divendres, 27 de gener del 2012

Gebre al matí

1r. contacte: Rascar el gel del vidre

Boira al carrer










Ha començat el fred, la catifa que hi ha al matí és humida i freda, l’ambient espès, gris i trist.

El parc sembla benn bé un bosc
El gel ho plastifica tot!
L’enigma sempre és davant perquè la boira no et deixa veure més enllà del camí, afortunadament ben conegut. 

Les fulles tremolen sota la capa blanquinosa amb que les ha recobert el fred. El parc està buit, plora en la seva solitud, té l’ànima entristida i melangiosa. Tothom fuig del carrer i va a la seva. No dóna bo entretenir-se amb aquest ambient. Tots a cobert i per feina. Ja hi haurà millors moments per entretenir el passeig, quan el sol desperti i acaroni amb els seus rajos i ja no ens surti fum de la boca.


dijous, 26 de gener del 2012

Camins

A vegades mires al cel i la multitud d'esteles deixades per diferents avions et crida l'atenció. Reflexa ben bé allò de que els camins van i venen i de que els camins dels uns i els altres es creuen. Amb una mirada còmplice aquestes línies et fan somniar, deixant oberta la resposta a la pregunta: quin camí triaria jo?

       Camins que ara s'esvaeixen
       Camins que hem de fer sols
       Camins vora les estrelles
       Camins que ara no hi són.

Hi ha cançons que et fan venir imatges al cap i hi ha imatges que et fan venir cançons. Aquests cels em fan venir aquesta: Camins.

dimarts, 24 de gener del 2012

NADER Y SIMIN, UNA SEPARACIÓN

Vaig anar dissabte a veure aquesta pel·lícula. Em va agradar molt i per motius diversos. 
Vaig veure-hi una trista realitat de societats en que la justícia està basada en no se sap quins descabellats criteris i en que les coses es poden complicar de tal manera que et fan sortir de polleguera pel raonament a l'absurd.
Vaig veure la trista (o dura, no sé) realitat que fa que les "normes" religioses s'imposin per sobre del comportament humà, solidari, d'ajuda mútua
Vaig veure-hi la complicada realitat de les relacions humanes i del que es compliquen i enterboleixen malgrat l'amor.
Vaig veure-hi l'estúpida realitat que fa que ens ferim els uns als altres quan no sabem trobar el punt d'equilibri entre els interessos contrastats. 
I sobretot hi vaig veure una societat evolucionada i madura en alguns aspectes, com és la societat iraniana i molt precària en altres, i tan propera, tot i que a la vegada molt llunyana, a la nostra. Vaig recordar quan vaig anar fa uns anys a l'Iran i hem va donar la mateixa sensació en viu i en directe.
Us la recomano a tots però especialment a la meva companya d'aventures a l'Iran. Va ser una experiència inoblidable.



dijous, 19 de gener del 2012

In Time

Vaig veure fa poc aquesta pel·lícula que no ha tingut massa bona premsa. A mi però em va agradar molt. Com que no sóc gaire cinèfila segurament se m'han escapat moltes coses, sobretot en la forma. Potser si que es podia haver vestit la història amb més espectacularitat, més efectes especials, millors actors i altres herbes, però a mi em va interessar el missatge i la manera d'enfocar una clara crítica al capitalisme d'una forma que vaig trobar molt original.

In time ens presenta una societat en la que el temps és l'única moneda de canvi que existeix. Als 25 anys se t'activa un rellotge de vida amb crèdit per un any. La resta corre a compte teu. Tot es compra amb temps i el temps l'has de guanyar per a poder viure. Si el teu rellotge arriba a 0 segons de crèdit et mors. Tot el que fas suma o resta minuts, hores o dies de vida i es va afegint o restant del teu rellotge. Així s'aconsegueix una societat cada vegada més classista on els rics són cada vegada més rics (el que vol dir immortals, en aquest cas) i el pobres cada vegada més pobres, amb la seva vida pendent sempre d'un fil i amb els rellotges amb crèdits de dies o d'hores. Els rics controlen el “sistema” encarint els preus quan a ells els interessa. Controlen els bancs del temps i els límits de les seves zones horàries de residència on la gent s'agrupa per estatus socials.

Apareixen també altres elements típics de tota societat com els lladres i mafiosos i les forces de l'ordre, els guardians del temps.

Jo us la recomano.

dilluns, 16 de gener del 2012

Amb només 36 anys

Dijous van extreure un tumor del cap d'un dels meus cunyats, del més jove que tinc, amb només 36 anys.
La nit anterior el vam trucar per donar-li ànims i ens va dir que ens deixava un encàrrec:
“Si passa alguna cosa vull que porteu les meves cendres al Llac de Sant Maurici. I us ho dic a vosaltres perquè sé que cap dels altres germans meus ho farà i també perquè va ser amb vosaltres que vaig descobrir aquell paratge. Però no vull que em deixeu al de Sant Maurici, no, perquè allà hi va molta gent. Vull que em porteu als llacs de més amunt, allà si que estaré tranquil”
Quan vaig sentir això se'm van posar els pels de punta i se'm va fer un nus a la gola que no em va deixar articular ni una paraula més.
En principi no havia de passar res, però les possibilitats de risc hi són quan t'obren la “tapa de los sesos”
Fa uns mesos que li van detectar aquest tumor i el temps d’espera fins a la intervenció s’ha fet etern. Sobretot per les voltes i voltes que li deus estar donant al tema. Amb només 36 anys ha anat arreglant, en aquest darrers mesos, tots els papers (testimoni, etc.) per si de cas. En els últims dies s'ha anat acomiadant de tots. Amb només 36 anys.
No hi ha resposta a tots els per quès que una cosa com aquesta planteja. Però el per què a mi és inevitable i la falta de resposta, desesperant.
Hi hagi motius o no, aquestes coses arriben sense avisar i nosaltres seguim intentant omplir la vida d'anys en lloc d'omplir els anys de vida... No n'aprendren mai.

Afortunadament, sembla que tot ha anat bé.

dissabte, 7 de gener del 2012

Endavant amb el 2012, ara sí.



S'han acabat les festes, i les vacances, i tot comença a disposar-se ja per la rutina. Ens queda aquest cap de setmana per a fer l'últim sospir i sant tornem-hi. Ha arribat l'hora de posar en marxa els nous propòsits pel 2012 i de treballar pels nous objectius.
M'ha caigut a les mans un preciós poema del Mario Bebedetti que no està gens malament per aquest moment i que com deia qui el presentava “Es un poema para leer cada mañana antes de salir a devorar el día".

NO TE RINDAS!!!

No te rindas, aún estás a tiempo
De alcanzar y comenzar de nuevo,
Aceptar tus sombras,
Enterrar tus miedos,
Liberar el lastre,
Retomar el vuelo.
No te rindas que la vida es eso,
Continuar el viaje,
Perseguir tus sueños,
Destrabar el tiempo,
Correr los escombros,
Y destapar el cielo.
No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se esconda,
Y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma
Aún hay vida en tus sueños.
Porque la vida es tuya y tuyo también el deseo
Porque lo has querido y porque te quiero
Porque existe el vino y el amor, es cierto.
Porque no hay heridas que no cure el tiempo.
Abrir las puertas,
Quitar los cerrojos,
Abandonar las murallas que te protegieron,
Vivir la vida y aceptar el reto,
Recuperar la risa,
Ensayar un canto,
Bajar la guardia y extender las manos
Desplegar las alas
E intentar de nuevo,
Celebrar la vida y retomar los cielos.
No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se ponga y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma,
Aún hay vida en tus sueños
Porque cada día es un comienzo nuevo,
Porque esta es la hora y el mejor momento.
Porque no estás solo, porque yo te quiero.

dimecres, 4 de gener del 2012

Un any més de la nostra trista història...



I l’Abril es disposava a fer dissabte. I dissabte en majúscules perquè la família li venia a dinar el dia de Cap d'Any i ho volia tenir tot impecable. Cada any li passava el mateix, se li acumulava la feina a última hora. Havia fet les cortines i netejat el moble del menjador. Però la vitrina de les copes se li feia molt “cuesta arriba”. Finalment havia decidit només treure les copes de cava i tenir-les preparades per aquell dinar, les altres no eren gaire pràctiques i només corria el perill de que se li’n trenqués alguna i tingués un disgust. Per aquell dia ja n’hi havia prou.
El dia següent però, quan ja havia passat tot i quan havia de posar-se a guardar les copes un altre cop va decidir, amb l’ajuda de l’Arnau,  buidar l’armari i treure la pols de tot el que hi havia. Allà hi havia de tot. Un joc de cafè molt maco però que no havia fet ni faria servir mai, un altre joc de ceràmica de Terol que li havia regalat la seva amiga quan es va casar, un joc de còctel passat de moda, algunes tasses que havien portat de record de diferents llocs que havien estat i algun que altre “pongo”.
L’Arnau va agafar una figura de nuvis de plàstic d’aquelles que es posaven sobre el pastís de casament feia 20 anys i li va dir: “Això era nostre?”. “És clar, de qui vols que sigui?”-li va contestar amb un mig somriure entristit. No va dir res més, li va agafar la figureta de les mans i li va treure la pols.  Va mirar els ulls de la nina, totalment cecs i mirant al no res i va pensar: “Potser vaig estar tant cega com aquesta nina” I totalment en silenci va continuar treien la pols de totes i cada una de les peces de la vitrina.
L’Abril era de les de no tirar res i entre tasses i copes hi havia moltes coses que podrien haver estat des de feia temps a les escombraries, però li costava molt de desprendre’s del records i de les coses.
En un prestatge hi havia un munt de figuretes amb bossetes de confits, records de diferents “bbc’s”(bodas, bautizos y comuniones) i va anar llegint totes les targetes. Déu meu, que n’havia passat de coses després de cadascun d’aquells aconteixements. Vells amics a qui ja els havia perdut la pista; alguns que tenien tot l’historial, el seu casament, el bateig dels fills i fins i tot les comunions; altres que ja no eren ni parella... Tot seguia el seu curs, i ella continuava allà, aguantant moltes vegades el xàfec i mantenint tibades les regnes de la seva vida, traient un any més la pols que s’anava posant any rere any sobre totes les coses, sobre tots nosaltres, sobre la nostra pròpia història, sobre la història del món.

dimarts, 3 de gener del 2012

2012

Aquest dies no he trobat cap moment de calma per a poder treure el cap per aquesta finestra i desitjar-vos a tots un decent 2012. Com a mínim que sigui això, decent. El que hem deixat enrere, espero que sigui defiitivament això, ben fermat perque de coses bones n'ha dut poques i el que ve, tot i que les expectatives no són gaire engrescadores, esperem anar fent pujada i respirant a fons per continuar, per a dalt de tot trobar-hi alguna recompensa, alguna estrella.
Ha de ser així. Hem de fer que sigui així, d'acord amics?