diumenge, 9 d’agost del 2015

Ofrenda a la tormenta de Dolores Redondo

Finalment també ha caigut el tercer volum de la trilogia.
Si els anteriors em van agradar, aquest més.
La història és trepidant i et manté enganxada des del principi fins al final. La trama va lligant fets que han anat passat i que no semblava tinguessin cap importància en el fil de la història i que al final resulta que són la clau de tot. 
La intriga es manté fins al final i, al final, hi ha una gran sorpresa. Alguna cosa es va intuint, però el final és una inesperada incògnita.
Els paisatges del Batzan estan tant ben descrits que et venen ganes de visitar aquella zona i fer els recorreguts que l'Amaia Salazar va fent, i que ens transmet aquest amor a la terra.
En aquesta part s'ha hagut de recórrer al principi dels casos que es van donar en el primer llibre i a la resolució de moltes incògnites que encara naixien més enrere, en la infantesa de la inspectora i en les llegendes que formen part de la cultura de la zona des de fa molts i molts anys. Alts estaments de l'església, la medicina i la justícia es veuen implicats en la trama de la història. Al final la rigurosa forma de treballar de la inspectora i del seu equip van desenredant el cabdell fent de forma subtil fins i tot crítica politico-social.
Igual o més que ens els anterior la pròpia trama interior de la protagonista també és interessant. En aquesta part es continua debatent entre la seva responsabilitat laboral i la familiar i es veu enredada en una crisi de parella. Descobrim també molts detalls de la seva pròpia família, detalls que estan vinculats amb el més genuí de la història. 
"Miró alrededor, invadida por la soledad, se inclinó y desprendió del suelo blando un canto irregular, que limpió de barro frotándolo contra su ropa; avanzó dos pasos y lo colocó sobre la superfície pulida de la piedra mesa. Después, nada.
El fuego alimentado por la humillación y la vergüenza  se había consumido con el esfuerzo de llegar hasta allí, y ahora no quedaba nada más que cenizas apagadas y frías. Inmóvil en aquel lugar, con el rostro empapado de lluvia, sintió en sus ojos los bordes preñados de partículas de lluvia que pesaban tanto... Amaia Salazar inclinó la cabeza y las gotas que pendían de sus pestañas cayeron arrastrando un océano de lanto que se derramó mientras su cuerpo se desmoronaba hacia adelante, vencido. [...]
No regresó a la comisaría. Nadie se lo reprocharía. Sólo quería ir a casa. [...] No era la primera vez que se enfrentaba a la humillación y el aprobio. Cuando tenía 9 años era casi una experta en ese tipo de aprendizaje en el que nos doctora la vida, que no sirve absolutamente para nada, no te prepara, no te hace más fuerte; eso es sólo una barrena cruel y profundamente enclavada en la roca que eres. Un canal de debilidad que disimulas con suerte durante años, un dolor que reconoces en cuanto llega devolviéndote el deseo intacto de huir, de volver a la caverna donde habita el corazón humano, de renunciar al privilegio de la luz, que sólo es foco sobre tus miserias."
Una petita mostra del que no se si he sabut transmetre amb la meva ressenya. 

divendres, 7 d’agost del 2015

Me'n vaig a Torí

Aquest cap de setmana tindrà lloc a Torí un Aplec internacional, que es ve celebrant des de l'any 1988, amb l'objectiu de donar a conèixer arreu d'Europa la cultura popular catalana.

Any rere any un tast de la nostra cultura popular i tradicional , encapçalada per la dansa més emblemàtica, la sardana, viatja fora del país. L'Aplec Internacional pretén barrejar el bo i millor del que poden oferir els grups convidats per convertir els actes en espectacles de carrer . I la clau de tot plegat: sumar elements tradicionals per a una dimensió de tradició viva, adaptada a la modernitat i en constant evolució. Ens hi trobarem colles de sardanes, gegants, castellers, bastoners, etc.

De moment no us puc explicar gaires coses més. La veritat és que m'hi he trobat sense saber massa com. Així que de moment us deixo un link per si voleu informar-vos més i jo allà me'n vaig a fer país, això sí, i alguna mica de turisme també espero fer.

Ci vediamo presto!

dijous, 6 d’agost del 2015

El legado de los huesos de Dolores Redondo


Segon volum de l'anomenada trilogia del Batzán. Llegit i gratament gaudit. Ja vaig explicar que el primer volum em va sorprendre en positiu. La lectura d'un gènere no gaire conegut per mi no m'inspirava gaire però ara va in creixendo després d'haver-me cruspit aquests volums. 

En aquesta ocasió la inspectora Salazar evoluciona en la seva pròpia vida personal, quedant-se embarassada després d'haver-ho buscat llargament. Aquesta experiència, com ens sol passar a totes les dones quan som mares, li canvia força l'angle de visió de moltes coses però la seva professionalitat la fa debatre constantment entre la responsabilitat com a mare que li ha despertat l'amor i la tendresa com mai s'havia imaginat i la responsabilitat en la seva feina, que també l'apassiona i la captiva i li xucla massa hores per a poder dedicar-se com li agradaria al seu fill.
Mantenint l'estil de la primera novel·la, l'autora ens retrata la curosa feina de la Salazar i com va lligant caps d'un costat i d'un altre, treballant amb els molts recursos amb els quins sap entrefilar tots el teixits que formen la trama dels assassinats que es van donant al llarg de la història.
Paral·lelament ens retrata els detalls íntims de l'Amaia Salazar, mare i esposa, tots els sentiments que ha de saber portar amb un peu a la feina i un altre a casa. També ens fa arribar entre assassinat i assassinat, algunes reflexions sobre la vida en general i sobre la seva en particular, plena de circumstàncies complicades en la seva infància que l'han fet una mica com és ara. 
I l'última branca de la novel·la és la que relata els fets que la fan novel·la negra. Hi ha terror, intriga, morts, misteri,... tots els elements molt ben lligats i amanits amb llegendes del imaginari popular navarro-vasc que li donen una trama interesant i peculiar. En aquest llibre la paraula clau és "Tarttalo". Ara descobriu vosaltres per què.