Dibuixa la felicitat

M'ha passat diverses vegades en els últims temps que he escoltat el discurs d'algú que m'ha semblat interessant i en voler saber qui era i què era aquell individu, he sabut que era filòsof.

Jo quan sento que algú és filòsof sempre penso en Plató, Aristòtil, Descartes o Kant, les velles glòries d'aquesta disciplina, però mai se m'acut que avui en dia hi hagi gent amb aquest ofici.

Un dels temes "estrella" de la reflexió filosòfica, ja des dels seus inicis, ha estat la felicitat. I la veritat és que amb tant de temps i encara no li han tret ben bé els entrellats. En podríem fer, de fet hi són, una llarga llista d'aforismes sobre el tema, amb mil i un matissos que ens donen pistes del que és, d'on i com trobar-la, del que fer per mantenir-la, etc. Però després res és tan fàcil com sembla.

En aquests moments complicats que passem, sembla que són les circumstàncies les que ens ho fan més difícil encara, però no ens hem de confondre, per arribar a un estat de pau interior no ens cal res ni ningú.

Em quedo amb la reflexió de Nicolas Chamfort al respecte i que diu: 

"La felicitat no és cosa fàcil. És molt difícil trobar-la en nosaltres però impossible trobar-la en altre lloc".

Tap, tap, tapping!

Fa tres setmanes vaig fer un curs de tapping.

No sabria definir exactament què és el tapping. Una definició “oficial” trobada a Internet diu que és una barreja d'antigues tècniques orientals i les més avançades tècniques de psicoteràpia actual. I en què es tradueix això? Doncs es parteix de la base que qualsevol problema que tenim és originat per un desequilibri energètic i el tapping es una forma d'equilibrar la nostra energia.

Com s'aplica això? Es tracta de donar copets amb la punta dels dits índex i mig sobre 14 punts d'acupuntura, en un circuit predeterminat i tantes rondes com creiem necessàries al mateix temps que es verbalitza el problema que tu perceps tenir. Aquests copets permeten desfer els bloquejos en els meridians que recorren el cos i que connecten amb els òrgans principals. Amb el desbloqueig dels meridians l'emoció negativa desapareix i el problema o malaltia desapareix també.

Bé, fins aquí la teoria.

Jo tinc una ment diguem “científica” i m'agrada que les coses tinguin explicacions i que es puguin demostrar. Davant de sessions com la que vaig assistir del tapping, tot i tenir l'esperit obert, sóc encara molt escèptica.

El propi Cipriano Toledo, l'introductor del tapping a Espanya, va dir que no feia falta creure-hi, que funcionava sense fe. Hi havia moments que em venia al cap la imatge dels predicadors americans o dels venedors de locions miraculoses curalotodo. Val a dir que allà no es venia res, ni es necessitava res per aplicar la tècnica. Només un temps diari de dedicació. I d'altra banda, no hi ha res a perdre i si no et soluciona res, tampoc ho empitjorarà.

A tres setmanes vistes i havent-ho practicat puc dir que em mantinc en la línia de l'escepticisme, que tenia una contractura cervical que m'ha marxat però que potser m'hauria marxat igualment, però que fer-ho és força relaxant i que t'obliga a trobar-te amb tu mateix. Si hi passes 10 minuts doncs 10 minuts i si n'hi dediques 20, doncs 20. I això sí que és l'important i positiu. Perquè aquest és un gran mal dels nostres dies i de la nostra manera de viure.

Fa uns dies va córrer entre els que ens llegim una proposta sobre el slowblog i ja fa temps hi ha una proposta molt més amplia de slow life style. No cal que correm tant, el que cal és que fem les coses millor. I això comença per escoltar-nos a nosaltres mateixos. Si nosaltres no estem bé no podem transmetre res bo.

El tapping m'ha fet veure això molt clar. I crec que només per això ha valgut la pena.

Si us hi atreviu, és una altra opció.

Bikasm, un desconegut en un banc.

Estava asseguda en un banc de la plaça Catalunya fent temps. De l'avorriment es va posar a llegir el llibre d'anglès del qual tenia un examen la propera setmana. Una parella de nois es van asseure a l'altre extrem del mateix banc. Al cap d'una mica li va preguntar un sobre el que llegia. Ella li va contestar amb desgana, però el noi va insistir i li va dir si li deixava veure el llibre.

• Estas estudiant anglès?
• Si.
• I com és això?

Per un moment va pensar de no contestar i no seguir-li el rotllo, però després va pensar que no costava gaire ser educada i al cap i a la fi, no tenia res més que fer fins d'allà a dues hores.

• Per la feina i també perquè m'agrada.
• De què treballes?
• Faig de ....

I es van embrancar en una llarga conversa. Ell feia les preguntes, moltes preguntes, i ella les contestava amb prudència, però amb amabilitat. A vegades ella també preguntava, però menys. La conversa havia passat a ser en llengua anglesa. Ell era de fora: pell bruna, trets sudasiàtics... i semblava trobar-se més confortable amb la conversa en anglès i a ella ja li anava bé. “It will be a good practice for your exam”, li havia dit ell.

Paral·lelament a la conversa, que li resultava força agradable, es debatia en altres pensaments que la feien desconfiar de les intencions del paio i de si estava fent bé ella de donar-li tanta conversa o no.

El company que s'havia assegut amb ell en el banc feia estona havia marxat. La conversa havia entrat ja en el terreny personal. Ella s'hi sentia bé. Semblava un bon jan. Li feia pensar en el fàcil que havien tingut la vida alguns i el complicada que havia estat per d'altres. Ell li havia dit que eren 3 germans i tots havien hagut de marxar a buscar-se la vida a diferents llocs d'Europa. Els seus inicis a Barcelona no havien estat fàcils però ara tenia una feina que li permetia viure, sense luxes però tranquil.

• Would you like to have a coffe? - Li havia dit ell de cop.
• Pardon? - L'havia entés perfectament però era una excusa per a guanyar temps i pensar en si havia de dir que si o que no.

Va acceptar. Tornava a tenir el seu debat intern. I no era cap problema de consciència. En general hi hauria poca gent que hauria fet aquest gest senzill de parlar amb un desconegut, i encara menys si era un immigrant. Per què es teníem tants prejudicis? Per que en general costava tant sortir de l'ou?

Per què s'està sempre predisposat a tancar portes en lloc d'obrir-ne?

Van prendre un cafè i van tornar a seure al mateix banc. Llavors ja no un a cada extrem, sinó un al costat de l'altre. I van continuar la conversa. I ja anava sent l'hora del comiat: ell havia d'anar a treballar i ella tenia hora a la pelu. Es va adonar en aquell moment en que encara no sabien ni com es deien. Ell li va demanar el nº de telèfon però ella li va dir que no li donava.

• Pots tenir problemes amb el teu marit?
• No ho crec. Però per si de cas. Si vols et dono l'adreça de correu electrònic.
• Mira, et dono jo la meva i m'escrius només si vols.

I li va escriure, en una llibreta que ella portava, el nom i l'adreça perquè no era un nom fàcil. El va acompanyar fins a la porta del lloc on treballava ja que li anava de pas cap a la perruqueria i es van acomiadar fins quan ella volgués.

De tornada a casa se sentia feliç:

• Per haver fet el que el cor li va dictar enlloc de comportar-se distant i freda.
• Per haver triat seguir la conversa des del principi, ser educada i oberta.
• Per haver fet el que a priori semblava obvi i tenia clar que no ho era tant. En arribar a casa i explicar-ho ho va poder constatar. I quan ho va explicar el dia següent a la feina, també.
• Per haver confiat en un desconegut sense gaire recança, i confiar una mica més en general en els iguals, i poder desmentir que els altres d'entrada siguin “dolents”.
• Per haver sembrat una llavor d'esperança en favor de les relacions humanes.

Ara queda veure si hi haurà algun dia algun correu electrònic o una altra trobada en aquell banc que ell li va dir que visitava cada tarda a aquella hora, per a seguir fent créixer aquesta llavor d'esperança.

Nou best seller: Històries Veïnals.

Aquest és el nou llibre que gaudeix de posició privilegiada a la meva tauleta de nit. Ha passat per damunt d'altres que hi tenia i suposo que la seva lectura s'anirà intercalant entre els que estaven primer. No m'agrada ser injusta, tot i que el carinyo pel que guarda aquest és bastant especial.

Ahir en vam fer la presentació. L'Històries Veïnals és el premi al projecte que un dia va engegar el Veí de dalt i que es tractava d'escriure relats a quatre mans entre voluntaris més o menys anònims que creaven històries encadenant-les, passant-se el relleu de l'un a l'altre, entre el veins de replà del la comunitat del Blogville i incorporant en cada edició alguns elements inconexes que guarnien la trama d'allò que portavem fins on la imaginació els deixava arribar.

En definitiva literatura 2.0 com algú ja ha batejat. 

Que no arribarem a Premi Sant Jordi, crec que ho tenim tots força clar, però hi ha altres premis que no porten nom de sant que són encara més gratificants. Ahir ja va ser força premi la reunió de veins: el retrobar algunes cares i trobar per primer cop a d'altres que no haviem coincidit abans és sempre una alegria, com ho és el de portar a terme projectes com aquest.

I el del terrat, el veí de dalt, que no defalleixi. La resta no deixarem tampoc de fer costat i d'anar teixint històries a punt de mitja, a ganxet o a macramé per bé d'anar trenant tots els fils de la manera més adequada.

Felicitats a tots i totes, inclús a mi mateixa, què carai!

Residir o marxar?

Aquest cap de setmana he anat a visitar a un familiar a una residència. Era el primer cop que visitava una institució d'aquestes i m'ha impressionat força. El centre està molt bé, ben situat, molt net i polit, les habitacions amplies i amb tot el que es necessita i el personal que vam veure també molt atent i agradable. Però la solitud amb la que vaig trobar a la Maria em va frapar. Ella és la dona d'un cosí germà del meu pare. Ell va morir fa un parell d'anys i no tenien ni fills ni germans cap dels dos, per la qual cosa ella ha quedat sola.

Quan vam arribar la vam veure en una cadira de rodes (te el fèmur trencat), cara al exterior (i això volia dir d'esquena als qui hi havia a la sala), llegint un llibre. Es va posar molt contenta al veure'ns. De fet es va emocionar i tot. I quan ens va començar a explicar el seu dia a dia, va ser terrible.

“No puc parlar amb ningú. Aquí la majoria de gent no hi toca gaire. I només diuen que tonteries, o et repeteixen sempre el mateix. Això és un avorriment! Mira, vaig a la biblioteca i agafo llibres per a llegir i m'entretinc així. Però els dies es fan molt llargs, molt llargs i sense sentit”.

Realment el panorama era poc engrescador.

No sé pas en quina tessitura ens tocarà veure'ns però trobar-te així ha de ser terrible. I seria ben fàcil que més d'un ens hi trobéssim, com a millor opció.

Ja sé que no podem triar el moment de marxar i la manera. Però tant que volem controlar certes coses i tants avenços que fem en segons què i no sé si seria més ètic deixar que arribat el moment i davant de determinades circumstàncies fos lícit dir: Fins aquí he arribat i ara baixo del tren.

És un tema polèmic, en sóc conscient, però posat en la pell d'aquestes persones que no volen continuar, en avançades edats i estats de salut delicat i situacions força complicades, si la voluntat fos la de “marxar” no entenc qui té dret a no deixar-lo-ho fer.