Potser és una moda però m'he adonat que
últimament als concursos televisius s'han introduït uns jutges per
valorar qui guanya i qui no força durs.. Els hi diuen les coses
clares, a vegades amb poc tacte i ratllant la mala educació, però
clares al cap i a la fi. No estem acostumats a això. Ens costa
admetre els errors i sobretot que se'ns diguin les coses amb duresa.
Es veritat que a vegades tampoc cal anar fins a segons quins límits
(estic pensant, per exemple, en algunes valoracions del Risto
Mejide), però al final és el que hi ha.
Avui mirava el concurs MarterChef i m'ha fet
pensar força en tot això de l'avaluació que jo, en les dates en
les que estem, estic donant-li moltes voltes per la part laboral que
em toca.
Tinc fama de ser una mestra exigent. Alguns
pares m'han recriminat a vegades que no regalo res en les notes. I a
mi em fan molta gràcia amb aquests comentaris. Què és el que he de
regalar?
Jo sempre els dic als meus alumnes que jo no
aprovo ni suspenc, que això ho fan ells, jo només certifico fins on
han arribat. I és que n'hi ha que si que les regalen, que no
suspenen a ningú perquè diuen que no cal fer patir als nens tan
petits. I els anem pujant entre cotons i resulta que després no
saben afrontar la realitat ni saben què fan bé ni què fan malament
perquè ningú els ha dit: “Ep, amb això no n'hi ha prou. No
arribem als mínims!”
Després hi ha les pressions de la direcció,
que diu que hi ha unes ràtios i que a veure el nombre d'aprovats i
de suspesos que surt, i que si estem per sobre de la mitja o no...
També hi ha les pressions del tutor al nens dels quals els hi fas
alguna matèria i no volen que portin més suspensos... No sé a qui
volem enganyar! Però cada any se'm planteja el mateix dilema perquè,
tot i que quan plantejo això al claustre tots em donen la raó, a
l'hora de la veritat no volen veure suspensos en els seus alumnes,
siguin justificats o no. I jo, clar, la dolenta de la pel·lícula! I
em fot haver de baixar-me els pantalons, sobretot perquè sento que
vaig en contra dels meus principis.
Jo no faig la meva feina per fer amics, la
faig per a fer persones amb criteri, amb valors, amb ganes de
treballar. I això no s'aconsegueix si no hi ha un treball rigorós,
ens agradi o no.
En el programa d'avui del MasterChef hi
havia un equip que com a premi en una de les proves rebien una
masterclass de mans de Pedro Subijana (3 estrelles michelin) i els
deia que “la cocina es jerarquia, disciplina, tensión,
estres...porque si no hay todo eso no salen las cosas”. Jo també
crec que qualsevol feina ben feta necessita, sinó de tots, de molts
d'aquest ingredients. I si algú no està a l'alçada, és lícit que
ho sàpiga. I que assumeixi les conseqüències.
si hi hagués més personal com tu en tots els àmbits tots anirien millor, la societat està mancada de responsables, cada vegada més.
ResponEliminaNo acabo d'entendre això de les ratios d'aprovats i suspesos, a cap nivell. Per què ha d'haver-hi un número màxim de cada grup? Ho trobo molt injust. Jo trobo que s'hauria de demanar uns mínims, i que cadascú demostri el que és capaç. M'agrada més la teva manera de veure-ho, però pel que en sé no és comú, almenys pel que fa a aplicar-ho.
ResponEliminaEntenc el que espliques i ho comparteixo bastant. Hem d'aconseguir recuperar l'esforç, la capacitat de frustració, i molts valors i actituds més que s'han perdut aquestes darreres dècades.
ResponEliminaHem de ser exigents, i alhora mai perdre de vista les particularitats, les potencialitats, i les dificultats individuals, per aprofitar-les i per intentar superar-les.
Si regalem, malament anirem.
Bon matí de diumenge!
em toca d'aprop el que comentes....les avaluacions, les pressions per totes bandes...crec que fa temps que varem perdre el nord...regalar? després en la vida qui els regalarà res? sempre em costa molt això de l'avaluació,criteris clars, calibrar l'esforç, el treball, els exercicis fets....sempre ho he trobat molt complexe, s'ha de ser no exigent potser no és la paraula potser seria "justa" si hi ha uns criteris d'avaluació clars s¡ha de just i conseqüents amb els "resultats"....s'ha de ser clar...després els alumnes creuen que aniran per la vida igual aleshores ve el fracàs , el fracàs de no saber comprendre que sense estudi i esforç les coses no surten,
ResponEliminaendavant mar i cel !
Tu em coneixes bastant, i saps que sóc un parot, però si alguna cosa intente que li quede clareta al meu fill és que la vida no és fàcil...
ResponElimina