dissabte, 9 de maig del 2009

Agradable sorpresa !!!

No vaig faltar a la meva cita amb la conferencia mensual de Gran Centre. En aquesta ocasió era la Mercè Conangla qui venia a parlar de l’ofensa com a contaminant emocional. Interessantíssim el tema, molt bona la intervenció de la ponent, com sempre, i també, com sempre, enriquidor tot el conjunt.
Cada vegada hi ha més gent i s’ha de ser més puntual perquè s’omple a tope la sala i ja en la del mes passat vaig estar a punt de no poder entrar, tot i que finalment em va tocar estar dreta. En aquesta ocasió vaig arribar amb uns minuts de temps i només asseure’m em va venir una noia a preguntar si era la Teresa. La vaig mirar i li vaig dir que sí. No la vaig conèixer i enseguida es va presentar: “Sóc la Silvia, la filla de l’Antonio i la Juanita”. Jo seguia sense saber qui era ni amb les referències. “els veïns de quan vivies a l’Hospitalet” per un moment vaig dubtar i enseguida se’m va encendre la llum i ja vaig saber qui era. Em va explicar que ara ella vivia a La Roca i li havien dit que aquestes xerrades eren molt interessants i que havia vingut a veure què tal. Parlant, parlant, em va dir que enseguida quan em va veure em va reconèixer i que es recordava molt de mi, de quan li havia fet classes particulars. Jo li vaig confessar que no em recordava en aquell moment ni de que li hagués fet classes. “Jo si, perquè en un mes vaig començar a entendre les matemàtiques que no havia entès durant tot un any, i això no s’oblida”. Em va deixar sense paraules. Només se’m va acudir de contestar-li que m’alegrava d’haver-li deixat tan bon record.
La conferència va començar i cadascuna va seguir-la des del seu lloc. Jo estava cofoia amb el que m’havia dit. La veritat és que poques vegades et sents gratificat tant explícitament i de forma desinteressada i casual com va ser aquesta. I, és clar, això a tothom li agrada. Em vaig recordar d’un professor que vaig tenir a la facultat d’econòmiques, en Jordi Nadal. Recordo el seu nom i el malcarat que era, recordo el seu to de veu i la seva manera de fer les classes i el més curiós és que no en tinc el record de bon professor. Recordo moltes coses puntuals del seu saboir fer que em copsaven dia a dia i del parell de collons que tenia quan s’enfrontava als alumnes. Era un figura. Una dia va explicar que desprès de molts anys de fer classes una vegada va pujar a l’autobús i el va saludar un jove que ell no va conèixer i li havia dit que el recordava per les seves classes d’història. Ell va agrair molt aquell fet perquè aquest era per a ell el veritable reconeixement professional.
Vaig pensar en ell desprès de tants anys perquè m’havia sentit així gràcies a la Silvia, gràcies a una alumna que ho era quan jo devia tenir només 16 ó 17 anys i encara no m’havia ni plantejat de fer de mestra i això de fer classes només era una manera de poder-me subvencionar les meves festes.

Com són les coses!!! I les voltes que donen!!!

En acabar vaig buscar la Silvia i li vaig agrair que m’hagués saludat. Em va dir que li havia agradat molt la xerrada i que volia estar al tanto de la propera. Li vaig demanar el correu electrònic per passar-li la informació. Li devia el gest i estaré encantada de convidar-la a no perdre-s’ho.
De fet com a tots vosaltres, si voleu.

dimecres, 6 de maig del 2009

ARA JA SÍ !!!

Avui, finalment, l'inspector ha donat el vistiplau a la meva feina durant aquest any que he estat funcionària en pràctiques i ja puc dir que sóc "Funcionària de carrera". Com sona!!! I com costa!!! Però al fi ha estat un SI. No em puc queixar de com m'ha anat tot. Tampoc ningú em podrà discutir com m'ho he currat, però es tractava d'un repte molt important i ha estat assolit. Ara, amb tot el que ha passat ja puc valorar si estic contenta del canvi i puc dir que sí. No renego de res de l'anterior "vida", tot al contrari i ben segur que si hagués començat en el món de l'ensenyament fa molts anys, ara estaria molt millor situada i tot em seria més fàcil però m'hauria perdut tantes coses...


Quan em poso a pensar en com és la vida i si enfoco directament a com ha estat la meva, sobretot ara que ho puc mirar amb més perspectiva, em dóna la sensació de que he passat molts anys vivint-la de manera inconscient, i no vull dir de manera irresponsable, sinó deixant que passes el que anava arribant sense conduir jo la nau. I la veritat és que així he sigut feliç. Potser aquí aplicaria allò de que en la ignorància s'és més feliç... No sé.

Ara ho veig tot de manera molt diferent, ara si que vull canviar i conduir coses i ara justament és quan hi ha coses que no es deixen conduir fàcilment, quan em costa molt de canviar segons què i quan sóc conscient plenament de precisament tot això i del dolor que em causa.

Ara he entrat en un altre nivell de consciència, he descobert coses que abans no tenia presents i m'he de donar temps per anar paint i anar arreglant el panorama.

Sóc un persona de processos lents, m'ho va dir una bruixa que em va tirar les cartes fa un parell d'anys. No m'ho havia plantejat mai així però vaig pensar que tenia raó, que si que ho sóc, i que m'he de donar el temps que necessito, encara que a vegades, a mi mateixa se'm fa etern. Espero saber fer bé les coses quan arribi el moment i sobretot que pugui efectivament aplicar-se allò de que més val equivocar-se que viure penedint-te de no haver fet res.

En la lectura del meu enneagrama que em va fer un professor d'un curs de PNL que vaig fer, sense conèixer res de la meva vida, em va dir: Vius en un moment de gran sensibilitat, la vida sembla que t'ha posat a prova en els últims temps, en aprox. 3 anys hi haurà canvis substancials.

No vaig poder contestar res. Quin nus se'm va fer a la gola!!!