Exposició

Porta del pati

El passat divendres vaig anar a sopar amb unes amigues. Feia temps que teníem pendent la trobada però aquell dia els hi anava bé a totes. Jo vaig encarregar-me de fer la reserva. Hi havia sorpresa afegida. Quan ja érem totes a la taula i amb la carta als dits, no vaig poder aguantar més i els vaig dir que es fixessin en els quadres de les parets. Eren meus! Sí, era la inauguració oficial de la meva exposició de pintura a l’oli. Algunes sabien que havia pintat però altres es van quedar al·lucinades. Una, innocentment inclús em va dir: “Ostres quina casualitat, es diu com tu!”  I jo li vaig haver de dir: "No és casualitat, SÓC JO. Els quadrets són meus!" I llavors va reaccionar.

Ha estat una cosa més per causalitat que per una altra cosa. Mai he pintat per a fer cap exposició ni molt menys per a vendre, però confesso que em fa un certa il·lusió poder sopar en un restaurant on totes les parets estan decorades amb les meves obres.

La Porxada

Hi tinc 14 peces, de diferents temàtiques, èpoques  i estils. De moment si algú s’anima pot passar pel Celler del Jabugo de Granollers. I espero que us agradi.

Pels qui us agafi una mica lluny podeu fer-vos una idea de com ho faig amb les imatges d’aquest post que són també obres meves.

Cistell

De fet fa un temps que sembla que m’arriben senyals perquè torni a pintar. El cuc se’m mou per dins, en tinc ganes. El que més necessito i no tinc és però un element imprescindible: el temps. Contra això no sé que fer. A veure com me’n surto. Alguns companys que han vist l’exposició m’han dit que no sigui tonta i que cultivi aquesta àrea meva, però és que en tinc tantes d’àrees per a cultivar que no dono a l’abast. Mai he entès a aquesta gent que mai fa res, i que diuen que s’avorreixen. Jo no sé què vol dir aquesta paraula i el meu únic enemic és el quin us deia unes línies amunt, el temps.