El viatge d’en Nicolau.

I del mateix llibre que el post anterior us adjunto un altre fragment-perla:

“És curiós. Hi ha moments en la vida que un reacciona d’una manera estranya. Moments que com aquest en lloc de sentir-me feliç, amb ganes de riure, cantar o relaxar-me sense fer res, em poso trist. Com si estigués a punt de perdre alguna cosa que no trobaré mai més, com si veiés marxar algú que estimo molt.

És un sentiment molt dolç, molt íntim, contra el qual no puc lluitar. N’hi ha prou amb poca cosa perquè em passi. Un amic, la mar que se submergeix lentament en la nit, la fatiga d’un dia que ha estat molt bonic, un dia en el qual he estat molt feliç i, amagada al fons de tot, la por de no retrobar mai més un instant que sigui tant meravellós com el que està passant..."

Trobo una molt poètica manera d'explicar aquesta sensació que jo també a vegades tinc i que no sabria ni posar-li nom ni cognom, però que ahí està.