Sota zero

El Montseny vestia així aquest matí. Dia gris, fred, trist....hiverns als ossos.

Però a la tarda i per molt poqueta estona, als qui estàvem atents, el cel ens ha regalat uns moments màgics. N'he pogut immortalitzar aquest:

25-N

Vaig a votar!
Avui pot ser un gran dia, que marqui un abans i un després. Bé, en realitat el dia de la inflexió va ser l'11 de setembre. Avui serà una altra cosa. Ja veurem quina.
De moment, avui el meu carrer, aquell qu eus vaig ensenyar vestit de tardor, llueix així:

TARDOR

Ara hi som de ple a la tardor. Va costar marxar la calor però al final tot arriba i ara ja ha canviat el color, l'olor i la temperatura del paisatge. La tardor del meu carrer és aquesta:

Mans, mans, mans a les mans

Dibuix cedit per un bon amic, d'un gest preciós.
Gràcies Luís.

Quan vivia a Barcelona i era usuària del metro, si no tenia ganes de llegir durant el trajecte, em dedicava a observar a la gent. Tot un exercici! Un dia observava nassos, un altre dia ulls, un altre orelles, a vegades boques, altres peus, però una de les coses en les que més m'agradava fixar-me eren les mans.

Les mans sempre han estat un element que m'ha cridat l'atenció i és una de les coses en les que primer em fixo en els demés. És veritat que la cara és el mirall de l'ànima però les mans no són gens despreciables en quant a informació. Per a mi encara diuen més que la cara. La cara ha aprés a dissimular, però les mans no. Les mans delaten un estil. Les mans delaten malalties. Les mans ens parlen de l'edat. Les mans porten impreses la teva història, les marques de guerra. Les mans diuen tant que són els llavis de qui no poden parlar amb la boca (llenguatge signat). Les mans són les que et serveixen per fer-ho tot. Les mans poden fer-te sentir el cel o poden empunyar un arma. Les mans et poden salvar la vida però... també et poden matar. Ironies de la vida!

D'altra banda les mans són les que tremolen quan t'alteres, les que transpiren quan estàs nerviós, les que queden rígides quan estàs tens, les que flueixen i fan ballar els dits de manera àgil quan estàs tranquil i les que poden proporcionar-te les més dolces carícies.

Quan treballava a l'empresa i rebia proveïdors, la primera impressió no me la donaven amb la cara o l'aspecte físic; me la donaven quan m'estrenyien la mà. De res els servia l'impecable vestit i cuidat aspecte quan m'oferien una mà sense força ni alegria. No podia amb les mans laxes. Tampoc m'agradaven les que et premien tant que feien que se't clavessin els anells. Tot necessita la seva mesura justa.

No recordo cares però si aquests diferents gestos amb els que entrava en contacte amb els meus interlocutors. Gairebé mai m'enganyava la imatge que em donava aquest primer gest perquè deia molt de la personalitat de cadascú. El de l'encaixada flàccida solia ser un pocapena i el que gairebé et feia mal era també agressiu amb el llenguatge, un comercial de pro que no controlava el límit de la professionalitat.

Capítol a part mereixeria l'estudi del palmell de la mà. Tot un món. Però això ho deixarem per un altre dia.

La bellesa o l'encant de les mans és molt especial. Dits llargs, ungles ben cuidades i netes, algun anell que les guarneixi i un moviment elegant... umm, fantàstic.

A mi m'agrada fixar-me en les mans perquè posats a triar, tinc clar quines mans m'agradaria que se'm posessin a sobre i quines no.

10.11.12

A mi que m'agraden els números no puc deixar passar l'oportunitat que la data d'avui em brinda: 10.11.12.

Aquesta ja serà irrepetible. Pot haver estat especial o no, però no por deixar de ser irrepetible.

Demà serà 11 del 11 de la ONCE. L'any passat feia joc de números però ara aquesta organització ja ha establert el nou sorteig a cada 11 de novembre i solucionar la qüestió de l'any utilitzant les lletres del seu nom. Tothom aguditza els sentits quan es tracta de guanyar una “pela” (Uff, que vella m'ha fet això de la pela! Potser hi haurà lectors que no sabran ni el que és això!).

El més especial que m'ha passat avui és la participació en la 47ª trobada dels Amics de l'Ofici de Viure, on he pogut tornar a carregar les meves piles d'energia positiva com en tantes altres trobades. Hem tingut al matí a l'Elisabet Renom terapeuta corporal i energètica, especialitzada en el Mètode Feldenkrais i la Connexió Energètica i per la tarda hem conegut i conversat amb l'Amawta Fernando Ergueta que m'ha impactat amb el seu discurs i que ens ha recordat la importància de l'arrelament en la terra de la que som fills, els respecte a tots els éssers vius per la supervivència de tots sobre el planeta, la necessitat del suport de la família (la tribu) i del trebal en xarxa pel bé de la humanitat.

No està mal, oi?

No sé què hauria passat si no haguès estat avui el 10.11.12.

Original?

Vaig descobrir un nou restaurant fa unes setmanes i vam anar-hi a treure el cap. És diu original. Però aquest sense faltes d'ortografia, és a dir sense “h”. No és aquell en que s'hi va celebrar la festa de Blogville. I clar, amb aquest nom alguna cosa hi ha d'haver que el faci digne de portar-lo, oi? Doncs fixeu-vos en que hi vaig trobar:

És original o no?

Tot i que... desenganyem-nos, els tios sou així, voiyers per naturalesa.

El local està bé, hi regna el disseny, tant en les parets del mateix com en els plats que surten de la cuina. La factura també té inclosa la part corresponent de disseny, és clar. Pica però sense pebre. Ara, val la pena provar-ne alguna cosa i donar-se el gustazo. Mireu que us sembla això:

Posta de sol

Des del Puig de les Forques

Per molt esforç que hagis fet per arribar aquell dia a aquell lloc, per moltes coses a les que hagis hagut de renunciar per ser allà, si quan arribes et trobes aquest regal, res et sap greu, ja tens la teva recompensa.

Això és un espectacle pels sentits.