Tot semblava anar bé. Un llit a la semi-UCI pels primers dies del postoperatori per una intervenció força delicada amb l'evolució prevista del malalt. Però aquella tarda estava molt nerviós, respirava molt sorollosament, estava inquiet, gens comunicatiu, però això tampoc era nou...Després de la mitja hora de visita al vespre vam marxar cap a casa.
A la 1h de la matinada sona el mòbil. Quan vaig veure el nº llarguíssim ja vaig endevinar que la trucada era de Bellvitge.
- Li comuniquem que el seu familiar ha estat traslladat a la UCI perquè ha empitjorat força en les últimes hores.
- Però empitjorat en quin sentit?
- En general i molt a nivell respiratori.
Total, corredisses, nervis i demés. El meu pare a la UCI amb un quadre d'infecció en diversos punts, en la ferida i en l'interior de l'abdomen i un derrame pleural entre totes les altres complicacions que ja li havien sortit en el temps d'hospitalització que porta.
I ens semblava que ja havia passat el pitjor!
En les tres setmanes que ha estat a la UCI ha estat un calvari. Un dia estava millor i l'altre reculàvem. La febre anava i venia, la infecció no estava controlada, el meu para havia perdut totalment l'orientació, en coneixia però poc més. La seva conversa, en les poques estones que el podíem anar a veure, giraven sempre al respecte del seu desig de marxar d'allà i de voler morir. No notàvem milloria en cap sentit, tampoc que anés a pitjor, però això no deixa de ser una agonia.
Em venien al cap aquelles paraules del primer cirurgià que ens va dir que ell no l'operaria ja que podia no sortir més d'un llit d'hospital... i d'unes altres d'algú que em deia que ell en aquests casos és molt dràstic i pragmàtic però que malauradament això estava fora de la legalitat. Es referia a l'eutanàsia.
Veure a una persona així i sense garanties d'arribar a una qualitat de vida amb uns mínims de garantia, amb el desig constant d'acabar de patir, de morir, de marxar a descansar com ell mateix deia, "Jo ja estic avorrit de la vida, ja no faré res més aquí"... la veritat és que fa encongir el cor. Et debats en una sèrie de sentiments contradictoris sense saber què és el millor per a tots. Jo si pogués triar, no voldria veure'm així. Però res és fàcil, ni això, ni tenim la llibertat de desaparèixer quan volem... quina vida aquesta!
