dilluns, 29 de setembre del 2014

Puta malaltía (V)

Tot semblava anar bé. Un llit a la semi-UCI pels primers dies del postoperatori per una intervenció força delicada amb l'evolució prevista del malalt. Però aquella tarda estava molt nerviós, respirava molt sorollosament, estava inquiet, gens comunicatiu, però això tampoc era nou...Després de la mitja hora de visita al vespre vam marxar cap a casa. 
A la 1h de la matinada sona el mòbil. Quan vaig veure el nº llarguíssim ja vaig endevinar que la trucada era de Bellvitge. 
- Li comuniquem que el seu familiar ha estat traslladat a la UCI perquè ha empitjorat força en les últimes hores.
- Però empitjorat en quin sentit?
- En general i molt a nivell respiratori.
Total, corredisses, nervis i demés. El meu pare a la UCI amb un quadre d'infecció en diversos punts, en la ferida i en l'interior de l'abdomen i un derrame pleural entre totes les altres complicacions que ja li havien sortit en el temps d'hospitalització que porta.
I ens semblava que ja havia passat el pitjor! 
En les tres setmanes que ha estat a la UCI ha estat un calvari. Un dia estava millor i l'altre reculàvem. La febre anava i venia, la infecció no estava controlada, el meu para havia perdut totalment l'orientació, en coneixia però poc més. La seva conversa, en les poques estones que el podíem anar a veure, giraven sempre al respecte del seu desig de marxar d'allà i de voler morir. No notàvem milloria en cap sentit, tampoc que anés a pitjor, però això no deixa de ser una agonia.
Em venien al cap aquelles paraules del primer cirurgià que ens va dir que ell no l'operaria ja que podia no sortir més d'un llit d'hospital... i d'unes altres d'algú que em deia que ell en aquests casos és molt dràstic i pragmàtic però que malauradament això estava fora de la legalitat. Es referia a l'eutanàsia.
Veure a una persona així i sense garanties d'arribar a una qualitat de vida amb uns mínims de garantia, amb el desig constant d'acabar de patir, de morir, de marxar a descansar com ell mateix deia, "Jo ja estic avorrit de la vida, ja no faré res més aquí"... la veritat és que fa encongir el cor. Et debats en una sèrie de sentiments contradictoris sense saber què és el millor per a tots. Jo si pogués triar, no voldria veure'm així. Però res és fàcil, ni això, ni tenim la llibertat de desaparèixer quan volem... quina vida aquesta!

 

dimecres, 24 de setembre del 2014

Un nou repte per a la sergent Grimm

Ahir vaig al·lucinar en escoltar la notícia dels cinc apunyalaments a la ciutat de Lleida. Em va venir al cap la sergent Grimm. 
"Traieu-la al carrer que segur que ho resol"- vaig pensar.
Semblava que la novel·la havia estat una premonició del que podia passar o els periodistes que donàven la notícia havien llegit el llibre perquè hi havia inclús certs paral·lelismes: la no relació entre les víctimes, el desplegament policial pentinant Lleida, l'alarma de la població...
Bé, avui ja hi ha presumpte autor, però no deixa de ser una casualitat curiosa aquesta història!

dijous, 4 de setembre del 2014

Puta malaltia (IV)

Abans de la intervenció els metges ens van venir a explicar tot el bo i el no tant bo que ens podíem trobar.
"Hasta ahora todas las pruebas que hemos realizado son en blanco y negro pero para verlo todo claro hay que verlo en color y el color se ve cuando se abre"
Amb metàfores o sense, la realitat és aquesta i la manera de dir-ho no està pas malament.
I finalment va arribar el dia. A priori tot va anar molt bé. El tumor ja es fora i sembla que no hi ha res més afectat, però encara hi ha uns dies crítics de recuperació i de que tot torni a funcionar poc a poc com toca.

Sky line, vista nord, des de la planta 19
Com que l'espera del moment de l'operació ja ha estat molt llarga, et sembla que un cop passat això ja està tot. I no està tot, no. Tot just ara sembla que comença tot. Així que seguim, sense perdre la paciència i anant passat processos.
Ara estem en una zona de vigilància semi-intensiva, on el pas dels dies és delicat i on els avanços han d'estar rigurosament controlats, estem en zona de perill, però malgrat tot sembla que evoluciona tal i com es pot esperar.
Els pacients que corren per aquesta zona restringida són espectaculars! Aquests tallers de reparació de persones són fantàstics! Mira que se'n fan de pedaços i cosits i se'n salven de vides!
Vistes cap al sud des de la planta 19
 Normalment els pacients que corren per aquestes plantes són a causa de malalties de l'aparell digestiu, molts tumors, uns quants trasplantaments i altres disfuncions menys severes, però el darrer company d'habitació del meu pare és un noi ferit d'arma blanca en un atracament: una ganivetada a l'esquena que li va afectar el pulmó i una altra a l'abdomen que li va afectar al fetge. Pobre, té bosses i drenatges que li pengen per totes bandes de llit. Però se'n sortirà en quatre dies també. 
Al final he de reconèixer que la medicina és una meravella i que els metges fan una labor increïble.