Recuperant la ploma

Gràcies a la costància i a la tenacitat de molts blogaires s'aconsegueix que la xarxa cresqui i es mantingui viva. 

A vegades passem èpoques complicades on el llegir ens fa perdre l'escriure i no es precisament literal el que us vull dir amb aquesta dita però aquí hi va que ni pintada. 

Com en moltes reaccions químiques es necessiten catalitzadors per activar aquestes reaccions i això és el que passa amb alguns de vosaltres a qui d'entrada ja us envio un munt de felicitacions i també d'agraiments per estar sempre buscant maneres de mantenir la flama encesa.

Em refereixo a companys com la Ramona del Tumateix Llibres, a la Carme de Col·lecció de moments, a no sé qui de Relats Conjunts, al Xexu del Bona nit i tapa't, i a molts més que d'una manera o una altra es conviden a participar en històries periòdiques o puntuals per a compartir entre tots i mantenir a la família gaudint de la sobretaula.

De moment he trobat un forat per a participar en el Joc de Sant Jordi 2017 que ens ha proposat la Ramona, amb dos microrelats que ella ja ha penjat en el seu blog i que ara penjo jo aquí. Jo sempre vaig tard!!!

NAVEGANT DE L’UNIVERS

Havia aterrat al mig del prat i havia baixat de la nau una mena d’animal amb un mitjó al cap i una enorme butxaca al mig de la panxa d’on treia el cap un llibre. Potser ens volia mostrar el seu quadern de bitàcola.

 

SANT JORDI

El drac havia sortit corrent amb una rosa en una ma i un llibre a l’altra. Aquella mena d’animal embotit en un mitjó, que dormia tot l’any a la butxaca d’un’abric,  cobrava vida cada cop que s’acostava el 23 d’abril al calendari.

Boira

El temps passa i passa. Vola més que passa.

De cop ja fa calor i de cop torna la pluja, el vent, el fred, la boira. 

Quina trista companya, la boira.

I als "kamacos" (que no ho sóc, però en ocasions m'hi sento) ens agrada, és clar!. Com que no la patim! I les fotos queden tan bucòliques!

Però una altra cosa és viure-hi a sota.

Fa unes setmanes vam pujar al poble a passar un cap de setmana llarg que teniem. El primer dia no vam veure el sol. Tot gris des del matí fins al vespre, trist, humit... sense poder tocar un arbre ni res de l'hort perquè tot estava mullat. 

El segon dia apuntava igual.

- Agafem el cotxe i pugem una mica per la carretera a veure si més amunt està igual- vaig suggerir.

I si, vam agafar el cotxe i als 6 km d'on érem ja vam trobar solet. Quina diferència! De color, de calor, de tot. Tot es veia diferent! Allà hi havia vida. I es veia des de dalt la capa de boira que tapava la plana i els turonets que treien el cap per damunt.

El que hi havia més a prop era confortable però al final del tros, l'abisme, la incògnita, el buit (o ple, en aquest cas, de boira).

I al cap d'una estona de gaudir de les vistes i d'envejar el que allà hi havia, cap avall un altre cop amb l'esperança de que la boira s'haguès aixecat a casa.

Però no, en un punt del camí tornavem a travessar una cortina blanquinosa, cada vegada més espesa i calant la tristor en tot el cobria.

I així dia tras dia de tots els que vam passar allà.

I nosaltres vam marxar perquè només hi érem el cap de setmana però imagineu-vos els qui hi passen no un dia rera un altre sinó una setmana rera una altra amb la mateixa situació...

No sabem el que tenim!