No vaig faltar a la meva cita amb la conferencia mensual de Gran Centre. En aquesta ocasió era la Mercè Conangla qui venia a parlar de l’ofensa com a contaminant emocional. Interessantíssim el tema, molt bona la intervenció de la ponent, com sempre, i també, com sempre, enriquidor tot el conjunt.Cada vegada hi ha més gent i s’ha de ser més puntual perquè s’omple a tope la sala i ja en la del mes passat vaig estar a punt de no poder entrar, tot i que finalment em va tocar estar dreta. En aquesta ocasió vaig arribar amb uns minuts de temps i només asseure’m em va venir una noia a preguntar si era la Teresa. La vaig mirar i li vaig dir que sí. No la vaig conèixer i enseguida es va presentar: “Sóc la Silvia, la filla de l’Antonio i la Juanita”. Jo seguia sense saber qui era ni amb les referències. “els veïns de quan vivies a l’Hospitalet” per un moment vaig dubtar i enseguida se’m va encendre la llum i ja vaig saber qui era. Em va explicar que ara ella vivia a La Roca i li havien dit que aquestes xerrades eren molt interessants i que havia vingut a veure què tal. Parlant, parlant, em va dir que enseguida quan em va veure em va reconèixer i que es recordava molt de mi, de quan li havia fet classes particulars. Jo li vaig confessar que no em recordava en aquell moment ni de que li hagués fet classes. “Jo si, perquè en un mes vaig començar a entendre les matemàtiques que no havia entès durant tot un any, i això no s’oblida”. Em va deixar sense paraules. Només se’m va acudir de contestar-li que m’alegrava d’haver-li deixat tan bon record.
La conferència va començar i cadascuna va seguir-la des del seu lloc. Jo estava cofoia amb el que m’havia dit. La veritat és que poques vegades et sents gratificat tant explícitament i de forma desinteressada i casual com va ser aquesta. I, és clar, això a tothom li agrada. Em vaig recordar d’un professor que vaig tenir a la facultat d’econòmiques, en Jordi Nadal. Recordo el seu nom i el malcarat que era, recordo el seu to de veu i la seva manera de fer les classes i el més curiós és que no en tinc el record de bon professor. Recordo moltes coses puntuals del seu saboir fer que em copsaven dia a dia i del parell de collons que tenia quan s’enfrontava als alumnes. Era un figura. Una dia va explicar que desprès de molts anys de fer classes una vegada va pujar a l’autobús i el va saludar un jove que ell no va conèixer i li havia dit que el recordava per les seves classes d’història. Ell va agrair molt aquell fet perquè aquest era per a ell el veritable reconeixement professional.
Vaig pensar en ell desprès de tants anys perquè m’havia sentit així gràcies a la Silvia, gràcies a una alumna que ho era quan jo devia tenir només 16 ó 17 anys i encara no m’havia ni plantejat de fer de mestra i això de fer classes només era una manera de poder-me subvencionar les meves festes.
Com són les coses!!! I les voltes que donen!!!
En acabar vaig buscar la Silvia i li vaig agrair que m’hagués saludat. Em va dir que li havia agradat molt la xerrada i que volia estar al tanto de la propera. Li vaig demanar el correu electrònic per passar-li la informació. Li devia el gest i estaré encantada de convidar-la a no perdre-s’ho.
De fet com a tots vosaltres, si voleu.
