més cors.

dijous, 18 de juliol del 2013

Ai, setembre!

Avui no estic bé. No se si dir que estic trista o enfadada.
Ahir van surtir la llista provisional de destinacions pel proper curs escolar. No m'han concedit la comissió de serveis que vaig demanar, però això ho he hagut de deduir després de mirar en mil i un llocs i de fer les meves càbales amb la informació a la que puc accedir. Ni una paraula d'explicació per part del Departament, ni per saber perquè si ni perquè no, ni els criteris de concessió ni de qui depent la tal decisió, ni res de res. Només un mar de boira! I això que aquestes coses haurien de ser molt transparents perquè parlem de funcionaris públics. Però clar és tant poc transparent que no tens ni arguments per al·legar res. I després ens estranyem que en les altes esperes polítiques hi hagi corrupció i coses fosques... en fi que no m'hi vull fer més mala sang i que igual d'aquí un temps agrairé el canvi que ara no desitjo.
Però necessito escriure el que sento. Aquest matí després d'intercanviar correspondència amb la que fins ara ha estat la meva directora i sondejar el terreny he vist clar que s'havia tancat una etapa. He agafat el cotxe i he anat a explorar el terreny cap al que serà el meu nou lloc de treball a partir del 1 de setembre. Casualment he passat per davant de l'empresa en la que vaig treballar 17 anys abans de fer de mestra. Uff, quin nus se m'ha fet a la gola! L'empresa ja no existeix i l'edifici està completament abandonat, però els records segueixen molt frescos  de tot el que allà hi vaig viure. Aquell sí que va ser un canvi! El d'ara és un canvi relatiu i segur que l'encaixaré en quatre dies, però els canvis costen. I a mí el que més em costa pair és el sistema. Amb aquest si que no puc! Banda d'incompetents!
Quan he arribat al nou centre, com era d'esperar no hi havia ningú. El centre estava tancat i el barri bastant buit. No tindrà res a veure amb on era ara. No he pogut evitar que els ulls se m'omplissin de llàgrimes al mateix temps que intentava pensar en positiu del que pugui passar al setembre.
He tornat a casa i he parlat per telèfon amb la nova directora: m'he presentat i li he explicat breument el meu perfil per si ho necessitava saber. No l'he vist molt preocupada per res i m'ha dit que ja parlarem al setembre. Això no sé si és bo o dolent, però bé ja no hi ha més voltes que donar. I d'aquets tema, fins setembre!

dissabte, 13 de juliol del 2013

Meditació

Ahir vaig acabar un curs de meditació al que asistia.
Ha estat bé, ha estat un curs amb molta base científica, de fet està sustentat per la física quàntica. Sembla que són conceptes parametralment oposats. Doncs no, no ho són tant. El que passa és que en totes aquestes coses hi ha molt esoterisme que fa molt de mal al qui realment s'hi dedica d'una forma seriosa.
El que vaig fer jo era el curs bàsic, de moment tot el que faré. Hi ha gent que continuarà fent el curs superior, el curs dels siddhis. Però jo això ho deixo pels qui volen arribar a la il·luminació, que no és el meu cas.
És curiós com arribes a aquestes coses. Cadascú amb la seva trajectòria però no per causalitat. 
Havia fet meditació alguna vegada, en les classes de ioga o en altres sessions de matèries similars, però no al nivell que he fet durant aquest curs. He descobert una eina per arribar a la quietud mental. I això que és fàcil de dir-ho no ho és d'aconseguir-ho. No és posar-s'hi i ja està. I no és que jo ho hagi aconseguit. Només he obert una porta que t'acosta al camí per poder-hi arribar. 
En aquest món de tensions, pressions i angoixes que patim tots no és una cosa despreciable aquesta. Però tampoc us deixeu portar pel primer que trobeu i que diu que medita. Hi ha molt iogui xungo també.
I ara, amb el curs recent acabat encara parlo amb l'eufòria típica d'aquests moments. Ho deixaré reposar a veure com consolida.

dimecres, 10 de juliol del 2013

Aferrades i/o abraçades

Fa un temps que vaig descobrir el valor de les abraçades. Em refereixo a les abraçades fora del teu cercle de familiars i amics més propers (amb els qui per cert a vegades es van perdent).


En una de les conferències a les que sovint assiteixo hi havia uns representants d'una d'aquestes "organitzacions" que fan abraçades. Sí, dit així no queda massa bé, però no sé de quina altra manera explicar-ho. 

Resulta que a la sortida i després d'haver explicat el seu projecte abraçaven a la gent que se'ls hi acostava amb tal finalitat. Una amiga que m'acompanyava no va voler-hi participar però jo que m'apunto a un bombardeig ho vaig voler provar. Vaig rebre una abraçada anònima fantàstica. Va ser molt maca. No sé com ho puc explicar millor perquè aquestes coses s'han de sentir però en aquell moment em va transmetre calidesa, tendresa, comfort. Va ser efímer però bonic. Em va fer pensar que com en tot se n'ha de saber de fer les coses i hi ha abraçades i abraçades.
Temps després va venir l'Amma a la meva ciutat. N'havia sentit meravelles de les seves abraçades i hi vaig anar. En el primer intent va ser impossible. Llargues cues amb número agafat hores abans per rebre una abraçada, i amb una mica de sort em podia tocar cap a la 1 de la matinada o més. Vaig desistir. Però l'any següent va tornar i vaig matinar més per poder anar a buscar número només obrir les portes. Vaig agafar número cap a les 8:30h i vaig aconseguir que m'abracés a les 14h. No vaig sentir res amb aquella abraçada. Quina decepció després de tot el tinglado. 

I direu, bé i tot això a què ve? Doncs tot això m'ha servit per reactivar la cultura de l'abraçada entre la gent més propera. Començant per la pròpia família amb la que a vegades hem deixat perdre aquestes coses no sé per què. I continuant per la gent que et vas trobant en el teu camí i que poden ser més receptius a aquestes coses. 

Els qui pugueu, practiqueu-ho. Feu abraçades sentides, sinceres, carregades d'estima i sentireu en vosaltres mateixos la recompensa.

(A partir de la proposta de Sa Lluna)

dimarts, 9 de juliol del 2013

Aferrada pendent


I aquesta encara la tenim pendent, estimat. 
O no?  


(Pel joc de Sa lluna i per algú que s'ha de donar per al·ludit!)



Aferrada

Guardo el record sobre la meva pell d'aquella abraçada teva que em va fer estremir. Com cap altra abans i com cap altra després. Només dient-me "hola" em vas dir "no marxis". Però malgrat encara duia, i encara duc, l'emoció als meus ossos, havia de marxar i amb una gran dolor a la meva ànima només et podia respondre "mai t'oblidaré".
(Pel joc de Sa LLuna en el seu racó)

dimarts, 25 de juny del 2013

Brúixoles que busquen somriures perduts

He de dir que aquest llibre m'ha encantat. És un festival de sensibilitat! És el més pur estil Espinosa que en cada llibre que em llegeixo d'ell em fa admirar-lo més.
Segur que algú el qualificarà de mediàtic. Sí, ho és, però i què? Si és bo que més dona que sigui mediàtic o no?

Aconsegueix amb un llenguatge molt planer explicar sensacions, sentiments, vivències d'una forma senzillament preciosa que a primer cop sembla fins i tot banal però conforme avances en la lectura veus que va molt més enllà del que sembla i no és tan banal. És sincer, ple de tendresa, de reflexions personals davant de cada situació viscuda, amb els tocs de duresa amb els que la vida et sorprèn, enfocat tot amb un punt de vista seré que conforma una autèntica lliçó de vida.

He subratllat molts paràgrafs del llibre, dolços moments. Us en copio un que és el quin dóna pràcticament el títol al llibre:

Has perdut tots els somriures? En tinc un dins el puny...”
I m'ensenyava la mà tancada.
Si vols te'l regalo... Obro la mà i l'agafes al vol...”
I obria la mà i jo somreia... Era automàtic...
Però jo de seguida deixava de fer-ho i ella tornava a la càrrega.
Tinc un altre puny i dintre hi tinc un somriure d'orella a orella... El vols?
I tornava a obrir la mà i ho somreia d'orella a orella... El truc no fallava mai...

Mai no li faltaven somriures als punys...

dissabte, 1 de juny del 2013

Masterchef o avaluació amb duresa.

Potser és una moda però m'he adonat que últimament als concursos televisius s'han introduït uns jutges per valorar qui guanya i qui no força durs.. Els hi diuen les coses clares, a vegades amb poc tacte i ratllant la mala educació, però clares al cap i a la fi. No estem acostumats a això. Ens costa admetre els errors i sobretot que se'ns diguin les coses amb duresa. Es veritat que a vegades tampoc cal anar fins a segons quins límits (estic pensant, per exemple, en algunes valoracions del Risto Mejide), però al final és el que hi ha.
Avui mirava el concurs MarterChef i m'ha fet pensar força en tot això de l'avaluació que jo, en les dates en les que estem, estic donant-li moltes voltes per la part laboral que em toca.

Tinc fama de ser una mestra exigent. Alguns pares m'han recriminat a vegades que no regalo res en les notes. I a mi em fan molta gràcia amb aquests comentaris. Què és el que he de regalar?
Jo sempre els dic als meus alumnes que jo no aprovo ni suspenc, que això ho fan ells, jo només certifico fins on han arribat. I és que n'hi ha que si que les regalen, que no suspenen a ningú perquè diuen que no cal fer patir als nens tan petits. I els anem pujant entre cotons i resulta que després no saben afrontar la realitat ni saben què fan bé ni què fan malament perquè ningú els ha dit: “Ep, amb això no n'hi ha prou. No arribem als mínims!”
Després hi ha les pressions de la direcció, que diu que hi ha unes ràtios i que a veure el nombre d'aprovats i de suspesos que surt, i que si estem per sobre de la mitja o no... També hi ha les pressions del tutor al nens dels quals els hi fas alguna matèria i no volen que portin més suspensos... No sé a qui volem enganyar! Però cada any se'm planteja el mateix dilema perquè, tot i que quan plantejo això al claustre tots em donen la raó, a l'hora de la veritat no volen veure suspensos en els seus alumnes, siguin justificats o no. I jo, clar, la dolenta de la pel·lícula! I em fot haver de baixar-me els pantalons, sobretot perquè sento que vaig en contra dels meus principis.

Jo no faig la meva feina per fer amics, la faig per a fer persones amb criteri, amb valors, amb ganes de treballar. I això no s'aconsegueix si no hi ha un treball rigorós, ens agradi o no.

En el programa d'avui del MasterChef hi havia un equip que com a premi en una de les proves rebien una masterclass de mans de Pedro Subijana (3 estrelles michelin) i els deia que “la cocina es jerarquia, disciplina, tensión, estres...porque si no hay todo eso no salen las cosas”. Jo també crec que qualsevol feina ben feta necessita, sinó de tots, de molts d'aquest ingredients. I si algú no està a l'alçada, és lícit que ho sàpiga. I que assumeixi les conseqüències.

dimarts, 28 de maig del 2013

Viure en la clandestinitat

Acabo de repassar correus per veure quan temps feia que el Sr. Smith s'havia retirat, forçosament, de la vida social. 3 anys i mig! Quantes vegades hi he pensat, quantes vegades he pensat en l'injustes que són les coses! Tot i no acabar d'entendre aquella decisió de la que no vaig tenir gaires explicacions , l'he respectat al màxim i he estat fidel a la seva petició:  Espero la teva col·laboració, silenci i discreció en tots els sentits”. O no?
Però finalment un missatge curt per a trencar el gel ha obert una petita escletxa per on hi entra la llum, per on hi cap l'esperança de recuperar tants i tants moments especials de confidències.
No t'espantis Smith, que ja he entés això de que no s'ha aixecat la veda i de que vas de clandestí.
Seguiré sent discreta, tant com tu vulguis i ja trobarem el moment per a trencar de debó el gel i salvar aquest buit que s'ha creat en aquests tres anys. Poc a poc, amb serenitat, sense espatllar res...
Sempre he tingut fe en que aquest moment arribaria. I arribarà.
Ara em pregunto si ha valgut la pena tot això, si ja ha quedat demostrat el que es pretenia, si ha canviat alguna cosa del que se suposava que havia de canviar... Els miracles no existeixen i molt em sembla que tot deu estar més o menys igual. M'agradaria equivocar-me i sentir que hi ha hagut un madurar tot el que va fer que la cosa arribés a aquell coll d'embut i aquest fos el principi d'un haver assolit les coses de manera raonable i adulta. Però si no és així, doncs mira, crec que tu ja hi has posat el que calia de la teva part. I si cal clandestinitat, doncs som-hi!

Ànims Sr. Smith! Que no decaigui la festa!

diumenge, 26 de maig del 2013

Ús i abús del mòbil

Ahir vaig anar al metge. A la sala d'espera érem 4 persones, 2 d'elles parlant amb el mòbil, l'altra enviant whatsapps i jo llegint un gran rètol que demanava sisplau la no utilització dels esmentats aparells. Tots els que érem allà passàvem dels 40. Vull dir amb això que no hi havia pas cap adolescent amb la febrada de les comunicacions ni res d'això.
Per un moment vaig pensar: Què està passant? No sabem llegir? Hem perdut l'educació? Som una societat malalta d'addicció a l'aparellitis?
Ja sé que molts de vosaltres no patiu aquesta febre perquè alguna vegada se n'ha parlat per aquí, però suposo que sou conscients de que no és el més general. A mi mateixa m'agraden prou els aparells i xatejo i whatsappejo com la que més, però carai, hi ha moments que toca i moments que no toca! I quan en algun lloc et demanen de no fer-ho s'ha de respectar, no?
Ara no treballo a l'empresa però m'agradaria veure el panorama que s'hi respira respecte aquest tema. Veient el que veig a l'escola i a altres llocs on el seu ús em sembla una falta flagrant d'educació, m'imagino com deu anar en els llocs que més o menys pot passar-se més per alt.
A classe d'anglès n'hi ha uns quants que estan més per l'aparell que pel profe. I no és que el profe sigui dolent ni avorrit; a l'escola els qui venen a fer pràctiques van a tot arreu amb el mòbil connectat, a classe mentre observen (no sé pas què observen. Bé, sí que ho sé!) a les reunions, al pati...; l'entrenador de handbol també fa ús de l'aparell mentre se suposa que hauria d'ensenyar tècnica esportiva i enlloc d'això els diu als nens que facin un partit i ell va teclejant... En fi, un descontrol. Doncs res, això és el que hi ha i cada vegada va a més. A vegades em pregunto si sóc jo la que vaig contracorrent. Ho sóc?


dilluns, 20 de maig del 2013

A treballar!


Dissabte parlaven en un programa de la tv que només sentia de fons a casa, de diferents maneres de buscar-se la vida avui en dia, invertir en borsa, revenda de diferents coses, etc. Ahir al programa de l'Ofici de Viure en Raimón Samsó suggeria diferents opcions per a superar la crisis, crear la nostra pròpia feina en el sentit de veure en què podem ser útils a la nostra societat, què és el que falta i aportar-ho amb el nostre talent. No busquis treball, crea'l. També ahir en Risto Mejide titulava el seu article al Periódico.com: No busques trabajo. I deia coses com:
tengas la edad que tengas, no busques trabajo. Buscar no es ni de lejos el verbo adecuado.[...] Utiliza el verbo crear. Utiliza el verbo reinventar. Utiliza el verbo fabricar. Utiliza el verbo reciclar. […] ha llegado el momento de las empresas de uno. Tú eres tu director general, tu presidente, tu director de marketing y tu recepcionista. La única empresa de la que no te podrán despedir jamás. Y tu departamento de I+D (eso que tienes sobre los hombros) hace tiempo que tiene sobre la mesa el encargo más difícil de todos los tiempos desde que el hombre es hombre: diseñar tu propia vida.”

En la mateixa edició digital hi havia un altre article sobre els cinc currículums creatius que més han triomfat. Impressionants!
Deu meu quin bombardeig!
Ara ja s'ha d'afegir a la pressió de no trobar feina, la forma específica en la que l'hem de buscar.
No els hi trec la raó, penso que la cosa va per on coincideixen tots i curiosament no només van coincidir en el què sinó que també ho van fer en el com i en el quan.
I tot això combinat amb la llei d'educació que només ens vol portar a això:

diumenge, 19 de maig del 2013

Estar en els núvols

El cel d'aquesta tarda
En treure el cap per la finestra l'espectacle m'ha deixat sense paraules.
La pressió de la presència es notava a sobre dels nostres caps. El sostre es sentia molt aprop.
El cel ja no era infinit, ja no era lluny, i espantava i captivava en igual percentatge. Allò que diuen del fifty/fifty.
Quins núvols, quina immensitat! Allà dalt hi havia una festa. S'estava preparant l'eclosió.
Natura generosa.
Natura dominant.
Imprevisible sovint.
Sinistra a vegades.
Insuperable sempre.
I amb tot i això, també ha sortit el sol!
Res exclou res! Gairebé això és estar en els núvols!


dimarts, 7 de maig del 2013

Els impuntuals


Enllaçant amb el meu post anterior reprenc el tema dels qui sempre arriben tard.
A què respon l'actitud d'arribar tard? A falta de responsabilitat? A egocentrisme? A falta de previsió o d'organització? A rebel·lia? A un mal hàbit, un defecte, un vici?
Dintre del món dels impuntuals es podria fer una serie de classificacions que ens donarien molts tipus i graus. No és igual arribar tard a una cita 5 min. que arribar-hi una hora més tard. I tampoc és igual arribar sempre tard que arribar-hi a vegades. Ni és igual arribar tard a una feina en que només t'esperen papers i que te'ls trobaràs tal qual per molt tard que arribis que arribar a una feina on t'espera algú que has d'atendre i si no ho fas tu ho ha de fer un company.

Treballava fa molts anys en una empresa en que hi havia horari d'hivern i horari d'estiu. La meva companya, fos quina fos l'hora d'entrar, arribava sempre mitja hora tard. Un dia el cap em deia: “Ésta llegaria media hora tarde aunque eligiera ella el horario y siempre tendría excusa. Y luego se cree que enmienda el error saliendo también media hora tarde”. Y vaig pensar que tenia raó.
Després vaig treballar en una altra en que hi havia mitja hora flexible d'entrada. I també hi havia qui arribava passat el límit. Sempre fregant la ratlla de la “legalitat” i, of course, sempre els mateixos! I amb aquella pinta d'estressats que posen sempre, com per fer-ho servir de justificació a la seva impuntualitat. I va ser molt bo quan els del comitè van demanar un plus de puntualitat petició a la que el cap de RRHH va haver de respondre que no hi havia plus per complir amb la teva obligació. N'hi ha de tots colors!

Jo a vegades faig tard. I en sóc conscient. I ara no m'ho puc permetre. A l'hora tinc una fila de 25 que 
m'esperen i uns pares que controlen. Però només ho faig quan fer tard no perjudica a ningú altre, quan tinc una hora no lectiva. I no hi ha excusa, ho sé. Per tant sóc conscient de que ho puc evitar. Però hi ha èpoques que sembla que no s'hi pot fer més. I entres sense adonar-te en una mena de bucle i cada dia vas a més. Comences amb dos minuts, després ja són sempre cinc i al final passes de deu.

La flexibilitat és una virtut però també un terrible defecte.
Tenir controlat el temps, a part de donar una bona imatge, de seriositat i de responsabilitat, és tenir també agafat el toro per les banyes.
Em proposo a partir d'ara arribar a la feina sense presses, començar el dia amb bon peu, i si em sobren cinc minuts, doncs dedicar-los a la contemplació en lloc de voler omplir-los amb qualsevol altra cosa que ja es farà en un altre moment. Visquen els slow-matins!

divendres, 3 de maig del 2013

Els meus passeigs de dijous (III)


Dijous, nou passeig.
Ahir vaig sortit amb més temps perquè havia de fer unes gestions al banc. Va ser un trajecte diferent. No hi havia la gent que em trobo altres dijous. N'hi havia menys perquè quan s'acosta l'hora punta de l'entrada a les escoles sembla que s'ha premut el botó d'acceleració de les partícules: nens amunt i avall i mares i avis remugant al davant o al darrere.
Vaig gaudir molt del camí, caminant amb un ritme més tranquil, relaxada, a gust. El carrer estava més buit i els qui ja hi eren també semblaven més tranquils. Clar, em vaig adonar que els qui surten amb el temps just, amb nens o sense, són sempre els mateixos. I els que són puntuals també són sempre els mateixos. Quin mal costum aquest d'anar sempre amb el petard al cul! Jo no ho puc criticar perquè sóc de les que apura fins a l'últim moment, de les que vol aprofitar tots els segons i sempre vaig amb les presses. El passeig de dijous em va servir de lliçó. El camí va ser més plaent i el passeig més conscient. I no està pas malament l'aprofitar el temps per aquest fi! Al cap d'avall no sé si s'aprofita tant el temps en aquells moments d'histerisme inconscient.
Hem de posar serenitat en les nostres vides. Canviar el ritme. Donar-se temps per a pair els moments. Sortir només 5 min. abans de casa et dona un coixí de tranquil·litat que val ben bé la pena.

dimarts, 23 d’abril del 2013

Sant Jordi


Per tots els Jordis, Jorges, Georges i Georgines... i a tots els valents que lluiten pel que estimen i s'enfronten als dracs que se'ls posen al davant. 
Que un any més aquest dia de primavera llueixi ufà, entre olors de roses i de tinta impresa.
Bona diada de Sant Jordi a tots!


Si jo fos...

un llibre, avui m'agradaria caure a les teves mans,
per oferir-te les meves millors paraules, plenes de tendresa,
i envolcallar-te amb l'olor de les meves pàgines perfumades,
per desitjar-te un feliç dia i acompanyar-te a passeig,
pels carrers tranquils de la ciutat, 
fins al racó que tu triessis, per seure i llegir-me, 
i gaudir-me plenament.