Amb tant de negre m'ha vingut al cap que el negre és un color que no té matissos. Només té una intensitat i és la forta. Hi ha blau fluix i blau fort, verd poma, verd turquesa, verd ampolla, verd caqui, verd maragda i verd... I tots els altres colors també tenen la seva pròpia gamma.
Però el negre és negre. I punt. Com el blanc. No hi ha terme mig. Perquè direu, sí, hi ha el gris. Però el gris és una altra història. O no? El gris és la pena, és la mediocritat, és el fracàs, la indeterminació... I és ben veritat que no tot és blanc o negre i que les coses tenen la seva escala. Però si parlem del blanc o del negre, parlem de colors determinadíssims i monotònics. El blanc és blanc. Net, pur, clar. I el negre, negre. Misteriós, fosc, difícil, feréstec, dur.
I tècnicament ens enganyen els dos, perquè el negre és l'absència de color i el blanc neix de la composició de tots els altres colors. Així que deixem el blanc al seu costat, el negre a l'altre i omplim-nos la vida de color que és el que toca.