La nit anterior el vam
trucar per donar-li ànims i ens va dir que ens deixava un encàrrec:
“Si passa alguna cosa
vull que porteu les meves cendres al Llac de Sant Maurici. I us ho dic a
vosaltres perquè sé que cap dels altres germans meus ho farà i també perquè va
ser amb vosaltres que vaig descobrir aquell paratge. Però no vull que em deixeu al de Sant Maurici, no, perquè allà hi va molta gent. Vull que em porteu als llacs de més amunt, allà si que estaré tranquil”
Quan vaig sentir això
se'm van posar els pels de punta i se'm va fer un nus a la gola que no em va
deixar articular ni una paraula més.
En principi no havia
de passar res, però les possibilitats de risc hi són quan t'obren la “tapa de
los sesos”
Fa uns mesos que li
van detectar aquest tumor i el temps d’espera fins a la intervenció s’ha fet
etern. Sobretot per les voltes i voltes que li deus estar donant al tema. Amb
només 36 anys ha anat arreglant, en aquest darrers mesos, tots els papers
(testimoni, etc.) per si de cas. En els últims dies s'ha anat acomiadant de
tots. Amb només 36 anys.
No hi ha resposta a
tots els per quès que una cosa com aquesta planteja. Però el per què a mi és
inevitable i la falta de resposta, desesperant.
Hi hagi motius o no,
aquestes coses arriben sense avisar i nosaltres seguim intentant omplir la vida
d'anys en lloc d'omplir els anys de vida... No n'aprendren mai.
Afortunadament, sembla
que tot ha anat bé.
Li desitjo molt a sort i una bona recuperació.
ResponEliminaNo hi ha perquè... no hi ha perquè, per més que ens el preguntem...
Una abraçada, Laura, a tu i a ell, encara que no em conegui. I molts ànims per acompanyar-lo.
Tots ens preguntem el perquè d'eixe tipus de coses, i més quan es tracta de persones tan joves que ens estimem.
ResponEliminaTot anirà bé. Confia. En la meua condició de professional de la sanitat i les meues experiències no puc dir-te altra cosa, estimada.
Impossible posar-se en la pell d'algú que pateix aquest mal si no s'hi ha passat abans. El seu comportament, la seva serenor, em semblen admirables. No volia deixar res a l'atzar. Per sort, tindrà una nova oportunitat per parlar amb tots i dir-los que seguirà donant la tabarra abans d'anar-se'n d'excursió a la muntanya...
ResponEliminaNo sé perquè passen aquests coses, jo també m'ho pregunto.
ResponEliminaUna abraçada forta guapa.Tens un cunyat molt valent!
MOLTA FORÇA PER PODER ACOMPANYAR-LO...I COM DIUS MOLT BÉ OMPLIU EL TEMPS DE VIDA...UNA ABRAÇADA.
ResponElimina