dilluns, 26 de març del 2012

365 contes


Uff, darrerament se m'està acumulant la feina. Deu ser la primavera que ja comença a florir. Però parlo d'una altra primavera.
Resulta que, com segurament molts seguidors meus sabeu, de vegades pinto però d'altres escric. I ara no fa res ha sortit a la llum un llibre col·lectiu que és diu 365 contes. Com el seu títol indica hi ha una recopilació de 365 relats, de molts diferents autors i estils, però tots i cadascun d'ells interessants en la seva essència. Escrits majoritàriament en català però acollint també 40 contes en castellà.

Si el voleu llegir PODEU COMPRAR EL LLIBRE A L’EDITORIAL BUBOK, EN AQUEST ENLLAÇ

(tots els beneficis de la venda del llibre es donaran)

Espero que en alguns d'aquests enllaços pugueu veure un vídeo de presentació del llibre que jo no sé penjar. Molta vena creativa però poca tècnica. Tot no pot ser, ja em perdonareu.


divendres, 23 de març del 2012

Ictioterapia



Fa uns dies vaig anar a provar això de la ictioterapia. Poc dies abans havia anat a sopar amb unes amigues i en explicar que hi anava em van començar a explicar que havien fet un programa a la TV que era per repensar-s'ho. No vaig voler entrar en saber més i vaig preferir anar a tastar-ho hi viure l'experiència. Al final tot són experiències. La veritat és que em va agradar molt.
Es tracta d'unes peixeres en les que has d'introduir-hi els peus, previ pas per una pica on te'ls renten, i allà dins hi ha uns peixets, els Garra Rufa (amb aquest nom sedueixen poc) que són uns autèntics esteticistes de peus. Aquests animalets d'uns 3cm. segreguen un enzim, el dithranol, que exerceix una funció hidratant de la pell. A més els peixos venen a succionar-te les cel·lules mortes de la pell dels peus i estimulen al mateix temps que et fan massatge els punts d'acupuntura. Total que amb això i la música chill-out de fons que tenien al centre i una copa de cava que t'ofereixen mentre els peixets van fent.... ja us podeu imaginar com acaba tot.
Podríem dir com la Motta que  el client marxa content.
Una altra cosa és com queden els pobres bitxos. Quan vaig trucar per demanar hora em van dir que el servei estava tant solicitat que era difícil trobar forats per les tardes i caps de setmana i que si em donava qualsevol hora igual no rebia el servei en condicions perquè els peixos podien estar tant cansats que igual no em venien ni als peus. Dit així, els pobres peixos em van fer una mica de pena. Després, ja ficada amb els peus a l'aigua vaig veure que n'hi havia uns més foscos que altres i vaig preguntar si eren tots iguals i la resposta va ser que sí, que tots eren iguals, que el diferent to de negre era en funció de l'estres que patia cada peix. Vaig flipar una mica.
El que ens quedava per explotar, els pobres Garra Rufa. Qui els hi anava a dir a ells!
El resultat: uns peus amb una pell fina, fina. Les duricies hi peduren, miracles tampoc els hi podem demanar a les bèsties, però l'efecte hidratació i relaxació molt recomanable.
I en quant al programa de desprestigi de la TV, suposo que vigilar una mica amb el local on et fiques, perquè ja se sap que quan les novetats passen de l'exclusivitat a la gran escala, perden miraments, cura dels detalls i a vegades manca d'higiene que pot acabar en alguna que altra infecció o cosa rara, però tampoc cal ficar a tothom en el mateix sac.
Insisteixo en la meva recomanació.

dimarts, 13 de març del 2012

Somni amb tu

Avui he somniat amb tu! Ha estat tan tendre! I el pitjor de tot és que no eres tu realment, eres diferent al que conec de tu. Quines coses passen en aquest món inconcient. 
Ens trobavem a Madrid, ciutat que coneixes molt millor que jo. Passavem la tarda. I després la nit, però sense ni tan sols sexe, només tendresa... uff, ja em queda un record nítid de la dolçor amb la que m'he despertat... ja no recordo més detalls.
Els somnis, somnis són. I més que això, són tan efimers....
Tot ha acabat esclatant com una bombolla de sabó que s'havia anat inflant, inflant i rodolava agafant colors... però finalment...plof! 
El lleu record encara em manté un rictus feliç a la boca.

dissabte, 10 de març del 2012

Exposició


Porta del pati
El passat divendres vaig anar a sopar amb unes amigues. Feia temps que teníem pendent la trobada però aquell dia els hi anava bé a totes. Jo vaig encarregar-me de fer la reserva. Hi havia sorpresa afegida. Quan ja érem totes a la taula i amb la carta als dits, no vaig poder aguantar més i els vaig dir que es fixessin en els quadres de les parets. Eren meus! Sí, era la inauguració oficial de la meva exposició de pintura a l’oli. Algunes sabien que havia pintat però altres es van quedar al·lucinades. Una, innocentment inclús em va dir: “Ostres quina casualitat, es diu com tu!”  I jo li vaig haver de dir: "No és casualitat, SÓC JO. Els quadrets són meus!" I llavors va reaccionar.

Ha estat una cosa més per causalitat que per una altra cosa. Mai he pintat per a fer cap exposició ni molt menys per a vendre, però confesso que em fa un certa il·lusió poder sopar en un restaurant on totes les parets estan decorades amb les meves obres.
La Porxada
Hi tinc 14 peces, de diferents temàtiques, èpoques  i estils. De moment si algú s’anima pot passar pel Celler del Jabugo de Granollers. I espero que us agradi.
Pels qui us agafi una mica lluny podeu fer-vos una idea de com ho faig amb les imatges d’aquest post que són també obres meves.
Cistell
De fet fa un temps que sembla que m’arriben senyals perquè torni a pintar. El cuc se’m mou per dins, en tinc ganes. El que més necessito i no tinc és però un element imprescindible: el temps. Contra això no sé que fer. A veure com me’n surto. Alguns companys que han vist l’exposició m’han dit que no sigui tonta i que cultivi aquesta àrea meva, però és que en tinc tantes d’àrees per a cultivar que no dono a l’abast. Mai he entès a aquesta gent que mai fa res, i que diuen que s’avorreixen. Jo no sé què vol dir aquesta paraula i el meu únic enemic és el quin us deia unes línies amunt, el temps.

dissabte, 3 de març del 2012

El viatge d’en Nicolau.


I del mateix llibre que el post anterior us adjunto un altre fragment-perla:

És curiós. Hi ha moments en la vida que un reacciona d’una manera estranya. Moments que com aquest en lloc de sentir-me feliç, amb ganes de riure, cantar o relaxar-me sense fer res, em poso trist. Com si estigués a punt de perdre alguna cosa que no trobaré mai més, com si veiés marxar algú que estimo molt.
És un sentiment molt dolç, molt íntim, contra el qual no puc lluitar. N’hi ha prou amb poca cosa perquè em passi. Un amic, la mar que se submergeix lentament en la nit, la fatiga d’un dia que ha estat molt bonic, un dia en el qual he estat molt feliç i, amagada al fons de tot, la por de no retrobar mai més un instant que sigui tant meravellós com el que està passant..."

Trobo una molt poètica manera d'explicar aquesta sensació que jo també a vegades tinc i que no sabria ni posar-li nom ni cognom, però que ahí està.

dijous, 1 de març del 2012

Lectures I


Puc donar fer del que costa despertar l’interès per la lectura en els nostres escolars.
Recordo quan els meus mestres van intentar crear en mi aquest hàbit i també va ser dur. Però l’oferta que hi havia en literatura infantil en aquella època és limitava als llibres de Los Cinco de la Enyd Blyton i alguna altra col·lecció per l’estil. Ara en canvi hi ha una oferta molt variada i atractiva que no ens hauria de fer patir tant en aquesta labor, però no és gens fàcil.
Jo m’he d’empassar també molta d’aquesta literatura que, tot i que em sembla bé per ells, a mi em resulta una mica banal. De totes maneres tracto de gratar bé i d’aprofitar sempre al màxim inclús d’això. La meva darrera lectura escolar ha estat El viatge del Nicolau. I hi vaig trobar uns fragments que em van agradar molt:

Un port és un indret gairebé màgic com un aeroport. Et fa somiar.
Un vaixell nou no és res per si mateix. Tan sols una enorme mola que flota amb un enorme motor [...] però els vaixells que jo veia al port de Dakar no tenien res de nous. Portaven totes les nafres, les petjades i les olors dels seus viatgers. [...] I de quins records, de quines imatges tenien al cap ple els homes que el tripulaven?
[...] Somiava... Somiar... és el que sé fer millor. La vida sovint és complicada. T’obliga a fer coses que no et vénen gaire de cara, d’anar a llocs on no desitjaries anar.
[...] Els meus somnis són més bonics que la mateixa vida. En els meus somnis jo no tinc mai mal de queixal, ni gana, ni fred. Parlo totes les llengües, sé pilotar avions i domar lleons. I si tinc problemes, són problemes que no té tothom. La meva liana es trenca i jo caic al riu on hi ha cocodrils, o bé un tauró arrenca d’una dentada el tub de l’aire del meu equip d’escafandrista. Això són els problemes que val la pena tenir perquè després et fan sentir més gran!"

El que em pregunto és si els menuts sabran trobar aquest fragment tant interessant com he trobat jo.