Paraules que tu entendràs d'en Xavier Bosch

Em vaig cruspir el llibre en pocs dies perquè és de lectura àgil, perquè t'enganxa i no els pots deixar gaire estona i perquè et fa sentir coses i això agrada. Tenia en esborranys aquest post per publicar-lo en breu però ahir va venir el Xavier Bosch a fer-ne la presentació a la Biblioteca de Can Rajoler de Parets i em va fer gràcia anar-hi. En viu i en directe també em va encantar. Saber el per què de les coses és important i el Xavier ha explicat molt bé com ha preparat els ingredients de la seva novel·la i com la cuinat. El resultat: un plat exquisit!

L'he trobat una persona planera, propera, intel·ligent, sensible, delicat i curós, franc i viu, apassionat amb la feina i amb la vida. Durant l'exposició no ha deixat veure defectes,  obviament en deu tenir algun però tampoc ens cal saber. De moment deixo dit el que li vaig dir a ell: "Si dius que escrius els llibres que t'agradaria llegir, continua així perquè a mi també son els llibres que m'agrada llegir"

I ara va el que ja tenia escrit, que sense desvetllar res, espero que us transmeti molt.

A la mateixa portada del llibre hi ha una mena de subtítol que ja pista de per on poden anar les coses: Tots els gran amors tenen secrets.

La contraportada ens diu sobre l’autor que amb aquest llibre en Xavier Bosch es consolida com el gran constructor d’intimitats de la nostra literatura. També ens diu que aquesta història és un retrat esmolat de la convivència. La veritat és que jo no ho hauria dit millor. L’envoltori defineix molt bé tot el que hi ha a l’interior però no us perdeu la manera en que ho fa.  

L’argument gira entorn a tres parelles amigues que es troben any rere any per a celebrar el cap d’any i la revetlla de Sant Joan. Durant la resta de l’any també es troben de manera més informal quan s’escau. I entre unes i altres dates vam passant coses. El dia a dia de cadascú, el viure en una societat amb tots els seus aconteixements, l’anar treballant per poder garantir un estatus benestant en la societat, les relacions interpersonals aquí i allà...

No diré més. Tot molt quotidià. Tot molt actual. Tot molt real.

Només una pregunta/reflexió: Esteu d’acord en que tots els grans amors tenen secrets?

I ahí lo dejo!.

Concurs Lletres i fils - 1r Fil - El Marc i el llangardaix.

La canalla, ja se sap, són trapelles per naturalesa. En Marc havia vist un llangardaix al jardí i va pensar en una entremaliadura de les seves. “Amb una mica de llimona segur que el faig recargolar!”I va agafar una llimona i la va començar a esprémer per sobre del petit rèptil que curiosament parava quiet just fins que queia la gota i l’esquivava. I així gota rere gota, el pobre animal anava ballant tot i esquivat les gotes.

De sobte, amb aquella darrera gota, el llangardaix va fugir. Va ser llavors quan el Marc es va adonar que havia quedat gravat a la pedra amb les gotes de la llimona, el dibuix de la silueta del llangardaix i va sentir que era la veu de la seva consciència que el volia fer reflexionar que no s’han de maltractar als animals. Li havia donat una bona lliçó!

Una altra de teatre!

Aquest any, tot i que estic en contra del consumisme impulsat pel maleït Black Friday, me n’he aprofitat comprant entrades de teatre amb un bon descompte. He anat a veure MAREMAR.

La posta en escena d’aquesta obra és brutal! Els decorats són molt simples i amb quatre coses que van movent a la vista del públic els mateixos actors s’ho fan tot, però no és el què sinó el com, el que dona valor a cada escena. En el fons de l’escenari hi ha una cortina, sobre la que es projecten imatges: a vegades el mar, a vegades ciutats destruïdes, i més vegades el mar... Amb unes quantes arrugues a la cortina i un joc de ara la faig pujar d’aquí i d’aquí no, ara la deixo caure fins a la meitat o ara tota avall, aconsegueixen que la cortina formi part imprescindible de tot el que passa davant. Com em va dir al sortir l’amiga amb qui vaig anar a veure l’obra, la cortina parla.

I davant de la cortina també hi passen moooltes coses. Unes veus magnífiques ens expliquen cantant part de la història, ho amenitzen amb algunes coreografies que sense ser danses espectaculars, donen molta vida a la història i on tots i totes acaben amb la respiració ben accelerada.

La Mercè Martínez, fa d’una mena de narradora i tracta d’explicar una història a una nena que plora desconsoladament en un camp de refugiats perquè ha perdut als seus pares. Es tracta de la història de Pèricles, el princep de Tir, qui fugint d’un cruel dictador recorre la Mediterrània. Durant el seu viatge s’enamora de Thaïsa, filla del rei de Pentàpolis, amb qui es casarà. Thaïsa es queda embarassada i en el viatge de tornada cap a Tir, enmig d’una gran tempesta, el seu vaixell naufraga i a la seva dona Thaïsa la llencen al mar creient que és morta després de donar a llum a Marina. Pèricles deixa a la seva filla en custòdia a Cleó i Dionisa perquè la cuidin. La família queda separada. A partir d’aquí comença la història de la supervivència de cada un dels membres de la família, superant, tot i la desesperació interior que cada un d’ells porta dins, les dificultats que la vida els va presentant, fins a aconseguir retrobar-se, gràcies a les circumstàncies fortuïtes que fan que la història pugui tenir un final feliç.

Malauradament, aquest final feliç no sempre és possible en la vida real de moltes famílies que la crueltat de la guerra o la situació crítica dels seus països llença dia rere dia al mar, en busca d’un lloc millor o d’una vida més digna.

Maremar és una metáfora sobre la tragèdia que pateixen moltes d’aquestes families explicada a través d’una historia de Shakespeare i musicada per Lluis Llach.

Del tot recomanable!